• No se han encontrado resultados

L'ECONOMIA SOCIAL I SOLIDÀRIA A BARCELONA

N/A
N/A
Protected

Academic year: 2021

Share "L'ECONOMIA SOCIAL I SOLIDÀRIA A BARCELONA"

Copied!
193
0
0

Texto completo

(1)

L'ECONOMIA

SOCIAL I

SOLIDÀRIA A

BARCELONA

(2)

La Ciutat Invisible, SCCL.

Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària - Ajuntament de Barcelona.

(3)

Les altres economies s’obren pas a la ciutat ...4

Sobre l’Informe: qüestions metodològiques ...6

Xifres agregades de l’economia social i solidària barcelonina (2015) ...11

Primera Part. Els sectors de l’economia social i solidària a Barcelona ...12

Les cooperatives ...13

Les cooperatives de treball ...16

Les cooperatives de serveis ...30

Les cooperatives de consumidors i usuaris ...33

Les cooperatives d’habitatge ...44

Les cooperatives d’ensenyament ...51

Les societats laborals ...59

Les Mutualitats de Previsió Social ...66

El Tercer Sector Social ...74

Les Empreses d’Inserció i els Centres Especials de Treball ...81

Les finances ètiques ...87

La gestió ciutadana i comunitària d’equipaments públics ...96

Els grups de consum agroecològic ...102

Els mercats d’intercanvi i els bancs del temps ...108

Els horts urbans i comunitaris ...114

SegonaPart. Els barris de Barcelona, protagonistes de l’enfortiment socioeconòmic de la ciutat ...120

La producció de l’espai urbà barceloní ...121

La Barceloneta: alternatives socioeconòmiques i comunitàries a la devastació turística ...123

Poblenou. Cooperar per fer ciutat ...130

Poble Sec, xarxes cooperatives per l’autonomia barrial ...139

Porta: una plaça per a l’enfortiment socioeconòmic de Nou Barris ...148

Sants i La Bordeta, la lluita per uns barris cooperatius ...155

Cap a la ciutat cooperativa. Aportacions per una nova política socioeconòmica a Barcelona ....172

Els reptes sectorials de l’economia social i solidària ...175

La dimensió territorial de l’economia social i solidària ...183

Els barris i l’articulació comunitària ...186

(4)

LES ALTRES

ECONOMIES S’OBREN

PAS A LA CIUTAT

Les altres economies s’obren pas a la ciutat de Barcelona. Són fetes de gestos quotidians, de milers d’iniciatives en el treball, en el consum, en l’estalvi, en la cura de les persones i de l’entorn. Són formes de relació que posen la resolució de les necessitats personals i col·lectives en el centre de la seva activitat; i ho fan des d’un valors, i sobretot des d’unes pràctiques, que no subordinen allò social cap allò econòmic, sinó que enllacen ambdues esferes perquè les saben interdependents i ajustades a la complexitat de la vida social.

A Barcelona, les iniciatives socioeconòmiques segueixen lògiques basades en els valors de la cooperació, la igualtat, l’autogestió. Conformen un àmbit propi, diferent tant del privat capitalista com del públic estatal, esdevenint, com diria Jordi Garcia Jané, “la dimensió econòmica de l’esfera pública no estatal”. Són expressió cooperativa, associativa, mutualista i comunitària de l’activitat socioeconòmica que sustenta i transforma la ciutat. Les seves formes jurídiques i organitzatives són institucions concretes d’una més àmplia matriu de cooperació que articula solidàriament la vida urbana.

És un àmbit que ja integra una economia plural, dinamitzat per un ampli ventall de formes societàries que s’ajusten als objectius de les persones que protagonitzen l’activitat econòmica. Es desplega en una vessant socioempresarial formada per diferents sectors, com les branques del cooperativisme (de treball, de serveis, de consum, d’ensenyament, d’habitatge, de crèdit); les societats laborals; les associacions i fundacions del Tercer Sector Social; les empreses d’inserció i els Centres Especials de Treball; les mutualitats de previsió social i les finances ètiques i solidàries. I també ho fa des de la vessant comunitària dels grups de consum agroecològic, la gestió ciutadana i comunitària d’equipaments socials, les escoles lliures, els grups de criança, els horts urbans i comunitaris, els mercats d’intercanvi i els bancs del temps.

L’economia social i solidària és, al mateix temps, pràctica econòmica i moviment social. Proposa i exerceix l’economia al servei de les persones, organitzada democràticament, amb responsabilitat social i arrelament territorial. Es desplega, en major i menor intensitat, en tots els cicles de l’activitat econòmica – producció, comercialització, consum, crèdit, gestió de recursos i distribució d’excedents. Un dels seus horitzons més transformadors és la intercooperació i la consolidació de mercat social, una xarxa de producció, distribució i consum de béns i serveis, que funcioni amb criteris democràtics, ecològics, feministes i solidaris, constituïda per empreses de l’economia social i solidària i per consumidors i estalviadors individuals i col·lectius.

A la vegada, moltes de les expressions de l’economia social i solidària es vertebren en tant que moviment sociopolític en estructures federatives i xarxes, i a Barcelona, de forma incipient, s’articulen territorialment

(5)

als seus barris. Amb la creació d’estructures comunitàries de promoció de l’economia social i solidària, amb l’aposta pel mercat social local, s’inicia la vertebració dels barris en tant que ecosistemes cooperatius.

Des de la seva diversitat i travessada per processos de canvi, l’economia social i solidària és un actor emergent a la ciutat. Per les seves fragilitats, requereix d’impulsos per tal de fomentar-ne la consolidació i extensió. Per les seves potències, pot contribuir a una nova política socioeconòmica urbana, que faci de les ciutats un espai de redistribució, equitat i democràcia econòmica.

(6)

SOBRE L’INFORME:

QÜESTIONS METODOLÒGIQUES

El present Informe “L’economia social i solidària a Barcelona” pretén radiografiar l’evolució i actualitat de les expressions sectorials i territorials de l’economia social i solidària a Barcelona.

Aquest és un àmbit extremadament viu i en transformació, dinamisme que es tradueix en una dificultat per a fixar fins i tot conceptualment l’objecte d’estudi. A nivell internacional, al conjunt d’organitzacions i pràctiques socioeconòmiques no incloses ni en el sector privat lucratiu ni en el sector públic se l’ha denominat des de la coexistència de diferents terminologies: economia popular i solidària o economia del treball, sobretot a Amèrica Llatina, i economia solidaria, economia social i tercer sector en la tradició europea.

Pel que fa a Europa, l’economia social es desplegà al llarg del segle XIX a partir de cooperatives, mutualitats i associacions. Paradigma iniciat i desenvolupat històricament per les classes obreres i populars, a Catalunya fou reconegut jurídicament per la pionera Llei de Bases de la Cooperació per a Cooperatives, Sindicats

Agrícoles i Mutualitats, aprovada pel Parlament de Catalunya el 14 de febrer de 1934:

“S’entendrà per Societat Cooperativa, Sindicat Agrícola o Mutualitat als efectes d’aquesta Llei, l’Associació de persones naturals o jurídiques que es proposen millorar la situació econòmica i social dels seus components, establint una comunitat voluntària en la qual el servei mutu i la col·laboració pecuniària de tots els membres permetin realitzar la funció que es proposa: treball, producció, distribució, consum, crèdit, previsió, assegurança o qualsevulla altra finalitat que tendeixi a millorar les relacions humanes, a posar els interessos col·lectius per damunt de tota idea de benefici particular i a suprimir tot lucre entre els seus associats i entre aquests i la societat respectiva”.

Per a definicions més recents, com la Charte de l´économie sociale, elaborada el 1980 pel Comité National de Liaison des Activités Mutualistes, Coopératives et Associatives, l’economia social la formen “el conjunt d’entitats no pertanyents al sector públic que, amb funcionament i gestió democràtics i igualtat de drets i deures dels socis, practiquen un règim especial de propietat i distribució dels guanys, destinant els excedents de l’exercici pel creixement de l’entitat i la millora dels serveis a la comunitat”.

Per l’economia social europea, les cooperatives, associacions, mutualitats i fundacions comparteixen principis i característiques que les confereix una forta identitat i les distingeix de les societats de capital. Són empreses i organitzacions que miren de satisfer les necessitats de les persones a partir dels següents principis:

1.

La persona i l’objectiu social prevalen sobre el capital

2.

Adhesió voluntària i oberta

3.

Govern democràtic

4.

Combinació dels interessos dels membres, usuaris i de l’interès general; reforçat per un fort ancoratge territorial

(7)

5.

