El llenguatge de la batalla

“Es que (los políticos) están tan preocupados en la carrera hacia el siguiente paso que se olvidan para qué estan corriendo.”

Guillermo Bertoldi, La campaña emocional. Comunicación política en el territorio de los sueños (2009:66)

La presència de l’infoentreteniment en el periodisme polític comporta una preponderància de la batalla, tant en els temes i en la descripció dels personatges - com ja hem vist fins ara- com també en el llenguatge. En la mesura que el drama és un dels marcs conceptuals d’aquests continguts, la política s’ajuda del llenguatge del conflicte per narrar-se i el periodisme mimetitza i reprodueix també aquests termes del combat. El llenguatge de la batalla es reflecteix en la lectura competitiva de les enquestes, en la interpretació dels debats electorals com una lluir i en la importància del lèxic bèl·lic.

L’activista digital Mary Joyce, cofundadora del projecte Meta-activism Project23 i que va encapçalar la campanya de nous mitjans a la candidatura de Barack Obama l'any 2008, identifica un moviment embrionari al món des de la cultura de la competitivitat i el conflicte cap a la cultura de la compassió, és a dir, d’ajudar-nos els uns als altres. Es tracta d’una filosofia que podem veure exemplificada en els nous moviments socials nascuts i promoguts amb les xarxes socials.

En una conferència a Barcelona24, Joyce va explicar que intuïa un moviment des de la filosofia de “les teves pèrdues són els meus guanys” cap a una altra marcada per la màxima “les teves pèrdues són també les meves pèrdues” que revela una creixent

23

Es defineixen com un think tank de l’activisme digital.

24

La xerrada íntegra, que es va produir en el marc del BDigital Congress 2012, es pot visionar en aquest enllaç:

http://php.dracpixelhost.com/bdigital2012/ponencia.php?ponencia=lunes04_2012(consultat en línia el 18 d’agost de 2012).

empatia a la societat, un gir des de la individualització a una nova socialització. La política tradicional i de partits se situa enrere, encara rendeix culte a la batalla amb un llenguatge marcat per la disputa que predomina en les enquestes i els debats electorals i que es presenta amb un lèxic bèl·lic.

a.- Les enquestes o la cursa de cavalls

Les enquestes i els sondejos d’opinió, unes eines que beuen del màrqueting comercial, resulten habituals tant en època preelectoral com durant la campanya. A banda dels organismes governamentals que difonen estudis d’aquest tipus –el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat i el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) del govern espanyol–, alguns mitjans en època electoral encarreguen les seves pròpies enquestes a empreses dedicades a aquestes activitats.

Tot i que la validesa de les enquestes està condicionada a la representativitat de la mostra, la formulació de les preguntes i el moment en què es plantegen, sovint es narren pels mitjans com a fets pròxims a allò irrefutable. Autors com Maarek (1997) i Luntz (2007) assenyalen les seves febleses, uns trets que haurien de tenir-se més en compte en el seu tractament mediàtic. Maarek, tot i que s’erigeix en un defensor d’aquestes eines, assenyala que tenen problemes de fiabilitat perquè reflecteixen “simples simulacions” i no un “comportament real observat”. (Maarek, 1997: 84)

Per a Maarek, les enquestes més creïbles són les anomenades exit polls o enquestes a peu d’urna. Considera que la resta resulten problemàtiques per les raons que hem esmentat abans i n'afegeix una de nova: es poden produir respostes falses inconscients, conscients –per la gent que se situa als extrems– o hi pot haver desinterès per respondre.

Luntz (2007) també subratlla limitacions en les enquestes telefòniques perquè considera que la gent ja no vol respondre només “sí” o “no”, perquè creu que l’ordre de les preguntes influeix les respostes i perquè veu una creixent dificultat per obtenir una mostra representativa –perquè, diu, ara molts joves tenen només mòbil i no telèfon fix i perquè als Estats Units cada vegada agafa més embranzida el Do Not Call

del màrqueting comercial–.

En el pròleg de l’edició espanyola del llibre de Luntz, el professor i investigador Álvaro Matud Juristo defensa els grups de discussió o focus group com a eines més útils per a la investigació social i política:

“Las encuestas muestran la opinión de los ciudadanos sobre los temas que preocupan a los políticos, los grupos de debate descubren los temas que preocupan a los ciudadanos y la manera en que verbalizan sus opiniones.” (Juristo en Luntz, 2007: 17)

Tot i les seves limitacions i el seu caràcter temporal, eteri i no definitiu, els mitjans processen les enquestes amb el mateix codi que els fets i resulten un element clau de l’infoentreteniment de la informació política i electoral. Aquestes eines s’adiuen a les formes de l’espectacle imperant tant pel seu dramatisme –com a cursa que aixeca expectativa, tensió, emoció– com pel fet que constitueixen elements que reforcen la imatge i la construcció dels candidats com a guanyadors i perdedors; com a herois i antiherois. Donada la seva naturalesa dramàtica, les enquestes troben amb freqüència un ressò ampli en els mitjans, que tendeixen a jerarquitzar de forma elevada els seus resultats.

