8.5. La pràctica política: l'actuació dels polítics en les Corts i en el Consistori.
8.5.1. Activitat política i representació parlamentària
Aquest epígraf pretén esbrinar quin va ser el rendiment de la representació parlamentària per al districte de Manresa durant l’època que considerem. A tenor del seguiment de l’activitat dels diputats a partir dels diaris de sessions a Corts, hem de convenir que s’estableix una diferència fonamental en funció del caràcter de vinculació que unia el diputat amb el districte. En efecte, la relació és instrumental. Els diputats necessitaven un districte per estar presents al parlament, i els districtes un diputat a través del qual expressar la seva voluntat. Tot i tenir molt present que les tasques de representació política no s’esgotaven amb la participació dels diputats en les diverses comissions de treball, ni amb la seva brillant oratòria quan s’adreçaven a la tribuna per expressar una convicció ideològica o defensar interessos concrets.
Si ens hem de fiar del protagonisme dels diputats manresans al fòrum del parlament, aquest va ser fins la irrupció del catalanista conservador Leonci Soler i March en la conjuntura decisiva del tombant de segle més aviat escàs i discret. És més, quan es tractava de defensar els interessos de la ciutat i dels pobles, fossin sectorials o no, eren d’altres diputats, considerats més influents, els que intercedien en nom del districte, de vegades sense ni tan sols fer-ho explícit. Aquest va ser el cas del debat que es va establir a l’entorn de l’avalot dels consums de 1878, i que va enfrontar Víctor Balaguer i el Govern a través del Ministre de Governació, aleshores Francisco Romero Robledo, sobre la forma com les forces d’ordre públic l’havien reprimit. O també, per triar un altre exemple, l’exposició que va fer el diputat Diego Martínez demanant la clausura immediata del setmanari El Cardoner, d’inspiració republicana i demòcrata, perquè, al seu entendre, atemptava “sobre nuestra sacrosanta religión, sobre sus ministros y sobre las clases más respetables de la sociedad” 49.
Aquests i d’altres exemples ens porten a fer un parell de reflexions. La primera: els diputats catalans es repartien entre si la tasca de defensar els interessos de la societat i economia catalanes. La segon ens duu a considerar que, al marge de la representació territorial, es produïa una certa
49Sessió de l’11 d ejuliol de 1879. Diario de Sesiones del Congreso. Legislatura 1879-1880,
especialització per matèries entre els diputats. Altrament no s’entendria com el diputat Villalba Hervás en la sessió celebrada al Congrés el 14 de juny de 1890 denunciava, conjuntament amb d’altres fets, la indefensió jurídica en què es trobava la Societat Venatòria de Manresa, dedicada a la caça i la pesca legals, quan davant d’un litigi amb un particular el jutge municipal de la ciutat li havia negat la capacitat de litigar. En realitat, aquest diputat estava denunciant la
parcialitat amb què molt sovint actuaven els jutjats municipals 50. Evidentment
la resposta continuava estant en mans dels tribunals i no del Ministre de Gràcia i Justícia.
Tot i així, ens podríem preguntar quins eren els interessos puntuals que els nostres diputats representaven prioritàriament. Fonamentalment, la defensa dels interessos globals de l’economia catalana i del proteccionisme econòmic a fi de preservar-la, per bé que molt sovint aquesta activitat no era més que un ressò de la tasca de pressió que exercien les poderoses corporacions econòmiques. Així, quan l’Estat signava un tractat comercial que es considerava que lesionava els interessos de l’economia catalana, hom es pronunciava al Congrés denunciant el fet. Entre d’altres, aquest fou el cas del diputat Ramon de Rocafort que, en la sessió del Congrés celebrada el 4 de març de 1885, va presentar una exposició que elevaven diferents societats i centres del districte de Manresa, amb l’objecte que la cambra desestimés el projecte de llei que sobre el modus vivendi amb la Gran Bretanya estava en aquells moments sotmès a deliberació.
