10 de 35
la Meca, una pedra negra. No és una relíquia en sentit estricte, però s'hi ha de peregrinar almenys una vegada a la vida, per designació de Mahoma, que va fundar l'islam en aquest indret.
Recinte sagrat de la Meca amb la kaaba
Reproducció de l'interior de la kaaba
Aquest sistema de comunicació audiovisual el va posar en pràctica fins i tot un estat aconfessional i laic com la Unió Soviètica, que va mantenir momificat i exposat el cadàver complet de Lenin als murs del Kremlin, com una relíquia de la nova religió comunista.
Les peregrinacions turístiques als grans estudis de cinema clàssic a Califòrnia mantenen connexió antropològica amb les antigues peregrinacions religioses. Per a molts, veure i poder tocar l'empremta de les mans de Marilyn Monroe al passeig de la Fama de Los Angeles (o un floc dels seus cabells) té el valor que per a d'altres té
l'empremta que va deixar Mahoma en una pedra en ascendir al cel (avui custodiada per la mesquita de la Roca, o d'Omar, a Jerusalem).
Mur de les lamentacions i mesquita d'Omar
Les subhastes periòdiques d'objectes personals que pertanyen a estrelles de la música o el cinema també evoquen el culte medieval a les relíquies, aquestes últimes impregnades de la sacralitat que emana de la divinitat, mentre que les primeres impregnades de la sacralitat que deriva de la fama, el panteó del nou politeisme.
Activitat 2
Quines reminiscències religioses –paral·lelismes, llegats, herències– podríem detectar avui en els mitjans audiovisuals, en els seus relats, en els seus protagonistes?
Intenteu analitzar un serial, una telesèrie, una pel·lícula, un concurs, un informatiu d'acord amb els patrons de la iconografia religiosa, dels codis icònics fixats per la tradició religiosa cristiana.
Laberints i alquímies
Als homes de l'edat mitjana no els calia llegir un tractat d'art per a entendre els missatges de les talles, els retaules, les escultures, les pintures i tota mena d'imatges que hi havia a les seves esglésies. Cadascuna evocava en el seu imaginari un relat, una anècdota, una part de la història sagrada.
Tanmateix, hi ha estudiosos que sostenen que es tracta d'imatges que fan al·lusió, al mateix temps que a un missatge cristià, a un codi hermètic, ocult. Un codi de sabers esotèrics, relacionats amb l'alquímia. A El misterio de las catedrales (1967, Barcelona: Plaza y Janés), l'iniciat Fulcanelli s'aplica a fons a desxifrar les figures i els símbols de diverses catedrals des d'un angle alquímic.
Així, la Verge Mare, mare de Déu, seria expressió de la recuperació d'un culte a la mare Terra i, en clau alquímica, a la matèria primigènia de la qual sorgeix tot. Missatge esotèric, alquímic: arribar a Déu per la mare, és a dir, arribar a l'esperit a través de la matèria. Moltes d'aquestes verges són negres. Per a l'alquímia, el negre és el color de la matèria (mater, 'mare', 'matriu') originària, la substància elemental, primitiva, bàsica.
A la seva obra El enigma de la catedral de Chartres (1969, Barcelona: Plaza y Janés), Louis Charpentier escriu:
"En el entrepaño de la puerta central está santa Ana, la madre de la Madre. Ana es la madre suprema. Para los alquimistas, es el matraz de donde todo ha salido [...]; en el pórtico de la derecha se observa el tímpano ocupado por Job en su estercolero, representación simbólica de la putrefacción que prepara el renacimiento en el matraz [...]."
També hi ha un altre símbol curiós que veiem en diverses catedrals gòtiques: el laberint. Un laberint dibuixat a l'enllosat de la catedral. És famós el de la catedral de Chartres.
Reproducció del laberint representat al terra de la catedral de Chartres
El laberint és un símbol que segurament ha tingut significats successius o simultanis al llarg dels mil·lennis i les civilitzacions. En el cas de l'enllosat de la catedral gòtica, representava el llarg i tortuós camí de peregrinació a Terra Santa (al seu torn, símbol de la peregrinació vital, del camí cap a la perfecció, cap a la santedat). Un símbol de millora. Recórrer-lo era una manera simbòlica de peregrinar. Molts fidels en recorrien les seves inacabables voltes i revoltes caminant... o de genolls.
