1996-2000 2001-2004
Font: elaboració pròpia a partir de les microdades de l’Estadística de Variacions Residencials (INE) i del Padró Continu de població (INE)
Com es pot veure en els mapes anteriors (Mapa 5.17), la distribució territorial de la taxa presenta certa regularitat. Si bé durant la dècada dels 80 i part dels 90 es podia afirmar que l’àrea costanera era, pel seu privilegiat posicionament geogràfic i pel desenvolupament històric del territori català, un espai d’elevada mobilitat migratòria, es pot observar al llarg del període d’anàlisi un canvi de tendència, ja que les localitzacions comarcals amb major mobilitat s’aproximen vers l’interior del país, més que a la costa.
El Baix Penedès, com era de suposar pels resultats ja exposats al llarg del capítol, és la comarca amb major dinamisme migratori de tot Catalunya (amb una taxa de recanvi anual superior al 100 per mil, en els dos períodes). És per tant, la comarca que està experimentant una transformació més radical del territori i de la població, ja que en aquest període i anualment, aproximadament 10 de cada cent persones van realitzar una migració des d’algun municipi d’aquesta comarca o cap a algun municipi d’aquesta comarca. El turisme de costa, el
83 Per aquests casos, la taxa no té un valor anual, sinó pel conjunt del període.
Grau de mobilitat comarcal (tant per mil)
Molt baix (15-30) Baix (30-40) Mitjà (40-60) Alt (60-80) Molt alt (80 i més)
desenvolupament econòmic generat per l’alt nivell de construcció d’habitatges i l’ocupació definitiva de segones residències són les claus explicatives d’aquests fenomen.
Però més enllà de l’excepcionalitat comarcal que és el Baix Penedès, a Catalunya es poden identificar tres zones d’elevada mobilitat. Dues d’aquestes se situen a banda i banda del Barcelonès, mentre que la tercera se situaria a la zona del Pirineu Occidental.
La primera regió d’elevada mobilitat és l’espai comprès entre el Barcelonès i el Tarragonès, que abraçaria tot el Penedès (Alt i Baix Penedès, Garraf i Anoia) més les comarques del Baix Llobregat i la Segarra (aquesta última a partir del període 2000-2004). L’elevada mobilitat no s’estén, doncs, al llarg de la costa daurada, sinó vers l’interior de Catalunya, creant un corredor que aniria des de la costa fins a les terres de Lleida.
La segona regió amb elevada mobilitat, se situaria al nord de la comarca del Barcelonès entre el litoral i el prelitoral català. Aquest grup de comarques estaria format per: el Maresme, el Vallès Oriental, la Selva i el Gironès. Comarques per tant, que se situarien geogràficament entre la regió central metropolitana i l’àrea de Girona, resseguint aquesta vegada sí, la costa.
El tercer focus comarcal d’elevada mobilitat se situaria al Pirineu Occidental i estaria constituït per les comarques del Pallars Sobirà, la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça (aquesta última en el darrer període), juntament amb la Cerdanya. No cal dir que, el desenvolupament turístic de la regió ha potenciat en comarques poc poblades inicialment una mobilitat relativa força elevada.
Per contra, les comarques que presenten els menors graus de mobilitat o dinamisme migratori se situen principalment a l’extrem sud i oest del país, encara que amb l’evolució temporal s’ha vist reduir el nombre de comarques que integren aquest grup. En el període 1996-2000 aquestes comarques eren, d’una banda, les comarques de ponent: Segrià, Pla d’Urgell, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Baix Ebre i Montsià; i de l’altra, tres comarques de la Catalunya interior: Bages, Solsonès i Garrotxa. Però en el darrer període únicament forma part d’aquest grup el Segrià, la Terra Alta, el Baix Ebre i el Montsià.
Per la seva part, la resta de comarques catalanes se situa a la categoria de mobilitat mitjana. El Barcelonès per la seva banda, presenta un grau de mobilitat baix-mitjà (segons període) a pesar del volum de moviments que genera, ja que concentra també un volum de població molt elevat.
Finalment, amb l’objectiu de veure l’existència de relació entre els increments reals de població comarcal i els fluxos que s’hi generen s’ha analitzat la correlació entre la taxa de recanvi i la taxa neta de migració interior. Dels resultats obtinguts podem afirmar que efectivament existeix una clara relació entre les dues variables, si bé en el segon període (2001-2004) la relació és menor.
Així, el coeficient de correlació és en el primer període de 0,90 i en el següent de 0,81. De manera que es pot afirmar que, la mobilitat (taxa de recanvi) i el creixement migratori comarcal (taxa migració interior neta) tenen una relació vinculant elevada: a major mobilitat, major creixement i, viceversa.
A continuació es presenten les gràfiques de regressió, corresponent als dos períodes i per les dues variables analitzades a fi de copsar visualment la tendència en la recta de regressió.
