L'abaratiment espectacular del paper respecte al pergamí va facilitar l'expansió de l'escriptura, la difusió de còpies successives de còdexs. I, a més, la vida útil dels copistes es va allargar durant el segle XV gràcies a l'ús de les ulleres (que havien aparegut al començament del segle XIV), que en aquella època ja són assequibles per a tothom. Tot col·labora per a l'expansió de l'escriptura, però amb aquests avenços tecnològics no n'hi haurà prou per a destrossar la societat oral, un tipus de societat que persistia des dels orígens del llenguatge parlat en la prehistòria i que havia sobreviscut des del començament de la història malgrat l'existència d'escriptura.
Qui destrueix l'hegemonia de la comunicació oral és Johann Gensfleisch zur Laden zum Gutenberg (1397-1468), a qui se li va ocórrer imprimir en paper uns tipus de lletres modelades en metall, i mecanitzar així la impressió de l'escriptura a partir del 1450.
Neix en aquell moment l'anomenada "galàxia Gutenberg", la societat de l'escriptura, de la lletra impresa, del paper. Aquesta cultura basada en el paper imprès, en l'escriptura, ha estat hegemònica a Occident durant els últims cinc-cents anys... fins que, a mitjan segle XX, aquesta hegemonia ha estat posada en dubte per la conjunció dels mitjans audiovisuals (cinema, ràdio, televisió) i electrònics (ordinadors, Internet).
Les millors miniatures es feien sobre vitel·la, el pergamí més fi i delicat. Després es relligaven els folis de pergamí apilats i s'enquadernaven, i així s'obtenia el còdex, similar al llibre actual.
Respecte a aquests llibres, el divulgador cultural James Burke escriu (La comunicació en la història, pàgina 116):
"Toda escritura poseía una especie de cualidad mágica para el lector, sobre todo la de los textos sagrados. El sentimiento era que la luz de Dios brillaba sobre el lector a través del «velo de las letras». Leer era un acto físico de efecto tónico espiritual, en el cual el significado de las palabras llegaba como una iluminación, de un modo muy parecido a como la luz entraba a través del vidrio de color.
"Los libros eran, en cierto sentido, objetos milagrosos. Tras el crecimiento de la economía europea a principios del siglo XV, la demanda de estos textos milagrosos –Libros de Horas, Salterios y Sagradas escrituras- crecía sin parar. Por supuesto que los grandes libros, como el Salterio de Eadwine de
Canterbury y el Libro de Kells en Irlanda, eran reliquias por derecho propio. Encuadernadas en cuero y con incrustaciones de piedras preciosas, embellecidas con letras magníficamente iluminadas para ayudar al lector a encontrar su lugar, estas obras maestras se guardaban en las tesorerías de las catedrales junto a la paterna y los cálices sagrados. Este tipo de escritura era para los ojos de Dios, no para comunicar cosas cotidianas a los hombres vulgares."
De la venda d'aquests llibres –més objectes artístics, obres d'art, que una altra cosa– als rics, els monestirs obtenien beneficis. La producció de cada un dels llibres resultava molt cara, com passa avui amb les pel·lícules: el monestir era alguna cosa així com una productora cinematogràfica de l'edat mitjana. Unes produccions que van obtenir gran èxit van ser els Beats, llibres amb comentaris a l'Apocalipsi de sant Joan, i profusament il·luminats.
Així, doncs, es tractava sobretot de llibres amb textos religiosos: missals, manuals de teologia, etc. Però al final del segle XII ja proliferaran els copistes laics, que comencen a treballar per encàrrec de burgesos i en llengües
vernacles, amb la qual cosa es diversifica el contingut dels llibres manuscrits (cuina, educació, medicina, astronomia, novel·la, relats d'amor cortesà, etc.).
Als mercaders rics aviat s'uniran els estudiants universitaris amb fortuna. I molts estudiants amb menys mitjans llogaran exemplars dels manuals que necessiten per a copiar-se'ls ells mateixos, lletra a lletra. L'edició manuscrita va creixent i creixent durant els segles XIV i XV. La demanda introdueix les condicions necessàries per a l'arribada de la impremta, l'any 1450.
En l'edat mitjana la comunicació escrita és un reducte per a elits,
continguda en artístics còdexs (manuscrits per copistes). La demanda de
còpies creixerà amb l'apogeu de la burgesia.
