VIOLÈNCIA GRATUÏTA
Jordi Valls
Però els poetes -com he dit- llangueixen vagarivols i penedits dels somnis,
la novel·la, els romanços amb què nodrien llurs germans de llet agra
Ara miren i callen, els poetes.
Vacances pagades Pere Quart
Jo sóc el pitjor enemic de mi mateix,
i el meu millor amic, el tinc en gestació.
El desvari de la raó
Carles Hac Mor
Reflexos en el riu d’una altra vida que en algun bar proper,
entre els llums de les obres, m’acompanyen.
Els motius del llop Joan Margarit
APÒCRIF
Sóc Isaac, fill d’Abraham, ajupit espero,
la coltellada seca
del meu pare.
El pacte deia:
“Tanta descendència com arenes del desert...”
El meu pare, ancià, però encara ferm,
subjecta l’eina rovellada.
Suat, em mira el clatell, s’ho pensa.
Sí.
Encara s’ho pensa.
EL SOMRIURE D’ISAAC
EL RELLEU
Vaig fer-me gran, la nit que el meu pare, tendre com un nadó, s’adormí al sofà.
Eren més de les tres de la matinada i no el volia despertar, però el só del televisor i el trepig brusc, equívoc, van provocar el xiscle sec del patriarca.
Amb els ulls fits va preguntar-me, de sobte, si ja havia arribat el meu únic germà.
Jo no he estat mai cap mentider,
però aquell home, de cop, s’havia envellit, els ulls vermells, com dues roses cansades, van fer que el seu límit reposés en mi.
Alleugerit, no va trigar gaire estona a marxar cap a la fosca habitació, i jo vaig carregar amb tot el seu pes la resta de la meva vida.
CARTA AL PARE
Pare, no hi ha enlloc on puguem agafar-nos, cap de les vostres insòlites certeses,
cap de les vostres veritats, no ens serveixen.
El món ha canviat molt, pare, res no és sòlid, i els malparits no són com a les pel·lícules, transparents com un paper de cel·lofana, s’imposa el més fort i no el més just o savi, car només te la raó qui te la paraula.
Encara puc ser més clar, pare, de fet, els seus ideals han caducat i es corsequen.
Ara no us amagueu a les vostres anècdotes on tot rutlla amb una lògica incontestable, jo us voldria inflexible davant dels perversos, davant dels malvats, però el mal, pare, diuen que no existeix.
No ha existit mai un mal absolut, i després d’obrir masses cossos
no han trobat cap ànima pura o impura.
A la nostra manera tots som una mica cabrons, pare, vós també ho sou, no és res personal, encara que amagueu el coltell sota la falda i m’expliqueu els vostres somnis
com si fossin purs.
Si sabéssiu
que per a mi són material de reciclatge, ferralla entre els meus records.
Pare, després de tot no hi ha res més.
AFIRMACIÓ
I ara sóc jo qui parla, i parlo, i m’aturo i sóc jo, quieta branca de l’arbre indolent la que signa la fulla caduca, i callo, callo per sempre, perquè sóc jo, sempre, i no un altre i jo també aquest altre, quan de vegades, inconsistent davallo, i parlo, i m’aturo, i no dic res,
i no sóc jo, i sí, sóc jo, però mai més amagat dins meu, arbre, branca i fulla, la insistència de la saba per ser jo reiterat en mi, des de mi mateix
des de mi mateix.
C/ COBALT
Aquest cel núvol de gavina que xiscla al voltant del Llobregat,
entre aigües plàcides d’una indústria moribunda. Detergent
entre canyissars i rates i deixalles.
Miràvem el cel, ploràvem la ciutat.
Un soroll esmorteït, llunyà, és la nostàlgia de la llum més sagrada. I es van marcint dos llavis ensangonats, clars, entre espasmes al só vibràtil dels cables elèctrics.
Abella sense flor, excitada entre el desvari del quasi tacte, la mel del malson
tèbia davant del rusc redescobert.
-Com serp a l’aguait del nadó profètic,
l’ombra bramant baixa en un cistell de cànem- La temptació és un foc insuportable
de cames llargues i camins lliscant, delerosos.
Dins la mucosa, fins fer sang. Tot és plor per procrear-se, cansats, mirant el riu, oblidats com una engruna surant a l’aigua.
CERVESES DAMM
Vora el riu ensumo el ferment de la civada l’olor insistent que puja a tots els barris, als pisos d’obrers alçats sense mesura, com queixals d’insolència immobiliària, l’enyor envaeix la ciutat on he crescut, el gram ferm que trepitjo vora el carrer entre les ruïnes d’un vell projecte harmònic, no reconec el meu paisatge d’infant,
el dur frec a frec del camí de tornada.
CASA MEVA
S’han fos els ploms. Casa meva és un avenc humit amb espelmes enceses i tristes.
Fora plou l’àcid de la combustió. Les rates neden per carrers de riera, i el Besòs
creix i s’escampa sota els meus peus. Sóc fràgil.
Sóc com Moisès nen dins del cistell de cànem.
Sota els blocs de pisos hi havia la vinya, la van arrencar tota a canvi d’asfalt.
Visc orfe en un segon pis sense ascensor i sento la pluja palpant la finestra.
Vaig a la deriva. He gosat dir: “casa meva era un bassal de mosquits”. De sobte, amb les espelmes apagades pel vent, em desperto avergonyit, tacat d’orina.