Un altre focus d’atenció eren les infraestructures viàries, ferrocarrils i carreteres. Els nostres diputats formaven part de les comissions de treball que elaboraven proposicions de llei encaminades a autoritzar la construcció de ramals o d’ampliacions de les línies existents. Pel que fa al districte de Manresa, durant els primers anys de la Restauració es va lluitar per la construcció de la línia fèrria que havia d’unir Manresa amb Guardiola, la qual havia de subministrar el carbó per a les fàbriques tèxtils. O també la línia que havia d’unir el poble de Monistrol amb el monestir de Montserrat i que mai no s’arribaria a construir.
50 Sessió del 14 de juny de 1890. Diario de sesiones del Congreso. Legislatura 1889-1890, pp.
De vegades, els diputats s’entestaven a denunciar fets concrets, encara que en aquells moments no estiguessin representant el districte on es produïen. En la legislatura 1894-1895, Emili Junoy, que havia estat diputat pel districte de Manresa en el mandat anterior, va suplicar que les quantitats que havia defraudat el recaptador de contribucions de la ciutat, i que s’havia fugat, fossin descomptades a les hisendes dels municipis. Per a Junoy, fer justícia en aquest extrem era molt convenient per tal que “en aquel distrito no se considere a la Administración como suele considerársela, como el primer enemigo de los intereses de los españoles” 51. El cert és que Junoy havia intercedit en la legislatura anterior pels deutes que l’ajuntament de Manresa tenia amb l’Estat anteriors a 1885. Ara bé, la seva celebritat no va procedir de la seva activitat com a representant del districte de Manresa, malgrat la seva evident vinculació.
En resum, fins a la legislatura que s’enceta l’any 1899 i que suposa el trencament del torn al districte de Manresa, l’actuació dels diputats elegits per aquest fou més aviat escassa. Això no treu que es mobilitzessin per d’altres qüestions més genèriques que afectaven la delegació parlamentària catalana, primer encapçalada per Víctor Balaguer, i després per Manuel Duran i Bas. Després dels treballs de Joan Palomas, coneixem perfectament quina va ser l’estratègia parlamentària de les grans corporacions econòmiques, i com, de vegades, eren els mateixos dirigents els que directament es presentaven com a candidats a la representació parlamentària. Igualment, sabem com s’organitzaven els parlamentaris catalans com a grup de pressió dins de les
cambres legislatives, almenys per al període 1876-1885 52.
Pel que respecta al districte de Manresa, el fabricant Eduard Reig el 1879 era el vicepresident del Foment del Treball Nacional, i després d’ell, Joan Baptista Orriols estava directament implicat en la defensa del proteccionisme català a través de la seva eloqüent oratòria. El diputat i advocat liberal Josep Mas i Martínez va combatre el tractat de comerç amb França, així com seria un dels organitzadors de la manifestació proteccionista realitzada a Manresa el 1881. La llista continua amb noms com Josep Maria Cornet, Domènec Sert, Emili Junoy, etc. Tot i que ignorem quina va ser l’actuació d’aquests diputats
51 Dictamen nº 137. Diario de sesiones del Congreso. Legislatura 1894-1895, pp. 4245-4246. 52 Joan Palomas i Moncholí, El rerefons econòmic de l’activitat dels parlamentaris catalans, 1876-1885, Tesi Doctoral inèdita, UAB, 2002.
davant dels ministeris de cara a l’agilitació d’expedients administratius o a la consecució de prebendes i favors.