Defensa i posada en pràctica dels principis de solidaritat i responsabilitat

6.

Autonomia en la gestió i independència respecte dels poders públics

7.

Assignació de la part essencial dels excedents en favor d’objectius de desenvolupament sostenible, d’interès per als membres i la societat en el seu conjunt

Avui l’economia social europea està composada per 2 milions d’empreses, el 10% del conjunt de les empreses europees. El sector ocupa a més de 14,5 milions de persones, que representen el 6,5% de la població europea. Es reivindica com una altra forma d’entendre l’economia i l’empresa, que tot i el seu caràcter anticíclic en contextos de crisis econòmica, va més enllà de ser una variable d’ajust de l’economia. La seva organització europea, Social Economy Europe, subratlla finalment que no s’ha de diluir l’economia social, amb bagatges i formes d’organització ben definides, en l’ús indistint i confús de conceptes diferents com empreses socials o “social business”, que n’impedeixen un desenvolupament coherent (SEE, 2015).

Mentre que el concepte d’Economia Social té arrels en l’Europa llatina, el terme de Tercer Sector sorgí en el món anglosaxó per denominar al món associatiu fill de la seva tradició filantròpica, que intenta cobrir les deficiències del mercat i de l’Estat i que no té ànim lucratiu (Estivill, 2015). Típicament, inclou organitzacions amb caràcter formal, amb caràcter privat i independent, que no distribueixen beneficis entre els seus membres i que es distingeixen per una alta participació voluntària.

Per crítics amb el concepte com Jean-Louis Laville, la teoria del Tercer Sector, desplegada amb intensitat al llarg de la dècada de 1990, prové sobretot d’autors que s’emmarquen en el paradigma de la ciència econòmica ortodoxa i en plantejaments on el mercat és considerat com el primer principi econòmic, la redistribució estatal com un principi supletori i la reciprocitat com un principi subsidiari i residual (Laville, 2001). Aquestes ambigüitats han promogut que a nivell global es cerquin noves identitats respecte les iniciatives socials que formen el sector, un procés que a Catalunya ha tingut com a resultat el desenvolupament del Tercer Sector Social, on les organitzacions associatives no només es caracteritzen per ser proveïdores de béns i serveis sinó que accentuen una dimensió social i política per tal d’aprofundir en canvis socials que generin més igualtat i la cobertura de les necessitats bàsiques.

L’Economia Social, que arrencà amb les pràctiques associatives, cooperativistes i mutualistes del moviment obrer del XIX, ha viscut una evolució lligada a l’hegemonia del model de desenvolupament econòmic i social en que s’insereix. L’enfortiment de l’economia de mercat i de l’Estat social, així com la davallada del moviment obrer, ha sotmès a les iniciatives tradicionals de l’economia social a un procés que Jean-Louis Laville anomena

isomorfisme institucional, on cada vegada més s’assimilen a les formes pròpies de les unitats de l’economia

convencional. La tecnificació, la pèrdua de multidimensionalitat, la sectorialització, la relegació del vincle social, l’empresarialització o la jerarquització, han anat fent que sovint aquestes iniciatives desdibuixin la seva identitat i atenuïn la seva potència de transformació social. En aquest sentit, han interioritzat l’estratificació, concebent-se també com a subsidiàries al mercat capitalista i a l’Estat (Laville, 2003).

No obstant, a l’Europa de la dècada de 1960, els nous moviments socials reactivaren el debat polític sobre l’altra economia. Emergiren amb força els temes vinculats a les formes de vida alternativa, la comunicació social, l’ecologisme o el feminisme, lligats a una crítica a la mercantilització capitalista i a

(8)

la burocratització de l’Estat, posant en el centre la qüestió de l’autogestió. Fou el naixement de noves pràctiques que afirmaven la dimensió econòmica indissociable a la voluntat de transformació social, un procés que definia una nova economia solidària, a la recerca de la democratització de l’economia tot articulant les dimensions de reciprocitat i redistribució amb la solidaritat, entesa com a suport mutu.

Avui, el paradigma de l’Economia Solidària es defineix en relació a la finalitat de l’organització, a les seves activitats i a la seva governança, independentment de la seva forma jurídica. És un procés d’abast global, on Amèrica Llatina juga un paper de primer ordre en experiències pràctiques (Brasil, Argentina, Bolivia o Equador), en contribucions teòriques (José Luis Coraggio, Luís Razetto, “sumak kawsay”) i en el reconeixement institucional de l’economia popular, comunitària i solidària.

A Catalunya, les iniciatives socioeconòmiques que desborden els marges tradicionals de l’economia social s’han intensificat també en les darreres dècades, inicialment vinculades als moviments globals dels anys 2000. En aquest sentit, el naixement de la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya, gestat en un procés iniciat a finals de la dècada de 1990 entre cooperatives catalanes i brasileres, adoptà el terme economia solidària per designar “la subordinació de l’economia a la seva finalitat, que és la de proveir, de manera sostenible, les bases materials per al desenvolupament personal, social i ambiental de l’ésser humà” (Manifest fundacional de la XES). Com explica Ester Vidal, s’iniciava la problematització de la qüestió del poder i una revalorització dels objectius de les iniciatives:

“En un principi parlàvem més d’economia social, basant-nos en la fórmula jurídica de l’empresa, i més endavant, ja es va introduir el segon adjectiu “solidària”. No n’hi havia prou de parlar de formes jurídiques concretes de l’economia social (cooperatives, fundacions, associacions…), sinó que s’introduïa i es reforçava la idea d’incidència en l’entorn, des de noves formes de fer economia, començant per la gestió democràtica interna, però també potenciant relacions responsables amb els altres i amb l’entorn: aquesta part de mercat social, de comprar i vendre, de pensar amb qui ens relacionem… Més enllà de tenir una forma jurídica concreta, és important aquest compromís” (Triadú, 2015).

Avui, les iniciatives socioeconòmiques s’han diversificat i transformat vinculades a la precarització de les condicions de vida i treball de gran part de la població –prèvies ja a l’ajust estructural que s’inicià el 2008 i intensificades arran de la crisi-, però també al naixement de noves formes d’intervenció sociopolítica i per l’empoderament de les lluites socials a partir del 15M del 2011, les marees socials o la PAH. La Fira

d’Economia Solidària de Catalunya, que se celebra anualment des del 2012, és visitada per milers de

persones cada any; creixen les ecoxarxes, s’activa el debat sobre la moneda social i neixen i es consoliden nous tipus de cooperativisme en el món de les finances, les energies renovables o les telecomunicacions. En aquest context, s’inicien les aproximacions entre l’economia social i l’economia solidària, i malgrat alguns abismes existents, sembla que es camina cap a la creació del paradigma de l’Economia Social

i Solidària: una economia plural, diversa, en constant creixement i aprenentatge. Que s’assenta en les

fortaleses construïdes històricament i a la vegada es revitalitza amb les noves aportacions.

En aquest sentit, avui es defineix l’economia social i solidària com un conjunt d’iniciatives socioeconòmiques els membres de les quals, de forma associativa, cooperativa, col·lectiva o individual, creen, organitzen i desenvolupen democràticament i sense que necessàriament tinguin ànim de lucre, processos de

(9)

producció, d’intercanvi, de gestió, distribució d’excedent, moneda, de consum i de finançament de béns i serveis per satisfer necessitats. Promovent relacions de solidaritat, cooperació, donació,

reciprocitat i autogestió; defensant els béns comuns naturals i culturals i la transformació igualitària de l’economia i la societat; amb la finalitat del bon viure i la sostenibilitat i la reproducció de la vida del conjunt de la població (Proposta de Llei d’Economia Social i Solidària, 2015).