Cal recordar que el laberint és un símbol que ja és present en la prehistòria, en petroglifs (gravats sobre roca): en realitat eren calendaris lunisolars, registres de les evolucions de la Lluna i el Sol. Aquest ús pràctic primitiu es va oblidar, però va persistir la importància i el sentit sacre del laberint.
Podeu consultar "Del símbol a l'art: narradors d'històries" a l'apartat "El triomf de la ment simbòlica" del mòdul 1 d'aquesta assignatura.
Amor i mort
Als homes de l'edat mitjana no els calia llegir un tractat d'art per a entendre els missatges de les talles, els retaules, les escultures, les pintures i tota mena d'imatges que hi havia a les seves esglésies. Cadascuna evocava en el seu imaginari un relat, una anècdota, una part de la història sagrada.
Tanmateix, hi ha estudiosos que sostenen que es tracta d'imatges que fan al·lusió, al mateix temps que a un missatge cristià, a un codi hermètic, ocult. Un codi de sabers esotèrics, relacionats amb l'alquímia. A El misterio de las catedrales (1967, Barcelona: Plaza y Janés), l'iniciat Fulcanelli s'aplica a fons a desxifrar les figures i els símbols de diverses catedrals des d'un angle alquímic.
Així, la Verge Mare, mare de Déu, seria expressió de la recuperació d'un culte a la mare Terra i, en clau alquímica, a la matèria primigènia de la qual sorgeix tot. Missatge esotèric, alquímic: arribar a Déu per la mare, és a dir, arribar a l'esperit a través de la matèria. Moltes d'aquestes verges són negres. Per a l'alquímia, el negre és el color de la matèria (mater, 'mare', 'matriu') originària, la substància elemental, primitiva, bàsica.
A la seva obra El enigma de la catedral de Chartres (1969, Barcelona: Plaza y Janés), Louis Charpentier escriu:
"En el entrepaño de la puerta central está santa Ana, la madre de la Madre. Ana es la madre suprema. Para los alquimistas, es el matraz de donde todo ha salido [...]; en el pórtico de la derecha se observa el tímpano ocupado por Job en su estercolero, representación simbólica de la putrefacción que prepara el renacimiento en el matraz [...]."
També hi ha un altre símbol curiós que veiem en diverses catedrals gòtiques: el laberint. Un laberint dibuixat a l'enllosat de la catedral. És famós el de la catedral de Chartres.
Reproducció del laberint representat al terra de la catedral de Chartres
El laberint és un símbol que segurament ha tingut significats successius o simultanis al llarg dels mil·lennis i les civilitzacions. En el cas de l'enllosat de la catedral gòtica, representava el llarg i tortuós camí de peregrinació a Terra Santa (al seu torn, símbol de la peregrinació vital, del camí cap a la perfecció, cap a la santedat). Un símbol de millora. Recórrer-lo era una manera simbòlica de peregrinar. Molts fidels en recorrien les seves inacabables voltes i revoltes caminant... o de genolls.
Cal recordar que el laberint és un símbol que ja és present en la prehistòria, en petroglifs (gravats sobre roca): en realitat eren calendaris lunisolars, registres de les evolucions de la Lluna i el Sol. Aquest ús pràctic primitiu es va oblidar, però va persistir la importància i el sentit sacre del laberint.
Podeu consultar "Del símbol a l'art: narradors d'històries" a l'apartat "El triomf de la ment simbòlica" del mòdul 1 d'aquesta assignatura.
les relacions amoroses. Les formes d'expressió de l'amor, de l'erotisme, de la seducció, han estat diverses al llarg dels segles i dels indrets.
La universalització del cinema i la televisió ha contribuït a uniformitzar, a homogeneïtzar aquestes fórmules, aquest codi audiovisual. Un codi que es va ritualitzar i es va fixar en gran mesura durant l'edat mitjana, amb el talent dels trobadors (com relata Denis de Rougemont a El amor en occidente) i el seu concepte de l'amor cortès.