On era jo, que no m’he trobat a casa?
KOSOVO
He perseguit formigues amb el meu fill.
Encuriosit se les mira com joguines en moviment, les tragina, se les menja, furga els forats de l’ètica.
No l’aturo,
m’he quedat sense arguments. Veig com pren ritme devastador i desola la llar d’altri
i no m’hi oposo, embadalit sóc ell, el meu comportament és el seu, cultura tradicional europea. Hem tret l’espasa de fer injustícia, més tard vestiré
un mort amb la roba d’un altre més mort.
Tot és justificable, un efecte òptic
creat amb paraules, un conjunt de postissos i una vacuna per a la convivència:
La hipocresia que fa venir la febre però sadolla d’amor propi el que és just.
L’EPITAFI
Les meves cendres són una carn sense ombra, d’una flonjor espessa serà el meu adéu, les escamparà el meu fill al vent ingrat.
Una tebior soluble i plàcida que omple el poema escollit, recitat epitafi,
- en aquests casos no es pot demanar més- i confós entre el vers lacrimogen sento l’odiós Vivaldi més ridícul que efectiu.
Com un resum breu de projecte de vida esquinçat per la mort,- i talment volàtil- un núvol, que a la vostra salut, se’n va.
LES FLORS NO ES MENGEN
EL MÉS PUR DELS SACRIFICIS
Aquesta és la paraula
d’algú que s’enamora i no ho diu mai.
Com la unió de dues línies paral·leles que només es troben
a l’infinit.
Aquesta és la llàgrima més solitària.
Rellisca i cau.
Però el seu secret.
No, mai.
INSTINT BÀSIC
En que el puc atendre.
I encara t’estic esperant.
L’amor és alguna cosa no prevista, una amenaça oculta
en una advertència
que no passa de ser un comentari, s’intueix
en una mirada distreta, en el tacte tangible del diàleg intranscendent.
No trobarà res de millor, - publicites-
quan jo t’espero compungit.
Recordi que la competència només li oferirà
l’ombra dels nostres productes.
Romanc sense sentiments,
encara que la caixa enregistradora s’haurà de reparar.
Amor meu com et desitjo.
Si el desig és paraula absoluta, no deixi passar aquesta oportunitat.
PELL MORTA
Desitjada, et mous inquieta. No em mires.
El teu dit índex colpeja amb insistència la tassa blanca de cafè amb llet. Et miro, em mires de reüll. Encara m’entusiasmo
quan les nostres mans es troben evocant els vells temps i tu l’enretires de cop, i dius que el passat va ser un accident.
Parles de la feina amb naturalitat, observo desencisat la teva tassa.
Ara, absent, domines la situació,
reculls amb els dits la cullera, la fiques a la tassa i l’apropes als teus llavis,
t’has begut d’un sol glop la meva pell morta.
PRIMER AMOR
L’enamorament era l’amor per sempre no existia res més que un desig de carícia, el perfum viu d’una jaqueta de llana amb els guarniments vermells a la màniga, dolces flors per les persistents mirades, del vigia atent de l’aura del seu cos.
El temps però tot s’ho emporta i ara l’he vista d’esquitllera al supermercat, dòcil i humana –massa humana- penja de dos fills insolents i agressius, compra sense esma, grassa, descurada, tan lletja que m’avergonyeix el foc adolescent gastat en sobtats impulsos d’atracció.
Els primers se’ls va emportar com un riu tèrbol que devasta la ciutat per no tornar-hi.
I som sòrdids exemplars sense memòria, -una timidesa covarda ens ha envaït-.
Saludar-nos seria contrastar molt
i desviem l’esguard moll per no sorprendre’ns.
Pago els iogurts de plàtan
a la caixera aspra que s’assembla a ella.
En sortir el meu fill diu: “les flors no es mengen!”
les flors no es mengen, repeteixo sorprès les flors no es mengen, i oblido el seu nom.
OBRES
Han fet el forat al terra, entre ferros i rectes ben marcades, cingles perfectes que seran pàrquins, d’unes obres incòmodes.
Encara diran: “perdonin les molèsties”
i més que perdonar s’encanten els avis distrets de les seves malalties cròniques.
La ciutat creix com un càncer sostenible.
Entre la pols que ens ruixa, febles com som, amb els papers molls i les factures pendents, serà un sacrifici sense voluntat.
La nostra vida s’escola pels forats de la tanca preventiva, quan tornes i arribes tard, carregada de bosses.
Un soroll de martell mecànic que eixorda farà que no t’entengui - no t’he entès mai,- hem caigut a la temptació del ciment.
Morirem abans que la ciutat s’acabi.
ULL ENDINS
De l’altra banda, la mirava atent. Era al mar, amb les parpelles closes per la sal i les onades. Quan tu, l’inútil ull
has tocat el seu cos i te l’endús fugaç pel conducte més trist de l’home, la saps planter del goig privat.
Amb els dits l’obrires.
En aquesta banda, el tacte juny molt més fort - l’àvida necessitat de travar nusos –
et fa sentir atrapat per una estranya polpa, familiar i dolcíssima, llengua que sotja un doble engany.
No era la mateixa que guardes ull endins,
però l’estimes.
CLAROBSCURS
Foscor, diries. Però clara com la blanca lluïssor del marbre esquerdat, un matí neutre amb les vetes impures – diguem, al trenc de la clova foradada- O era abans
que tu deies? Quan un cel gris, embadocat, s’obria de llum al bat de les finestres.
