La pobresa i la caritat

In document Els serveis socials a Catalunya. Una visió històrica (página 105-109)

II. AGRAÏMENTS

1.2. LA POBRESA I LA CARITAT MEDIEVAL

1.2.2. La pobresa i la caritat

La pobresa medieval, real o potencial, era el més freqüent, era una situació habitual, no es veia com una situació estranya. El pobre, en general, no era vist com un obstacle, sinó com un component més de la societat.

És difícil definir la pobresa, però en societats en què el treball era l’única font d’ingressos per subsistir, quedar sense feina era equivalent a ser pobre, especialment

222 F. Valls i F. Soldevila, Història de Catalunya ...,op. cit., pàg. 114.

223 Els sis mals usos: a) remença personal: el camperol quedava adscrit a la terra i per abandonar-la havia de pagar un rescat; b) intèstia: donava dret al senyor a heretar una part dels béns del camperol, si aquest moria sense testament; cugucia: facultava l’amo a disposar dels béns de la muller del remença, si aquesta era trobada en adulteri; exorquia: el senyor podia quedar-se amb les riqueses dels camperols que no tenien fills; arsisna: obligava el pagès a indemnitzar el senyor si se li cremava la casa; espoli: era la quantitat que rebia el senyor quan un remença hipotecava les terres o una part de les terres per donar un dot.

224

quan els salaris no permetien fer reserves per a moments d’escassetats ni existien altres instruments sòlids de protecció social.

Tanmateix, en el transcurs d’aquest període varià el seu significat i oscil·la225 entre una consideració negativa i perillosa i la connotació religiosa de la gràcia del “pobre de Jesucrist” que necessita el ric per salvar-se. Woolf descriu amb gran precisió l’evolució d’aquest concepte i conclou: “A finales de la Edad Media esta multiplicidad de significados se redujo esencialmente a dos: el económico y el religioso. Pero el uso del término siguió siendo ambivalente, oscilando de manera ambigua entre la consideración religiosa y la aversión física, entre un trato moral a las víctimas de las incertidumbres de la vida y el destino y una creciente hostilidad hacia la amenaza potencial que representaban los mendigos y los vagabundos (…)”.226

En l’evolució del concepte hi incideixen el nombre, les actuacions i la utilitat dels pobres. Amb les revoltes i els desordres públics dels grups sense recursos, ja en el segle XIII, s’observa l’inici de la pèrdua de les connotacions més positives, però en els dos segles següents s’agreuja la situació, amb les dificultats econòmiques, els aldarulls, les epidèmies i l’arribada a les ciutats de contingents de pobres; tot plegat genera temor del pobre i del foraster i erosiona la tradicional caritat al pobre i l’hospitalitat al pelegrí. Aquest temor és potenciat per les elits dominants, fins a identificar aquests conceptes amb delinqüència, bandolerisme, malaltia, etc.227

“A fame, bello e peste, liberanos domine.”228 Aquesta era una nova invocació incorporada a les pregàries a l’època medieval a causa de les conseqüències devastadores de l’anomenada pesta negra.229 La pesta europea que començà l’any 1348, atribuïda a la propagació de la rata negra,230 va tenir vint noves epidèmies fins que va finalitzar, a mitjan segle XVII. Es calcula que en la fase inicial va produir una mortaldat de entre un quart i un terç de la població europea.231

Carme Batlle232 introdueix una precisió important quan relaciona la pobresa i la marginalitat en aquesta època. Considera que a les ciutats catalanes, com a criteri general, es marginava les persones que es consideraven massa diferents de la majoria, com ara les minories ètniques jueves i musulmanes, els que tenien algun defecte físic, els esclaus i els que es consideraven perjudicials per a la societat per motius de tipus

225

Al final de l’edat mitjana, fins i tot al començament de la moderna, conviuen dues concepcions: “una, tradicional, favorable a la pobreza voluntaria como vía de santificación y a los pobres como estímulo a nuestra caridad; otra nueva, que ve en los pobres un peligro, en el ocio un germen de vicios, y en la limosna indiscriminada un criadero de pobres y ociosos”. Rafael Benítez, “Humanismo cristiano y reforma social: el De subventione pauperum de Juan Luis Vives”, Debats, núm. 60, 1997, pàg. 77. 226

Stuart Woolf, Los pobres en la Europa Moderna (Barcelona, Editorial Crítica, 1989), pàg. 31-32. 227

Tot i que és cert que hi va haver vagabunds organitzats i bandolers, sembla que la majoria dels pobres que havien emigrat per necessitat, per la desesperació de la misèria, cometien petits furts. C. Lis -Hugo,

Pobreza y capitalismo…, op. cit., pàg. 101.

