Un dels relats immortals és el de l'home que busca. L'ésser humà darrere un tresor, una idea, un horitzó, un sentit.
El Golem, de Paul Wegener i Henrik Galeen (1914)
Una altra variant d'aquest arquetip és la que va dibuixar el novel·lista H.G. Wells a L'illa del Dr. Moreau: un científic "fabrica" éssers humans a partir d'animals, després d'una sèrie d'operacions quirúrgiques. Torna a ser l'intent d'usurpar Déu.
Qui dóna més popularitat a aquest mite és Frankenstein, novel·la escrita per Mary Shelley el 1818, i després portada al cinema: un científic suís materialista i il·lustrat (en aquella època, els enciclopedistes acaben de publicar la seva obra, comença la modernitat) crea un ésser, un humanoide a partir de restes de cadàvers, i aconsegueix infondre-li vida. El monstre es converteix en un perill per a Frankenstein, que al final mirarà de destruir-lo i morirà en l'intent. Torna a aflorar, doncs, el missatge bíblic i prometeic: voler ser Déu és sacríleg i té un preu.
Frankenstein, de James Whale (1931)
Potser l'última expressió d'aquesta saga narrativa sigui la figura del robot (cal recordar l'ordinador Hal de 2001, una odissea de l'espai, que es rebel·la contra els humans) i l'androide de Blade Runner (pel·lícula inspirada en una novel·la de Philip K. Dick, Somien els androides amb ovelles elèctriques?): l'androide busca el científic que el va crear perquè li prolongui la vida (l'androide mata el científic), mentre un humà busca l'androide per a destruir-lo, per
haver-se rebel·lat.
Blade Runner, de Ridley Scott.
En aquesta saga frankensteniana i prometeica també hi hauria el doctor Menguele, científic (que va existir realment entre els nazis) que experimenta amb la generació de vida humana –embrions seleccionats de la "raça superior"– en la pel·lícula Els nens del Brasil, prefiguració de l'actual desconfiança envers la clonació reproductiva (Antinori = Menguele).
La recerca del tresor
Aquest relat sembla tornar a donar forma a la imatge de l'home a la recerca d'un animal per caçar, o a la recerca del foc (La recerca de foc, pel·lícula de Jean-Jacques Annaud sobre la pugna per a aconseguir el foc entre clans prehistòrics).
És un relat que troba el seu motlle antic en el mite de Jàson i els argonautes, un grup d'herois que –a bord de la nau Argos– surten a la recerca del velló d'or, la llana d'un xai màgic. Aquest objecte és alhora un símbol material (or) i espiritual (la puresa, la perfecció).
A partir d'aquest mite (portat al cinema a Jàson i els argonautes, 1962, Chaffey), s'inspiraran en aquest arquetip de recerca milers de relats d'aventures. De fet, el mite europeu per excel·lència, la recerca del greal, parteix d'aquest patró.
El greal és, alhora, un objecte preciós (un got, una copa que és una joia) i un símbol de puresa i perfecció de l'ànima. Com a objecte, és la copa del vi de la Sant Sopar i la copa en la qual es recollia la sang de Crist crucificat. A l'edat mitjana, fent servir personatges de la història britànica –el rei Artús–, es dibuixen herois cavallerescos que van a la cerca (queste) del greal. La profusió de sagues novel·lesques sobre aquest arquetip és a l'origen i a la medul·la de la novel·la, de la novel·lística europea.
Des de mitjan segle XII (Historia Regum Britanniae, de Geoffrey de Montmouth, 1136) neix per a les lletres la figura del rei Artús. Al començament del segle XIII, el poeta Chrétien de Troyes desenvolupa el cicle artúric (Lancelot,
Queste del Saint Grial, Mort le roi Artu), i el mite s'expandeix per tot Europa. Ho fa en prosa, i aquí es funda la novel·lística europea: "Lo que representa Homero en las letras occidentales o D.W Griffith en la historia del cine, viene a ser el papel desempeñado por Chrétien de Troyes en el desarrollo literario del arturismo", escriu Luis Alberto de Cuenca (El Baladro del sabio Merlín, Madrid: Miraguano Ediciones).