Escriptures orals i electròniques
L'abaratiment espectacular del paper respecte al pergamí va facilitar l'expansió de l'escriptura, la difusió de còpies successives de còdexs. I, a més, la vida útil dels copistes es va allargar durant el segle XV gràcies a l'ús de les ulleres (que havien aparegut al començament del segle XIV), que en aquella època ja són assequibles per a tothom. Tot col·labora per a l'expansió de l'escriptura, però amb aquests avenços tecnològics no n'hi haurà prou per a destrossar la societat oral, un tipus de societat que persistia des dels orígens del llenguatge parlat en la prehistòria i que havia sobreviscut des del començament de la història malgrat l'existència d'escriptura.
Qui destrueix l'hegemonia de la comunicació oral és Johann Gensfleisch zur Laden zum Gutenberg (1397-1468), a qui se li va ocórrer imprimir en paper uns tipus de lletres modelades en metall, i mecanitzar així la impressió de l'escriptura a partir del 1450.
Neix en aquell moment l'anomenada "galàxia Gutenberg", la societat de l'escriptura, de la lletra impresa, del paper. Aquesta cultura basada en el paper imprès, en l'escriptura, ha estat hegemònica a Occident durant els últims cinc-cents anys... fins que, a mitjan segle XX, aquesta hegemonia ha estat posada en dubte per la conjunció dels mitjans audiovisuals (cinema, ràdio, televisió) i electrònics (ordinadors, Internet).
Activitat 1
Elaboreu una memòria de l'ús que heu fet del paper en la vostra vida, en la infància, anys després i ara, en l'àmbit laboral.
Ha disminuït l'ús del paper a favor de les pantalles? Contrasteu les experiències i obriu debat.
Alguns analistes han vist en l'expansió dels mitjans audiovisuals contemporanis un retrocés sociocultural, un retorn a la vella oralitat, a l'oralitat prèvia a l'hegemonia de l'escriptura impresa. Així, es donaria la paradoxa que la tecnologia més avançada d'emmagatzemar i comunicar informació tornaria la humanitat ja alfabetitzada a un estadi
prealfabètic. Aquests mitjans audiovisuals tornarien l'Homo sapiens al seu estadi oral primitiu, previ a l'hegemonia de l'escriptura alfabètica.
Podeu consultar "Homo videns: una nova espècie?" a l'apartat "Imatges contra lletra impresa: desafiament final?" del mòdul 5.
Tanmateix, per a altres analistes aquesta paradoxa només és aparent. És el cas de Walter Ong (catedràtic d'Humanitats de la Universitat de Sant Louis), que anomena aquesta resurrecció de l'oralitat en els nostres mitjans de comunicació de masses l'oralitat secundària, en contrast amb l'oralitat anterior, la vella oralitat, que anomena
oralitat primària.
Walter Ong assenyala que l'oratòria dóna la mesura de la diferència que hi ha entre l'oralitat secundària (l'oralitat actual, mediàtica) i l'oralitat primària (l'antiga oralitat, prèvia a l'hegemonia de l'escriptura impresa):
"El contraste entre la oratoria en el pasado y en el mundo actual subraya bien el contraste entre lo oral primario y lo secundario. La radio y la televisión han llevado los grandes personajes políticos como oradores a un público mayor de lo que fue posible antes de los modernos desarrollos electrónicos. De este modo, en cierto sentido, lo oral ha encontrado más que nunca su plena justificación. Pero no es lo oral de antes. La oratoria al viejo estilo proveniente de lo oral primario se ha ido para siempre. En los debates
Lincoln-Douglas de 1858, los combatientes –ya que eso es lo que eran clara y verdaderamente- se enfrentaban el uno al otro, a menudo en los exteriores del abrasador sol veraniego de Illinois, ante audiencias –que reaccionaban frenéticamente con entusiasmo- hasta de 12.000 a 15.000 personas (en Ottawa y Freeport, Illinois, respectivamente; Sparks, 1908, pp. 137-138, 189-190), hablando durante una hora y media cada uno. El primero que hablaba tenía una hora; el segundo, una hora y media, y el primero, otra media hora de refutación –todo esto sin ningún equipo de amplificación. Lo oral primario se hacía sentir en el estilo aditivo, redundante, cuidadosamente equilibrado, altamente competitivo, y en la intensa
interacción entre orador y audiencia. Los que tomaban parte en los debates tenían la voz ronca y estaban físicamente exhaustos al final de cada asalto.