Dins d’aquesta definició, s’hi poden reconèixer iniciatives formalitzades (cooperatives, fundacions, societats laborals, associacions, mutualitats...) que la subscriguin, però també altres formes de cooperació

social emergents i sense formalització jurídica, en àmbits com l’agroecologia, els horts comunitaris, el

microfinançament, els fons de crèdit col·lectiu, els mercats i xarxes d’intercanvi de béns i serveis, les monedes socials, els equipaments de gestió comunitària i autogestionats, els béns comuns culturals i digitals, els nodes de suport mutu i cura, les tecnologies socialment útils, les experiències d’habitatge, comunicació i transport col·laboratiu i comunitari, així com d’altres iniciatives que s’inspiren i tracten d’aplicar els següents principis:

a) La recerca del bé comú i la creació i distribució equitativa de la riquesa

b) La primacia del treball sobre el capital i dels interessos col·lectius per sobre els individuals c) La democràcia econòmica i la voluntat de transformació social

d) El foment de la qualitat i la sostenibilitat de la vida i del medi ambient e) L’equitat de gènere i el repartiment de les tasques de cura

f) El respecte a la identitat cultural pròpia i el foment de la interculturalitat g) L’arrelament territorial i l’economia de proximitat

h) La creació de mercat social a partir de la intercooperació entre la producció cooperativa, l’estalvi i les finances ètiques, la distribució i comercialització justa i el consum responsable i) Les pràctiques de l’autogestió, el treball col·lectiu, l’ajuda mútua, la solidaritat, la donació,

la reciprocitat

Pel que fa a l’organització dels continguts de l’Informe, en una primera part hem intentat recollir la

riquesa dels sectors de l’economia social i solidària existents a Barcelona, desgranant-ne l’evolució,

característiques i reptes de les seves diferents expressions socioempresarials i comunitàries.

Val a dir que no hem contemplat tendències emergents de cooperació socioeconòmica com el consum

col·laboratiu de la denominada sharing economy, on afavorits per l’extensió d’internet i les noves

tecnologies de la comunicació, es modifiquen els processos productius i propicien la conversió de consumidors en prosumidors. Amb l’excepció del procomú digital i la cultura lliure, amb un model productiu descentralitzat i basat en la producció col·laborativa entre iguals (Fuster i Subirats, 2015), la indefinició de la resta de l’economia col·laborativa ens suggereix, de moment, seguir atentament l’evolució de les seves bifurcacions, entre un capitalisme col·laboratiu i, per exemple, una nova economia social del coneixement. En tot cas, debats recents apunten a nous camps híbrids d’interès per a l’economia social i solidària, com els que plantegen l’economia col·laborativa com un cooperativisme 2.0. (Apòstrof, 2016). Les seves aportacions podrien generar nou cooperativisme obert: orientat al bé comú, amb models de govern que incloguin tots els grups d’interés, que participi en la producció de béns materials i immaterials per al procomú i s’articuli globalment (Bauwens, 2014).

(10)

En una segona part, hem resseguit la producció històrica i actual de l’espai urbà barceloní, gestat entre dues forces contradictòries com són l’apropiació capitalista de l’espai i la producció social i cooperativa del mateix. A partir de trajectòries i experiències de barris barcelonins (La Barceloneta, Poblenou, Poble Sec, Porta, Sants i La Bordeta), hem seguit l’articulació comunitària de l’economia social i solidària, en un procés que apunta a la configuració dels barris en tant que protagonistes de l’enfortiment

socioeconòmic de la ciutat.

Finalment, pensem que és d’interès combinar l’anàlisi dels sectors socioeconòmics amb la dimensió urbana, on les potències i els reptes de l’economia social i solidària dialoguen amb les potències i reptes de les dinàmiques territorials. Per separat, ambdues difícilment resistiran la força de l’apropiació capitalista de la ciutat. En canvi, articulant-se com a ecosistemes cooperatius locals, avançant cap a la ciutat cooperativa, podran ser la base d’una nova política de transformació cap a la democràcia socioeconòmica urbana.

Bibliografia

L’Apòstrof (2016) “L’economia col·laborativa, un cooperativisme 2.0?” a Nexe, Quaderns d’Autogestió i Economia Cooperativa, núm. 37, Barcelona: Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. Estivill, J. (2015) “El asociacionismo vector de la economía solidaria”, a Laville, J. L. (2015) Asociarse para el bien común. Tercer Sector, Economía Social y Economía Solidaria, Barcelona: Icària.

Fuster, M.; Subirats, J. Et alt (2015) Procomún digital y cultura libre. ¿Hacia un cambio de época?, Barcelona: Icària.

Laville, J.L. (2003) “Cap a una economia social i solidària”, a Nexe, Quaderns d’Autogestió i Economia Cooperativa, núm. 11, Barcelona: Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya.

Laville, J. L. (2015) Asociarse para el bien común. Tercer Sector, Economía Social y Economía Solidaria, Barcelona: Icària.

Llei de Bases de la Cooperació per a Cooperatives, Mutualitats i Sindicats Agrícoles, del 17 de febrer de 1934, Parlament de Catalunya.

Llibre Blanc (2015) La Economía Social Retoma la iniciativa. Propuestas para hacer de la Economía Social un pilar de la Unión Europea, Brusel·les: Social Economy Europe.

Triadú, J. (2015) “Entrevista a Ester Vidal: Les cooperatives han de ser capaces d’organitzar-se internament d’una altra manera” a elcritic.cat, 13 de juny 2015.

Bauwens, M. (2014) “Cooperativismo abierto para la era P2P”, a www.guerrillatranslation.es

(11)

XIFRES AGREGADES DE L’ECONOMIA

SOCIAL I SOLIDÀRIA BARCELONINA (2015)

DESTAQUEN ELS SEGÜENTS SECTORS: Tercer Sector Social:

2.400

entitats (

50,9%

del total)

Societats laborals:

1.197

empreses (

25,4%

de total)

Cooperatives:

861

empreses (

18,2%

del total)

Economies comunitàries:

unes

260

iniciatives (

5,5%

del total)

4.718

iniciatives socioeconòmiques

a la ciutat de Barcelona

Representen el

2,8%

del total d’empreses registrades a la ciutat (

167.000

empreses) Més de

53.000

persones contractades, el

8%

de l’ocupació barcelonina

Un volum econòmic agregat de

3.750

milions d’euros, més del

7%

del PIB barceloní Més de

100.000

persones voluntàries Més de

500.000

persones sòcies de consum

113.000

mutualistes CIUTAT VELLA EIXAMPLE SANTS-MONTJUÏC LES CORTS SARRIÀ ST. GERVASI GRÀCIA NOU BARRIS HORTA-GUINARDÓ SANT ANDREU SANT MARTÍ

504

11%

892

19%

500

11%

340

7%

398

8%

538

11%

393

8%

289

6%

290

6%

574

12%

(12)

ELS SECTORS DE

L’ECONOMIA SOCIAL

I SOLIDÀRIA A

(13)

LES COOPERATIVES

Segons l’Aliança Cooperativa Internacional, una cooperativa és una associació autònoma de persones

que s’han unit voluntàriament per a fer front a les seves necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals comuns per mitjà d’una empresa de propietat conjunta i gestió democràtica.

Els principis cooperatius són l’Adhesió voluntària i oberta, la Gestió democràtica per part dels socis, la Participació econòmica dels socis, l’Autonomia i independència, l’Educació, formació i informació, la Cooperació entre cooperatives i l’Interès per la comunitat.

La Llei catalana de cooperatives (Llei 12/2015, de 9 de juliol) classifica a les cooperatives en les classes següents: agràries; marítimes, fluvials i lacustres; d’assegurances; de consumidores i d’usuàries; de crèdit; d’ensenyament; d’habitatges; sanitàries; de serveis; de treball associat; integrals i de Segon grau. En el present informe s’analitzaran les classes de cooperatives amb major presència a la ciutat de Barcelona.

NÚMERO I DISTRIBUCIÓ DE LES COOPERATIVES A LA CIUTAT DE BARCELONA (2015)

A Barcelona, existeixen 861 cooperatives de totes les classes, un 20% de les cooperatives catalanes. En la seva dimensió territorial, el districte de l’Eixample aplega el 24% del total de cooperatives a

Barcelona. En la franja entre el 10 i el 20% de densitat cooperativa trobem Sant Martí (17%),

Sants-Montjuïc i Gràcia (11%). A la resta de districtes s’ubiquen entre el 9% de les cooperatives (Ciutat Vella) al 3% el districte amb menor densitat: Horta-Guinardó. A la ciutat de Barcelona, les cooperatives de

treball són el 77% del total.

CIUTAT VELLA EIXAMPLE SANTS-MONTJUÏC LES CORTS SARRIÀ ST. GERVASI GRÀCIA NOU BARRIS HORTA-GUINARDÓ SANT ANDREU SANT MARTÍ 96 11% 69 8% 68 8% 25 3% 31 4% 46 5% 147 17% 76 9% 98 11% 205 24% TOTAL

861

(14)

CLASSES DE COOPERATIVES A LA CIUTAT DE BARCELONA 4% 2% 4% 2% 2%

8%

77%

Agràries Consum Ensenyament Federacions i Confederacions Grup cooperatiu Habitatge Mixtes Sanitàries Segon grau Serveis Treball associat

Font: Elaboració pròpia amb dades del Departament d’Empresa i Ocupació, 2015.

