El concepte i la naturalesa del recurs d'empara

a)�Concepte

El recurs d'empara davant del Tribunal Constitucional és un procedi- ment especial de caràcter jurisdiccional i extraordinari, previst per a pro- tegir els drets fonamentals reconeguts per la Constitució i concebut amb la finalitat de procurar restablir-ne immediatament l'exercici.

El recurs d'empara no és un recurs pròpiament, sinó un procediment diferen- ciat que està destinat exclusivament a depurar la violació dels drets fonamen- tals comesa per part dels poders públics. En aquest sentit, presenta un caràcter revisor d'actes, disposicions i, fins i tot, omissions que hagin produït una lesió dels drets de la persona.

El recurs d'empara de la Constitucío mexicana

Els antecedents d'aquesta modalitat de garantia jurisdiccional es troben probablement en el recurs d'empara previst per la Constitució mexicana de 1917, tot i que la seva naturalesa no és exactament la mateixa, especialment a causa del caràcter ampli del seu objecte.

En el dret públic espanyol el referent�anterior�a�la�regulació�actual es troba en el recurs d'empara previst a la Constitució de 1931 de la Segona República; és evident, doncs, que a Espanya no és una institució de nova planta.

Lectura recomanada

J.L.�Cascajo;�V.�Gimeno�Sen- dra (1988). El recurso de am- paro. Madrid: Tecnos.

Actualment el recurs d'empara està previst en una part dels ordenaments cons- titucionals europeus74_{; però també hi ha estats les jurisdiccions constitucio-} nals dels quals no disposen d'aquesta competència, la qual cosa no és un obs- tacle insuperable perquè els drets fonamentals puguin trobar en altres proce- diments constitucionals, com el cas de la qüestió d'inconstitucionalitat, una via subsidiària de garantia75_.

b)�Naturalesa

El recurs d'empara presenta una dimensió doble:

(74)_{Com el cas de les constitucions} espanyola, alemanya o austríaca, entre altres.

• Sens dubte, en primer lloc, és una garantia�jurisdiccional�especial per a tutelar els drets fonamentals de la persona; en aquest sentit, l'efecte pri- mer d'una sentència estimativa d'empara constitucional és la declaració de nul·litat de l'acte o la disposició impugnats, el reconeixement del dret violat i, si escau, el restabliment del recurrent en l'exercici del dret invocat. És a dir, en principi, l'efecte de la sentència vincula únicament les parts litigants: el poder públic i la persona que ha accionat aquesta via jurisdic- cional.

• Però, simultàniament, en moltes ocasions el recurs d'empara també té una funció�de�caràcter�general en la mesura que el Tribunal Constitucional estableix en la sentència d'empara els criteris que, sense excepció, ha de tenir en compte la jurisdicció ordinària per a resoldre casos semblants que es produeixin en el futur.

Lectura recomanada

P.�Pérez�Tremps�(1994). "La naturaleza del recurso de am- paro y su configuración pro- cesal". Revista Vasca de Admi- nistración Pública (núm. 39).

No s'ha d'oblidar, en aquest sentit, que el Tribunal Constitucional té la condi- ció d'intèrpret suprem de la Constitució76 _{i que, d'acord amb l'article 5.1 de} la LOPJ:

La Constitució és la norma suprema de l'ordenament jurídic i vincula tots els Jutges i els Tribunals [...] que interpretaran i aplicaran les lleis i els reglaments d'acord amb els pre- ceptes i principis constitucionals, conforme a la interpretació de les normes que resultin de les resolucions dictades pel Tribunal Constitucional en tot tipus de processos.

Aquesta funció del Tribunal Constitucional en el recurs d'empara també per- met atribuir a aquesta garantia jurisdiccional una dimensió general que condi- ciona i prefigura la jurisprudència dels jutges i els tribunals ordinaris en matè- ria de drets fonamentals.

Per tant, a més del caràcter�subjectiu�del�recurs com a instrument de defensa dels drets de la persona, l'empara constitucional presenta una dimensió�objectiva de gran rellevància per a configurar la jurisdicció constitucional com a garantia de la Constitució a tots els nivells.

Un altre aspecte característic és el caràcter�extraordinari�del�recurs, que es justifica per la mateixa naturalesa especial de la jurisdicció constitucional. L'accés al Tribunal Constitucional en demanda de tutela dels drets fonamen- tals es fonamenta únicament en l'existència d'una violació de dret fonamental, però no en problemes de legalitat ordinària, que, en principi, sempre perta- nyen als tribunals ordinaris i que la jurisdicció constitucional no pot resoldre.

(76)_{Art. 1 LOTC.}

Tanmateix, la qüestió no és senzilla, tenint en compte la dificultat notable que de vegades es planteja per a establir la línia divisòria entre l'àmbit dels aspectes propis de la constitucionalitat i aquells altres de la simple legalitat, especialment quan es tracta dels anomenats drets de configuració legal77_.

(77)_{Per exemple, el dret a la tute-} la judicial, els drets de participació política o els dels estrangers.

Finalment, el recurs d'empara també presenta un caràcter�de�subsidiarietat respecte al recurs substanciat davant dels tribunals ordinaris. Aquest caràcter subsidiari és ple quan la violació del dret fonamental procedeix d'un òrgan públic de naturalesa executiva o judicial; no és així quan l'acció lesiva és impu- table a un òrgan legislatiu, ja que en aquest supòsit –que és l'únic en aquest sentit– l'accés al Tribunal Constitucional mitjançant l'empara és directe. Tanmateix, convé subratllar que la subsidiarietat no és una conseqüència ab- soluta i indubtable de la Constitució (Rubio Llorente), perquè la literalitat del precepte constitucional no exclou la possibilitat que l'empara constitucional pugui no existir en la mesura que la tutela dels drets fonamentals es formalitza

[...] per un procediment preferent i sumari i, si escau, mitjançant el recurs d'empara [...]. Article 53.2 CE.

Cal dir, però, que, d'acord amb la regulació actual que estableix la LOTC, la subsidiarietat és una característica plenament vigent.