EL FALS CONTRAST ENTRE LA LLIBERTAT I ELS DINERS

Probablement no es pugui determinar amb certesa quin model –socialista o capitalista– de

societat sigui tout court més afí a la llibertat, però les consideracions anteriors revelen com és

d'enganyosa l’aparent obvietat de la llibertat del capitalisme. En altres treballs, Cohen aprofundeix el judici rigorós a la relació conceptual entre llibertat i propietat privada (entesa com a fórmula de distribució i denegació de llibertats). És remarcable en aquest sentit l’article

“Freedom and Money” (2001),68 _{dedicat al seu mestre Isaiah Berlin, on aborda les implicacions}

67M. Otsuka, deixeble de Cohen i editor d’On the Currency of Egalitarian Justice, and Other Essays in Political Philosophy (2011), afegeix al capítol VII d’aquest recull (pp. 147-165) un “Appendix on Whether Socialism or Capitalism is Better for Freedom”, de Cohen, extret d'“Illusions about Private Property and Freedom” (1981).

68Publicat el 2001a la Revista Argentina de Teoría Jurídica 2, i com a capítol VIII de Cohen, On the Currency of Egalitarian Justice, and Other Essays in Political Philosophy (2011),

del nexe entre la llibertat i una forma tan sui generis de propietat com són els diners en la societat capitalista. L’objecte principal del text rau a demostrar com la manca de diners, la pobresa, comporta manca de llibertat (d’acord amb l’accepció negativa del terme, exposada

per Berlin a Four Essays on Liberty). Una veritat més òbvia per a moltes persones corrents,

avesades a percebre que no són lliures de fer un munt de coses per manca de diners, que per a diversos intel·lectuals que es resisteixen a incloure la manca de llibertat entre les privacions que pateixen els pobres, potser per evitar-se un sentiment de culpa o per raons ideològiques. La qüestió tractada s’emmarca en un debat polític clàssic entre la dreta i l’esquerra: les persones de dretes celebren la llibertat que tothom gaudiria en una societat liberal capitalista. Les d’esquerres objecten que aquesta llibertat és merament formal, no efectiva, i la dreta hi replica que l’esquerra confon la manca de llibertat amb la manca de recursos, amb la incapacitat d’exercir la llibertat que hom té, concebuda com la facultat d’actuar sense interferències alienes. (“interferència” denota les formes d’impediment causades per altres persones que ens priven de continuar o d’emprendre sense obstacles qualsevol curs d’acció). L’estructura lògica de l’argument de dreta té un moviment conceptual i un de normatiu, en les proposicions següents:

Part conceptual

Premisses

1) La llibertat resulta compromesa pel risc d’interferència d’altres persones, però no per la manca de mitjans.

2) No tenir diners no és patir risc d’interferència, sinó manca de mitjans.

(Sub)conclusió

3) La pobresa (la manca de diners) no comporta manca de llibertat.

Part normativa

Premisses

3) La pobresa (la manca de diners) no comporta manca de llibertat. 4) La tasca del govern és protegir la llibertat.

Conclusió

5) L’alleujament de la pobresa no és part de la tasca principal del govern.

Aquest argument, arrelat en el llenguatge ordinari sobre la llibertat, subjau –com a fonament teòric– a polítiques que resulten familiars. Tanmateix, el desenvolupament del raonament és precipitat i obvia qüestions empíriques complexes, com ara la manca de llibertat que pateixen

aquells que no poden apropiar-se de res. Cohen el sotmet a un escrutini conceptual estricte, i sense oposar-hi explícitament cap posicionament normatiu alternatiu, pretén desfer-ne l’embull semàntic. El punt principal és la negació de la premissa 2. En front la definició de la pobresa com a manca de mitjans, que implica incapacitat en lloc de manca de llibertat, l’autor defensa, amb els exemples que veurem, que la manca de diners va acompanyada de manca de llibertat, fins i tot si s’accepta la identificació d’aquesta amb l’absència d’interferència, tot assumint provisionalment –sense qüestionar el contrast entre mitjans/capacitat i diners– el terreny conceptual que és familiar per a la dreta. Així mateix, observa que teòrics no precisament conservadors, com Isaiah Berlin i John Rawls, “the most celebrated twentieth-

century anglophone political philosophers”;69 _{els seus nombrosos seguidors i, fins i tot, algun}

think tank proper al new labour, com l’IPPR –Labour-leaning Institute for Public Policy

Research– de Londres, comparteixen la part conceptual de l’argument citat, fet que en palesa la penetració a l’acadèmia. Malgrat que les dues figures esmentades –d’acord amb Cohen: l’una socialdemòcrata en sentit ampli, l’altra liberal en sentit nord-americà– en rebutgin la part normativa per considerar que si bé mancar de diners equival a no tenir mitjans, la carència és tan substancial com la privació de llibertat, i, per tant, l’Estat ha de rectificar totes dues coses. Això no obstant, la pobresa implica vulnerabilitat davant d’interferències del poder estatal o privat (amb el suport del primer). Indueix la manca de llibertat, tal com hauria de tenir clar el centreesquerra que combrega amb la conceptualització esbiaixada d’aquests valors per part de la dreta. Existeixen múltiples raons per posar en dubte que en una societat liberal capitalista, per la seva naturalesa, no hi hagi restriccions significatives a la llibertat. En una societat com la nostra la llibertat resta, en bona mesura, concedida i retinguda mitjançant la distribució dels diners, com a element estructurant que sovint no s’aprecia en tot el seu abast configurador. Altrament, hom cau en la il·lusió que la llibertat en d’una societat d'aquesta mena no està restringida per la distribució dels cabals, però Cohen pretén esvair el miratge. Si considerem els béns i els serveis de prestació pública o privada que requereixen diners per accedir-hi, s'observa que l’intent d’obtenir-los sense pagar et fa susceptible d’interferència, i

que el diner n’és condició intrínseca i sine qua non per poder vèncer-la:

“A property distribution just is, [...], a distribution of rights of interference. If A owns P and B does not, then A may use P without interference and B will, standardly, suffer interference if he attempts to use P. But money serves, in a variety of circumstances (and, notably, when A puts P up for rent or sale), to remove that latter

interference. Therefore money confers freedom, rather than merely the ability to use it, even if freedom is

equated with absence of interference.”70

69 Cohen, “Freedom and Money”, capítol VIII d'On the Currency of Egalitarian Justice, and Other Essays in Political Philosophy (2011), p.170.

Cohen il·lustra la vulnerabilitat del pobre davant d’interferències potencials, associades a la seva condició social, mitjançant dos supòsits hipotètics. El primer és el cas d’una senyora que desitja visitar sa germana a Glasgow, però no pot estalviar, setmana rere setmana, per comprar el bitllet de tren corresponent. Evidentment, si intenta accedir a un vagó sense pagar li barraran el pas, i si ho aconsegueix és previsible que, tot seguit, quan el revisor detecti que

viatja sense tiquet, li imposin una multa i/o l’expulsin del tren. Sense pounds no podrà evitar

ser objecte d'aquestes interferències.

El segon cas és el d’una altra senyora que, també sense diners, pretengui adquirir un suèter a

una botiga de moda71 _{i endur-se’l a casa sense pagar. És obvi que si ho prova l’aturaran al}

carrer i la peça de roba retornarà –amb més o menys represàlies– al seu lloc. Un cop més, l’única forma d’obtenir l’objecte desitjat és, com amb la gran majoria de coses de la nostra societat, oferint diners a canvi, els quals et proporcionen llibertat, a més d’estatus, prestigi i poder. No disposar-ne t’exposa, per contra, a interferències, en un marc de relacions on el pobre és, en conseqüència, menys lliure que el ric, el qual és lliure de viatjar a Glasgow, comprar un suèter o emprendre qualsevol altra acció –mitjançant el poder de la moneda de curs legal per remoure interferències i obrir portes que per a d'altres romanen closes. (Pensar que el diner és un mer recurs, similar a d’altres de caire físic i mental, és caure en un fetitxisme irreflexiu que, d’acord amb la concepció marxista clàssica, implica representar-se com a manca de coses allò que en realitat és una relació social constrenyedora.)

Que els diners confereixen llibertat en extingir eventuals interferències sobre l’accés a béns i serveis fa que puguem considerar que són una mena de tiquet d’entrada per accedir-hi. Cohen ho posa de manifest en comparar el diner amb els hipotètics tiquets per béns i serveis

d’una moneyless society. Si imaginem que l’Estat ho posseeix tot i la llei estableix els cursos

d’acció que es poden seguir sense que ningú s’hi immisceixi, mitjançant la dotació, per a cada tipus de persona, de diversos tiquets (intercanviables o no) que fixen la disjunció de conjuncions d’accions que cadascú està autoritzat a fer i que, per tant, atorguen diferents llibertats (com ara viatjar lluny a visitar un parent i comprar roba al centre de Londres o anar a l’òpera i conrear la terra per gaudir-ne el fruit), es fa palès, per analogia, que en la nostra societat una suma de diners (en metàl·lic, tarja de crèdit o compte bancari) constitueix una forma genèrica d’aquests tiquets que et permet accedir a tota classe de béns i serveis. Disposar o mancar de diners (en una societat de mercat capitalista) o de tiquets (en una societat on l’Estat distribueixi amb ells les distintes llibertats) et fa ser més o menys lliure.

En la civilització capitalista, que estableix una separació formal entre l’Estat i la societat civil, el poder estatal dóna suport a les decisions que adoptin els propietaris davant l’accés de tercers a una gran part de béns i serveis. Ells decideixen la llibertat del no propietari per accedir-hi a través del mercat, però la decisió és força equivalent a la capacitat dels diners per remoure les traves d'accés, vista la predisposició sistemàtica per acceptar-los. Els diners impliquen relacions socials de llibertat i manca de llibertat. No són una mera cosa ni un simple mitjà, en el sentit d’un objecte físic (poden ser tan volàtils com les entrades/registre d’un ordinador); no constitueixen, stricto sensu, quelcom material (a diferència de l’or), sinó un poder que és social en la seva essència. Per a Cohen, la raison d’être del diner és vèncer, superar, les interferències que s’esdevenen quan és absent. En una economia capitalista de propietat privada aquest element estableix una estructuració social de la llibertat. Els diners no són només recursos, sinó una forma –històrica– de distribució de la llibertat:

“The message, then, is that the Left’s protest against poverty is a plea on behalf of freedom, and, more particularly, a protest against the extreme unfreedom of the poor in capitalist society, and in favor of a much more equal distribution of freedom.”72