La figura central de la iconografia cristiana és Jesucrist. En els primers segles del cristianisme, Jesucrist es representa en majestat, és a dir, al cel, després de la resurrecció, vestit i no patint a la creu. A partir del segle V també se'l comença a representar durant la crucifixió, a la creu, cada vegada amb més realisme dramàtic: evoluciona el gust visual envers el realisme.
Una de les representacions de Jesucrist més comunes des del principi del cristianisme és el pantocràtor (terme grec que significa 'omnipotent', 'totpoderós': panto, 'tot', i crator, 'poderós'): està assegut, en posició frontal, en actitud de beneir, amb un llibre a la mà esquerra, i embolicat en una màndorla ('ametlla' en llatí) mística, amb els colors de l'arc de sant Martí.
Pantocràtor de Taüll
Aquesta imatge policroma de Crist omnipotent ("Ego sum lux mundi", diu: 'Jo sóc la llum del món'), a l'absis de l'església romànica de Sant Climent de Taüll, de l'any 1123, representa a la perfecció la imatge de Jesucrist de l'època, savi, protector i poderós, sota la protecció del qual es podien sentir més segures les petites comunitats pirinenques enfilades al capdamunt de les valls muntanyoses. La visió de la resta dels murs, amb escenes pintades amb colors vibrants, oferia relats exemplaritzants als parroquians.
De vegades, el pantocràtor es presenta acompanyat del tetramorf ('quatre formes'): els quatre evangelistes, cadascun representat amb una forma: àliga, lleó, brau i home.
Vitralls de la Sainte Chapelle, París.
D'alguna manera, les vidrieres gòtiques (dels segles XIII al XV) són el bressol de part del fet audiovisual. Exposades a la contemplació de l'espectador des de l'interior del temple, gràcies a la llum solar que les travessa, són un
precedent de l'espectacle visual que seran el cinema i la televisió.
La vidriera és un precedent de la llanterna màgica, que, al seu torn, i mitjançant procediments d'animació, precedirà el cinema (i el projector de diapositives). No debades es va qualificar l'art gòtic com l'art de la llum. Les vidrieres són les portadores de la llum solar a l'interior de la cova catedralícia (i la seva qualitat química, per cert, és avui
difícilment reproduïble amb tècniques industrials: el vidre gòtic és fruit d'una alquímia genuïna).
El Totpoderós i els seus sants
La figura central de la iconografia cristiana és Jesucrist. En els primers segles del cristianisme, Jesucrist es representa en majestat, és a dir, al cel, després de la resurrecció, vestit i no patint a la creu. A partir del segle V també se'l comença a representar durant la crucifixió, a la creu, cada vegada amb més realisme dramàtic: evoluciona el gust visual envers el realisme.
Una de les representacions de Jesucrist més comunes des del principi del cristianisme és el pantocràtor (terme grec que significa 'omnipotent', 'totpoderós': panto, 'tot', i crator, 'poderós'): està assegut, en posició frontal, en actitud de beneir, amb un llibre a la mà esquerra, i embolicat en una màndorla ('ametlla' en llatí) mística, amb els colors de l'arc de sant Martí.
Pantocràtor de Taüll
Aquesta imatge policroma de Crist omnipotent ("Ego sum lux mundi", diu: 'Jo sóc la llum del món'), a l'absis de l'església romànica de Sant Climent de Taüll, de l'any 1123, representa a la perfecció la imatge de Jesucrist de l'època, savi, protector i poderós, sota la protecció del qual es podien sentir més segures les petites comunitats pirinenques enfilades al capdamunt de les valls muntanyoses. La visió de la resta dels murs, amb escenes pintades amb colors vibrants, oferia relats exemplaritzants als parroquians.
De vegades, el pantocràtor es presenta acompanyat del tetramorf ('quatre formes'): els quatre evangelistes, cadascun representat amb una forma: àliga, lleó, brau i home.
A continuació hi ha alguns exemples d'aquest codi audiovisual del cristianisme:
Sant Antoni Abat: apareix amb un porc i, de vegades, amb una flama. Era el sant a qui s'adreçaven els malalts d'ergotisme (o malaltia de sant Antoni), un herpes amb nafres doloroses, que feien "cremar" la pell del malalt. Els antonians (ordre de sant Antoni) feien servir el greix del porc per a alleujar el mal.
Palma: és l'atribut dels màrtirs (raó: en un evangeli apòcrif s'explica que en fugir a Egipte la Sagrada Família es va alimentar amb els dàtils d'una branca de palmera. Després va baixar un àngel i es va emportar la branca al cel, i el nen Jesús va dir: "Aquesta palma està reservada a tots els sants en el lloc de les delícies, el Paradís, tal com havia estat preparada per a nosaltres en aquest desert").
