• No se han encontrado resultados

L'estupenda vida de la Maribel

N/A
N/A
Protected

Academic year: 2024

Share "L'estupenda vida de la Maribel"

Copied!
6
0
0

Texto completo

(1)

L'estupenda vida de la Maribel

Assumpta Mercader Solà

Conte presentat en el 15è Premi de

narrativa curta per Internet TINET

(2)

Una preciosa nit d’estiu, sota una perfecta conjuminació d’astres, va néixer la Maribel, la primera criatura del món que en sortir del ventre de la seva mare, en lloc de plorar, va riure. I de quina manera!

―Aquesta nena tindrà una vida estupenda! -va augurar la llevadora. I ho va encertar.

La infantesa de la Maribel va ser terriblement feliç. La Maribel creixia molt bonica i molt intel·ligent, estimada per tothom i plena d’amiguets i amiguetes. A l’escola sempre treia excel·lents, i tenia una facilitat natural per aprendre música, dansa i idiomes. Destacava com un sol en tots els festivals i festivalets en què participava, gràcies al seu talent i la seva innata simpatia.

Era una nena immensament feliç, estat mental que va arribar a la seva màxima expressió el dia que va fer la primera comunió disfressada de princesa i li van regalar molts ossets de peluix i molts viatges per a tota la família al Tibidabo.

Es va convertir en una adolescent preciosa i amb bon caràcter, que mai va tenir un dia de mal humor ni tampoc un granet a la cara. Tot li anava molt bé.

Com a tota adolescent li va venir la regla, que mai de la vida li va suposar cap inconvenient: li durava poc, no tenia mal humor, no s’inflava els dies abans, no li feien mal els pits, ni la panxa, ni les cames, ni patia de mal de cap, ni li baixava la pressió i, per suposat, no havia tacat mai les calcetes ni tampoc els llençols.

Va anar a a la universitat on es va treure tranquil·lament i alegre la carrera de filologia catalana. Va aprovar les oposicions a la primera i es va convertir en una excel·lent

(3)

professora. Donava classes en un barri de l’extraradi de la ciutat on la taxa d’immigrants superava el 90%, i va aconseguir que els seus alumnes, a més de comprendre perfectament textos escrits i orals, s’expressessin amb una total coherència, cohesió, correcció i adequació. Tots, sense excepció, recitaven Verdaguer d’una manera sublim i entendridora.

Mai no va haver de suspendre cap alumne. Fins i tot els més tanoques aconseguien aprovar per mèrits propis de tan bé com ensenyava la Maribel. Tant entusiasme posava en la seva feina i tant incentivava els seus alumnes a parlar la nostra llengua, que fins i tot se sentia parlar català als passadissos i al pati, i aquells nois i noies, entusiasmats com estaven, continuaven parlant català quan sortien de l’escola.

I, empesos pels fills, els pares dels alumnes s’apuntaven als cursos de català que la Maribel impartia desinteressadament per a famílies, que encoratjades per ella anaven a veure cinema en català i recomanaven a familiars i amics que fessin el mateix. Va arribar al punt que les distribuïdores es van veure obligades a duplicar i multiplicar les còpies de pel·lícules en català, sense cap coacció ni res per part del govern de la Generalitat. Anys més tard, en agraïment a la seva titànica tasca, la Maribel va rebre la creu de Sant Jordi.

Però la Maribel no va dedicar la seva vida només a treballar. Va tenir diversos amors que l’estimaven quan ella volia i la deixaven quan ella així ho desitjava. Sense drames, ni patiments ni coses rares. D’aquests amors van néixer dos fills després de dos embarassos ideals en què no va tenir ni nàusees, ni vòmits, ni marejos, ni mal d’esquena, ni una son insuportable, ni mal gust a la boca

(4)

tot el dia, ni cansament extrem, ni cap altre de tots els patiments possibles de la gestació.

Els seus fills foren uns bebès perfectes, bufons i grassonets que menjaven molt i dormien llargues hores des del dia que van néixer. No van despertar-la mai a la nit, mai no vomitaven ni treien sang del nas, ni agafaven diarrea. Els agradava la fruita i la verdura. Evidentment, quan van anar a l’escola es portaven molt bé i treien

“progressa adequadament” a cabassos. I mai no feien pipí fora de test.