Gràfic 5.6. Correlació entre la taxa neta de migració interior i la taxa de recanvi per períodes (1996-2000 i 2001-2004)
Font: elaboració pròpia
1996-2000 R2 = 0,8094 -20 -10 0 10 20 30 40 50 0 20 40 60 80 100 120 140 Taxa de recanvi T ax a d e m ig rac ió in te ri o r n et a 2001-2004 R2 = 0,6575 -20 -10 0 10 20 30 40 50 0 20 40 60 80 100 120 140 Taxa de recanvi Ta x a de m ig ra c ió i n te ri or ne ta
5.6. El factor distància en les migracions internes
A pesar que les migracions intercomarcals representen aproximadament el 60% dels moviments interns generats a Catalunya, no tots aquests tenen la mateixa causa generadora ni recorren la mateixa distància geogràfica. És per aquest motiu que es fa necessari posar l’accent en la diferenciació dels moviments intercomarcals entre comarques adjacents i aquells moviments que superen l’espai de les comarques frontereres. Introduint aquest factor diferenciador en l’anàlisi de les migracions intercomarcals podrem conèixer si els fluxos migratoris són més intensos com més curta és la distància. Igualment els factors condicionants o els motius pels quals es genera el desplaçament serà diferent en funció de l’espai recorregut. De manera sintètica i generalitzada podem afirmar que com més curta és la distància major és el pes de les motivacions residencials. En cas contrari, com major és la distància més pes tenen els factors causals de tipus econòmic o laboral.
En aquest apartat es farà, doncs, una anàlisi de la distribució de les migracions per distància recorreguda, diferenciant els moviments intercomarcals entre les comarques adjacents i les migracions més enllà de les comarques frontereres, per lloc d’origen i per lloc de destinació. Finalment, es prosseguirà a la prospecció del pes que la comarca del Barcelonès juga en la distribució de les migracions comarcals, destacant-ne així, la seva capacitat tant d’expulsió com d’atracció en el conjunt del territori català. Els càlculs s’han fet per totes les comarques, en base anual i quinquennal, dels percentatges d’emigració i d’immigració dels espais diferenciats segons la distància del moviment.
Les migracions intracomarcals o de curta distància representen en tot el període el model dominant de migració, estabilitzat durant el període d’anàlisi (1996-2005) entorn del 41% aproximadament, del total de moviments de Catalunya. La consideració de la distància en tres espais diferenciats ens permet afirmar que les migracions residencials (o mobilitat residencial) de curta distància és la predominant en els fluxos migratoris interns a Catalunya (veure Gràfic 5.7).
Gràfic 5.7. Percentatge de moviments segons distància. Conjunt de Catalunya, 1996-2005
Font: elaboració pròpia a partir de les microdades de l’Estadística de Variacions Residencials (INE)
Les migracions entre comarques frontereres presenten pel conjunt de comarques catalanes una tendència a la baixa. Si bé durant el 1996 els moviments entre comarques adjacents representaven quasi el 40% (valor molt pròxim a les migracions intracomarcals), en el 2005 aquest percentatge se situa ja al 35%. La suma de les migracions intracomarcals i entre comarques contigües, representen sens dubte el model predominant a Catalunya, amb valors que oscil·len entre el 80% el 1996 fins a un 76% el 2005. La tendència a la baixa de les migracions entre comarques frontereres va en paral·lel a l’augment dels moviments que superen l’espai fronterer (els que no tenen per origen o destinació la pròpia comarca o les comarques frontereres) que passen d’un 19% a un 23,5%. Així, doncs, si bé durant els anys 80 el model de migració en auge era el de mitjana distància (Cabré, Módenes, Pascual, 1994), a partir de l’última meitat dels 90, la mobilitat que va més enllà de les comarques frontereres és la que es troba en procés de creixement, molt lluny, però dels altres dos models.
Sorprèn, a priori, l’augment de les migracions vinculades generalment amb els desplaçaments de tipus econòmic i laboral (fins i tot de retorn), però s’ha de tenir present com hem vist en l’apartat (4.5. “El sistema migratori català”), que la mobilitat dels estrangers residents a Catalunya tendeix a la dispersió en el sistema migratori català. Així, doncs, el creixement dels
0 5 10 15 20 25 30 35 40 45 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 %
%Migracions de curta distància % Migracions mitja distància % Migracions llarga distància
desplaçaments més allunyats és atribuïble a la població d’origen estranger procés, que d’altra banda, respon a les dinàmiques d’assentament de la immigració estrangera i que ens fa pensar en el caràcter temporal de l’actual model migratori.
5.6.1. Les migracions entre comarques contigües
Les migracions entre comarques adjacents representen un percentatge molt important de la mobilitat interna a Catalunya, situant-se en percentatges pròxims als de la mobilitat intracomarcal o de curta distància. Però com també s’ha dit, aquest model de migració tendeix, pel conjunt de Catalunya, a la baixa. Això no implica, però, que en xifres absolutes el nombre de moviments hagi crescut durant tot aquest període.
Taula 5.21. Nombre de moviments segons distància. Conjunt de Catalunya, 1996-2005
Font: elaboració pròpia a partir de les microdades de l’Estadística de Variacions Residencials (INE)
Com es pot veure a la taula precedent (Taula 5.21), el nombre de moviments que tenien per destinació o origen comarques frontereres ha augmentat considerablement en xifres absolutes, passant de 40.000 moviments el 1996 a quasi 100.000 el 2005. Un augment, per tant, que no es pot obviar i que representa la consolidació i expansió de determinades àrees de cohesió territorial com posteriorment es veurà en l’apartat 5.7.3. “Relacions de cohesió territorial”.
Intracomarcals Comarques contigües Comarques no frontereres 1996 42.358 39.839 19.768 1997 56.944 55.723 27.657 1998 67.502 61.161 31.894 1999 71.207 63.844 34.795 2000 71.973 63.931 36.343 2001 69.899 63.250 35.789 2002 91.333 81.160 48.648 2003 103.372 91.525 56.923 2004 109.319 93.606 61.240 2005 116.584 98.722 65.888
Mapa 5.18. Percentatge d’emigrants amb destinació comarques frontereres, per períodes