"Hoy, los debates presidenciales de la televisión están completamente fuera de este mundo oral más antiguo. La audiencia está ausente, es invisible, inaudible. Los candidatos están cómodamente instalados en estrechas cabinas pequeñas, hacen presentaciones cortas y toman parte en secas conversaciones pequeñas unos con otros en las cuales cualquier asomo competitivo es deliberadamente apagado. Los medios de comunicación electrónicos no toleran un espectáculo de antagonismo abierto. A pesar de su cultivado aire de espontaneidad, estos medios de comunicación están totalmente dominados por un sentido cerrado, herencia de la imprenta: una muestra de hostilidad podría romper el cierre, el estricto control. Los candidatos se acomodan a la psicología de los medios de comunicación. Predomina la domesticidad refinada, culta. Hoy, solamente las personas bastante mayores pueden recordar cómo era la oratoria cuando todavía estaba en vivo contacto con sus raíces orales primarias. Otros tal vez oyen más oratoria –o al menos, más parloteo- por parte de los grandes personajes públicos de lo que oía normalmente la gente hace un siglo. Pero lo que oyen les dará muy poca idea de la vieja oratoria que se remonta a los tiempos pre-electrónicos a través de dos milenios y mucho más allá, o del estilo de vida oral y las estructuras orales de pensamiento fuera de los cuales creció tal oratoria."
Walter Ong. A: Crowley, David; Heyer, Paul (1997). La comunicación en la historia. Tecnología, Cultura, Sociedad (pàg. 96). Barcelona: Bosch.
Per a Ong, la tradició de l'escriptura ja és tan forta que ho impregna tot, incloent-hi aquestes manifestacions orals dels mitjans audiovisuals. Sota les manifestacions orals en ràdios, televisions, etc. sempre hi ha l'escriptura impresa
12 de 43
Activitat 1
Elaboreu una memòria de l'ús que heu fet del paper en la vostra vida, en la infància, anys després i ara, en l'àmbit laboral.
Ha disminuït l'ús del paper a favor de les pantalles? Contrasteu les experiències i obriu debat.
Alguns analistes han vist en l'expansió dels mitjans audiovisuals contemporanis un retrocés sociocultural, un retorn a la vella oralitat, a l'oralitat prèvia a l'hegemonia de l'escriptura impresa. Així, es donaria la paradoxa que la tecnologia més avançada d'emmagatzemar i comunicar informació tornaria la humanitat ja alfabetitzada a un estadi
prealfabètic. Aquests mitjans audiovisuals tornarien l'Homo sapiens al seu estadi oral primitiu, previ a l'hegemonia de l'escriptura alfabètica.
Podeu consultar "Homo videns: una nova espècie?" a l'apartat "Imatges contra lletra impresa: desafiament final?" del mòdul 5.
Tanmateix, per a altres analistes aquesta paradoxa només és aparent. És el cas de Walter Ong (catedràtic d'Humanitats de la Universitat de Sant Louis), que anomena aquesta resurrecció de l'oralitat en els nostres mitjans de comunicació de masses l'oralitat secundària, en contrast amb l'oralitat anterior, la vella oralitat, que anomena
oralitat primària.
Walter Ong assenyala que l'oratòria dóna la mesura de la diferència que hi ha entre l'oralitat secundària (l'oralitat actual, mediàtica) i l'oralitat primària (l'antiga oralitat, prèvia a l'hegemonia de l'escriptura impresa):
"El contraste entre la oratoria en el pasado y en el mundo actual subraya bien el contraste entre lo oral primario y lo secundario. La radio y la televisión han llevado los grandes personajes políticos como oradores a un público mayor de lo que fue posible antes de los modernos desarrollos electrónicos. De este modo, en cierto sentido, lo oral ha encontrado más que nunca su plena justificación. Pero no es lo oral de antes. La oratoria al viejo estilo proveniente de lo oral primario se ha ido para siempre. En los debates
Lincoln-Douglas de 1858, los combatientes –ya que eso es lo que eran clara y verdaderamente- se enfrentaban el uno al otro, a menudo en los exteriores del abrasador sol veraniego de Illinois, ante audiencias –que reaccionaban frenéticamente con entusiasmo- hasta de 12.000 a 15.000 personas (en Ottawa y Freeport, Illinois, respectivamente; Sparks, 1908, pp. 137-138, 189-190), hablando durante una hora y media cada uno. El primero que hablaba tenía una hora; el segundo, una hora y media, y el primero, otra media hora de refutación –todo esto sin ningún equipo de amplificación. Lo oral primario se hacía sentir en el estilo aditivo, redundante, cuidadosamente equilibrado, altamente competitivo, y en la intensa
interacción entre orador y audiencia. Los que tomaban parte en los debates tenían la voz ronca y estaban físicamente exhaustos al final de cada asalto.
