La funció social del dret a la propietat privada

11.1.1. Consideracions generals

(320)_{Art. 1.1 CE.} (321)_{Art. 1.1 CE.}

La Constitució reconeix el dret a la propietat privada com un dret de les per- sones que gaudeix de la protecció que li atorga la reserva de llei del Parlament, d'acord amb la funció social exigida per la norma suprema, funció social que, en tot cas, en delimita el contingut.

Aquesta reserva de llei, que afecta la delimitació�de�l'interès�social�del dret�a�la�propietat, ha d'assegurar que cap persona no pot ser privada dels seus béns i els seus drets sense causa justificada d'utilitat pública o interès social. Si això no es compleix, el titular del dret haurà de rebre la indemnització corresponent.

El dret a la propietat privada és reconegut per la Constitució.

La reserva�de�llei garanteix que la regulació legislativa del dret no pugui vul- nerar-ne el contingut essencial. Així mateix, aquest últim no es pot desvincu- lar del marc general que ofereix l'estat social, on els poders públics poden in- tervenir sobre el dret de propietat mitjançant clàusules que l'habiliten per a regular-ne l'exercici a fi de salvaguardar la llibertat i la igualtat de les persones. La concreció dels elements que ajudin a identificar el contingut essencial del dret no apareix a la Constitució. En tot cas, el Tribunal Constitucional ha re- cordat que la fixació del contingut essencial de la propietat no es pot fer des de l'exclusiva consideració subjectiva del dret o dels interessos individuals sub-

Lectura recomanada

A.M.�López�y�López (1994).

La disciplina constitucional de la propiedad privada. Madrid: Tecnos.

jacents a aquest, sinó que l'ha d'incloure. Igualment, la referència necessària a la funció social, entesa no com a límit extern a la definició o a l'exercici d'aquesta, sinó com a part integrant del mateix dret.

És evident, doncs, que el Tribunal Constitucional trasllada al legislador la concreció d'allò que deriva de la Constitució: la necessitat�de�conju- minar�el�dret�del�particular�amb�els�interessos�col·lectius. En aquest sentit, és obvi que la propietat, com qualsevol altre dret, no és un dret absolut o il·limitat.

La idea del dret natural del primer liberalisme va donar pas amb el liberalisme democràtic a la concepció dels drets i les llibertats com a estatut de llibertat de la persona davant de l'Estat i també dels altres particulars; el resultat d'això va ser la configuració dels drets com a institucions limitades també per interessos d'ordre general.

11.1.2. El règim del dret a la propietat

La manca d'una definició explícita per part de la Constitució que en permeti especificar el contingut essencial no impedeix fer una aproximació conceptual a la propietat, si es pren com a referència l'article 348 del Codi civil, que la descriu com el poder d'ús, gaudiment i disposició dels béns.

La titularitat�del�dret�a�la�propietat correspon d'una manera indiscriminada a les persones físiques i jurídiques, nacionals i estrangeres. Els estrangers i les entitats d'una altra nacionalitat exerceixen aquest dret d'acord amb els requi- sits i les limitacions que la legislació estableix.

Amb la probable consolidació de la Unió Europea, el procés�de�liberalització de� l'accés� a� la� propietat, que deriva de la llibertat de circulació de béns i serveis encetada el 1992 a Maastricht, haurà de restringir considerablement les limitacions que encara hi ha respecte a la capacitat de les persones jurídiques per a dur a terme negocis jurídics que les habilitin per a accedir a la propietat en altres estats de la Unió Europea.

L'objecte�del�dret�a�la�propietat�privada abraça totes les posicions jurídiques de caràcter patrimonial en què el titular intervé. En aquest sentit, la doctrina i la jurisprudència no redueixen la delimitació de l'objecte a la propietat de la cosa, sinó que hi inclouen també les prestacions rebudes pel titular del dret, que deriven d'una relació juridicopública.

Com ha assenyalat Rey Martínez, inspirant-se en la jurisprudència del Tribunal Constitucional alemany, en la mesura que l'individu depèn cada cop més de la intervenció pública, els drets del particular, per exemple, a les prestacions de les assegurances d'invalidesa i jubilació s'integren en l'objecte del dret a la propietat.

Lectura recomanada

F.�Rey�Martínez�(1994). La propiedad en la Constitución española. Madrid: BOE/CEC.

El dret�a�rebre�una�indemnització per causa de la intervenció del poder públic –entenent per poder públic qualsevol ens administratiu– en la propietat mitjançant l'expropiació, està establert a la Constitució sense especificar si ha de ser prèvia�o�posterior a l'acte interventor del poder públic.

Totes dues possibilitats serien factibles en vista de la norma suprema. La Llei reguladora de l'expropiació forçosa de 1954 estableix que sigui prèvia.

L'expropiació d'una propietat amb intervenció del poder públic dóna dret a rebre una indemnització.

Pel que fa al caràcter i l'abast�de�la�llei�expropiadora, el Tribunal Constitu- cional322 _{no ha negat la possibilitat que es pugui fer per llei singular, és a dir,} per llei de cas únic, i ha declarat la constitucionalitat de la Llei d'expropiació aplicada al cas Rumasa323_.

(322)_{Tot i que amb discrepàncies en} el seu si.

(323)_{STC 166/1986.}

L'Alt Tribunal considera que la remissió que la Constitució324 _{fa a les lleis no} barra el pas a l'expropiació singular d'un sol propietari.

Els vots particulars de la sentència van posar l'èmfasi en el fet que un supòsit d'aquest tipus minva les garanties de l'expropiat, ja que aquest últim no pot impugnar la llei per manca de legitimació per a fer-ho davant de l'únic tribunal competent: el Tribunal Constitucional.

En aquest sentit, i sense posar en qüestió la procedència de les lleis singulars, el Tribunal Europeu dels Drets de l'Home ha considerat que la manca d'audiència del particular expropiat en un procés d'inconstitucionalitat contra llei expro- piatòria vulnera les seves garanties.