Calze amb serp o aranya: al·ludeix a enverinaments frustrats contra el sant al costat del qual es representa. Mitra a terra: n'hi ha tantes de representades als peus del sant com vegades hagi refusat aquest sant la dignitat episcopal que se li ofereix (la mitra és una lligadura de forma triangular, d'origen persa, antic símbol fàl·lic, solar). Les casulles per a oficiar cerimònies també van ser adoptades –amb tota la seva esplendor de filigrana daurada i simbologies orientals– pel cristianisme de ritus de religions anteriors, com la mitraica, que tenia com a déu el Sol. És habitual que en les casulles hi hagi representacions florals (al·legories del Sol), celestes i clarament solars.
Casulla
Tiara: lligadura, originalment cònica, després bombada i amb tres corones superposades: només en porten els papes. Per tant, aquest tocat "parla" a l'espectador de la dignitat papal de qui el porta, en persona o en efígie.
Tiara
Triangle o trèvol: símbols de la Trinitat.
8 de 35
A continuació hi ha alguns exemples d'aquest codi audiovisual del cristianisme:
Sant Antoni Abat: apareix amb un porc i, de vegades, amb una flama. Era el sant a qui s'adreçaven els malalts d'ergotisme (o malaltia de sant Antoni), un herpes amb nafres doloroses, que feien "cremar" la pell del malalt. Els antonians (ordre de sant Antoni) feien servir el greix del porc per a alleujar el mal.
Palma: és l'atribut dels màrtirs (raó: en un evangeli apòcrif s'explica que en fugir a Egipte la Sagrada Família es va alimentar amb els dàtils d'una branca de palmera. Després va baixar un àngel i es va emportar la branca al cel, i el nen Jesús va dir: "Aquesta palma està reservada a tots els sants en el lloc de les delícies, el Paradís, tal com havia estat preparada per a nosaltres en aquest desert").
Calze amb serp o aranya: al·ludeix a enverinaments frustrats contra el sant al costat del qual es representa. Mitra a terra: n'hi ha tantes de representades als peus del sant com vegades hagi refusat aquest sant la dignitat episcopal que se li ofereix (la mitra és una lligadura de forma triangular, d'origen persa, antic símbol fàl·lic, solar). Les casulles per a oficiar cerimònies també van ser adoptades –amb tota la seva esplendor de filigrana daurada i simbologies orientals– pel cristianisme de ritus de religions anteriors, com la mitraica, que tenia com a déu el Sol. És habitual que en les casulles hi hagi representacions florals (al·legories del Sol), celestes i clarament solars.
Casulla
Tiara: lligadura, originalment cònica, després bombada i amb tres corones superposades: només en porten els papes. Per tant, aquest tocat "parla" a l'espectador de la dignitat papal de qui el porta, en persona o en efígie.
Tiara
Triangle o trèvol: símbols de la Trinitat.
Àncora: símbol de l'esperança.
A més de Jesucrist, la iconografia dels temples cristians s'esplaiava en les figures d'un profús rosari de sants, cadascun amb els seus atributs (les seves peripècies, els seus poders i facultats) expressats en clau simbòlica, comprensible per al clergat i el poble.
És recomanable la consulta de l'obra Iconografía del Cristianismo, de Luis Monreal y Tejada (2000, Barcelona: El Acantilado), en què s'inclou una antologia dels motius iconogràfics més freqüents en les obres d'art de referent sacre cristià i veterotestamentari.
Ja va ser en el segle VII quan el papa Gregori I el Gran ho va veure clar: va ser conscient de l'important paper de les representacions iconogràfiques per a la cohesió del ramat, del poble de Déu. El papa Gregori va convertir l'art de les esglésies en un instrument de propaganda. N'hi ha prou de llegir el que va escriure per a comprendre-ho amb claredat:
"A les esglésies es fa ús de la representació pictòrica per aquesta raó: perquè els que no coneixen les lletres almenys puguin llegir mirant les parets el que no són capaços de llegir en els llibres. Per tal que els analfabets disposin de mitjans per a assolir cert coneixement de la història [...], ja que el que l'escriptura ofereix als lectors, la pintura ho presenta a la contemplació dels ignorants perquè també ells tinguin models a seguir. Així llegeixen els analfabets. Per això una pintura és el substitut de la lectura."
Activitat 1
Fins a quin punt, avui, els mitjans audiovisuals ofereixen a la població la "lectura" que no busquen en els llibres?
Els relats dels mitjans audiovisuals serveixen els missatges del poder?