La Maribel va compaginar sempre feina i família sense cap angoixa ni signe d’estrès, i encara tenia temps per dedicar-se a altres activitats. Per exemple, va plantar un arbre i va escriure un llibre.

L’arbre va créixer de pressa i esponerós. Primer, va provocar l’admiració del veïnat. Més tard, un turista japonès el va fotografiar i va aparèixer en els més importants diaris de tot el món i en diverses revistes especialitzades en natura recreativa. Finalment, va ser declarat exemplar protegit d’alt interès patrimònico- natural. A la Maribel li plogueren les felicitacions.

El llibre que va escriure, una novel·la, va ser publicat per la primera editorial on el va presentar. Gràcies a una gran promoció i al bon funcionament del boca-orella, va ser un èxit de vendes i se’n van fer moltes reedicions. Va ser traduït al francès, a l’anglès, a l’alemany, al txec, a l’italià, al grec i, fins i tot, al castellà. La novel·la tractava d’una noia maca que s’enamorava d’un noi atractiu i al final es casaven i tenien dos fills molt bufons sense que hi hagués cap entrebanc en tota la història.

(5)

La Maribel mai no va haver de patir per res ni va estar mai malalta.

Les persones que estimava morien totes de velles.

No va tenir mai càries.

Els acudits que explicava sempre feien gràcia.

Quan viatjava, els avions, els autobusos i fins i tot els trens mai no anaven amb retard.

Si no duia paraigües, no plovia.

I si no duia jaqueteta, no feia fred.

Mai no va tenir cel·lulitis, ni mitxelins, ni veïns que fessin soroll, ni se li va fer una carrera a les mitges ni es va haver de depilar.

Les canes tampoc no van aparèixer mai en la seva preciosa cabellera.

La Maribel es va anar fent gran d’una manera plàcida.

La seva natural bellesa madurava, i les lleugeres arruguetes, que gairebé no es veien, encara li donaven un toc interessant.

Ah! I la loteria li va tocar els tres cops que hi va jugar.

Prou diners per donar-li una alegria però no suficients perquè li portessin preocupacions.

En fi, la Maribel va ser una persona especialment afortunada, que va viure plena d’alegries i bones notícies, entre floretes i llumetes de colors.

Llàstima, / sí, llàstima, / que al final / es va morir.

(6)

Primera edició en ePUB i PDF: juny de 2012.

Aquest relat fou presentat en la 15a edició del Premi de narrativa curta per Internet TINET, inclòs dins el cartell de Premis Literaris Ciutat de Tarragona

2011-2012 convocat per l'Ajuntament de Tarragona, Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre

de Normalització Lingüística de Tarragona, amb el patrocini de la Diputació de Tarragona.

Publicat a www.tinet.cat.

Distribució sota llicència "Reconeixement – No Comercial – Sense Obra Derivada (by-nc-nd) 3.0 Espanya" de Creative Commons.

Referencias

Documento similar

Feia setmanes que intentava parlar amb el Guillem i dir-li que s’havia acabat, però quan es trobaven i ell li parlava amb la seva veu fonda i sentia el tou dels seus llavis damunt

Hi ha alumnes que tenen més dificultats relacionades amb la llengua que la resta de companys, i per tant, proposar activitats de les quals tots rebin un benefici, és una tasca molt

t'acompanyen i et fan festa les músiques. i els castells i de l1uny vé11len a vore't i a escoltar el parlar teu en la llengua deis meus a'vis molt miJs dolya que la mel... Ton parlar

Capacitat de comunicar-se amb propietat de forma oral i escrita en català i en castellà, tant davant audiències expertes com a

En observar el perfil sociolingüístic dels alumnes dels tres instituts públics de Valls, el català també és la llengua primera de la majoria de joves, tot i que cal destacar l’alt

Aquesta unitat conté molt vocabulari que normalment tothom fa servir en Anglès i per tant, pot ser més fàcil pels alumnes ja que molts d’ells ja utilitzen la llengua

Tant en aquelles tasques que li són pròpies, com la feina d’endreçar el trànsit o la no menys important responsabilitat de vetllar per la seguretat de la nostra ciutat i el control

Vistos els resultats, podem arribar a una segona conclusió i és que l’ús del català o el llatí en els llibres sagramentals és gairebé homogeni fins a 1857 i que la tria