L’any 2015 tancà amb un total de 4.212 cooperatives a Catalunya i 41.323 llocs de treball, el 69% dels quals cotitzen en règim general i el 31% en règim d’autònoms. Segons la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, les xifres representen el 1,4% del total de l’ocupació total catalana i un 87% del total de l’ocupació de l’economia social catalana. S’observa que la tendència decreixent en el nombre

de cooperatives no es reflecteix en la mateixa mesura en l’evolució de l’ocupació que generen, que

mostra una pauta molt més estable, amb una corba descendent durant els anys on la crisi econòmica ha estat més punyent, però que incrementa paulatinament la seva massa laboral des de 2012. Aquestes tendències ens permeten afirmar que, malgrat les dificultats, el cooperativisme presenta una resiliència

rellevant en temps de recessió i que s’ha respost amb un procés de concentració cooperativa. EVOLUCIÓ DE COOPERATIVES EXISTENTS A

CATALUNYA I PROVÍNCIA DE BARCELONA 1999-2015

1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 (3rT) Cooperatives CAT 5.845 5.731 5.903 6.149 6.356 6.112 6.094 5.712 5.621 5.356 5.003 4.885 4.744 4.773 4.808 4.056 4.138 Cooperatives província BCN 4.062 4.002 4.108 4.250 4.419 4.204 4.139 3.920 3.845 3.601 3.332 3.227 3.082 3.112 3.156 2.703 2.836 0 1.000 2.000 3.000 4.000 5.000 6.000 7.000

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Ministerio de Empleo y Seguridad Social, 2015.

EVOLUCIÓ DE PERSONES TREBALLADORES EN COOPERATIVES DONADES D’ALTA A LA SEGURETAT SOCIAL A CATALUNYA I PROVÍNCIA DE BARCELONA 1999-2015

1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 (3rT) Treballadores CAT 43.631 42.654 42.024 42.139 41.065 39.537 41.065 39.483 39.499 38.522 36.827 36.442 35.004 34.480 36.022 38.122 39.322 Treballadores província BCN 29.635 30.071 29.224 28.840 28.680 27.773 28.739 27.951 27.986 27.239 25.975 25.515 24.137 23.852 25.503 27.051 27.429 0 5.000 10.000 15.000 20.000 25.000 30.000 35.000 40.000 45.000 50.000

(15)

A Catalunya, les cooperatives de treball associat representen un 75% de total de cooperatives. En canvi, les cooperatives agràries, un 11% del total, tenen un major volum per unitat: el 2015, les 221 cooperatives agràries catalanes aglutinaven a 34.420 socis productors i facturaven 1.612 milions d’euros, un 6,1% més que l’exercici anterior. La facturació mitjana per cooperativa, superior als 7 milions d’euros, creixia un 8%.

COOPERATIVISME A CATALUNYA SEGONS CLASSE I PROVÍNCIA

0 500 1000 1500 2000 2500 3000 3500 4000 4500

BARCELONA GIRONA LLEIDA TARRAGONA TOTAL

2n grau

Grups Cooperatius Confederació/Federacions Marítimes, Fluv.i Lac. Sanitàries Assegurances Mixtes Serveis Ensenyament Habitatges Consum. i ususaris Agràries Treball associat

Font: Elaboració pròpia amb dades del Departament d’Empresa i Ocupació. Direcció General d’Economia Social i Cooperativa i Treball Autònom i Serveis Territorials, 2015

Les cooperatives catalanes representen el 0,8% del total d’empreses de Catalunya i aporten el 3% del PIB. En relació amb l’Estat espanyol, aquest registrava, al tercer trimestre de 2015, 20.206 societats cooperatives que ocupaven a 277.390 persones. Catalunya és la comunitat autònoma amb més

cooperatives (4.212), seguida d’Andalusia (3.973) i el País Valencià (2.396). No obstant, respecte

l’ocupació cooperativa, la primera comunitat és el País Basc (54.337), després Andalusia (43.897) i en tercer lloc Catalunya (41.323).

(16)

LES COOPERATIVES DE TREBALL

DEFINICIÓ I OBJECTIUS

Segons l’Aliança Cooperativa Internacional, les cooperatives de treball tenen com a objectiu crear i

mantenir llocs de treball de forma sostenible, generar riquesa per millorar la qualitat de vida dels

socis treballadors, dignificar el treball humà, permetre l’autogestió democràtica del treball i promoure el desenvolupament comunitari i local.

Per la llei catalana de cooperatives del 2015, són cooperatives de treball associat les que associen, com a mínim, dues persones físiques que, mitjançant llur treball, es proposen produir béns o prestar serveis per a terceres persones. Per la llei, s’entén per activitat cooperativitzada el treball que hi presten els socis treballadors i els treballadors amb contracte de treball. En les cooperatives de treball, el soci s’implica per partida doble: com a persona que aporta capital i com a persona que aporta treball.

ORIGEN I EVOLUCIÓ

A Barcelona, una de les primeres temptatives de cooperació obrera en el camp de la producció fou la Companyia Fabril de Teixidors a Mà, constituïda el 12 d’agost de 1842. Nasqué quan la Societat de Teixidors decidí gestionar una fàbrica tèxtil en fallida i sol·licità suport de l’ajuntament, que li prestà 140.000 rals. No obstant, la primera cooperativa de producció barcelonina que reeixí fou La Propagadora

del Trabajo, de 1865. Pel seu fundador, Josep Roca i Galés, les cooperatives de producció eren “més

difícils, però més eficaces per a preparar la justícia social”, al ser “unes grans auxiliars” pel triomf de les vagues obreres.

Les cooperatives de producció, malgrat ser anteriors a les de consum, esdevingueren secundàries en

les etapes inicials del cooperativisme. El 1864, Joan Tutau n’anticipava les raons: una major dificultat

a l’hora d’ampliar-les més enllà del nucli inicial i els obstacles de la compra de màquines i matèries primeres, “que en la mayor parte de industrias exige cuantiosos capitales que las asociaciones de obreros no pueden hacer efectivas”. Malgrat tot, a la Barcelona de finals del XIX nasqueren cooperatives de lampistes, llibreters, picapedrers o teixidors i es consolidaren l’Artistica Carpintera (1873), l’Impremta d’Arts Gràfiques (1882), la Calderera Catalana, la Redemptora de Sants o la Producció Treballadora de Sant Martí, ambdues de 1899.

A inicis del XX, el debat sobre la producció cooperativa estigué condicionat per una visió sindical extremadament refractària, que acusava als socis cooperatius de convertir-se en patrons, i sobretot perquè el propi cooperativisme desestimava les cooperatives autònomes de producció, que havien de fer front a la competència mercantil, en favor de les iniciatives productives de segon grau propietat de les

(17)

de consumo, pues contando con una clientela que son las mismas cooperativas, ya no tienen que temer el fracaso”. En aquella etapa, a Barcelona, sorgiren el Forn Col·lectiu de les Corts (1905) o el de Gràcia (1913), la Unió de Cooperatives per a l’Elaboració del Tocino (1910), la Fusió de Cooperatives de Sants pel proveïment de Carbó (1919) o la Unió de Cooperatives per a la Fabricació de Pastes per Sopa (1920). L’estela de les cooperatives de segon grau s’amplià posteriorment amb la Fàbrica de Sabó, de Xocolata o d’Aigües Carbòniques.

No va ser fins l’arribada de la II República el 1931, que a recer de la crisi del 29 i amb l’impuls de les primeres lleis cooperatives, s’inicià un creixement de les cooperatives autònomes de producció i treball, sobretot en la construcció, les rajoleres, el vidre, el tèxtil i les arts gràfiques. A Barcelona, nasqueren la Gràfica Socialista (1931), Producció d’Impermeables (1932), Agrupació Vidriera (1932), Obrera de Fotogravadors (1932), Auxiliar del Tèxtil (1932), Cooperativa del Guix (1933), Editorial Cooperativa Popular (1933), Cristallera Barcelonesa (1934), Edificadora (1934), Camiseria i Confecció (1934), Ràdio Associació de Catalunya (1934), Manufactura del Vidre (1935) o Fabricació Mecànica de Baules (1935). La seva emergència motivà una organització separada de les entitats de consum i el 1935 es constituí la Federació de Cooperatives de Producció i Treball, amb 125 iniciatives, 7.200 afiliats i una facturació anual de 27.300.000 pessetes. Una vuitantena d’aquelles cooperatives estaven domiciliades a Barcelona.