"Hoy, los debates presidenciales de la televisión están completamente fuera de este mundo oral más antiguo. La audiencia está ausente, es invisible, inaudible. Los candidatos están cómodamente instalados en estrechas cabinas pequeñas, hacen presentaciones cortas y toman parte en secas conversaciones pequeñas unos con otros en las cuales cualquier asomo competitivo es deliberadamente apagado. Los medios de comunicación electrónicos no toleran un espectáculo de antagonismo abierto. A pesar de su cultivado aire de espontaneidad, estos medios de comunicación están totalmente dominados por un sentido cerrado, herencia de la imprenta: una muestra de hostilidad podría romper el cierre, el estricto control. Los candidatos se acomodan a la psicología de los medios de comunicación. Predomina la domesticidad refinada, culta. Hoy, solamente las personas bastante mayores pueden recordar cómo era la oratoria cuando todavía estaba en vivo contacto con sus raíces orales primarias. Otros tal vez oyen más oratoria –o al menos, más parloteo- por parte de los grandes personajes públicos de lo que oía normalmente la gente hace un siglo. Pero lo que oyen les dará muy poca idea de la vieja oratoria que se remonta a los tiempos pre-electrónicos a través de dos milenios y mucho más allá, o del estilo de vida oral y las estructuras orales de pensamiento fuera de los cuales creció tal oratoria."
Walter Ong. A: Crowley, David; Heyer, Paul (1997). La comunicación en la historia. Tecnología, Cultura, Sociedad (pàg. 96). Barcelona: Bosch.
Per a Ong, la tradició de l'escriptura ja és tan forta que ho impregna tot, incloent-hi aquestes manifestacions orals dels mitjans audiovisuals. Sota les manifestacions orals en ràdios, televisions, etc. sempre hi ha l'escriptura impresa
(una cosa que no es donava en les societats orals genuïnes). Hi ha una aparença de semblança entre totes dues oralitats, però només és aparença: la mística de la participació, el sentit comunitari, són trets aparentment comuns a les dues oralitats, però no: en l'època oral primària"la gent tenia mentalitat de grup perquè no se li havia presentat cap alternativa factible", mentre que ara és una decisió de l'individu, "tenim mentalitat de grup d'una manera autoconscient".
És cert que l'escriptura alfabètica és present en els mitjans de comunicació audiovisuals i electrònics, però ja no com a escriptura impresa, perquè com a suport no té el paper, sinó les pantalles: sobreimpressions, títols de crèdit, textos a Internet, redacció de correus electrònics via Internet (una revivificació del sistema epistolar medieval), i fins i tot en missatges per telèfon mòbil... Així, doncs, l'escriptura manté l'aspecte tradicional de lletres de motlle, però ja no hi ha impressió amb tinta, sinó grafia electrònica.
Sí que és cert que els suports digitals, que permeten d'emmagatzemar directament sons i imatges, representen una competència de l'escriptura alfabètica per a emmagatzemar i comunicar informació. És un fenomen paral·lel al que es va donar quan l'escriptura va fer la competència a la tradició oral, a la memòria: al principi, l'escriptura es va relegar al comerç i a l'administració, i va acabar per fer-se servir també per a conservar tota la literatura religiosa i secular. Què passarà ara amb Internet, la informàtica, els ordinadors, la cibernètica, davant l'escriptura alfabètica impresa en paper?
En paraules d'Albertine Gaur a Historia de la escritura (1990, Madrid: Fundació Germán Sánchez Ruipérez), "el mundo antiguo sobrevivió al tránsito de la tradición oral a la escritura: hasta los mismos brahmanes indios terminaron por encomendar sus textos sagrados a las hojas de palma y luego al papel sin que se produjera el cataclismo destructor del universo que se les había enseñado a esperar y temer".
Fa milers d'anys, la suma total del coneixement disponible era massa gran perquè la memòria humana
l'emmagatzemés; ara sembla que l'escriptura també es queda curta per a sostenir totes les necessitats de la societat de la informació. L'escriptura emmagatzema informació, però ja hi ha maneres d'emmagatzemar informació sense escriptura, si més no sense paper ni lletra impresa.
Activitat 2
Analitzeu el lloc que ocupa l'escriptura en els mitjans audiovisuals, com a suport documental, com a guió, com a sobreimpressió, etc.
Analitzeu algun mitjà (ràdio o televisió) o algun programa en particular.