228 Citada per J. Reglà, Historia de la Edad Media…,op.cit., pàg. 249.

229 Es distingeixen tres grans onades de pesta: la primera es va produir a l’inici de l’edat mitjana; la segona, es va desenvolupar des del segle XIV fins al XVII, i la darrera va començar el segle XVIII a l’Àsia central, però va arribar fins al Mediterrani oriental, amb un brot al final del segle XIX a Hong Kong.

230

S’identifiquen com a focus originaris els que provenen del nord i del centre d’Àsia: Sibèria, Mongòlia i Manxúria.

231

José Maria López Piñero, Breve historia de la medicina (Madrid, Alianza Editorial, 2000), pàg. 21. 232

moral (“gent de mal viure”), com les prostitutes.233 També inclou els pobres en aquest grup (la pobresa era un motiu bàsic de rebuig), tot i que la marginalitat es graduava en funció del tipus de pobre, com veurem més endavant.

En relació amb l’origen de la pobresa, es considera que es podia ser pobre per naixement o arribar-ho a ser per múltiples circumstàncies, que es poden agrupar en tres nivells de factors:234 a) els accidentals,235 entre els més importants hi ha les epidèmies (la pesta, el tifus, la grip o la verola), que foren no solament la conseqüència, sinó també la causa de la pobresa; en aquest grup també s’hi ha d’incloure les males collites, els accidents de treball, les inundacions, els incendis i les guerres; b) els cíclics, com la inflació, els preus i els salaris, la productivitat del treball, la pressió fiscal, la demanda i oferta de treball i productes, i c) els de tipus estructural d’aquesta societat.236 S’estima que en aquests anys la pobresa cíclica afectava entre el 20% i el 30% de la població urbana i la pobresa estructural entre un 5% i un 10%.237

Les classificacions sobre la pobresa i els pobres han estat múltiples i s’han efectuat des de diferents punts de vista i criteris. En la taula següent es pot veure una síntesi dels principals tipus de pobresa.

Taula 7

Principals tipus de pobresa

POBRESA

• Estructural: deguda a un impediment de la mateixa naturalesa: edat (nen petit o vell), discapacitat, etc.

• Conjuntural: deguda a l’atur o al fet de tenir una feina que no permet subsistir.

• Professional: preferir viure de la caritat que treballar.

233

Aquest grup (meretrius, captaires i proxenetes) es considera un dels introductors de la pesta, fins i tot es recomana que es prenguin mesures legals per evitar-ho: “También en el mundo del derecho Gianfrancesco Riva di San Nazaro (…), en su De peste libri tres o Tractatus de peste o Tractatus iuridicus de peste,obra estampada en Aviñón en 1522, recordaba la primera medida preventiva a adoptar ante la amenaza de una pestilencia (…) consistía en el aislamiento de los proxenetas, meretrices y mendigos (…) se consideraban introductores de la peste en las ciudades ”. José Luis Beltrán, “Pobreza y enfermedad en los inicios de la Época Moderna”, Debats, núm. 60, 1977, pàg. 86.

234

Tomás A. Mantecón, “Los pobres y sus actitudes en la temprana Edad Moderna”, Debats, núm. 60, 1977, pàg. 94-95.

235 L’economia de les famílies de classe treballadora era escassa i molt fràgil, ja que podia fallir “por motivos tanto económicos como privados, que escapaban del control de la familia: una mala cosecha, el cese laboral, la cuarentena, la muerte, una prolongada enfermedad del cabeza de familia o el nacimiento de otro hijo”, S. Woolf, Los pobres en la Europa..., op. cit., pàg. 27.

236

Per exemple els costos de l’habitatge (“causa principal de la pobreza de los obreros urbanos, independientemente del país o de la época”) o el cost del aliments (“en los siglos XVI i XVII debió suponer de un 60 a un 80 por 100 de los ingresos de una familia artesana”).Ibídem, pàg. 23 i 26.