L’esclat de la guerra i la revolució posà les cooperatives de producció i treball en una tessitura complicada. Moltes d’elles van ser col·lectivitzades i d’altres nasqueren com una estratègia patronal per evitar precisament la col·lectivització. Davant la distorsió, la Generalitat decretà que les cooperatives de producció i treball constituïdes després del 19 de juliol de 1936, el capital de les quals no s’hagués format amb les aportacions individuals de tots els socis, serien considerades empreses col·lectivitzades.

Amb la derrota republicana, les cooperatives de producció i treball frenaren el seu creixement. Si l’any 1935 eren unes 300 a Catalunya, el 1942 n’havien sobreciscut unes 65. Aquell any fou promulgada la Llei General de Cooperació, que les subordinava a la Central Nacional Sindicalista a través de la Obra Sindical de Cooperación. Les cooperatives perdien l’autonomia i els seus acords podien ser anul·lats pel Delegat Provincial dels Sindicats “cuando asi lo aconsejen los supremos intereses de la comunidad nacional sindicalista”. La Unión Territorial de Cooperativas Industriales de Cataluña y Baleares, que substituí la Federació de Cooperatives, estava governada per membres de la Falange i les JONS.

Al llarg de la dictadura, les cooperatives denominades industrials, a diferència de les agràries o les d’habitatge, van ser menystingudes per un franquisme que vinculava l’associació del treball a les

idees socialistes. Les constitucions foren pràcticament irrellevants i algunes iniciatives anteriors

hagueren d’esperar fins 1945 per l’aprovació dels seus estatuts socials.

A la dècada de 1970 s’inicià el repunt del cooperativisme industrial. El 1971, s’augmentà legalment l’autonomia cooperativa i el 1974 una nova Llei de Cooperatives reconegué, per primera vegada sota el franquisme, el terme cooperativa de treball associat, així com els principis de l’Aliança Cooperativa Internacional. La crisi econòmica que s’encetava motivà ajuts del Fondo Nacional de Protección al Trabajo així com un règim fiscal que suscità un tímid creixement cooperatiu.

(18)

El 1977 fou dissolta l’Obra Sindical de Cooperación i desaparegué l’obligació d’afiliar-se a les UTECO. La fi de la dictadura coincidia amb una profunda reestructuració socioeconòmica, que suscitava lluites laborals recolzades per amplis sectors socials. Aquella força redundà en el naixement de cooperatives

industrials, amb taxes de creixement superiors al 50%. Si el 1975, a l’Estat espanyol, es van crear 203

cooperatives industrials, el 1981 se’n crearen 1.457. Algunes d’elles eren reconversions d’empreses mercantils com les metal·lúrgiques Mol-Matric i Indústries Waldés al Poblenou, amb una organització

obrera que permeté cooperativitzar les fàbriques després de processos de lluita i ocupacions. D’altres,

eren formades per enginyers industrials que apostaven per la tecnologia en el camp de les energies

renovables, com Ecotècnia.

El 1979 es traspassà a la Generalitat de Catalunya la promoció, desenvolupament i protecció del moviment cooperatiu i es constituí el Consell Superior de la Cooperació. El 1982 es creà la Federació de

Cooperatives de Treball Associat de Catalunya (FCTAC); el 1983 s’aprovà la Llei catalana de cooperatives;

el 1985 es creà l’Institut per a la Promoció i la Formació Cooperatives, que potencià programes de formació, materials docents i la recerca; i el 1986 es creà la Federació Autònoma de Cooperatives de

Treball Associat (FACTA).

A Catalunya, a inicis de 1980 hi havia 1.300 cooperatives en funcionament, de les quals 250 eren de treball, 400 eren agràries, 120 de consum, 130 de serveis, 150 d’habitatge, 120 d’ensenyament i 16 de crèdit. Respecte les de treball, el 1980 se’n constituïren 135 i amb un creixement sostingut s’arribà a les 414 de 1985. El cooperativisme experimentava una taxa de creixement superior a tot el període posterior a 1939. I si fins el 1985 les cooperatives de treball s’ubicaven sobretot en el sector industrial, a partir de la segona meitat dels vuitanta es decantaren cap al sector serveis. En quinze anys, el creixement de les cooperatives catalanes s’havia disparat. A nivell europeu, entre 1975 a 1983, les cooperatives passaren de 8.000 a 22.000.

EVOLUCIÓ DEL TOTAL DE COOPERATIVES A CATALUNYA 1980-1995

1186 3008 4532 5032 5842 7209 0 1000 2000 3000 4000 5000 6000 7000 8000 1980 1984 1988 1992 1993 1995

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Estudi socioeconòmic de les cooperatives, 1997.

El 1986, la Direcció General de Cooperació encetà un programa d’ajuts per les cooperatives de treball, per la seva contribució a l’ocupació. I el 1991, s’aprovà la reforma de la Llei de Cooperatives. Per a constituir una cooperativa de treball, si abans es necessitava un mínim de cinc socis, el mínim passaria a ser-ne de tres.

(19)

EVOLUCIÓ DE LA CREACIÓ DE NOVES COOPERATIVES A CATALUNYA 1986-1992 644 437 296 204 151 151 389 1016 716 430 278 200 200 446 0 200 400 600 800 1000 1200 1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 Treball Conjunt cooperatives

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de Castaño, 1993.

El canvi legislatiu animà de nou la constitució de cooperatives, però sobretot fou la crisi econòmica de

1993 la que incentivà que molts autònoms optessin per la cooperativa per capitalitzar la prestació de l’atur. Segons la FCTAC, el 80 % de les cooperatives creades en el període 1992-1995 tenien relació amb

la capitalització. L’accés a subvencions i avantatges fiscals també suscitaren certa creació instrumental de cooperatives, allunyada dels principis cooperatius (Amat, 1997). Per altra banda, des d’algunes instàncies cooperatives s’iniciava una revisió dels propis bagatges i s’interioritzava l’hegemonia neoliberal: “Nosaltres considerem que el cooperativisme d’avui en dia ha de ser conceptuat com un sistema d’organització d’empresa tan vàlid com qualsevol altra forma societària empresarial, que s’inscriu i s’adapta a les normes de l’economia de mercat, abandonant concepcions utòpiques i obsoletes del fet cooperativista” (FCTAC, 1993).

El 1996, la mitjana d’edat de les 2.009 cooperatives de treball existents era de 4,15 anys, mentre que en les agrícoles era de més de 30, les de consumidors 27, les de serveis 12,90, en habitatge 11,7 i les d’ensenyament 11. Entre 1979 al 1996, s’havia passat de 1.896 cooperatives a 8.623. Aquell any, el

conjunt de l’economia social representà el 5% del producte interior brut (PIB) de Catalunya.

La crisi econòmica de 1993 i 1994 havia tingut com a contrapartida l’augment de constitució de cooperatives de treball, que en un any s’incrementaren en un 63 %. Moltes d’elles formaven part del sector social (Gedi, Feines de Casa, Drecera, Femarec o EAS) i acabaren constituint el 1994 la sectorial d’Iniciativa Social de la Federació de Treball. També hi havia associacions com Biciclot que esdevingueren cooperatives per professionalitzar de forma autogestionada la seva activitat.

Cap el 1996, a mesura que es reinicià el creixement capitalista, el nombre de cooperatives de treball a

Catalunya tornà a disminuir, fins que s’estabilitzà l’any 2000 a un nivell semblant a 1991. En aquella fase

del cooperativisme català, la proporció de les comarques barcelonines va ser entre el 75% i el 85%, i en el cicle 1994-1998 suposà més del 40% de les cooperatives constituïdes a l’estat espanyol (Vidal, 2001).

(20)

CREACIÓ DE NOVES COOPERATIVES A CATALUNYA 1993-2000 855 1047 1047 922 854 622 478 412 0 200 400 600 800 1000 1200 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000

Font: Elaboració pròpia a partir del Llibre blanc de l’economia social, 2001.

Al 2000, a l’Estat espanyol funcionaven 12.000 cooperatives de treball associat, que ocupaven a 228.000 persones. A Catalunya, existien 4.000 centres de producció de cooperatives de treball que ocupaven a 41.000 treballadors i eren el 81% de les cooperatives catalanes. Si els primers anys dels 90 foren d’expansió cooperativa, a la segona meitat de la dècada el descens continuat en la creació de cooperatives afavorí que la societat laboral superés a la cooperativa (Morales, 2000).

