Des dels temps més remots, l'ésser humà ha erigit temples, llocs de culte a les forces de la natura, als déus, al creador del món, al Gran Arquitecte. Aquests temples tenien una funció sagrada, de comunicació amb el que era invisible, eteri, immaterial, superior. Però, a més de comunicar amb aquest "altre" món, tenien la funció de comunicar coses als membres de la comunitat, d'establir vincles, de crear una identitat.
En el segle V aC, a Atenes, els grecs aixecaven a la seva acròpolis ('ciutat alta', en grec) un temple que complia aquestes funcions: el Partenó.
El Partenó allotjava a l'interior l'estàtua immensa de la deessa Atena, protectora d'Atenes. Però, a més de lloc de culte, també era centre de reunió per als atenesos i un símbol.
El Partenó representava alhora un vaixell (Atenes dominava el seu imperi gràcies a una flota de tres-cents trirrems, vaixells de guerra amb rems), un teler domèstic (cada casa grega tenia el seu teler) i el poble atenès (demos). Així ho explica Jonathan Glancey a Historia de la arquitectura (2001, Barcelona: Blume): "La gente estaba representada por las columnas que rodeaban al edificio, que aparecían agrupadas alrededor de la presencia de Atenea. El telar estaba representado por el frontispicio del mismo, con sus columnas dentro de un marco bien definido, igual que lo estarían en un telar. En cuanto al barco de guerra, éste estaba simbolizado por la forma de las columnas y, por lo tanto, de la parte delantera del templo, como si del velamen de un barco se tratase. Para los antiguos griegos, un templo como el Partenón no era tan sólo un edificio bello e impresionante, sino también un símbolo de los principales valores de su civilización".
Columna trajana
El dictador Franco també va voler erigir la seva columna trajana particular: li va donar forma de creu ciclòpia i la va fer servir per a rematar el complex del Valle de los Caídos, que va manar edificar –simbòlicament– al centre geodèsic d'Espanya (on avui està enterrat). Va ser una manera icònica de proclamar la victòria dels seus principis.
Valle de los Caídos
Temples: Déu parla
Des dels temps més remots, l'ésser humà ha erigit temples, llocs de culte a les forces de la natura, als déus, al creador del món, al Gran Arquitecte. Aquests temples tenien una funció sagrada, de comunicació amb el que era invisible, eteri, immaterial, superior. Però, a més de comunicar amb aquest "altre" món, tenien la funció de comunicar coses als membres de la comunitat, d'establir vincles, de crear una identitat.
En el segle V aC, a Atenes, els grecs aixecaven a la seva acròpolis ('ciutat alta', en grec) un temple que complia aquestes funcions: el Partenó.
El Partenó allotjava a l'interior l'estàtua immensa de la deessa Atena, protectora d'Atenes. Però, a més de lloc de culte, també era centre de reunió per als atenesos i un símbol.
El Partenó representava alhora un vaixell (Atenes dominava el seu imperi gràcies a una flota de tres-cents trirrems, vaixells de guerra amb rems), un teler domèstic (cada casa grega tenia el seu teler) i el poble atenès (demos). Així ho explica Jonathan Glancey a Historia de la arquitectura (2001, Barcelona: Blume): "La gente estaba representada por las columnas que rodeaban al edificio, que aparecían agrupadas alrededor de la presencia de Atenea. El telar estaba representado por el frontispicio del mismo, con sus columnas dentro de un marco bien definido, igual que lo estarían en un telar. En cuanto al barco de guerra, éste estaba simbolizado por la forma de las columnas y, por lo tanto, de la parte delantera del templo, como si del velamen de un barco se tratase. Para los antiguos griegos, un templo como el Partenón no era tan sólo un edificio bello e impresionante, sino también un símbolo de los principales valores de su civilización".
Partenó, Atenes.