El cinema donarà la seva expressió més popular a aquest "relat immortal" en la sèrie de pel·lícules de Spielberg sobre l'heroi Indiana Jones als anys vuitanta: A la recerca de l'arca perduda, Indiana Jones i el temple maleït i Indiana Jones i l'última croada, de filiació greàlica explícita.
A la recerca de l'arca perduda, de Steven Spielberg (1981)
També pugnen per a aconseguir el seu tresor els protagonistes de les recents pel·lícules d'èxit Harry Potter i la pedra filosofal (que s'inspira en la tradició alquímica lul·liana i en la greàlica) i El senyor dels anells, totes dues basades en obres literàries.
Tràiler de Harry Potter, de Cris Columbus (2001)
32 de 35
Aquest relat sembla tornar a donar forma a la imatge de l'home a la recerca d'un animal per caçar, o a la recerca del foc (La recerca de foc, pel·lícula de Jean-Jacques Annaud sobre la pugna per a aconseguir el foc entre clans prehistòrics).
És un relat que troba el seu motlle antic en el mite de Jàson i els argonautes, un grup d'herois que –a bord de la nau Argos– surten a la recerca del velló d'or, la llana d'un xai màgic. Aquest objecte és alhora un símbol material (or) i espiritual (la puresa, la perfecció).
A partir d'aquest mite (portat al cinema a Jàson i els argonautes, 1962, Chaffey), s'inspiraran en aquest arquetip de recerca milers de relats d'aventures. De fet, el mite europeu per excel·lència, la recerca del greal, parteix d'aquest patró.
El greal és, alhora, un objecte preciós (un got, una copa que és una joia) i un símbol de puresa i perfecció de l'ànima. Com a objecte, és la copa del vi de la Sant Sopar i la copa en la qual es recollia la sang de Crist crucificat. A l'edat mitjana, fent servir personatges de la història britànica –el rei Artús–, es dibuixen herois cavallerescos que van a la cerca (queste) del greal. La profusió de sagues novel·lesques sobre aquest arquetip és a l'origen i a la medul·la de la novel·la, de la novel·lística europea.
Des de mitjan segle XII (Historia Regum Britanniae, de Geoffrey de Montmouth, 1136) neix per a les lletres la figura del rei Artús. Al començament del segle XIII, el poeta Chrétien de Troyes desenvolupa el cicle artúric (Lancelot,
Queste del Saint Grial, Mort le roi Artu), i el mite s'expandeix per tot Europa. Ho fa en prosa, i aquí es funda la novel·lística europea: "Lo que representa Homero en las letras occidentales o D.W Griffith en la historia del cine, viene a ser el papel desempeñado por Chrétien de Troyes en el desarrollo literario del arturismo", escriu Luis Alberto de Cuenca (El Baladro del sabio Merlín, Madrid: Miraguano Ediciones).
El cinema donarà la seva expressió més popular a aquest "relat immortal" en la sèrie de pel·lícules de Spielberg sobre l'heroi Indiana Jones als anys vuitanta: A la recerca de l'arca perduda, Indiana Jones i el temple maleït i Indiana Jones i l'última croada, de filiació greàlica explícita.
A la recerca de l'arca perduda, de Steven Spielberg (1981)
També pugnen per a aconseguir el seu tresor els protagonistes de les recents pel·lícules d'èxit Harry Potter i la pedra filosofal (que s'inspira en la tradició alquímica lul·liana i en la greàlica) i El senyor dels anells, totes dues basades en obres literàries.
Tràiler de Harry Potter, de Cris Columbus (2001)
Tràiler d'El senyor dels anells, de Peter Jackson (2001)
La profusió d'aquest tipus d'aventures en la novel·la medieval conduirà a un gènere conegut com a llibre de
cavalleries. En la novel·la de cavalleries hi tindran cabuda tot tipus d'aventures protagonitzades per cavallers, entre les quals Tirant lo Blanc, del valencià Joanot Martorell (any 1490). I en aquests llibres hi ha l'origen de la novel·la per excel·lència de les lletres occidentals: El Quixot, de Miguel de Cervantes.
Portada d'una de les primeres edicions d'El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes (1605).