EVOLUCIÓ DE LA CONSTITUCIÓ DE COOPERATIVES I SOCIETATS LABORALS CATALUNYA 1997-2015

0 100 200 300 400 500 600 700 Cooperatives

Societats Anònimes Laborals Societats Limitades Laborals

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la Memòria Socioeconòmica i laboral de Catalunya 2003 i l’Observatori Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya, 2015

En el darrer període de creixement econòmic a l’Estat espanyol (2000-2007), el número de cooperatives de treball descendí un 67%, mentre que les cooperatives en general caigueren un 55%. Es feia patent la relació

negativa entre la creació de cooperatives i el creixement econòmic capitalista, que arribà al número

màxim de creació de societats mercantils el 2006 amb 3.174.393 de societats. La dinàmica contracíclica

de les cooperatives reaparegué en el període (2008-2010), quan el número de cooperatives creades, tant

generals com de treball, primer es reduí i després s’incrementà front a la caiguda de les societats mercantils.

El 2009 a Catalunya existien 4.894 cooperatives, el 0,8% del total de societats mercantils registrades. Respecte la dècada anterior, significava un descens del 16,3%. Tenint en compte que l’any 2003 s’havia arribat a les 6.356 cooperatives, la destrucció d’empreses del període 2003-2010 fou encara més acusat: del 25,5%. Pel

(21)

que fa al número de població ocupada en cooperatives, l’any 2009 era de 39.545 persones, el 1,2% del total de població ocupada de Catalunya. Mentre la població ocupada augmentà en 500.000 persones entre 2003 i 2007, en les cooperatives es mantingué i perdé proporció en el treball global (IGOP, 2010).

EVOLUCIÓ DE LA CREACIÓ DE NOVES COOPERATIVES A CATALUNYA 1992-2015 330 700 814 845 756 735 561 438 389 388 287 217 157 144 128 92 109 115 113 147 148 148115 0 100 200 300 400 500 600 700 800 900 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2005 2007 2009 2011 2013 2015 Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Departament de Treball i Industria (2003) i del

Ministerio de Empleo y Seguridad Social (2015)

El 2012, segons el registre de cooperatives de Catalunya hi havia 4.135 cooperatives; segons el Ministeri de Treball i Seguretat Social, 4.796. Per sectors d’activitat, el 50,8% s’ubicaven en serveis, el 10,5% a agricultura, el 12,9% a la indústria i el 25,8% a la construcció. Entre 2008 i 2013, la dinàmica de creació de cooperatives tingué cada any una progressió positiva, però a partir del 2014 tornà a descendir, Al primer semestre de 2014, s’arribà a 4.607 cooperatives, de les quals 3.055 estaven adscrites al règim d’autònoms de la seguretat social i 1.552 al règim general. En un any, doncs, n’havien desaparegut 123, mentre que el nombre de persones ocupades havia crescut en 4.226 llocs de treball, fins arribar a 42.203 persones.

Mentre descendia el número de cooperatives, hi augmentava la proporció de treballadors assalariats, en un procés de concentració de la propietat cooperativa. Es produïa un creixement en la dimensió de les empreses, tant pel que fa a les vinculades al règim d’autònoms (mitja de 4 persones treballadores) com a les de règim general (mitja de 19,2 persones treballadores). El creixement d’ocupació es produïa al sector serveis i sobretot en les cooperatives de mida superior a 250 persones, que acumulaven vora del 70% de l’increment, tot i que també es creà ocupació a les d’una mida d’entre 11 a 100 persones.

Per la Confederació de Cooperatives, s’estava produint un canvi en la dimensió de les cooperatives. L’augment d’ocupació anava acompanyat d’una disminució en el nombre de cooperatives creades, per la qual cosa l’increment d’ocupació venia donat en les que es mantenien (CCC, 2015). El 2014, les

cooperatives superaren els nivells d’ocupació de l’any 2009, per sobre dels 42.000 llocs de treball. Pel

que fa a les cooperatives de treball, al 2015 a Catalunya n’hi havia 3.150 i a la ciutat de Barcelona 667.

XIFRES I CARACTERÍSTIQUES

El Baròmetre Cooperatiu del 2015, de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, abasta un univers de 461 cooperatives federades i una mostra de 121 entitats (el 26,2% de l’univers). El 91,7% de les cooperatives enquestades tenen la seu a les comarques barcelonines.

(22)

COOPERATIVES DE TREBALL A CATALUNYA PER SECTOR D’ACTIVITAT 2014

32%

16%

13% 6% 6% 5% 5% 4% 4%2% 2%2% 2% 1% Empreses i particulars Serveis a les persones Edcació i formació Indústria Comunicació Serveis Culturals Energies renovables Salut Comerç Hosteleria Mecànica i automoció Distribució i transport

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Baròmetre Cooperatiu 2015

Pel que fa a la dimensió, la majoria de cooperatives (61,7%) tenen entre 3 i 6 persones sòcies treballadores. I només el 5,2%, disposa de més de 50 socis de treball.

DIMENSIÓ DE LES COOPERATIVES DE TREBALL A CATALUNYA 2014

62%

13%

11%

9%

5%

Entre 3-6 sòcies treballadores Entre 7-10 sòcies treballadores Entre 11-21 sòcies treballadores Entre 22-50 sòcies treballadores Més de 50 sòcies de treball

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Baròmetre Cooperatiu 2015

Pel que fa a la contractació, el 41,2% ocupen entre 1 i 5 persones, mentre el 31,1% no tenen en plantilla a persones que no siguin sòcies. Durant el 2014, el 36,1% de les cooperatives ha augmentat la plantilla,

el 47,1% l’ha mantinguda i un 16,8% l’ha disminuït. La dada resulta més positiva que la del Baròmetre

2014, on el 20% havia disminuït el nombre de persones treballadores i el 33,1% l’havia augmentat.

Pel que fa a l’equitat de gènere, el 52,1% de les persones treballadores a les cooperatives són dones, per un 47,9% d’homes. El Consell Rector, però està composat de mitjana per 2,2 homes i 1,8 dones. Una

desigualtat que s’ha reduït lleugerament respecte el Baròmetre anterior. El nombre de cooperatives

(23)

REPARTIMENT DE LLOCS DE TREBALL PER GÈNERE 2014

Treballadores Dones

52%

Treballadors Homes

48%

Pel que fa a ingressos del 2014, les cooperatives que obtingueren ingressos inferiors a 50.000€ foren l’11,3%; entre 50.000€ i 250.000€, el 30,9%; entre 250.000€ i 1.000.000€, el 33%; entre 1M i 5M, el 27,3%; i més de 10M€, l’1%. El 71,2% de les cooperatives han mantingut o augmentat els ingressos respecte 2013.

INGRESSOS DE LES COOPERATIVES DE TREBALL A CATALUNYA 2014

11%

30%

32%

26%

1% Inferiors a 50 € Entre 50.000 € i 250.000 € Entre 250.000 € i 1.000.000 € Entre 1 milió i 5 milions € Entre 5 milions i 10 milions €

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Baròmetre Cooperatiu 2015

La manca de recursos propis (43,8%) i l’escassa generació de beneficis (33,3%) són els principals obstacles a l’hora d’accedir al finançament. La manca de recursos propis es reflecteix en la manca de liquiditat i en les dificultats d’inversió.

El 60,3% de les cooperatives van intercooperar amb altres empreses durant el 2014, especialment amb altres cooperatives federades (61,6%), sobretot per a la subcontractació de tasques amb l’objectiu d’aconseguir una major complementarietat i una major dimensió en facturació, influència, prestigi i territori.

Els treballadors de cooperatives van créixer el primer trimestre de 2015, tant a Catalunya (5%) com al conjunt de l’Estat Espanyol (2%). A Catalunya, al primer trimestre de 2015 hi havia 40.823 treballadores (un 14% del total d’Espanya). Tot i això, la caiguda en el nombre de cooperatives

inscrites a la Seguretat Social ha estat molt pronunciada a Catalunya i el primer trimestre de

2015 hi havien 4.050 empreses registrades, un 19% menys que el mateix trimestre de l’any anterior. A Barcelona hi tenen seu 665 cooperatives de treball, amb representació a tots els districtes. Encapçala

(24)

l’Eixample, amb un 25% del total; i a la franja intermèdia trobem Sant Martí, amb un 17%, Gràcia amb un 12% i Sant-Montjuïc amb un 10%. Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi compten cadascú amb el 8% i els segueixen Ciutat Vella amb un 7% i Sant Andreu amb un 6%. Per últim, Nou Barris i Horta-Guinardó tenen un 3% cadascuna.