Condició del vol és que l’ocell s’enlairi.
Però mira-te’l, com es perd, i al tomb va i s’apropa. L’alteritat del meu cos estimbat en un lleu tremor d’esbarzers.
No diguis res. Fes-me sentir que sóc l’altre.
LA CULPA
Fer l’amor amb l’altra és fer-lo contra ella, si més no, ella s’ho pren així. Desfeta, menyspreada, gastada, dona baratada que no entén que no és per culpa seva.
L’or
de les hores viscudes junts no justifica:
eternitat, compromís, amor; potser la sinceritat quotidiana, conèixer
a la perfecció el que pensa l’un de l’altre.
Però no és més rutina que pensament la comoditat de l’hàbit, més penombra que espurna, el camí de l’estimació?
Haurem de demanar-nos més sovint
permís per irrompre a la cambra més pròpia.
Hem perdut la innocència del primer bes, res no serà el mateix, un ressentiment subtil em distancia d’ella, així
furgarà la culpa que no he tingut mai.
SOM AL MATEIX LLOC QUE EL FUTUR INVOCA
1
Som al mateix lloc que el futur invoca a la freda pluja de la nit mítica,
entre gegants de plàstic i arbres muts a l’aigüera de la cuina surant
com els gots bruts enmig de l’aigua opaca, netegem i netegem però es moren
les ganes d’escurar la gota d’or, el car repòs s’endú tota la vida, en flocs de sabó de mil illes verge.
D’on diries que van salpar els records?
Si s’abaixava mandrosa les calces, pensàvem sense passió en un instant:
aquest amor se’ns ha tornat mecànic i tornàvem altre cop a ser l’ombra del que havíem estat i no serem més.
Som al mateix lloc que el futur invoca, a la serralada del llit desfet,
entre la suor d’una febrada absurda, llençols molls, pijames rebregats, bruts, cadascú alçant-se des de la seva aspror, jo amb barba de dos dies estancat amb els ulls irritats que ja no llegeixen i la memòria que no mereix recordar, hem rebaixat l’entusiasme a la cendra, quan no direm mai més la paraula amor, entre els gots bruts enmig de l’aigua opaca, som al mateix lloc que el futur invoca.
2
Obrir l’aixeta de l’aigua calenta.
Dutxar-se i veure el rostre deformat al metall del mànec, pensar sols, en la imatge que repeteix la nuesa entre el vapor barrejat que l’amaga, com una sola densitat rosada, com la sang oliosa de l’invertebrat, en regalims de sabó, en afluents d’una sola font i d’un sol mirall.
No hi ha qui et suporti, però sóc aquí incubat microbi dins d’un dels teus òvuls amb l’escalfor que raja fins la mort.
Deixa’m diries, avui no estic per a ningú, però ningú sóc jo, fill de les entranyes que em vas parir, per amor i per disculpa.
Encara estic a temps, però, de salvar-nos, i tancar definitivament l’aixeta,
entre el vapor condensat i nosaltres.
Som al mateix lloc que el futur invoca.
HIPÒTESI
Què faria jo sense ella? Repetir els carrers i no trobar la nostra casa, caminar en cercles, cruspir-me l’angoixa.
Més perdut que mai, no tornaria a viure, o viuria un altre cop per enyorar-la, però de fet, ja no seria el mateix, entre tanta gent em fondria. Vull creure que així la meva ombra pot esdevenir eterna, i alhora tangible, talment la taca d’oli enmig de l’oceà, amb res o quasi res que em condicioni, ben lliure davant la necessitat d’actuar i em trobo sense respostes, a un pas, a un sol pas d’ estimar-te, a un sol pas de retrobar-nos.
TANATHOS I EROS
Plou com si no plogués, amb una discreta perseverança. Rellisco pel rost, caic un cop i un altre de genolls al carrer, la dificultat fereix les ales molles
de l’àngel que em suporta. Fem el que fem acabarem igual, medicats, somorts,
esmaperduts davant l’última batalla, la decisiva, que perdrem, esperant el toc de gràcia, l’eclipsi del final.
Però, per alguna estranya anomalia, torno a llevar-me del terra, és per ella que avanço sota la pluja. Miro enrere i veig un bell cadàver d’ales esteses, miro amunt i sé que ella hi és,
i que m’espera.
PORNOGRAFIA
És tan difícil escriure amb alegria, despreocupat de la tenalla burleta
que ens fa increïble l’extremitat de l’amor i totes les apassionades respostes
desmesurades que saben els amants, o intueixen, per contra, d’un cert bon gust acadèmic, i per tant, cuit pel cinema, amb l’habitual fornici transcendent, místic, d’aurora o crepuscle, dels grans decorats.
Com revetlla de sospirs, resulta l’aire ple de feromones i testosterona,
però els amants també se n’afarten, dormen fatigats, i treballen sempre, compleixen l’exigència dels contractes temporals, l’amor no pot ser etern, i l’escenari d’aquest film, és cartró pedra, tot un bluf que s’ensorra l’endemà mateix, camí de no sabem on, un altre cop perduts
en vaguetats que es recorden perquè es trenquen a l’entrecuix més proper i solitari.
L’alegria és una amenaça concreta al sentit comú. Jo, ja no m’hi acostumo.
SENECTUD
A mesura que passen els anys, les pèrdues baixen el valor afegit. L’experiència amaga les arrugues amb maquillatge, però la lletjor a contrallum s’afirma.