Però a l'antiguitat més remota ja hi havia missatges visuals per a la seducció amorosa: els egipcis havien desenvolupat una complexa i subtil habilitat per als maquillatges, per exemple. Els ulls, els llavis, els pòmuls, les ungles, etc. eren pintats i embellits ricament, sense oblidar l'ús profús de perruques.
A Grècia, més tard, les relacions homosexuals eren un costum quotidià entre els homes. La relació home-dona, en canvi, tenia una finalitat primordialment reproductiva, mentre que en la relació home-home s'incloïa la diversió, el plaer i, d'alguna manera, la cultura entesa com a sofisticació, elaboració.
Estrató de Sardes, poeta grec, va escriure:
"Les bèsties desproveïdes de raó gaudeixen de l'amor... com unes bèsties! Però nosaltres, éssers superiors i racionals, hem descobert la bellesa d'un amor fet al revés."
I Calicràtides, al seu torn:
"La raó humana, guiada per la ciència, després de diverses i contínues experiències, ha sabut triar el millor i el més bell, i ha considerat els amors i afectes masculins com els més sòlids i els més nobles."
Així, doncs, a Grècia la dona vivia reclosa, apartada. Els casaments s'acordaven gairebé com a qüestions d'interès material i pràctic (i fins i tot era l'Estat qui completava el dot de la núvia quan la seva família no podia: s'havia de promoure la natalitat). El casament anava seguit d'una processó nupcial amb càntics, i també se simulava el segrest de la núvia per part del nuvi, amb fingiment d'horror i escàndol per part de les amigues de la núvia. Sens dubte, es tractava d'una reminiscència teatral escenificada de com devien succeir les coses en temps ancestrals.
Més tard, a Roma, Ovidi canta a l'amor en la seva obra Amors, en la qual l'autor retrata una successió d'enamoraments molt similars als moderns, amb els seus adulteris, gelosia i avortaments. El cos humà hi és omnipresent, i també la seva faceta hedonista i de plaer.
Escena eròtica de les termes suburbanes de Pompeia (segle I a.C.)
A Roma es fixen unes fórmules per al matrimoni, per les quals el pare manumite allibera la dona per a lliurar-la al marit (tot i que, sovint, continuava essent propietat del pare), i l'ús d'anells expressava la "donació".
Les arres o l'anell de casament són una expressió simbòlica del compromís, que encara avui persisteix i forma part de l'univers icònic dels casaments.
L'aspecte hedonista en la relació entre els cossos canvia radicalment durant l'alta edat mitjana: s'abandonen els banys públics i gimnasos, es desconfia de la netedat i de les cures del cuir. Aquest abandonament parla, icònicament, del menyspreu pel que és material i terrenal, corrompible i passatger, i de l'interès pel que és espiritual. L'amor es redueix pràcticament a l'exercici de l'acte reproductiu, al servei únic del designi diví: "Creixeu i multipliqueu-vos". La baixa edat mitjana i l'emergència de corts locals comportarà l'existència de poetes itinerants: els trobadors, els qual
12 de 35
les relacions amoroses. Les formes d'expressió de l'amor, de l'erotisme, de la seducció, han estat diverses al llarg dels segles i dels indrets.
La universalització del cinema i la televisió ha contribuït a uniformitzar, a homogeneïtzar aquestes fórmules, aquest codi audiovisual. Un codi que es va ritualitzar i es va fixar en gran mesura durant l'edat mitjana, amb el talent dels trobadors (com relata Denis de Rougemont a El amor en occidente) i el seu concepte de l'amor cortès.
Però a l'antiguitat més remota ja hi havia missatges visuals per a la seducció amorosa: els egipcis havien desenvolupat una complexa i subtil habilitat per als maquillatges, per exemple. Els ulls, els llavis, els pòmuls, les ungles, etc. eren pintats i embellits ricament, sense oblidar l'ús profús de perruques.
A Grècia, més tard, les relacions homosexuals eren un costum quotidià entre els homes. La relació home-dona, en canvi, tenia una finalitat primordialment reproductiva, mentre que en la relació home-home s'incloïa la diversió, el plaer i, d'alguna manera, la cultura entesa com a sofisticació, elaboració.