Maarek (1997) criticava el tractament mediàtic de les enquestes electorals, que assimila a una cursa de cavalls:

“Esta comunicación, que se produce al modo de una carrera de caballos (horse

race) es una de las principales razones del debilitamiento actual del debate

político en muchos países occidentales: cada punto que se gana o se pierde en los sondeos adquiere mayor importancia en los medios de comunicación que la misma causa que lo ha producido. En realidad, como ya se ha señalado, no se debe dar excesiva importancia a un cambio en la intención de voto de menos del 5% entre sucesivos sondeos. Ahora bien los políticos y sus asesores no dejan pasar por alto la oportunidad de aprovechar la dimensión simbólica de las encuestas favorables.” (Maarek, 1997: 101)

conseqüència de la difusió d’enquestes i sondejos: els anomena efecte underdog i efecte bandwagon. El primer se centra en alguns electors poc mobilitzats que, en veure que el seu candidat va per darrere en les enquestes, se senten cridats a donar- li suport. L’efecte bandwagon, pel contrari, consisteix a mobilitzar electors indecisos i inclinar el seu vot pel polític al capdavant de les enquestes. Maarek puntualitza, però, que cap dels dos fenòmens resulta significatiu i assenyala que la conseqüència més rellevant de la publicació i del tractament horse race de les enquestes és que “acaben desviant a vegades el procés de comunicació política, fins a l’extrem de convertir-se en el punt central del propi debat polític” i critica que els mitjans esdevinguin “en certa manera, tautològics” (Maarek, 1997:100).

A més de les enquestes electorals pròpiament dites, en els darrers anys els mitjans s’han inundat –sobretot en època electoral i preelectoral– d’instruments que han adoptat de les enquestes la seva representació de cursa i la seva dimensió simbòlica i espectacular però que no estan ancorades a cap realitat o investigació. Ens referim a les enquestes a l’audiència des de programes de televisió o pàgines web –que no són representatives–; a la utilització de símbols com ara semàfors per aplaudir o censurar determinats candidats –i que es basen en un criteri editorial del diari– i també a evaluacions a mode d’examen en què algunes personalitats triades pels mitjans posen nota en una escala de l’1 al 10 als polítics –totalment opinatives–.

Considerem pertinent concloure aquest apartat extrapolant a les enquestes i la política una reflexió d’Innerarity sobre la deriva de l’economia en les darreres dècades:

“Estamos asistiendo al fracaso de esa ilusión de exactitud que ha presidido la matematización económica y la desatención a los factores antropológicos, sociales y políticos de la economía.” (Innerarity, 2011: 160)

Per Innerarity la crisi està vinculada a la matematització impossible de l’economia, que s’ha cregut una ciència exacta en oblidar la seva dimensió social. Les enquestes electorals busquen, en certa manera, la il·lusió de fer de la política una matemàtica, quan no és ni serà una ciència exacta, quan no ha de deixar de banda la seva dimensió social. Podem considerar aquesta matematització falsa un ingredient més de la crisi de la política.

b.- Els debats electorals

Des que el 1960 es va produir el primer debat presidencial televisat de la història als Estats Units, aquest tipus d’acte ha esdevingut un clàssic de les campanyes electorals arreu del món. En l’actualitat, no només se celebren entre els principals candidats a la presidència sinó també entre els diferents aspirants a encapçalar un partit –per exemple als Estats Units o a França– o entre membres rellevants d’una candidatura, com en el cas dels números 2 de les llistes del PSOE i el PP en les eleccions del 2008, Pedro Solbes i Manuel Pizarro.

Aquell debat històric del 1960 entre el demòcrata J.F. Kennedy i el republicà R. Nixon va posar en evidència la importància de l’aparença i de la imatge en comunicació política i en la narració dels mitjans: els que el van veure per la televisió van apreciar més l’actuació de Kennedy mentre que les audiències de ràdio van considerar més brillant Nixon. En els anys posteriors, aquest triomf de la imatge s’explota al màxim i els debats electorals s’entenen i s’expliquen des d’una dimensió encara més dramàtica: com a batalla dialèctica i de l’aparença en què cada mirada, cada moviment, cada paraula compta molt més que anys d’actuació i experiència política.