Ens fem grans i cada solc demostra l’ombra que ens calça el temps, la sentència de la vida supura per les nafres del leprós. Llepes la mà indesitjable de la maduresa fruita macada d’un costat de l’esfera, de l’altra, l’èxtasi, el frau de ser jove una vegada més. Però el llit és ample i els llençols rebregats guarden tresors muts que no confessaries a l’ancià que espera a la sala fosca, el seu torn. Llavors hi entres.
TRES POSTALS
Las Ramblas son un río,
El río humano que a la perfección cumple Ser imagen del mundo y de la vida.
Orilla sur Mateo Rello
Lucida Felix per orbem Barchinon attolleris,...
Lluidament ets exaltada per lo món Oh feliç Barcelona.
Himne de Santa Eulàlia, s. VII Quirze (Bisbe de Barcelona)
LA RAMBLA
Mireu-la, és com la ciutat, misteriosa, però no en aparença. Baixem la Rambla ocults, entre aus migratòries que depassen la fascinació de tenir-la prop, tèrbola riuada de joves impertinents, de sobte per no trobar-ne cap que s’assembli al riure d’ella i adonar-me del tràfec, del fum de la seva desaparició, i Rambla avall, confós entre llaunes de cervesa, amb els turistes de pell cremada i paella nocturna a les terrasses.
He vist els horts per carrers envellits i marginals. Foscos bergants al turment de la Boqueria, xais
oberts, caps de porc, deixalla amb mosques quietes.
T’he buscat al Boada, a L’Excelsior. Balles?
No t’equivoquis, tinc la navalla oberta, treballo per encàrrec, nocturnament.
Empedreit de nostàlgia, només vull creure que sóc ara, i aquí mateix, i no fora, al carrer on m’embafa l’olor de salobre.
Penso que tu t’has perdut per atrapar-me o m’he perdut jo per no evocar-te prou?
No tinc la certesa d’haver-te vist mai i sí que et vaig conèixer, no recordo on.
“Te la menjo una miqueta semental?
tan sols per uns pocs euros, aquí al racó”.
La Rambla somnolenta, on res no sembla autèntic. Com paper de vidre, la barba de dos dies. No et disculpis, som el que som, rudimentaris en temps d’inconcrecions.
Un torrent d’equatorians canten un himne a tota veu. Prenc una cervesa, menjo
venim tots a morir. L’eco sense mida és més intens a mesura que m’endinso.
El dinamisme del cor, que perseguit, es multiplica per l’efecte de les ones.
Vidre rodó amb la insistència del mar, estranys fetitxes –només són indicis- . L’atenta mirada juny allò que és obvi:
la unió d’ impureses provoca la perla que segrega l’ostra.
He vist passar:
els que carregàveu fusta al moll, els coixos que ho apostàveu tot al cannodrom, els mítics combats nocturns de pes walter, el meu pare trist assegut a les escales del port
entre xiscles de gavines inclements.
Tu també, aurora, desig d’un nou dia, de veu rogallosa i cafè sol, la mà d’ella al clatell, suau, ferma, la seva mà entre tantes altres i la veu perduda a la línia del blau i dius: Tornem a casa.
URQUINAONA
Assegut al banc veig passar els vehicles, hipnòtics van i escampen soroll i fum, el maldecap que gravita d’un hemisferi a l’altre del cervell, com un vaixell fràgil que inoportú navega per la incertesa
del mar brau i poderós, que és amb l’abraçada, com trobar-se dins la xarxa del pescador que no existeix, només a l’imaginari, dins la balena de Jonas i Pinotxo, salvat per darrer cop, i, sense pensar en res.
Davant només hi ha vehicles nous, cansat els miro amb insistència, els miro com m’envolten i repeteixo el naufragi, sota les palmeres d’una plaça absurda.
CATALUNYA
El parnàs ignorat suma al·legories:
Progrés, bellesa, llibertat, fe, amor.
Conceptes sagrats que es transformen i es buiden de sentit.
Estàtues de sal que combreguen han fet la missa negra pels seus caiguts.
Ara és terra policroma de coloms, els mateixos de la foto del meu pare que atrevits prenen les beces de la mà.
Un aire suau remena les fulles dels plàtans.
aquesta és plaça de pas, no de l’arrel que magnetitza la ciutat, oblidem-nos dels pocs trossos que li resten de memòria, són el vestigi dels infants que trepitgen un cop i un altre l’orgull fred dels adults.
LA RESTA DE LA MEVA VIDA
LA LLUITA
Evocar els cedres bellíssims del Líban o els semàfors tricolors de Badalona.
Sadollar-se d’esbarzers florits de flama o jeure badoc a l’ull televisiu.
Tan és.
Exiliats els uns com els altres, s’enfronten al món sense saber res més que el seu pas errant testimoni de l’aigua, mentre raja l’oblit i s’amara d’absència.
Abu Bakr At-Turtuixi diu a la rotllana com l’us sagrat de la pedra pot fermar l’instint de resistència contra l’armat.
El meu avi construeix un hortet, es distreu amb poca cosa: cull un tomàquet verd, amaneix un enciam amb oli cru d’oliva i aixafa les bledes, tan desganat,
que menjar-se l’orgull per amor als fills ha estat l’àpat de cada dia, l’herència d’una victòria sense motiu aparent.