Estrató de Sardes, poeta grec, va escriure:
"Les bèsties desproveïdes de raó gaudeixen de l'amor... com unes bèsties! Però nosaltres, éssers superiors i racionals, hem descobert la bellesa d'un amor fet al revés."
I Calicràtides, al seu torn:
"La raó humana, guiada per la ciència, després de diverses i contínues experiències, ha sabut triar el millor i el més bell, i ha considerat els amors i afectes masculins com els més sòlids i els més nobles."
Així, doncs, a Grècia la dona vivia reclosa, apartada. Els casaments s'acordaven gairebé com a qüestions d'interès material i pràctic (i fins i tot era l'Estat qui completava el dot de la núvia quan la seva família no podia: s'havia de promoure la natalitat). El casament anava seguit d'una processó nupcial amb càntics, i també se simulava el segrest de la núvia per part del nuvi, amb fingiment d'horror i escàndol per part de les amigues de la núvia. Sens dubte, es tractava d'una reminiscència teatral escenificada de com devien succeir les coses en temps ancestrals.
Més tard, a Roma, Ovidi canta a l'amor en la seva obra Amors, en la qual l'autor retrata una successió d'enamoraments molt similars als moderns, amb els seus adulteris, gelosia i avortaments. El cos humà hi és omnipresent, i també la seva faceta hedonista i de plaer.
Escena eròtica de les termes suburbanes de Pompeia (segle I a.C.)
A Roma es fixen unes fórmules per al matrimoni, per les quals el pare manumite allibera la dona per a lliurar-la al marit (tot i que, sovint, continuava essent propietat del pare), i l'ús d'anells expressava la "donació".
Les arres o l'anell de casament són una expressió simbòlica del compromís, que encara avui persisteix i forma part de l'univers icònic dels casaments.
L'aspecte hedonista en la relació entre els cossos canvia radicalment durant l'alta edat mitjana: s'abandonen els banys públics i gimnasos, es desconfia de la netedat i de les cures del cuir. Aquest abandonament parla, icònicament, del menyspreu pel que és material i terrenal, corrompible i passatger, i de l'interès pel que és espiritual. L'amor es redueix pràcticament a l'exercici de l'acte reproductiu, al servei únic del designi diví: "Creixeu i multipliqueu-vos". La baixa edat mitjana i l'emergència de corts locals comportarà l'existència de poetes itinerants: els trobadors, els qual
fixaran, amb les seves composicions poètiques, una concepció refinada i polida de la relació amorosa, en un gènere que es coneix com a fin'amors (fi d'amor).
El trobador ha tingut un paper fonamental, fundacional, en el desenvolupament de la cultura amorosa d'Europa i d'Occident: fins llavors s'havia practicat l'acte sexual, però en aquell moment es racionalitza l'acte amorós, s'explica, es comenta, es converteix en tema de conversa i disquisició.
El personatge de l'enamorat adquireix categoria literària, i, des dels cercles cortesans, s'estén al poble en general. Des de llavors, la gent s'enamora seguint uns patrons emocionals fixats per la literatura. El moviment romàntic, en el segle XIX, donarà l'expressió màxima i extrema d'aquell estadi d'exacerbació sentimental de les passions amoroses, i es manifestarà en una multitud d'obres d'art literàries, pictòriques i, després, cinematogràfiques. Des del cinema mut, les pel·lícules mostren una legió d'enamorats que es desviuen per cortejar i seduir poèticament la seva estimada, incloent-hi el personatge enamoradís de Charlot.
Tots aquests conceptes de l'amor cortès els explica l'historiador de la literatura Carlos Alvar a Poesía de Trovadores, Trouvères y Minnesinger (1987, Madrid: Alianza Editorial).
"Una de las características de la cansó es el especial concepto del amor que refleja: el amor cortés o fin' amors, como se ha llamado, es uno de los hallazgos más importantes de los trovadores: frente al desprecio habitual que se mostraba hacia la mujer, los trovadores van a considerarlas como algo muy superior, como su señor feudal. La originalidad consiste, además, en que a lo largo de la poesía de los trovadores se establecerá un paralelismo entre la relación vasallo-señor feudal y enamorado (trovador)-dama; este
paralelismo es total y para entenderlo en su exacto valor debemos hacer un breve paréntesis para referirnos al feudalismo.