En un dels episodis d'El Quixot, l'autor, Miguel de Cervantes, descriu la purga que el capellà i el barber fan de la biblioteca de l'embogit cavaller, plena de llibres de cavalleries: els llancen a la foguera, tot i que en salven alguns. En el seu "donoso escrutinio" salven, entre elogis, el Tirant lo Blanc.
Les novel·les d'aventures i recerca tindrien després una de les seves màximes expressions en L'illa del tresor, de Robert Louis Stevenson (1881), que tornarà a donar forma a aquest patró, i inspirarà una infinitat de relats
cinematogràfics. El mateix passa amb Moby Dick, novel·la de Hermann Melville (1851), en la qual el protagonista és un marí, el capità Ahab, que persegueix l'obsessió de la seva vida, el seu tresor: caçar el gran catxalot blanc (amb diverses adaptacions a la pantalla gran a partir dels anys vint).
El relat adoptarà també la variant de novel·la o cinema negre, com es veu a la pel·lícula El falcó maltès (1941), amb els protagonistes a la recerca d'un objecte fet "de la matèria de què estan fets els somnis".
L'etern mite es torna a manifestar en la pel·lícula A la recerca de l'arca perduda (1981, Steven Spielberg), que dóna nou vol a l'antic relat. En aquest cas, implica l'objecte bíblic sagrat –l'Arca de l'Aliança dels jueus–, diví, transsumpte del velló i del greal (amb una al·lusió, a A la recerca de l'arca perduda, al relat prometeic: el final de la pel·lícula mostra que pretendre mirar directament als ulls a Déu és sacríleg i implica l'autodestrucció de l'home).
Dins el patró de recerca del tresor es podrien incloure les pel·lícules de Caravanas hacia el Oeste o diverses road movies, amb personatges a la carretera a la recerca d'un somni o d'ells mateixos.
Tràiler d'El senyor dels anells, de Peter Jackson (2001)
La profusió d'aquest tipus d'aventures en la novel·la medieval conduirà a un gènere conegut com a llibre de cavalleries. En la novel·la de cavalleries hi tindran cabuda tot tipus d'aventures protagonitzades per cavallers, entre les quals Tirant lo Blanc, del valencià Joanot Martorell (any 1490). I en aquests llibres hi ha l'origen de la novel·la per excel·lència de les lletres occidentals: El Quixot, de Miguel de Cervantes.
Portada d'una de les primeres edicions d'El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes (1605).
En un dels episodis d'El Quixot, l'autor, Miguel de Cervantes, descriu la purga que el capellà i el barber fan de la biblioteca de l'embogit cavaller, plena de llibres de cavalleries: els llancen a la foguera, tot i que en salven alguns. En el seu "donoso escrutinio" salven, entre elogis, el Tirant lo Blanc.
Les novel·les d'aventures i recerca tindrien després una de les seves màximes expressions en L'illa del tresor, de Robert Louis Stevenson (1881), que tornarà a donar forma a aquest patró, i inspirarà una infinitat de relats
cinematogràfics. El mateix passa amb Moby Dick, novel·la de Hermann Melville (1851), en la qual el protagonista és un marí, el capità Ahab, que persegueix l'obsessió de la seva vida, el seu tresor: caçar el gran catxalot blanc (amb diverses adaptacions a la pantalla gran a partir dels anys vint).
El relat adoptarà també la variant de novel·la o cinema negre, com es veu a la pel·lícula El falcó maltès (1941), amb els protagonistes a la recerca d'un objecte fet "de la matèria de què estan fets els somnis".
L'etern mite es torna a manifestar en la pel·lícula A la recerca de l'arca perduda (1981, Steven Spielberg), que dóna nou vol a l'antic relat. En aquest cas, implica l'objecte bíblic sagrat –l'Arca de l'Aliança dels jueus–, diví, transsumpte del velló i del greal (amb una al·lusió, a A la recerca de l'arca perduda, al relat prometeic: el final de la pel·lícula mostra que pretendre mirar directament als ulls a Déu és sacríleg i implica l'autodestrucció de l'home).