EL CIRERER
La classe de repàs quan els altres nens jugaven a casa seva. En silenci, clandestí, feies avions de dues puntes mentre sonava com un rosari, lluny, la taula de multiplicar, cinc per set trenta-cinc, la repeties, veu monòtona, doblecs precisos sota la taula, fart de la condemna quan set per quatre són vint-i-vuit i no sembla que avancis, no, però l’avió pren forma i bicèfal
gairebé enllestit ha de respondre al vol del nou per set seixanta-tres, sense equívoc aparent, tot anava a la perfecció.
L’escola solitària, fantasmal, el cirerer fruitava el mes de juny, voltants de Sant Joan, tres per quatre dotze els apòstols que marxaven a l’erm i no tornarien mai més a estimar
de tant d’amor gastat en abstraccions.
El mestre va decidir-se a treure’ns fora de la classe i collir les cireres roges més dolces que àcides, regals del suspens.
Pensaves en el privilegi de l’aire
del capvespre, net, amb els crits d’orenetes impertinents del nou per nou vuitanta-una, més nou dies per preparar el setembre i sol, fent l’examen sense cap resposta, aspirant al zero definitiu i pobre, tan sols pensaves en això i en com es penjava l’avió de dues puntes a la branca més alta del cirerer.
LA PENA DELS INDOLENTS
Colgats al metro, hem coincidit dos trens aturats en paral·lel, amb la finestra de vidre brut ratllat d’inicials críptiques encara deixa veure els indolents. Calcs que també miren i observen el pes de la somnolència “ raïls, i més raïls, i més raïls, i més raïls” portaran l’horror suportable cada matí, aturats
a la mateixa estació, mortals ombres del que podríem ser junts però no som i comencem de nou, enganyats pel túnel, tan sols continuem la ratlla del vidre com un destí irresolt marcat per la fosca fins que arribem altre cop a l’estació i no som més que el grinyol d’una clau, la lenta agonia del nostre final.
INSIGNIFICANTS
Són animals aquàtics. A la piscina bucegen famílies senceres. Suren a la superfície generacions d’ombres arcaiques, inconsistents, que s’alliten a la tovallola i s’exposen al sol.
Cremen lentament. La tovallola s’omple de fòssils i esdevé un sudari sagrat
de pares i fills que s’amunteguen. Sòlides roques d’un carbó oliós. Mira’ls bé, com neden, amb quin somriure net, d’esbarjo, s’ajoquen sota els mateixos costums de convivència:
la feina i els fills i les brusques anècdotes d’acudit fàcil –humor gros, digerible- ignoren que serà el petroli cru
de noves disputes. Dinosaures farts de rossegar petits insectes alats, insignificances que omplen el dipòsit del Ford aparcat en bateria al carrer, quan eren i són energia com tu
que surts de l’aigua, cansat de ser feliç.
LES CARRETERES (Montigalà)
Cueja sobre l’asfalt net, viva agonia d’un futur asclat, la dissecció del monstre que voldria tornar a l’herba i no pot.
El monstre, imagina-te’l, treu la llengua i s’escapa.
Ens fa por les pessigolles, el filament inesperat de l’espurna
que lliga els dits bruts de forma imprevista.
La cua no. La cua agonitza i mor, és el preu pactat entre supervivència i curiositat. Carretera guixada
d’enlloc, perduda gropa d’arcàngel ros, et toca el passat i el xucla sense dents.
Diries que va ser un somni el llangardaix.
SALA D’ESPERA
No tornessis mai a exigir-me la cendra:
una mica de l’amor promès, pedaços de consol angèlic –penses- una llum?
D’acord. Això si era, però avui reposa.
Només et calen les mans a mig llegir plenes d’una pols molt fina. És la cendra?
No ho sabràs mai, cap és la diferència entre una matèria i una altra. Temps hi haurà per escatir el subtil ordre de cada solc trencat. Ara només pots tocar de peus a terra, comptar els passos pel corredor de la mort i esperar-te.
SERRA DE LA MALESA
Sents la dinamita al pedregar estèril.
La muntanya ha de ser plana, sense arbres, sense els lents corriols juganers i sinuosos.
El sol ha de rostir l’ombra del que fóres - una pètria escultura ciutadana- En tu cimenten l’origen sense mans, llars fabricades al gust de la carícia,
perquè hi ha tan poc amor que te l’inventen, tanta rèplica que es corquen les muntanyes d’artifici.
La teva veritat, buida,
se l’han menjada els tallers a poc a poc, per tu la volen plana, te la dissenyen amb planxes fredes d’acer inoxidable.
No cal que te’n recordis de massa res, de quan vas néixer només queda el vertigen d’una dissolució inevitable, pou
de certeses previstes. Vell entre els joves moro com es viu sense pena ni glòria.
LES BENAURANCES
Caço mosques, com un monjo budista resa per l’equilibri de les coses, un exercici de respiració o de serenitat em salva l’hora del tedi més absolut.
Estimar,
no allibera l’angoixa de la vida, només aclareix un dels buits, no tots.
I encara que no és cap mena de creença, penso que Déu torna en forma de mosca, en vol concèntric baixa fins la taula, indòmita passeja, i l’espero
amb un somriure sincer,
eucarístic.
REVELACIÓ
Ja ho comprenc: t’has d’odiar molt per estimar els altres, o bé romandre indiferent
per no perjudicar-los.
Això és ser bo.