Un salt qualitatiu important el va protagonitzar la llarga representació ostentada per Leonci Soler i March, entre 1899 i 1910. Recordem que aquest hisendat manresà va poder desenvolupar una llarga carrera al Congrés en ser capaç d’enfeudar el districte de Manresa. Aquesta capacitat solament estava lligada a la vinculació territorial amb la societat civil del districte i a la defensa d’interessos econòmics, cosa que ell, a diferència dels diputats anteriors, tenia. Igualment, un altre avantatge concorre en aquesta personalitat: el gran patrimoni que posa a disposició d’aquesta carrera política i que dilapida en part. Les llargues estades a Madrid requerien un finançament elevat i per força constant. Certament, molts dels diputats del període anterior sí que tenien suficient capacitat financera per a costejar-se la seva estada, però com que sovint la seva vinculació al districte es reduïa a una sola legislatura, preferien dispersar els seu centres d’atenció i no concentrar-se solament en la voluntat dels seus electors. D’altra banda, Soler intentaria esdevenir un dels portaveus de la Lliga Regionalista al Congrés, per bé que actuava, com els altres diputats de la seva filiació, per lliure. Una forma de fer de caràcter individualista que canviaria a partir de 1910 quan ell esdevingui senador.
En la biografia política que Pilar Martínez-Carner realitza sobre la figura de Soler i March fa un repàs a la intercessió que aquest va dur a terme davant de projectes de llei que podien beneficiar o perjudicar els interessos agrícoles i
industrials del districte 53. Tot i que no sempre la defensa d’aquests interessos
era exitosa als ulls dels principals destinataris de les disposicions legislatives. Com per exemple la Llei d’Alcohols de 1905. Un sector ben important dels interessos alcoholers, encapçalats pel fabricant vinater Valentí Cura, com a senyal de rebuig a la política desenvolupada per Soler en la tramitació de la llei, decidien promoure una candidatura alternativa en les eleccions municipals de 1905, integrada per candidats liberals. Malgrat aquests petits “fracassos”, Soler va ser prou hàbil com per esdevenir primerament el diputat del consens, i després aglutinar els sectors i col.lectius que li proveïen el vot conservador i catalanista en el seu districte.
53 Pilar Martínez-Carner i Ascaso, Els inicis del catalanisme polític i Leonci Soler i March (1858- 1932), op. cit., pp. 209-369.
La rècula d’èxits fou així bastant extensa. Recordem d’entrada la brillant defensa que féu del concert econòmic i del tancament de caixes en la primera legislatura que s’encetava l’any 1899, i amb posterioritat intercediria en benefici dels industrials manresans empresonats com a conseqüència d’aquests fets. La intervenció a favor dels obrers empresonats arran de les vagues de 1900 que havien sacsejat la ciutat. El febrer de 1900 defensaria davant el parlament les Bases de Manresa i la llengua catalana, juntament amb el diputat pel districte de Vic, Raimon d’Abadal. Finalment, la consecució per a Manresa d’un institut d’ensenyament secundari per a commemorar les batalles del Bruc, o bé la subvenció per a la construcció d’un digne edifici de correus i telègrafs del qual estava mancat la ciutat, són d’altres beneficis aconseguits per aquest diputat. D’altra banda, no cal oblidar la defensa dels interessos agraris del districte, o dels religiosos davant de la nova Llei d’associacions l’any 1906.
Soler i March va construir una xarxa de fidelitats i de connivències molt extensa, si bé no va ser capaç de resistir l’ofensiva conservadora i republicana que va triomfar en les eleccions generals de 1910. En substitució d’aquella xarxa, se’n va refer una altra basada en les relacions teixides pels republicans, però també en els suports que els conservadors planistes tenien en el districte de Manresa. El 1916 els regionalistes van tornar a recuperar l’escó. Els diputats posteriors, Claret, Arderiu i Creixell estarien molt més integrats dins de l’organització territorial de la Lliga, i serien, pel que fa a la seva actuació parlamentària, més depenents de la voluntat del seu comitè d’acció política. Tanmateix, utilitzaran els mateixos mitjans i unes mateixes relacions personals i institucionals per a revalidar, elecció darrera elecció, el vot dels ciutadans. Perquè el model ja s’havia definit en temps de Soler i March.