Caracterització de les migracions internes a la dècada dels 80 35

Podem establir, doncs, diferents característiques i tendències que es produeixen en el fenomen migratori intern a Catalunya a la dècada dels 80:

• La redistribució territorial de la població a l’interior de Catalunya es deu principalment als moviments migratoris, amb una tendència creixent al llarg de la dècada dels 80 (Ajenjo, Arribas, Blanes, Mendizàbal, Módenes, 1998).

• Finalització del procés de concentració urbana a Barcelona i primera corona. La comarca del Barcelonès presenta uns alts percentatges de concentració urbana (alta densitat) i de falta d’espai urbà, la qual cosa potencia l’expulsió de població d’aquesta regió. Aquest tipus de model s’ha definit com expulsor-industrial (Pujadas, García Coll, Puga, 1995) i que és conseqüència directa de la crisi industrial de finals dels 70 i principis dels 80, amb el posterior procés de reconversió industrial, i que dóna inici a les migracions de retorn. Afecta sobretot als grups per sobre dels adults-joves, ja que en el cas d’aquest grup, la crisi frena la seva sortida per falta d’expectatives en altres zones.

• Augment del pes d’altres parts del territori català, principalment de la zona litoral, gràcies al desenvolupament turístic que experimenta la regió.

• Reestructuració direccional dels fluxos migratoris: ruptura del monopoli dels grans centres industrials. La tendència unidireccional deixa pas a un model migratori més complex i amb múltiples direccions.

• Augment de les migracions de curta49 _{i mitjana distància (intracomarcals i entre comarques} adjacents) davant de les de llarga distància que havien dominat fins al moment.

• Procés de desconcentració50 _{de la població resident a Barcelona, que és assimilat en gran} mesura per la pròpia àrea metropolitana, però a diferència de períodes anteriors, es realitza en els punts més allunyats del centre. Aquest fenomen implica el creixement de l’espai metropolità (extensió de les àrees metropolitanes). Així per exemple, el saldo migratori més positiu en el darrer quinquenni dels 80 es troba en aquelles comarques que configuren un arc al voltant del nucli central de la regió metropolitana com són l’Anoia, el Maresme, el Baix Llobregat, el Baix i l’Alt Penedès o el Vallès Oriental i Occidental (Sancho i Ros, 1994). Gran part d’aquest saldo és atribuïble a l’expulsió de població del Barcelonès, però també d’altres municipis de la primera corona metropolitana presenten problemes de saturació urbanística i de falta de disponibilitat de sòl urbanitzable, la qual cosa contribueix a l’expulsió de població més enllà de la seva corona. El problema d’espai que presenten determinats municipis de l’àrea metropolitana representa un factor d’oportunitat pels municipis més exteriors, i amb més disponibilitat de sòl per urbanitzar, la qual cosa contribueix també a la disposició de preus més reduïts de l’habitatge. El procés de suburbanització s’estén, doncs, cap a la segona regió metropolitana i en alguns casos més enllà d’aquesta51_{. Es produeix, doncs, una recomposició} territorial a través de les àrees metropolitanes.

49 _{Aquesta xifra es veuria incrementada si afegíssim aquells moviments que, encara que representen un canvi}

de província i per tant de llarga distància, podrien ser considerats com a migracions residencials de curta distància en tractar-se de municipis limítrofs provincials.

50 _{Aquest procés és conegut per múltiples designacions com desurbanització o ciutat difusa, però totes elles}

posen èmfasi en la idea que s’ha passat d’una ciutat autosuficient i físicament ben delimitada a un espai difús, amb límits més amplis (Castañer, 1994). Aquest procés evolutiu de l’estructura urbana és conseqüència de la descentralització de l’activitat econòmica.

51 _{La desconcentració urbana o l’expansió de l’àrea metropolitana no ha de ser vist com un model simplista}

de creixement homogeni cap a l’exterior (formant perfectes anelles concèntriques), ja que l’espai no és ocupat uniformement: “La metropolització es fa mitjançant la incorporació i transformació desfasada en el temps i l’espai d’espais rurals, però també mitjançant la incorporació d’espais urbans preexistents més petits, de menor escala jeràrquica, però que formen espais de relació autònoms.”(Módenes, 1995: 3). El treball de Módenes, pretén, doncs superar la visió jeràrquica entre el centre i la perfièria de la regió metropolitana, ja

• Aquest procés de suburbanització està plenament relacionat amb el concepte de “qualitat de vida”: municipis que ofereixen un entorn natural preservat, sense contaminació ambiental, una bona cobertura de serveis i unes bones comunicacions amb les capitals catalanes: tot allò que Barcelona no pot oferir als seus habitants, donat el seu procés de configuració històrica d’alta densitat urbana.

• Creació d’espais funcionals autònoms en el territori. D’una banda l’àrea Tarragona-Reus-Valls i per altra l’àrea Girona-Figueres-Banyoles-Olot.

• També durant el darrer quinquenni dels 80, trobem per primera vegada en molt temps, saldos migratoris positius en certs espais rurals (que no agraris) de determinats municipis del prelitoral català, propers en molts casos a les principals vies de comunicació i de desenvolupament industrial, i que disposen d’una agricultura modernitzada.

• Pèrdua de població de les comarques més afectades per la crisi econòmica dels 70 i que havien estat centres de desenvolupament industrial i metal·lúrgic (com el Berguedà o el Ripollès) o zones agrícoles (tradicional de secà) de tradició emigratòria que presenten unes estructures de població envellida (Conca de Barberà, Alta Ribagorça, la Segarra, les Garrigues…).

El resultat d’aquesta nova dinàmica en la localització de les migracions és que els municipis i les comarques que havien tingut un alt creixement migratori en la dècada dels 60 i part dels 70, presenten en la dècada dels 80 un creixement migratori negatiu causat entre d’altres per la densificació urbana, la contaminació i l’encariment de la vida quotidiana, en especial de l’habitatge. Les condicions oposades es donen en les zones que presenten creixements positius (Pujadas i Mendizabal, 1991).

Cal tenir present que l’emergència d’aquest nou model migratori, respon també a la redistribució interna, a l’interior de les àrees urbanes (especialment Barcelona, però també en la resta de capitals catalanes), de les masses migratòries procedents de la resta de l’Estat espanyol durant la dècada dels 50 i 60 i, en menor mesura, dels 70: ”Se trata de un proceso de ajuste espacial en el que tienen especial protagonismo: el asentamiento de la población inmigrante en una vivienda más o menos definitiva, la optimización de las distancias en los desplazamientos que realizan los hogares entre el lugar de trabajo y el domicilio, un vez conseguida la estabilidad

que aquesta, a la vegada, s’estructura en subàrees o subcentres metropolitans, de manera que també es donen processos de suburbanització en les ciutats no centrals de la regió metropolitana.

laboral y la búsqueda de una mayor calidad residencial tras haber pasado, en algunos casos, por una fase en la que se había ocupado una infravivienda.” (Recaño, 2004: 193).