De foradar les il·lusions se n’ocupa la vida amb els seus límits, no cal la torna de la mala llet, seria estimar massa la pell pròpia, un atac de narcisisme que et delata davant dels altres, cabró incondicional de tu mateix, et miren porucs. Ets la metàfora de la vida
vinguda encara a menys. Ja ho comprenc, ets tu l’home cruel i calculador,
l’home d’èxit.
TEMPS
Aquest és el repòs, el prengueres ràpid.
Més tard l’hauries de tornar, brunz l’òrbita que et reclama el preu d’alterar les normes, ressegueix les petjades que vas deixant.
El mar escup l’escuma per esborrar-te-les, però més tard és massa tard, robat el repòs te’l fan pagar. Amb el temps no s’hi juga, i ara s’encareix, sí, fins les ganes de gastar-lo.
Viure és la sanció concreta i a terminis, quan t’enfonses més i la sorra estovada
s’esponja al mar, fins que no et puguis ni moure.
Atrapat pel camí de l’amargor, miro, reconec les estàtues del repòs,
jo n’era una, cansada, amb un rellotge gastat per la indolència. M’evites, oi?
Només duc gravat l’avís. No tornis mai.
SÍ, I NO
Sí, i no. Sóc viu, però treballo massa, estimo els altres, però que vols, m’irriten.
Els altres no sóc jo i arribo molt tard a tot arreu.
Miro el meu futur, un cel encapotat no em deixa sargir les hores, ningú no s’escolta la pluja com plany la trencadissa d’aigua als carrers, rebufa sentor de claveguera. Torno a la feina i d’amagat faig versos obscurs. Menteixo.
Sí, i no.
Només dic la meva paraula, només dic la meva paraula,
per ser-hi.
.
PERVERSITAT
Que no cau, que no s’esberla contra el terra i s’esbocina inconsistent com un insult al viure, que no s’escampa fruita oberta polpa dessagnant-se, desdesig humit
des de la boca al tendre brot que es marceix.
Que no retorna el gust a la llengua morta, i de cop, no es diu el secret, i no se’n parla, brutes les mans de la por, ningú no clama a les fosques. Serà més cruel l’amenaça que el crim. L’amenaça el delata amb l’horror indefinit que s’abstracta, i es va inflant
com un globus aerostàtic fins al límit, que no esclata, que no és angoixa la boira permanent, que no ens oculta, que no oblida, la calç dels primers morts escampada al terra.
EL LLOC EXACTE DE LA INQUIETUD
Com cada matí començo un dia nou que no s’acabarà mai, tantes vessants com arrels d’arbre nodreixen el programa d’avui. La dissonància, el malestar, m’esmolarà l’urpa de la mala bava.
Els conflictes són eficaços, ens tensen l’amor on s’acull el darrer cansament.
Ignorar el viatge en metro, el camí
de tornada a casa, els plats que m’esperen a l’aigüera, mirar de fit a fit l’arbre
que sóc ara, impacient, sense més branques que les visibles, i saber quin brot sotja per retenir-me el malestar, perquè s’apaga un foc rere l’altre i la llum, la mateixa, matisa el lloc exacte de la inquietud.
LES PARAULES
Dures són les paraules que t’han clavat.
Les desclaves, les tries i en llences a l’olla
dos bons grapats. L’aigua arrenca el bull, t’embafa les ulleres, cal esperar la cocció
mentre remenes amb cullerot de fusta les lletres. Que no s’adhereixin al fons, que surin en el ball de l’ebullició i al punt just, apagat el fogó, deu
minuts de repòs, i al plat, que hi ha força gana.
Les paraules mastegades i desfetes s’estimben per l’esòfag.
Ara diràs la resposta mesurada que no esperen.
Però ja no importa a ningú el que contestis.
La digestió no s’acaba amb la vehemència de la fe.
Has d’aprendre a desclavar l’ombra, les paraules més dures, encara hi són.
APOLOGIA
La guerra civil va començar quan tu
vas deixar de creure en els teus veïns. Fixa’t com parlen baixet i t’assenyalen, tenen por dels teus escrits reveladors, ells saben que els coneixes molt bé, volen la foguera, apilen els llibres que t’han viscut. Vells
volums grocs que t’acompanyen des de sempre.
Fixa’t, fan cara de bondat. No t’enganyis, impassibles testifiquen contra el que ets:
Un mal veí que pensa massa, un mal veí egoista, insolidari, i traïdor.
Llest per a sentència, lluny t’expatriaran, alguns et tustaran l’esquena. Tens sort,
diuen els més cínics, que som tan comprensius.
DISSIDENT
La dignitat de no contestar a temps, de no dir l’última paraula, callat,
distret amb una engruna de pa entre l’ungla, la trenca, amb la pressió del dit, l’espolsa.
- Un polsim de pa entre tanta fam crònica – amb l’altra mà, pren un got d’aigua, glopeja, se l’empassa per no dir-la. Ells esperen amb paciència la seva revelació,
fan veure que el silenci no els pot decebre, podria ser pitjor, pensen, molt pitjor, finalment marxen del tot convençuts.
Aquest nen no farà mai res a la vida.
UNA POR
T’has colat al metro aprofitant l’ombra indefinida de la meva por, t’infles darrere meu, i conspires. Em prepares l’accident fortuït on m’hauré d’esclafar com un mosquit a la carretera nítida.
Serà al metro, o creuant un carrer fosc en relliscar, i al cop, perdre el món de vista tot esperant que l’ombra prengui relleu.
