El fechu de que nun heba una correspondencia perfeuta ente los fonemes consonánticos y la so representación escrita ye causa de dellos problemes ortográficos. Darréu trátense los más importantes.
2.1 Lletres «c» y «qu»
La lletra «c» y el dígrafu «qu» escríbense acordies coles siguientes normes: a) Lletra «c».
La lletra «c» representa'l fonema consonánticu /k/:
- Cuando-y siguen les vocales «a», «o», «u» (caxa, moca, combayar,
encoyer, cubil, furacu).
- Cuando s'atopa nos grupos «cl» o «cr» (clisar, clas, creitu, crime). b) Dígrafu «qu».
El dígrafu «qu» representa siempre'l fonema consonánticu /k/. Emplégase namái ante les vocales «e», «i», como por exemplu: él quier,
quexase, merqué, toquíu, Quirós.
Cuando la conxunción que s'apostrofa ante pallabra entamada en vocal, el dígrafu «qu» pue atopase ante otres vocales o ante «h»: dixo qu'amburó,
paezme qu'informaron mal, diz qu'orbaya, ye verdá qu'unviaron cartes, la finca qu'heredasti.
2.2 Lletres «b» y «v»
Entrambes lletres representen el mesmu fonema /b/. L'usu normativu de «b» o de «v» atiénse a dellos criterios estremaos:
a) Escríbese «b»
- Cuando l'étimu de la pallabra tien «b» o bien otros soníos de los que resulta hestóricamente «b» y asina lo afita la tradición gráfica. D'esta miente, escríbense con «b» pallabres como moyaba, llamaben,
faba, herba, boriada, cebera, haber, trabe, llombu, xubir, xabón, llobu, sebe, ñabu, probe, cabu, Ribota, etc.
- Nes pallabres derivaes d'otres que lleven «b». Asina, de beber resul- ten beberaxu, bebíu, bébora; de llobu resulten llobatu, llobada; de
cabu resulten caberu, acabar; d'ablana resulten ablanar, ablanéu; etc.
- Naquellos casos nos que la tradición escrita afitó l'usu de la lletra «b», anque tea escontra la etimoloxía. Exemplos: boda, barrer, bermeyu,
Báscones, etc.
- Siempre que nun se dea seguranza etimolóxica nin tradición escrita. - Nes xuntures «br» y «bl», seya'l que seya l'aniciu etimolóxicu: branu,
bracu, ábrigu, braña, blima, ablana, vengatible, xiblar, etc.
b) Escríbese «v»:
- Si l'étimu de la pallabra tien «v» o bien otros soníos que la tradición escrita reflexa con esa lletra: vinu, verde, vidaya, vería, povisa, nuevu,
llavar, avagar, xoven, aprovecer "facese llargu'l tiempu", Villaviciosa,
etc.
- Nos casos en que la tradición escrita afitó l'emplegu de «v», anque nun tea acordies cola etimoloxía: duviellu, etc.
- Nos derivaos de pallabres que lleven «v». Por exemplu: de vieyu resulten avieyar, aveyecer, veyura, vieyera; de llavar resulten eslla-
va, llaváu, llavadoriu; d'Uviéu resulta uvieín; etc. 2.3 Lletra «d»
Cuando'l fonema /d/ s'atopa ente vocales y dientro d'una mesma pallabra (especialmente en sufixos), tien tendencia a perdese na pronunciación de la fala popular de delles zones. Nel asturianu escritu, de toes maneres, habrá caltenese siempre la lletra «d» nesos casos:
a) Nes terminaciones -ada, -ida; ver VII.1.3 y 2.2. Exemplos: xelada, non *xelá nin *xelaa; mayada, non *mayá nin *mayaa; tenada, non *tená nin *tenaa; partida, non *partía; glayida, non *glayía; bebida, non *bebía. Pero escríbense ensin «d» les terminaciones -áu, -ao, -aos, -aes; y -íu -
ío, -íos, -íes. Exemplos: xeláu, xelao, xelaos, xelaes; partíu, partío, par- tíos, partíes.