Mur de les Lamentacions o del recinte del Temple de Salomó
El Mur de les Lamentacions és el que queda del vell Temple de Salomó. És, per tant, el lloc més sagrat per als jueus. Era el símbol de l'aliança del poble dels jueus amb Jahvè (el temple contenia l'arca de l'aliança amb les taules de la llei, els dotze manaments).
Segles després, Felip II (segle XVI) prendrà com a model mític el Temple de Salomó per a edificar el descomunal palau d'El Escorial, que serà una expressió del seu poder com a emperador de dos mons.
El Escorial
Els temples eren una via de comunicació amb la divinitat: els homes es podien comunicar amb Déu, i Déu amb els homes. En algun cas, era el mateix Déu qui dictava les dimensions i les formes del temple, com passa amb Jahvè i el Temple de Salomó, mil anys abans de Crist. En la tradició jueva, recollida en l'Antic Testament, va ser Déu qui va dictar a Salomó les dimensions, mides i formes, i fins i tot els materials amb el quals s'havia de construir el Temple de Jerusalem. I així es va fer.
L'erecció de temples ressorgeix a Europa a partir del segle XII: les catedrals gòtiques. Cada catedral gòtica parla,
36 de 43
Partenó, Atenes.
Mur de les Lamentacions o del recinte del Temple de Salomó
El Mur de les Lamentacions és el que queda del vell Temple de Salomó. És, per tant, el lloc més sagrat per als jueus. Era el símbol de l'aliança del poble dels jueus amb Jahvè (el temple contenia l'arca de l'aliança amb les taules de la llei, els dotze manaments).
Segles després, Felip II (segle XVI) prendrà com a model mític el Temple de Salomó per a edificar el descomunal palau d'El Escorial, que serà una expressió del seu poder com a emperador de dos mons.
El Escorial
Els temples eren una via de comunicació amb la divinitat: els homes es podien comunicar amb Déu, i Déu amb els homes. En algun cas, era el mateix Déu qui dictava les dimensions i les formes del temple, com passa amb Jahvè i el Temple de Salomó, mil anys abans de Crist. En la tradició jueva, recollida en l'Antic Testament, va ser Déu qui va dictar a Salomó les dimensions, mides i formes, i fins i tot els materials amb el quals s'havia de construir el Temple de Jerusalem. I així es va fer.
L'erecció de temples ressorgeix a Europa a partir del segle XII: les catedrals gòtiques. Cada catedral gòtica parla,
per la seva magnificència, comunica la fe i la força de la comunitat en què s'aixeca. La seva disposició exterior, amb agulles apuntant cap al cel, transmetia la idea d'acostament a Déu, de fusió del cel i la terra.
A l'interior, els boscos de columnes creaven l'ambient propici per a l'aïllament i l'elevació espiritual, i els efectes òptics i lluminosos de les vidrieres exercien un vague efecte hipnòtic en el fidel.
Una catedral gòtica, plena de símbols, retaules daurats, pintures i estatuària, és un dens univers simbòlic, un univers ple de missatges per als fidels de l'època, que a nosaltres se'ns escapen en gran mesura, perquè hem oblidat part del codi bàsic per a desxifrar-los.
Catedral de Chartres
Entrar en una catedral gòtica era per a l'home medieval tota una experiència audiovisual. Per la seva banda, la catedral de Chartres ha estat objecte d'estudis que apunten al fet que és el resultat d'una combinació de mesures de sentits simbòlics complexos. Sentits que no tots estaven en condicions de desxifrar, però sí cercles d'iniciats. Així, doncs, s'ha volgut interpretar alguns dels seus símbols en clau alquímica: sota els seus sentits convencionals, hi hauria un missatge esotèric per als entesos en alquímia.
El mateix s'ha dit del pòrtic de la catedral de Santiago de Compostel·la, en què els personatges porten un matràs, símbol de la transformació alquímica.
Pòrtic de la Glòria de la catedral de Santiago de Compostela