Llavors sense papers, m’hauré d’amagar en un revolt de l’escala. Sóc l’estrany que et vigila de prop, l’aranya que tèrbola s’inflarà darrere teu, per substituir-te.
EL BANQUET
Acaben de marxar, a taula descansen restes d’una voracitat afartada:
plats bruts, copes mig plenes de vi, forquilles maldesades i llevataps amb el suro
encara cargolat dins d’un cep antic.
Som amics de circumstàncies, hem evocat records llunyans i primícies que nodreixen l’amistat, on presumim que tot va bé, en progressió aritmètica: casa, fills, vehicle propi, horitzons laborals
inconcrets però prometedors. La màscara d’una satisfacció absoluta, a prova
dels pitjors designis. Ara, un buit palpa el menjador, ens incomoda l’espai, ens angunieja el desordre, la brutícia.
S’ha de recollir la taula, rentar plats, suplir la decadència dels vells amics.
PERSPECTIVES
A la gespa hi ha dues carpetes d’apunts inservibles. Al costat, els nois, assagen noves maneres d’obtenir plaer, un sobre l’altre, es besen s’acaronen els cabells, omplen les mans amb un cos que devoren.
L’altre s’hi rebel·la, derrota i sotmet l’invasor ara ocupat a defensar-se de les pessigolles mentre riuen plegats.
Saben que potser un dia, aixecaran
el cap fora del campus: els blocs de pisos, els espais desolats pel matoll i la brossa, la deixalla real del seu paradís illa on ser un amant entre savis confortables, no els exculparà haver-se estimat
en públic – fora l’amor és diferent – Amb l’entrepà embolicat en paper film surten del metro, dissimulen la por ocults entre la gent. Són els homes durs que treballen a l’obra. Aviat , amb casc i eines pesants pujaran a la bastida, on cada somni troba el seu llindar.
Des de dalt, l’horitzó circumdant eixorda com una queixa continua el llarg dolor de la ciutat. Ells la condemnen en àrab, assenyalen les miniatures del campus, que entre la gespa practiquen l’amor lliure.
L’àngel exterminador comença l’odi
d’un món que l’espera amb els braços oberts.
VIOLÈNCIA GRATUÏTA
Ho he perdut tot abans de néixer. Escrit a les parets de la ciutat he llegit:
no hi ha futur.
No voldré mirar la lluna el cel està tan podrit que cap estel
l’acompanya.
Només sóc carn de canó, un bistec més a la planxa insatisfet i anònim, un fracàs qualsevol, com tu.
Per tant, cada dia viscut, cada nit, és un magnífic triomf sense precedents, un tot guanyat a la violència gratuïta.
LA GUERRA DELS MÓNS
La cuina, el menjador, i les tres habitacions
amb bany serà el teu únic patrimoni. Encara el pagues a terminis, infeliç estadística del banc
on deixes nòmina i esperança, l’esqueixat volum de la teva satisfacció. Surts al balcó: veus plantes cremades per un excés de sol, el balcó de davant amb veí que fuma una cigarreta en roba d’esport i mira el carrer, i observa els mateixos cotxes, sempre mal aparcats, bruts. Jubilats avorrits, dones plom que repeteixen la murga com una afirmació de la pròpia certesa. Aquest és el teu paisatge
i el descrius en tot el seu detall. Recorda que ets l’únic que veu la sorra de la platja a les rajoles, jugues a fer castells invisibles. El teu incert patrimoni és una vacuna contra el mirall. T’has d’acceptar
com ets. La concòrdia dels dos móns depèn de les ganes de dir bon dia i somriure amable i donar la mà
al replà de l’escala, al temps que t’escoles entre les rajoles, fins a l’altre hemisferi del mirall, amb la mà plena de sorra.
MIRALL
L’alegria no rebota, s’esmuny en exercicis de retòrica. Aquests ulls blaus són la vanitat i de sobte corres fins a l’esgotament. Que trist haver de pactar la voluntat del somni. Arribes l’últim, enfangat, amb el dorsal trencat i suades temples. Un guerrer vençut no mereix l’admiració dels seus.
Ensopegues amb el vent, la dificultat ennobleix l’esforç, però també l’enfonsa com arbre abatut per la tempesta. La vanitat que mira
pels meus ulls, coneix les ràfegues a la cara, l’hora de patir que ennuega el mirall blau, i el torna a la cursa.
AL BOSC LLARG
El pit-roig refila el seu cant i s’imposa al silenci, distingeixes la seva veu però no saps que explica, cada any passa el mateix i tu ho ignores. El que passa passarà i el que ha de venir, aviat també es doblega.
Ja no et queda res més per viure ni cap més sorpresa, només el só enigmàtic que s’amaga entre les branques.
a Jordi Massana PARADA DE L’AUTOBÚS
I
Els ametllers florits a la llum de la tarda.
Eren dos i dues les intensitats arrelades en un puny a la terra. El primer semblava nevat, en el pati de la torre, robust, amb la força escampada de la primavera.
L’altre, més avall, al vell racó de l’escola tocant el mur, mostrava feblesa, només lluïa el blanc del cantó més orientat al sol, la resta de l’arbre, era el dur testimoni de l’esterilitat. Dues intensitats vives només alterades pel buf del mateix vent, el principi i el final que s’ancora a l’ombra d’una antiga selecció, cruel i necessària.