III. Les consonantes
b) Na terminación -eda. Exemplos: carbayeda, non *carbayea; fresneda, non *fresnea; fumareda, non *fumarea. Pero escríbense ensin «d» les ter- minaciones -ees, -éu, -eos. Exemplos: carbayees, carbayéu, carbayeos. c) Nel sufixu -udu, -uda, -udo, -udos, -udes. Exemplos: oreyudu, non
*oreyúu nin *oreyú; ñariguda, non *ñarigúa; morrudo, non *morrúo;
barbudos, non *barbúos; fueyudes, non *fueyúes.
d) Nel sufixu -dor, -dora, -dores. Exemplos: trabayador, non *trabayaor;
catadora, non *cataora; xugadores, non *xugaores.
e) Nel sufixu o terminación -deru, -dera, -dero, -deros, -deres. Exemplos:
panaderu, non *panaeru; madera, non *maera; comedera, non *come-
era; abrideres, non *abrieres.
f) Nel sufixu -doriu, -doria, -dorios, -dories. Exemplos: llavadoriu, non *llavaoriu; subidoria, non *subioria; sumidorios, non *sumiorios. g) Nel sufixu -dura, -dures. Exemplos: mancadura, non *mancaúra;
moyadura, non *moyaúra; regalladures, non *regallaúres.
h) Nel sufixu -dizu, -diza, -dizo, -dizos, -dices. Exemplos: aforradizu, non *aforraízu; namoradiza, non *namoraíza; afayadizo, non *afayaízo;
atopadizos, non *atopaízos; antoxadices, non *antoxaíces.
Ha tenese en cuenta que les terminaciones -áu -ada -ao, -éu -eda y -íu
-ida -ío presenten «d» nos sos derivaos: cansáu ’ cansadín, parada ’
paraduca, axuntao ’axuntadono, deu ’dedín, fumareda ’fumaredona, partíu ’partidín, dormida ’dormiduca, llambío ’llambiduco.
2.4 Lletres «g» y «gu»
La lletra «g» y el dígrafu «gu» escríbense acordies coles siguientes normes: a) Lletra «g».
La lletra «g» representa'l fonema consonánticu /g/:
- Cuando s'atopa ante les vocales «a», «o», «u»: gatu, gaxapu, goxu,
gorrumbu, guxán, pegar, amagostar, L'Entregu.
- Nos grupos «gl» y «gr»: glayíu, sieglu, griesca, agriu, llograr,
Llangréu.
La lletra «g» enxamás apaez ante les vocales «e», «i». b) Dígrafu «gu».
«i». Exemplos: falagueru (pero falagar), guetar, guirriu, miaguíu (pero
miagar), colungués (pero Colunga), xigues (pero xiga), etc. 2.5 Lletra «g» ante diptongu
Los diptongos /ua, ue, ui, uo/ enxamás entamen sílaba. Les secuencies /g/ + /ue/, /g/ + /ui/ escríbense con diéresis: guapu, guante, ¡guo!, güesu,
güevu, güertu, güestia, güeyu, güel, cacagüés, güitu, güisqui, agüina, Güerces, Güerna, etc.
2.6 Lletres «c» y «z»
a) Lletra «c».
La lletra «c» representa'l fonema consonánticu /θ/ cuando-y siguen les vocales /e/ o /i/. Exemplos: ceguñar, cirigüeña, cirolar, entemecer,
rapaces, xacíu.
b) Lletra «z».
- La lletra «z» representa siempre'l fonema consonánticu /θ/, seya sigui- da de vocal (zapicu, faza, tarrezo, zuna), en final de sílaba o de palla- bra (mozcar, paez, llimaz) o nel grupu «zr» (zreza, zrezal, alcazre). - Como norma de calter xeneral, la lletra «z» nun s'emplegará ante «e»,
«i». Exemplos: rapaza, pero rapaces (non *rapazes); tarrezo, pero
tarreces (non *tarrezes); llimaz, pero llimacín (non *llimazín); etc. 2.7 Lletra «x»
La lletra «x» ye representación del fonema /s/. La secuencia «xi» namái s'escribe cuando'l fonema /i/ ye centru silábicu, lo qu'asocede cuando vocal tala apaez siguida d'una consonante (ruxir, xiblar, roxín), en final absoluta (fuxi) o siguida de vocal y n'hiatu con ella (coruxía, coruxiona «coruxía grande», ruxíen, aflixíu, texíes, arqueloxía, teoloxía). Téngase en cuenta la grafía d'estes pallabres d'orixe cultu: anorexa, asfixa, complexón,
crucifixón, galaxa, papiroflexa, reflexón, axoma.