237

Aquesta estimació es fa a partir dels casos de Toledo, Lió, Verona, Augsburg, Amsterdam i Norwich. T. Mantecón, “Los pobres y sus actitudes…”, op. cit.,pàg. 100.

POBRES URBANS

I POBRES RURALS

Els pobres rurals podien disposar de moderades possessions de terres, tenir-les arrendades o bé tractar-se de camperols sense terra; tots ells depenien dels factors biogràfics i també dels climatològics. La seva greu situació de penúria va ser origen de greus convulsions socials per tot Europa.

La pobresa va ser més urbana que rural, fins i tot perquè la ciutat atreia els pobres rurals.238 Els pobres urbans podien ser fins i tot treballadors o menestrals amb escassos ingressos.

POBRES DIGNES I POBRES INDIGNES (vers o fingits) Aquesta classificació esdevindrà clau a partir del segle XIV, tot i que com hem vist la proposta era anterior. La divisió es feia segons que la persona fos víctima de les circumstàncies que la portaren a la situació o segons que fos responsable de la seva condició. Aquests conceptes es van anar perfilant i concretant, així com els criteris i les formes d’examen per acreditar-ho.

Segons testimonis del segle XVI, s’havien establert els subgrups següents:239

• Pobres dignes: (a) pobres fràgils: nens orfes, cecs, tollits, malalts incurables i vells, i (b) pobres causals240: soldats mutilats, petis propietaris agrícoles o petits artesans empobrits i els

malaltissos amb accessos de malalties greus.

• Pobres indignes: (a) pobres voluntaris (incapaços de treballar i dependents de la caritat de forma continuada):

vagabunds, desvagats, murris, etc., i (b) pobres estructurals i conjunturals (treballadors que necessiten ajuda eventual). POBRES DE CRIST I POBRES VERGONYANTS

• Els captaires o pobres de Crist captaven pels carrers amb un

permís; a causa de la seva condició de pobresa hereditària vivien en indrets especials de la ciutat que els marginava.

• El pobre vergonyant era una persona (noble, mercader o artesà) que la desgràcia amenaçava la seva capacitat per mantenir el seu estatus en una societat d’ordres i, per tant, es considerava

mereixedora d’una discreta ajuda perquè no s’hagués avergonyir davant els seus iguals. Es mantenia en el seu domicili i la resta de ciutadans l’ajudava; per tant, la seva marginació era inferior a la d’altres grups de pobres.

Font: elaboració pròpia.

Les accions de la caritat cristiana foren les respostes que donava la societat per resoldre la pobresa crònica o temporal de la població. Fent una caricatura, podríem dir que davant la pobresa medieval la “resposta” va ser la caritat.241 Tanmateix, aquest principi d’acció s’expressa, com veurem, a través de diferents institucions i, d’altra banda, existiren altres formes de solidaritat fomentades en l’ajuda mútua.

238Ibídem, pàg. 100.

239

Ibídem, pàg. 93. 240

“Hay que precisar sobre algunos de los pobres causales que la enfermedad, como otros desajustes biológicos, era a veces considerada efecto de vida y costumbres desordenadas”, ibídem.

241

“Si bien la caridad aparece en la actualidad como una forma residual de acción social, lo cierto es que durante la Edad Media, se constituyó como el principal medio de actuación ante las necesidades de las personas ”, C. Alemán i M. García Serrano, Fundamentos de bienestar…, op. cit., pàg. 81.

Finalment, també s’ha de tenir en compte l’ambivalent funció que desenvoluparen les institucions de la caritat, ja que com subratlla Borrell: “Així, si el concepte cristià de la caritat serví per alleugerir les penalitats materials dels pobres, també serví per tapar les vertaderes causes de la pobresa. Si ser pobre o ric era un problema teològic i no social o econòmic, era de lògica que fos l’Església i no la societat civil qui s’encarregués de la caritat i de la pobresa: es considerava la caritat i la misèria patrimoni de l’Església i es rebutjava el concepte de justícia social que implicava un canvi profund en les estructures socioeconòmiques.”242

In document Els serveis socials a Catalunya. Una visió històrica (página 105-109)