MAPA DE LES COOPERATIVES DE TREBALL A LA CIUTAT DE BARCELONA.

CIUTAT VELLA EIXAMPLE SANTS-MONTJUÏC LES CORTS SARRIÀ ST. GERVASI GRÀCIA NOU BARRIS HORTA-GUINARDÓ SANT ANDREU SANT MARTÍ

ÒRGANS REPRESENTATIUS I D’ARTICULACIÓ

L’articulació del cooperativisme de treball barceloní es produeix sobretot en dos plans. A nivell

sociopolític, amb estructures representatives com la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya

i la implicació en moviments com la Xarxa d’Economia Solidària; i a nivell socioeconòmic, participant en diferents grups cooperatius.

Des del 1999, quan es fusionaren la FCTAC i la FACCTA, les cooperatives de treball a Catalunya tenen una organització representativa unitària: la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC). Amb el seu naixement, es cercà “posar per davant el principi d’intercooperació al de competència, el principi de solidaritat al d’especulació, l’interès col·lectiu a l’ambició particular, l’autogestió a l’autoritarisme i la legitimació representativa a la debilitat en la defensa dels interessos del sector”. Definida com a continuadora de la Federació de Cooperatives de Producció i de Treball de 1935, és una entitat de base associativa sense ànim de lucre que agrupa voluntàriament les cooperatives de treball de Catalunya per a defensar i promoure les cooperatives de treball i del cooperativisme en general. Així mateix, es proposa potenciar els valors de la democràcia i l’autogestió a l’empresa i a l’economia, d’acord amb els principis de l’Aliança Cooperativa Internacional (Estatuts FCTC, 2002). El 2015 federava a 500 entitats,

68 10% 55 8% 55 8% 22 3% 23 3% 39 6% 109 16% 46 7% 83 12% 165 25% TOTAL

667

(25)

un 10% incorporades el darrer any, provinents en molts casos d’escoles cooperatives amb socis de treball i també una desena de cooperatives incorporades a la Sectorial d’Iniciativa Social. A Barcelona, estaven

federades 179 cooperatives.

La Sectorial d’Iniciativa Social de la FCTC nasqué el 1994 i el 2015 articulava a més de 120 cooperatives,

amb 7.000 persones ocupades, una facturació de 150 milions d’euros i operant en els àmbits de gent

gran, discapacitat, lleure educatiu, escoles bressol, inclusió social o infància en risc. A Barcelona,

les cooperatives d’iniciativa social es concentren a Ciutat Vella i Sant Martí, seguits de Sant Andreu, l’Eixample i Sarrià-Sant Gervasi.

MAPA DE COOPERATIVES D’INICIATIVA SOCIAL A LA CIUTAT DE BARCELONA

CIUTAT VELLA EIXAMPLE SANTS-MONTJUÏC LES CORTS SARRIÀ ST. GERVASI GRÀCIA NOU BARRIS HORTA-GUINARDÓ SANT ANDREU SANT MARTÍ

La Xarxa d’Economia Solidària es gestà a finals de la dècada de 1990 en un procés entre cooperatives

catalanes i brasileres, que es trobaren a la Xarxa Global de Socioeconomia Solidària i la Comissió d’Intercooperació solidària de la FCTC. La XES nasqué el 2003 a la seu de la FCTC i avui és una organització sociopolítica que pretén acollir el conjunt de les iniciatives d’economia social, solidària i feminista, no per la seva forma jurídica sinó per compartir els objectius estratègics de transformació del conjunt de les relacions econòmiques cap a models postcapitalistes. El 2015, la XES albergava 165 iniciatives i més d’un centenar de socis personals. D’aquelles entitats, 56 eren cooperatives de treball amb seu social a Barcelona. Una desena de cooperatives de treball barcelonines formen part de la Xarxa d’Economia Social de

Barcelona, que promou l’Ajuntament de Barcelona amb Barcelona Activa i l’Acord Ciutadà per una

Barcelona Inclusiva. La integren prop de 80 entitats d’Economia Social que desenvolupen serveis d’inserció laboral. 2 5% 0 0% 4 11% 2 5% 2 5% 6 16% 8 21% 8 21% 1 3% 5 13% TOTAL

36

(26)

Pel que fa a la integració socioeconòmica de les cooperatives de treball, a la ciutat existeixen una vintena iniciatives entre cooperatives de segon grau i grups cooperatius. Entre elles, destaquen:

• Grup TEB (Taller Escola Barcelona), fundat el 1968 i convertit en cooperativa de segon grau l’any 2000, és un grup cooperatiu d’iniciativa social especialitzat en la inclusió de persones amb diversitat funcional. Amb set cooperatives, ocupa a 670 persones i factura 12,1 milions d’euros (2014).

• Grup Clade integra des del 2004 una desena d’iniciatives, amb 1.640 socis treballadors, 5.130 assalariats, 773.433 socis consumidors, 1.114 socis agraris i una facturació anual de 278,49 milions d’euros (2013). Una de les membres és Suara, que el 2014 facturà 72,50 milions d’euros, un 20,5% més que l’anterior exercici, amb un equip 3.248 treballadors, dels quals nou-cents són socis de treball.

• UNI.CO (Unió de Cooperatives) està formada per 10 cooperatives dels àmbits de la tecnologia de la informació, les telecomunicacions, les energies renovables i l’eficiència energètica. Amb 160 enginyers i tècnics, factura 8 milions d’euros (2014).

• ECOS està format per 14 cooperatives, que integren 107 llocs de treball i 7.211 Socis de

consum i 6.827.335 de facturació (2012).

Finalment, al llarg del 2015 s’han constituït diverses iniciatives d’integració socioeconòmica sectorial i

territorial, entre elles la Xarxa de Restauració i Cultura Cooperativa, on hi participen cinc cooperatives

de treball barcelonines de l’àmbit de la restauració, així com l’Impuls Cooperatiu de Sants, associació formada per set cooperatives de treball, una de consum i 3 projectes d’economia comunitària del barri de Sants.

REPTES I NECESSITATS

Ens trobem davant una realitat preocupant: el descens continuat del número de cooperatives de treball des de mitjans de la dècada dels 2000, amb una repuntada en els últims anys de crisi que no arriba però a dades d’altres períodes de recessió. La correlació tradicional entre constitució de cooperatives i períodes de crisi econòmica, efectiva en els cicles 75-80 i 94-2000, en l’actual crisi no s’ha donat en la mateixa mesura.

Una altra dada a ressaltar és la concentració de la propietat cooperativa: menys entitats, amb menys

socis però amb més treballadors contractats. És preocupant per la traducció que pot tenir en termes

de democràcia econòmica, una de les banderes del moviment.

També s’està donant un polarització del sector: el 70% dels increments de l’ocupació cooperativa es

donen en cooperatives més grans de 250 persones, mentre el 60% del teixit són cooperatives de

petita dimensió, majoritàriament formades per 3 socis. El repte està en fomentar una dimensió de les

(27)

A nivell territorial, determinats districtes de Barcelona estan infrarepresentats en el teixit de les cooperatives de treball, com Nou Barris, Horta-Guinardó, Sant Andreu, Ciutat Vella, Les Corts i Sarrià. Hi calen accions específiques de promoció. En altres barris mitjans, com Gràcia, Sants-Montjuic i Sant Martí, calen polítiques d’integració cooperativa que reforcin el teixit cooperatiu existent. Finalment, al districte amb més cooperatives de Barcelona, l’Eixample, se li ha de facilitar la visibilitat d’aquest teixit

socioempresarial en tant que factor important del seu dinamisme econòmic.

A més dels reptes genèrics del cooperativisme de treball barceloní, existeixen una sèrie de necessitats

concretes en la constitució i consolidació d’aquest tipus d’empreses, segons la informació aportada

en entrevistes als següents prescriptors, consultors i experts cooperatius: Guillem Pedrix, director de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya; Guernica Facundo, sòcia de Labcoop; Hernan Córdoba-Mendiola, soci de La Ciutat Invisible; Jesus Carrión, Ernest Garcia i Ramon Campa, socis de Col·lectiu Ronda; Cristina Grau, sòcia de FGC Advocats i Ramon Pascual, Coop57.

a) Divulgació. Perquè el cooperativisme sigui una opció societària rellevant, s’ha de fer un pla estratègic coordinat de promoció cooperativa a les escoles, a la formació professional i a les universitats.

b) Assessorament. Manca d’assessorament cooperatiu en els circuits convencionals de

promoció econòmica, que deriven els projectes cap a figures mercantils sense explicar el cooperativisme. Cal normalitzar-ne la presència en aquests entorns (FCTC).