Nel restu de los casos escribiráse siempre «x»: xana, non *xiana; roxu, non *roxiu; xorra, non *xiorra; Xixón, non *Xixión.
La lletra «x» tamién pue apaecer n'otres pallabres d'orixe cultu, como léxi-
cu, taxi, xenofobia, etc. 2.8 Lletres «x» y «s»
Habrá tenese cuidáu de nun confundir estes dos lletres nin los fonemes
III. Les consonantes
que representen, respeutivamente /s/ y /s/. El so valor distintivu apaez claru nestes pareyes de pallabres: xana / sana, xustu / sustu, roxa / rosa,
caxa / casa, paxu / pasu, coxa / cosa, pexe / pese, llixu / llisu, mexa / mesa, poxa / posa, ruxa / rusa, raxa / rasa, rixu / risu, Tuxa / tusa, baxu / vasu, etc.
Darréu que'l fonema /s/ ye asemeyáu fonéticamente a /s/ y a /si/, tendráse procuru n'estremar na escritura: casina "casa pequeña" / caxina "caxa pequeña, vaina"; Siana "nome de llugar" / xana "personaxe mitolóxicu";
siente "3ª p. del sg. del pres. d'ind. del verbu sentir" / xente "conxuntu de
persones", sienra "terrén" / xenra "casada col fíu"; etc.
Sicasí, danse casos en qu'equivalen dafechu: sierru o xerru, ensamar o
enxamar, insertar o inxertar, subir o xubir, vesiga o vexiga, tisera o tixe- ra.
2.9 Lletres «ll» y «y»
La llingua normativa caltién como dos fonemes estremaos /l/ y /y/, moti- vu pol que curiará nun confundir enxamás les sos grafíes. Asina, la norma escrita nun fai otra cosa que reflexar la pronunciación tradicional del astu- rianu, conservada polos meyores falantes.
Ha tenese en cuenta'l valor distintivu de /l/ y /y/, como pue vese nestes parexes de pallabres: esfollar / esfoyar, fuelles / fueyes, muelles / mueyes,
rallu / rayu, llera / yera, olla / oya, falla / faya, gallu / gayu, callo / cayo, fallucu / fayucu, tallu / tayu, Viella / vieya, etc.
a) Dígrafu «ll».
A mou orientativu, pue indicase lo que vien darréu:
- En principiu de pallabra, ye muncho más frecuente la presencia de «ll-» que de «y-». Exemplos: llobu, llingua, llombu, llargu, lluna, lla-
var, llevar, llamar, llimiagu, lluz, Llastres (pero yelsu, yo yera).
- La «ll» apaez nel sufixu o terminación -iellu, -iella, -iello. Asina,
mariellu -a -o, portiella, castiellu, reciella, tortiella, duviellu, fariellu, Casielles, etc. (pero vieyu -a -o). Ha tenese en cuenta, de toes mane-
res, qu'en dellos casos esa terminación alterna con -iyu, -iya, -iyo (tamién -íu -ía -ío): Castiella o Castiya (Castía), rodiella o rodiya
(rodía), etc.
- Tres de consonante ye enforma más frecuente «ll» que «y». Exemplos: pesllar, parllar, apusllar, burlla, garllar, islla, enllordiar (pero tenyera, nenyures, cuenya).
b) Lletra «y».