"El empleo del léxico feudal en las relaciones entre el poeta y la dama es constante: podemos aducir
cantidad de ejemplos; quizá el de más trascendencia se da en la designación de la dama como midons («mi señor»); por no insistir en el interés de todo trovador en que la dama le tome las manos y le de el beso, mediante el cual pasará a ser su vasallo, es decir, a tener una relación personal; e inmediatamente se comprende que servir sea sinónimo de amar...
"Por lo general, se suele considerar la poesía de los trovadores como un canto platónico a la dama querida; sin embargo, son tan abundantes las excepciones, que no se puede aventurar tal principio. Los mismos poetas dan muestras, con frecuencia, de los distintos avances que han experimentado en el terreno
amoroso; en este sentido, debemos observar que el análisis que se hace de la pasión amorosa en los versos de los trovadores lleva a establecer distintos grados y que serían (según un autor anónimo de mediados del siglo XIII): fenhedor, cuando el enamorado no se ha atrevido a manifestar sus sentimientos; pregador, si le ha expresado a la dama su amor; entendedor: la dama le acoge con buena cara, le hace caso y premia al enamorado con sonrisas y diversas prendas; drutz, si «lo acoge bajo sus mantas». En definitiva, estos cuatro grados corresponden a los cinco estados que señalan los tratadistas latinomedievales, al hablar del amor, pues –según indican- la pasión amorosa evoluciona siguiendo siempre unas pautas definidas, que comienzan con el visus («contemplación»), alloquium («conversación»), contactus («caricias»), basia
(«besos»), factum (en provenzal, fach, «acto»); por último se ha señalado que en algunos casos el fach no llega a realizarse y se limita a ser un assai o assag («ensayo, prueba»), relación incompleta que se halla documentada en abundantísimos testimonios literarios.
"Por otra parte, existe total incompatibilidad entre amor y matrimonio, ya que sólo la dama casada tiene entidad jurídica en la Edad Media: la doncella no puede poseer vasallos y, por lo tanto, tampoco enamorados, según la concepción del amor cortés. Este principio hace que las relaciones entre trovador y dama tengan que ser lo más secretas posible, pues en caso contrario se compromete algo más que el honor de la dama,
fixaran, amb les seves composicions poètiques, una concepció refinada i polida de la relació amorosa, en un gènere que es coneix com a fin'amors (fi d'amor).
El trobador ha tingut un paper fonamental, fundacional, en el desenvolupament de la cultura amorosa d'Europa i d'Occident: fins llavors s'havia practicat l'acte sexual, però en aquell moment es racionalitza l'acte amorós, s'explica, es comenta, es converteix en tema de conversa i disquisició.
El personatge de l'enamorat adquireix categoria literària, i, des dels cercles cortesans, s'estén al poble en general. Des de llavors, la gent s'enamora seguint uns patrons emocionals fixats per la literatura. El moviment romàntic, en el segle XIX, donarà l'expressió màxima i extrema d'aquell estadi d'exacerbació sentimental de les passions amoroses, i es manifestarà en una multitud d'obres d'art literàries, pictòriques i, després, cinematogràfiques. Des del cinema mut, les pel·lícules mostren una legió d'enamorats que es desviuen per cortejar i seduir poèticament la seva estimada, incloent-hi el personatge enamoradís de Charlot.
Tots aquests conceptes de l'amor cortès els explica l'historiador de la literatura Carlos Alvar a Poesía de Trovadores, Trouvères y Minnesinger (1987, Madrid: Alianza Editorial).
"Una de las características de la cansó es el especial concepto del amor que refleja: el amor cortés o fin' amors, como se ha llamado, es uno de los hallazgos más importantes de los trovadores: frente al desprecio habitual que se mostraba hacia la mujer, los trovadores van a considerarlas como algo muy superior, como su señor feudal. La originalidad consiste, además, en que a lo largo de la poesía de los trovadores se establecerá un paralelismo entre la relación vasallo-señor feudal y enamorado (trovador)-dama; este
paralelismo es total y para entenderlo en su exacto valor debemos hacer un breve paréntesis para referirnos