Tendències de les migracions internes a les comarques de Catalunya 47

El principal factor que defineix el conjunt de moviments migratoris durant la dècada dels 90 a Catalunya és la migració interior, així el creixement de població de les comarques catalanes es troba relacionat amb el comportament migratori intern (Módenes i Pascual, 1998). A nivell comarcal el primer element que s’ha de destacar és el fet que, contràriament a la dècada dels 80, durant els 90 la majoria de comarques catalanes presenten ja saldos migratoris interns positius, amb l’excepció del Barcelonès (immers en la dinàmica suburbanitzadora), el Segrià i la Ribera d’Ebre (Módenes i Pascual, 1998). Només aquesta última comarca presenta un tipus de mobilitat de caràcter tradicional, en tractar-se d’un territori de caire fortament rural. El Barcelonès, per la seva banda, és l’àrea que presenta major intensitat emigratòria (especialment en els grups d’edat de joves adults) donat el gran volum de població resident, alimentant així altres comarques, sobretot les de la resta de l’àrea metropolitana i especialment el Garraf i el Vallès Oriental (ja que el Baix Llobregat i el Vallès Occidental presenten indicis de saturació urbanística per la manca de sòl).

La resta del territori presenta un creixement migratori positiu, incloses les comarques rurals de la Catalunya interior i les de muntanya. Però són les àrees perifèriques de la regió metropolitana les que mostren un major creixement migratori: el Baix i l’Alt Penedès, el Garraf i el Vallès Oriental, així com les comarques del Pirineu català amb major desenvolupament turístic i econòmic en general: la Cerdanya i la Vall d’Aran.

Durant aquesta dècada la intensitat de la mobilitat migratòria s’ha incrementat en el conjunt del territori català, però són dues les zones (ja identificables en la dècada anterior) que presenten una major mobilitat: la costanera i el Pirineu. (Módenes i Pascual, 1998). D’una banda, la zona costanera en la qual es localitzen les principals ciutats de Catalunya (i part de la regió metropolitana), així com gran part de l’activitat econòmica del país. D’altra banda, les comarques pirinenques (en especial les més occidentals) han vist transformar les seves economies tradicionals de base primària a una economia de serveis (especialitzada en el sector turístic).

Les comarques perifèriques de la regió metropolitana són grans receptores de població procedent del Barcelonès, però bona part de l’emigració d’aquesta àrea sol restar en la pròpia

comarca (situació contrària a la que presenta el Barcelonès). Lògicament el fort pes demogràfic del Barcelonès fa que la seva participació en el conjunt dels fluxos migratoris a l’interior de Catalunya sigui força important, jugant un paper determinant en el comportament migratori de moltes comarques catalanes. Però és l’entorn del Barcelonès qui presenta un major grau de vinculació amb aquest. En aquest sistema específic cal sumar-hi dues comarques que fan de pont amb dos altres sistemes de mobilitat del territori català de forta cohesió: la Selva (amb el Gironès) i el Baix Penedès (amb el triangle Tarragona-Reus-Valls). En menor mesura s’estableixen vincles entre el Barcelonès i les comarques del Pirineu Occidental o les comarques meridionals catalanes (Terra Alta, Priorat o la Conca de Barberà). Les comarques que podríem definir com a més “autònomes” migratòriament de la comarca del Barcelonès són aquelles que integren àrees funcionals cohesionades al voltant dels altres centres urbans catalans: les comarques del pla de Lleida, del Gironès i del Camp de Tarragona. Altres unitats comarcals, per la seva banda, presenten un fort caràcter migratori intracomarcal (Osona, el Bages i l’Anoia) amb nivells d’autocontenció i autoompliment força elevats.

En tot cas, es posa en evidència que el model de migracions internes a Catalunya durant aquest període, presenta una estructura i unes pautes diferencials i més complexes que la simple desconcentració urbana de Barcelona. El treball de Módenes i Pascual presenta algunes característiques interessants pel que fa a l’estructura espacial de les migracions internes a Catalunya i que s’exposen a continuació:

• Existències de barreres migratòries entre comarques (fins i tot adjacents), la qual cosa permet definir àrees de cohesió migratòries61 _{(supracomarcals), entre les que figuren l’àrea de Manresa,} la de Vic, la de Lleida, la de Girona o el triangle tarragoní (Tarragona-Reus-Valls). Igualment aquestes àrees migratòries ajuden a delimitar espais de relacions econòmiques. Per tant, existeixen relacions migratòries limitades entre les diverses àrees funcionals de Catalunya. • Un sistema metropolità centralitzat en la comarca del Barcelonès. Mentre que les relacions

entre la resta de comarques metropolitanes perifèriques són d’escassa entitat.

• Paper destacat, en la configuració d’àrees funcionals, de les principals vies de comunicació.

61 _{Les àrees de cohesió migratòria estarien vinculades amb regions funcionals territorials, és a dir, que la}

mobilitat migratòria “no seria altra cosa que una altra expressió d’aquestes relacions funcionals que s’estableixen en àmbits que depassen les antigues fronteres marcades per l’espai edificat.” (Módenes, 1995: 125). D’altra banda, per àrea funcional hem d’entendre aquell espai que recull totes les funcions de la vida urbana, i que supera l’espai definit per les fronteres administratives locals.

Cal remarcar el fet que no existeixen diferències entre sexes a Catalunya pel que fa al comportament migratori62 _{i que les pautes migratòries per edat segueixen els models de les} societats industrials, vinculades al curs de vida de les persones, de manera que són els adults joves els que presenten una major intensitat migratòria, per sobre la resta de grups d’edat, en la majoria de comarques catalanes.

Finalment, si es té en compte el nivell d’instrucció dels catalans (el qual representa una aproximació simplificada al grup social al qual pertanyen aquests), mostra les pautes pròpies de les societats occidentals més desenvolupades, on les persones amb estudis secundaris i superiors tenen major propensió migratòria que la població amb estudis primaris o sense estudis. Aquest tipus d’anàlisi ens permet observar un fenomen interessant: la sortida de població jove-adulta del Barcelonès és superior entre els que tenen estudis primaris, la qual cosa ens indicaria que “la sortida de població d’aquesta comarca no obeeix només a un procés de suburbanització a la recerca d’un habitatge de qualitat sinó que representa per a molts una via d’accés a un habitatge.” (Módenes i Pascual, 1998: 215).

Cal tenir present, però, dos conseqüències vinculades amb l’augment de la mobilitat per part dels catalans/es. D’una banda, la creació d’àmbits territorials funcionals amb alta mobilitat residencial, però per contra, s’augmenta la segmentació del mercat de l’habitatge (Módenes i Pascual, 1998), la qual cosa obliga a efectuar desplaçaments en el territori que no sempre són desitjats per a la població. D’altra banda, a pesar de l’augment de la mobilitat interna en el territori català durant la dècada dels 90, Catalunya continua presentant unes taxes de mobilitat baixes en comparació amb d’altres països europeus, resultat d’un mercat de l’habitatge monopolitzat per la propietat, l’encariment del preu per sobre del cost real (ja que es configura com a refugi inversor, donant peu a l’especulació immobiliària) i el fort arrelament local i familiar.