Dins el patró de recerca del tresor es podrien incloure les pel·lícules de Caravanas hacia el Oeste o diverses road movies, amb personatges a la carretera a la recerca d'un somni o d'ells mateixos.
Per a Romà Gubern, un dels motius més persistents en les ficcions de tots els temps és el del doble. Hi ha variacions d'aquest relat primordial en un ventall d'obres, des de la tradició oral i l'escrita fins al cinema i la televisió.
Romà Gubern analitza aquest i altres arguments reiterats i mítics a la seva obra Máscaras de la ficción (2002, Barcelona: Anagrama):
"Las protofantasías perduran a lo largo de los siglos bajo diferentes ropajes, que los acomodan a su tiempo", escriu Gubern. "Está claro que los personajes de ficción no pueden existir sin el soporte de una narración, literaria o audiovisual", i que aquests personatges mítics arriben a la cultura de masses, que els adapta, com passa "en el trasvase a otro soporte distinto (de la novela al cine, por ejemplo)".
La manifestació més notable i popular d'aquest relat del doble és, sens dubte, la novel·leta de Robert Louis StevensonEl cas misteriós del Dr Jekyll i Mr. Hyde (1886), en la qual un científic, el doctor Jekyll, fa aflorar del seu interior una personalitat malvada i pèrfida, que adopta fins i tot un altre aspecte físic i el nom de Mr. Hyde, al Londres de mitjan segle XIX, en ple apogeu de l'era industrial, del maquinisme, la raó i la ciència positiva. Es mostrava la dualitat raó-inconscient, es mostraven els vincles de l'home i la bèstia, la dualitat de l'home, i s'assenyalava el poder atàvic i impossible d'aplacar de la bèstia que hi ha dins de cada home.
Aquest relat té precedents en totes les tradicions antigues a Europa sobre els homes llop i els vampirs: éssers amb una personalitat diürna i una altra de nocturna. I també a la Bíblia, amb el relat dels bessons Esaú i Jacob, que pugnen per la primogenitura des de l'úter matern.
La novetat del doble de Stevenson és que fa conviure totes dues personalitats en un mateix subjecte, mentre que en altres obres anteriors es tractava de vertaderes duplicacions de l'individu, que veia passar davant seu el doble perfecte.
De la història de Stevenson han derivat diverses pel·lícules per al cinema i també per a la televisió (com és el cas d'El testamento del doctor Cordelier, de Jean Renoir, el 1959).
Aquest relat també ha tingut la seva paròdia: El professor guillat, de Jerry Lewis (1963), una divertida pel·lícula en què un professor de química lleig i dentut es transforma en un seductor jove i atractiu.
El professor guillat, de Jerry Lewis (1963)
Una altra variació d'aquest relat seria El retrat de Dorian Gray, d'Oscar Wilde (1890), també amb versions
cinematogràfiques successives: un tipus esteta, de vida dissipada i amoral, encarrega a un amic pintor que li faci un retrat. Després, s'adona que el retrat va adoptant en l'aspecte els trets físics fastigosos que correspondrien a la seva conducta moral, mentre que ell es manté físicament inalterat. Així, doncs, el retrat és el doble moral, la imatge de l'ànima de Dorian Gray. Al final, Gray apunyala el quadre i mor. Aleshores adopta l'aspecte del quadre, i el quadre torna a mostrar la imatge juvenil de Dorian, amb la qual cosa es restaura l'ordre natural.
I, abans, La meravellosa història de Peter Schlèmihl (1814), d'Adalbert von Chamisso, un home que va vendre l'ombra al diable: en aquest cas, doncs, l'ombra és dissociable del cos. Quan la vol recuperar –sense ombra perd respecte social, tots el marginen i ha de viure sol de nit–, el diable li demana l'ànima.
Un argument semblant té la pel·lícula El estudiante de Praga, Stellan Rye (1913), en què el protagonista ven al diable el seu reflex als miralls –transsumpte de l'ànima. Aquest reflex descarnat, aquest doble, irromprà en la seva vida per a perjudicar-lo. Al final, l'estudiant dispararà contra el seu reflex i això comportarà la seva pròpia mort (com en el relat d'Edgar Allan Poe William Wilson).