Como orientación, pero ensin algamar a ser norma xeneral, puen dase les indicaciones siguientes:
- Apaez davezu nos sufixos o terminaciones -ayu -aya, -eyu -eya, -uyu
-uya. Exemplos: espantayu, ayu, orbayu, vergayu, trabayu, carbayu, borraya, estaya, gandaya, canaya, esperteyu, espeyu, felpeyu, pelleyu, ceya, cigoreya, oveya, oreya, guedeya, peruyu, ceruyu, baruyu, argu- yu, aguya, faraguya, rabuya.
Tamién, con otros sufixos o terminaciones rellacionaos colos anteriores:
trabayar, orbayar, carbayéu, espeyar, esfelpeyar, cagayón, espelleyar, oreyudu, esguedeyar, peruyal, aguyetar, esfaraguyar, etc.
De toes maneres, abonden les esceiciones: marallu, esmarallar, pella, res-
tallu, mella, garulla, etc.
- Nel sufixu o terminación -iyu, -iya, -iyo (qu'alternen con -íu, -ía,-ío). Exemplos: poliya (tamién polía), maniya (tamién manía), rodiya (tamién rodía), maraviya (tamién maravía), calaviya (tamién calavía),
aguadiya (tamién aguadía), sortiya (tamién sortía), fiyu (tamién fíu), Castiya (tamién Castía). Recuérdese qu'en dellos casos esta termina-
ción alterna con -iellu, -iella, -iello (Castiella, maniella, rodiella). - Escríbese «y», non «ll», naquelles pallabres en qu'esti fonema, n'allu-
gamientu intervocálicu, alterna cola so ausencia. Exemplos: creyer (tamién creer), trayer (tamién traer), construyir (tamién construir), yo
seya (tamién yo sía), cayer (tamién caer), atribuyir (tamién atribuir),
etc.
- Convién tener en cuenta estos casos: abiyota, afayar, afayadizu,
choyu, lladriyu, conceyu d'Ayer, ayerán, Bisuyu, etc. 2.10 Lletres «n» y «m»
Na escritura de les lletres «n» y «m» tendránse en cuenta les siguientes observaciones:
a) L'archifonema nasal /N/ represéntase xeneralmente per aciu de la lletra «n». Exemplos: conca, sienda, enfotase, llongu, enllordiar, enrestrar,
ensamar, axuntar, unviar, punxo, inmortal, encetar, etc.
b) Pero represéntase con «m» cuando-y siguen les lletres «b» o «p» dien- tro d'una mesma pallabra. Asina, llombu, cámbaru, combayar, embae-
cíu, embaxo, llimpiu, arramplar, etc. III.
2.11 Lletres «r» y «rr»
Na escritura de la lletra «r» y del dígrafu «rr» siguiránse les normes siguientes:
a) Lletra «r».
Emplégase nestos casos:
- Al entamar una pallabra: rocea, roxu, reya, Ranón.
- Tres de les lletres «n», «l» y «s»: vienres, tienru, xenru, alredor, esri-
ñonar, Israel.
- Nos grupos consonánticos pr, tr, cr, br, dr, gr, fr y zr. Exemplos: prunu,
trabe, cruz, bracu, drechu, granu, frayar, zreza.
- En final de sílaba o de pallabra: parllar, torgar, unviar, coyer. - Ente vocales, cuando representa'l fonema /r/: caru frente a carru, fora
frente a forra, númberu, xera, quieren. b) Dígrafu «rr».
Namái s'emplega ente vocales y dientro d'una mesma pallabra, pa representar el fonema /r-/. Exemplos: carru frente a caru, forra frente a
fora, cuerria, horru, purrela. 2.12 Lletra «h»
La lletra «h», que nun representa nengún fonema, emplégase nos casos en que tea xustificao pola etimoloxía de la pallabra y s'afite na tradición escri- ta. Asina, home, humanu, hachu, haber, herba, hermanu, heredar, hesto-
ria, húmedu, humildar, horru, hipertensu, héliz, holograma, alcohol, mahometanu, etc. Asina entós, la lletra «h» enxamás s'usará en pallabres
como artu, umeru, erbía, Eres y otres. Sobre l'emplegu de la lletra «h.», ver I.1.2.2.