A l’Estat espanyol els primers debats televisats es van produir el 1993 entre el socialista Felipe González i el popular José Maria Aznar. I no va ser fins al 2008, quinze anys més tard d’aquells primers debats a Espanya, que van tenir lloc una segona tongada, dos debats entre el president i candidat socialista José Luis Rodríguez Zapatero i el candidat del PP, Mariano Rajoy. El darrer debat fins al moment entre candidats a la presidència del govern espanyol, entre el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba i el popular Mariano Rajoy, es va celebrar el 7 de novembre de 2011.

En el context espanyol la fórmula del cara a cara o debat a dos s’imposa, mentre que a Catalunya els debats electorals són més corals i hi participen tots els candidats dels partits amb representació parlamentària. A nivell estatal, també hi ha debats amb tots els grups amb representació parlamentària però en aquest cas no hi acostumen a participar els caps de files sinó altres membres de la llista electoral.

A Catalunya el socialista José Montilla i el convergent Artur Mas van acordar in extremis el 2010 el que podria haver estat el primer cara a cara de la història al país. Finalment, però, aquest debat a dos no es va arribar a fer. La Junta Electoral el va acabar vetant perquè no s’havia informat amb el temps d’antel·lació suficient que estableix la llei. L’episodi –a més de molta tinta als diaris– va proporcionar un enfrontament dialèctic força singular entre Montilla i Mas que van captar les càmeres de TV325.

Igual que amb les enquestes, els debats electorals resulten àmpliament narrats i jerarquitzats com a molt importants pels mitjans. Gairebé sempre s’expliquen des d’una òptica dramàtica. Els temes dels debats i la seva contextualització –que ha de contrastar les dades i les explicacions parcials i partidistes dels candidats– es releguen a un paper secundari, mentre que l’accent es posa en el relat de qui va

guanyar el debat. En la mesura que es destaquen suposades victòries i suposats fracassos, Maarek (1997) assenyala que estem asssistint, com amb les enquestes, a

una cursa de cavalls. I afegeix:

“El debate televisado puede ser uno de los acontecimientos clave en el que se pone en juego el resultado de la campaña, con el incoveniente que implica la reducción del político a una especie de jugador de poker: puede perderlo todo en una mano, y quizás por razones formales.” (Maarek, 1997: 145)

Alguns trets característics de la cobertura mediàtica dels debats electorals pròpia de l’infoentreteniment són la creació d’expectativa en els dies previs, l’interès i la recreació en les anècdotes de la preparació tècnica de l’escenari i personal dels candidats, la representació del debat com una disputa amb guanyadors i perdedors, el predomini de les referències a la comunicació no verbal i a l’aparença i una selecció de fragments o episodis de les intervencions dels candidats en què primen els atacs.

25

L’enfrontament es pot veure en aquest enllaç:

http://www.3cat24.cat/video/3229150/altres/TN-vespre-22112010 (consultat en línia el 17 d’agost de 2012).

c.- El lèxic bèl·lic

En la mesura que el procés electoral i la relació entre les formacions polítiques i els seus candidats es representen com a lluita amb atacs i cops defensius o bé com a cursa, predomina el lèxic bèl·lic i de competició, tant per referir-se a escenaris com a persones, processos i elements. Així, per exemple, els debats electorals, les enquestes i la campanya es descriuen amb termes propis de la lluita com ara “duel”, “combat”, “disputa”, “assalt” o “cop” acompanyades de paraules referides a escenaris com “ring” o “quadrilàter”.

Les expressions referides a classificacions com ara “encapçala el rànquing”, “parteix com a favorit” o “se situa a la cua” també apareixen amb freqüència, juntament amb verbs i expressions dels mateixos camps semàntics com ara “avança”, “guanya”, “treu avantatge”, “perd”, “puja”, “remunta”, “escala” o “cau”. No falten en els discursos polítics i els textos dels mitjans verbs, noms i expressions amb contingut emotiu referits a la pugna, com per exemple “defrauda”, “emociona” o “aixeca ovacions”.

Aquest lèxic, propi del periodisme esportiu, que impregna la cobertura mediàtica electoral, també resulta observable en altres períodes tant en els textos dels mitjans com en les campanyes polítiques o el llenguatge a les xarxes socials. Per exemple, en el debat entre Rajoy i Rubalcaba en les eleccions de 2011, els populars van promoure el hashtag “#rajoygana” mentre que el PSOE va impulsar l'etiqueta “#contigopodemos”.