L’assessorament inicial d’un projecte és una fase decisiva on és necessari un

acompanyament experimentat, afí i empàtic. La possibilitat de finançar un percentatge de les factures d’acompanyament a les cooperatives el primer any permetria als nous projectes triar els seus prescriptors i es traduiria en estructures més sòlides i formades (La Ciutat Invisible).

c) Xarxes de consultoria. Els projectes d’assessoria especialitzada en cooperatives i economia social i solidària podrien crear una xarxa d’assessories del sector, amb un reconeixement o acreditació de l’administració, i espais de trobada per l’intercanvi de coneixements i experiències, per a replicar bones pràctiques (Labcoop). Aquest tipus d’espais podrien sumar noves persones per conèixer projectes existents: “els singles de l’economia social i solidària” (La Ciutat Invisible).

d) Tràmits. És necessària la simplificació dels tràmits de constitució (FCTC), així com unificar un

lloc on es pugui fer un acompanyament integral a tot el procés de creació (FGC).

e) Inversió inicial i espais. Per als projectes de nova creació, es podria obrir una línia d’ajuts

d’un percentatge de la inversió inicial necessària, així com d’habilitació d’espais. Es podria aprofitar per potenciar la intercooperació, augmentant el percentatge subvencionat en cas que es treballi amb entitats del sector. La cessió d’espais i de patrimoni públic per a la ubicació d’iniciatives esdevindria una altra peça clau per l’establiment de nous projectes (La Ciutat Invisible, Coop57).

f) Formació. Des de la necessitat de formar quadres tècnics de les àrees de promoció

econòmica en cooperativisme i economia solidària per tal que puguin millorar el seu acompanyament, fins la formació específica per a les cooperatives, la formació és clau en administració i gestió, en qüestions jurídiques, en acompanyament en la comercialització del bé o servei, en gestió i lideratge compartits i en cultura general cooperativa.

(28)

g) Reconversió d’empreses. La poca presència de cooperatives en el teixit industrial i la terciarització creixent de Barcelona ha de conduir a la facilitació de la recuperació d’empreses per part dels treballadors i treballadores (Col·lectiu Ronda).

h) Capital social. Per a col·lectius amb baix poder adquisitiu (joves sense experiència laboral,

migrants, aturades de llarga durada, dones) els 3.000 euros de capital inicial esdevenen una barrera per a crear una cooperativa. S’han de pensar fórmules complementàries tipus “cooperativa exprés” on, segons l’activitat (si és intensiva en recursos humans i no necessita una forta inversió inicial), calguin menys de 3.000 euros (FGC).

Per a la consolidació de les cooperatives, a més, és important incrementar els fons propis i millorar la solvència financera. Programes d’ajut a la capitalització, incorporant variables que tinguin en compte criteris inclusius i redistributius, són una mesura de consolidació de projectes existents (Coop57, Ronda).

i) Avals compartits. És necessari crear garanties per a la inversió cooperativa. La creació

de fons per a avals esdevé una opció interessant on es reparteix i comparteix el risc, i on diferents actors poden interactuar: administracions públiques, entitats consolidades del sector i entitats de finances ètiques (Coop57, Ronda),

j) Governança. L’àmbit relacional i organitzacional basat en el lideratge compartit és un

dels trets distintius i singulars del cooperativisme de treball. A la vegada, l’individualisme hegemònic dificulta la gestió col·lectiva de l’empresa i els conflictes societaris són un element important de mortalitat. Cal formació i acompanyament en la sostenibilitat dels grups. I calen mesures per a contrarestar la pèrdua de dimensió social que pot produir la llei de cooperatives de 2015, amb la reducció del nombre mínim de socis per a constituir una cooperativa. Cal un esforç per facilitar la incorporació d’un tercer membre actiu a la cooperativa (i no com a soci col·laborador com apunta la llei) per tal d’enfortir l’empresa i la dimensió col·lectiva del moviment (Ronda).

k) Articulació. Potenciar les cooperatives de segon grau o grups cooperatius pot enfortir una realitat de petita cooperativa respectant la diversitat característica del sector (Ronda). La integració de les federacions cooperatives pot permetre una articulació més sòlida i una visió estratègica més àmplia, ja que hi ha cooperatives de treball en tots els sectors productius, i hi ha cooperatives federades en diferents àmbits que podrien concentrar i millorar la seva participació en un sol òrgan. No obstant, diferents actors assenyalen la complexitat del procés.

l) Contractació pública. Treballar en l’establiment de clàusules socials que puntuïn el

valor afegit de la producció cooperativa pot obrir un camp d’activitat per al sector com a prestador de serveis públics, amb criteris d’equitat, democràcia i participació.

Tenint en compte que en els darrers anys ha pres força el concepte de l’emprenedoria social i cooperativa, amb l’objectiu d’incentivar la creació de noves societats, amb els reptes recollits també caldria valorar la idoneïtat de destinar almenys els mateixos esforços a:

la consolidació i creixement de les cooperatives existents, minimitzant la mortalitat, enfortint el teixit per a sumar noves persones sòcies i crear ocupació en projectes sòlids fomentar la cooperativització d’activitats que es duen a terme en espais propers a

(29)

fomentar la cooperativització d’activitats en l’economia de les cures, tant necessàries

però invisibilitzades o informals

transformar en cooperatives a associacions o empreses mercantils amb funcionament

democràtics

impulsar la cooperativa no únicament com una alternativa tècnica, sinó difondre-la dins d’un imaginari complex de transformació socioeconòmica

Bibliografia

Amat, O. (dir.) (1997) Estudi socioecnòmic de les cooperatives a Catalunya, Barcelona, Institut per a la Promoció i la Formació Cooperatives.

Castaño, J. (1982) “Cooperativisme de producció a Catalunya”, Avui, 24 de juliol de 1982.

Celada, R. (1989) Aproximació a l’Atlas Cooperatiu de Catalunya fins 1936. Barcelona: Institut per a la Promoció i la Formació Cooperatives.

Confederació de Cooperatives de Catalunya (201) “El cooperativisme de Catalunya: les xifres de 2014” a www.cooperativescatalunya.coop

FCTAC (1993) “La Federació de Cooperatives de Treball Associat de Catalunya (1982- 1992)” a Ponències de les II Jornades de cooperativisme a Catalunya (Lleida, 26-27 de febrer de 1993), Barcelona: Institut per a la Promoció i la Formació Cooperatives.

FCTC (2015) Baròmetre Cooperatiu 2015, Barcelona: FCTC.

IGOP (2010) Políticas Públicas de promoción de cooperativas. Una visión comparada entre Comunidades Autónomas, Barcelona: IGOP.

Morales, A. C (2000) “La Economía Social y las empresas de trabajo asociado. Balance de un década y perspectivas” a Faura, I.; Juliá, J.F. i Monzón, J. L. (2000) Informe-Memoria de la Economía Social, CEPES-CIRIEC 1999, València: CIRIEC.

Vidal, I. Coord. (2001) Llibre Blanc de l’Economia Social a Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Referencias

Documento similar

Pese a ello y bajo los argumentos de Atl, la arquitectura que la revolución mexicana muestra al mundo es una obra propia y llena de la contemporaneidad buscada, una obra que

Es tracta del llibre Fer el Salt: cooperativisme i economia solidària a càrrec del grup de treball «Coopera que és la pera», estretament vinculat als moviments socials de

Consecuentemente, en el siglo xviii hay un cambio en la cosmovi- sión, con un alcance o efecto reducido en los pueblos (periferia), concretados en vecinos de determinados pueblos

dente: algunas decían que doña Leonor, "con muy grand rescelo e miedo que avía del rey don Pedro que nueva- mente regnaba, e de la reyna doña María, su madre del dicho rey,

Entre nosotros anda un escritor de cosas de filología, paisano de Costa, que no deja de tener ingenio y garbo; pero cuyas obras tienen de todo menos de ciencia, y aun

La organización debe establecer las acciones necesarias para aprovisionarse de los recursos necesarios previstos de acuerdo al resultado de la evaluación de riesgos y el

Amb caràcter general, sens perjudici de les mesures de protecció i seguretat establertes en aquesta Resolució i en els plans sectorials a què fa referència l'apartat 1.2, les

Como norma general, todo el personal auxiliar que participe en el evento: azafatas, fotógrafos, intérpretes, etc, tendrán que poner en práctica las medidas de distanciamiento