II
No sé si Déu és el vent que s’escampa en silenci pel costat de l’església, camí de la sang
que compacta tenebra i dia. Però sé de la incertesa de viure en el dubte, flor d’ametlla amarga, la que no sortirà mai, la que tinc entre les dents quan s’ha fet de nit, quan l’antiga remor humana, esllanguida, és una pregària inútil llençada al buit.
EL FIL DEL PASSAT
Tornen els records, lents i equívocs, i enfoquen els detalls que transcendeixen la percepció, a mesura que es van morint tots els nostres referents: el vell soldat de plàstic groc rossegat per les meves dents, humiliat i condecorat a la mateixa guerra, ara és el veterà que ven llibres nous i cansat aspira a l’exacta memòria.
Talment una llimona espremuda, seca, que batalla per demostrar-se l’herència
del que ha viscut, o allò que creu que ha viscut.
L’atzar que s’inventa cada cop i escombra el pensament per amanir la pròpia historia, i així fer-la cada dia més humana,
com el vell soldat de plàstic groc que escups al gres, i distret obre un llibre a l’atzar
per transformar-se, lentament, dins les pàgines, on res no s’assembla a res i tot comença.
CANVI
Canvia l’escenari, però l’obra no fuig d’estudi, el ball col·lectiu es trenca, els amics marxen, es fonen - i amb quina elegància- les glaceres del pensament.
s’haurà desviat la posició del sol o els llavis d’ara han mudat de paraules i el teixit de les vivències es va tornant flexible?
Sento més calor que abans, la malaltia allibera la suor freda, el prestigi
de l’instant, que etern, baixa per l’espinada de cotó i amb un dit toco la pell suau com un camp de lavanda.
M’entretinc, pujo, escampo la mà.
Posseir és perdre com sentir les urpes de la flor clavades als dits i no desar-la. Un home i una dona que es coneixen i fan l’amor sense adonar-se’n, com qui pren un te i parla del destí de les vaques amb l’equidistància de qui comparteix l’habitatge però no la llar.
De vegades, complaure no significa allargar l’agonia d’un canvi climàtic tan evident,
com l’amor que no es trenca per no embrutar-se les mans brutes.
EL NUS
No podem dir, fins aquí; i a partir d’aquí comencem, la corda uneix i som continuïtat del nus marcat
pels ancestres. Podem dir, endavant, o dir, prou és prou, i amb barbitúrics i alcohol desfermar l’obsessió d’ésser tan sols, una corretja de transmissió en el transcurs d’una vida.
Això però, pot no tenir sentit.
El risc arriba en acceptar l’afany d’obrir l’anyell
propici que els nostres pares necessitaven. Foscos per un excés d’amor, l’abraçada de l’os s’esmuny en la nostra insignificança. També els nostres fills i al seu torn, els seus, poden complir amb la sanació esperada per tot el conjunt. És difícil dir,
comencem de nou, algú ho farà gràcies a les nostres renúncies d’un nus a l’altre. Fins llavors protegim l’obra que anem construint amb les mans endurides per la brega.
Un fràgil castell de sorra, vist des de més lluny, no sembla res important, però l’enginy esmerçat per construir-lo, la delicadesa dels detalls, la dificultat
del tacte que compacta a les mans minúsculs granets i és capaç de convertir les dunes en torres úniques belles i etèries com una elegant gosadia;
bé fa escaure, la imatge de la pròpia suficiència, uns minuts, o unes hores abans que la marea envaeixi el nostre espai. Així generacions senceres marxen sense rumb, per no trobar-se mai al lloc compartit de la corda trencada, però som al mateix lloc,
en freqüències diferents, dissonants, d’acord. I l’ombra, el seu empelt?.
Podem dir, endavant i pressentir amb els ulls tancats noves presències. Camino sol davant del dubte. Giro el cap, és tot fosc. On ets pare?
SEGON APÓCRIF
Isaac el cec, confia en els seus fills, no veu les ales de l’àngel custodi, ni el coltell rovellat d’Abraham a mans de Jacob.
Morir enganyat pot ser el millor regal de l’home modern.
Isaac somriu per darrer cop i menja el be rostit. Com un bon jan accepta el pacte del seu pare i beneeix
la discòrdia entre germans, l’ull per ull, el sacrifici de la descendència
per romandre fidel al simulacre.
índex
Apòcrif...3
EL SOMRIURE D’ISAAC...4
El relleu...5
Carta al pare...6
Afirmació...7
C/Cobalt...8
Cerveses Damm...9
Casa meva...10
Kosovo...11
L’epitafi...12
LES FLORS NO ES MENGEN...13
El més pur dels sacrificis...14
Instint bàsic...15
Pell morta...16
Primer amor...17
Obres...18
Ull endins...19
Clarobscur...20
La culpa...21
Som al mateix lloc que l’amor invoca....22
Hipòtesi...24
Tanathos i Eros...25
Pornografia...26
Senectut...27
TRES POSTALS...28
La Rambla...30
Urquinaona...32
Catalunya...33
LA RESTA DE LA MEVA VIDA...34
Les benaurances...42
Revelació...43
Temps...44
Sí, i no...45
Perversitat...46
Cruïlla...47
Les paraules...48
Apologia...49
Dissident...50
Una por...51
El banquet...52
Perspectives...53
Violència gratuïta...54
La guerra dels móns...55
Mirall...56
Al bosc llarg...57
Parada de l’autobús...58
El fil del passat...59
Canvi...60
El nus...61
Segon apòcrif...62