En aquesta estela també hi ha, en certa manera, El gabinet del Dr. Caligari (1919), pel·lícula fundacional del cinema expressionista alemany, en la qual el doctor Caligari és un hipnotitzador que obliga el seu hipnotitzat, Cesare, a cometre crims. Eren dues personalitats que treballaven juntes.
34 de 35
Per a Romà Gubern, un dels motius més persistents en les ficcions de tots els temps és el del doble. Hi ha variacions d'aquest relat primordial en un ventall d'obres, des de la tradició oral i l'escrita fins al cinema i la televisió.
Romà Gubern analitza aquest i altres arguments reiterats i mítics a la seva obra Máscaras de la ficción (2002, Barcelona: Anagrama):
"Las protofantasías perduran a lo largo de los siglos bajo diferentes ropajes, que los acomodan a su tiempo", escriu Gubern. "Está claro que los personajes de ficción no pueden existir sin el soporte de una narración, literaria o audiovisual", i que aquests personatges mítics arriben a la cultura de masses, que els adapta, com passa "en el trasvase a otro soporte distinto (de la novela al cine, por ejemplo)".
La manifestació més notable i popular d'aquest relat del doble és, sens dubte, la novel·leta de Robert Louis StevensonEl cas misteriós del Dr Jekyll i Mr. Hyde (1886), en la qual un científic, el doctor Jekyll, fa aflorar del seu interior una personalitat malvada i pèrfida, que adopta fins i tot un altre aspecte físic i el nom de Mr. Hyde, al Londres de mitjan segle XIX, en ple apogeu de l'era industrial, del maquinisme, la raó i la ciència positiva. Es mostrava la dualitat raó-inconscient, es mostraven els vincles de l'home i la bèstia, la dualitat de l'home, i s'assenyalava el poder atàvic i impossible d'aplacar de la bèstia que hi ha dins de cada home.
Aquest relat té precedents en totes les tradicions antigues a Europa sobre els homes llop i els vampirs: éssers amb una personalitat diürna i una altra de nocturna. I també a la Bíblia, amb el relat dels bessons Esaú i Jacob, que pugnen per la primogenitura des de l'úter matern.
La novetat del doble de Stevenson és que fa conviure totes dues personalitats en un mateix subjecte, mentre que en altres obres anteriors es tractava de vertaderes duplicacions de l'individu, que veia passar davant seu el doble perfecte.
De la història de Stevenson han derivat diverses pel·lícules per al cinema i també per a la televisió (com és el cas d'El testamento del doctor Cordelier, de Jean Renoir, el 1959).
Aquest relat també ha tingut la seva paròdia: El professor guillat, de Jerry Lewis (1963), una divertida pel·lícula en què un professor de química lleig i dentut es transforma en un seductor jove i atractiu.
El professor guillat, de Jerry Lewis (1963)
Una altra variació d'aquest relat seria El retrat de Dorian Gray, d'Oscar Wilde (1890), també amb versions
cinematogràfiques successives: un tipus esteta, de vida dissipada i amoral, encarrega a un amic pintor que li faci un retrat. Després, s'adona que el retrat va adoptant en l'aspecte els trets físics fastigosos que correspondrien a la seva conducta moral, mentre que ell es manté físicament inalterat. Així, doncs, el retrat és el doble moral, la imatge de l'ànima de Dorian Gray. Al final, Gray apunyala el quadre i mor. Aleshores adopta l'aspecte del quadre, i el quadre torna a mostrar la imatge juvenil de Dorian, amb la qual cosa es restaura l'ordre natural.
I, abans, La meravellosa història de Peter Schlèmihl (1814), d'Adalbert von Chamisso, un home que va vendre l'ombra al diable: en aquest cas, doncs, l'ombra és dissociable del cos. Quan la vol recuperar –sense ombra perd respecte social, tots el marginen i ha de viure sol de nit–, el diable li demana l'ànima.
Un argument semblant té la pel·lícula El estudiante de Praga, Stellan Rye (1913), en què el protagonista ven al diable el seu reflex als miralls –transsumpte de l'ànima. Aquest reflex descarnat, aquest doble, irromprà en la seva vida per a