INTERACCIÓ DE MÈTODES: LA FENOMENOLOGIA, L‟ETNOGRAFIA

La fenomenologia i l‟etnografia ens podien servir, ja que permeten l‟estudi d‟aspectes com el comportament de les persones, les seves relacions socials i amb el context amb què es desenvolupen, però, també mitjançant el disseny de l‟estudi de cas, atés que el canvi de l‟EUI Vall d‟Hebron, tant per la seva peculiaritat singular com per les circumstàncies del context, es podia considerar un cas únic.

S‟està d‟acord amb Medina (2005b, op.cit.) que els dissenys que s‟apliquen en els treballs qualitatius no són purs, perquè inclouen elements que pertanyen a més d‟un model. Aquesta convicció ens permet combinar estratègies, tot i que una ocupi un espai predominant.

Carr, W. & Kemmis, S. (1988). Teoria crítica de la Enseñanza. La investigación-acción en la formación del profesorado. Barcelona: Martínez Roca.

Així doncs, s‟intentarà justificar per què aquesta recerca pot combinar estratègies metodològiques, procedents de tres mètodes qualitatius, tot i que es fa difícil situar la frontera que els separa.

 Per què un enfocament fenomenològic / interpretatiu

Perquè el que es proposa obliga a analitzar i a reflexionar sobre l‟experiència viscuda en el context d‟un canvi de rol professional, en primer lloc de les infermeres docents i, en part, també de les assistencials.

La investigació fenomenològica és l‟estudi de l‟experiència viscuda. Intenta aconseguir

descripcions i comprensions sobre les vivències i ofereix la possibilitat de comprendre i percebre l‟experiència humana. Es fa preguntes sobre la naturalesa dels fenòmens; descriu estructures de sentit intern i mostra la valoració, qualitat i significació viscuda de l‟experiència d‟una manera completa i profunda. (Ghiso, 2006)149

Segons Latorre, del Rincón i Arnal (2003)150 aquest tipus d‟enfocament està orientat a descriure i a interpretar els fenòmens, i s‟interessa per l‟estudi dels significats i les interpretacions de les accions humanes des de la perspectiva dels actors socials.

 Per què un marc etnogràfic

Perquè, tot i haver-hi múltiples descripcions que donen lloc a diferents enfocaments, l‟etnografia és la descripció dels significats que les persones utilitzen per comprendre el seu món (Geertz, 1987)151. Aquesta descripció permet la reconstrucció analítica per comprendre com funciona un context educatiu i les pràctiques que el caracteritzen. L‟investigador tracta de proporcionar una imatge fidedigna del que les persones diuen i actuen, deixa que les paraules i accions de les persones parlin per elles mateixes sense traduir-les al significat de qui investiga i tracta de veure les coses des del punt de vista dels informants. Per fer-ho, es necessita un temps de convivència amb les persones estudiades i l‟experiència suficient per arribar a captar i interpretar les situacions que s‟estan observant.

Ghiso, A. La fugaz verdad de la experiencia. Ecologia del acontecimiento y experiencia formativa.

disponible a: www.docencia.udea.edu.co/lms/moodle/mod/resource/view.php consultada el febrer de 2010.

150

Latorre, A., del Rincon, D. & Arnal, J. (2003). Bases metodológicas de la investigación educativa. Barcelona: Experiència.

151

Els dos criteris mínims que ha de complir un treball per ser considerat etnogràfic són: la presència més o menys prolongada en l‟ambient de les persones que es vol investigar (Taylor & Bogdan, op.cit), i intentar comprendre els significats que aquestes persones utilitzen per donar sentit a les seves pràctiques (Geertz, op. cit.).

Per aconseguir arribar a l‟acompliment d‟aquests criteris es parteix de l‟avantatge personal de ser dins del camp/ambient de l‟escola com a docent, i concebre el procés d‟ensenyança aprenentatge de la Infermeria, com una acció humana, que no es pot descriure de manera entenedora si es separa de les expectatives, motivacions i interaccions de les persones que les realitzen. Per poder descriure degudament aquestes perspectives de significat, és necessari participar de les pràctiques durant un període de temps prolongat i jo he viscut el procés de canvi des de bon començament. Això però, comporta haver de deixar de banda les pròpies creences per veure i viure la realitat d‟una manera massa propera i personal.

Pel que fa a l‟àmbit del context assistencial, on es desenvolupen les exalumnes de la primera promoció, també m‟hi podia submergir fàcilment fent observacions, ja que, com he comentat en l‟apartat del meu context professional, són espais coneguts i familiars gràcies a haver-hi exercit com a infermera assistencial.

 Per què un estudi de cas com estratègia base

Per què, segons Stake (1998)152, un programa innovador o una escola poden ser un cas, atès que tant un com l‟altre tenen un funcionament específic i complex. “Dels estudis

qualitatius de casos s’espera descripcions obertes, comprensió mitjançant l’experiència i realitats múltiples” (p.46). Stake classifica l‟estudi de cas en tres modalitats en funció del seu propòsit: Intrínsec, instrumental i col·lectiu:

- L‟intrínsec quan es vol una millor comprensió d‟un cas particular. Aquí no es

selecciona el cas perquè representi a altres o representi un problema en particular, sinó perquè el cas en si mateix és el que interessa i es vol aprendre d‟ell. Hi ha un interés intrínsec, però el propòsit no és la generació de teoria.

- L‟instrumental quan la finalitat és aprofundir en un tema o afirmar una teoria. Aquí el cas hi té un paper secundari, donat que la finalitat no és la comprensió del cas en si mateix sinó un instrument per aconseguir altres finalitats indagatòries.

- El col·lectiu quan es vol estudiar diferents casos per un mateix fenomen, i per tant no està centra en un cas concret. En definitiva, no es tracta d‟estudiar un col·lectiu, sinó l‟estudi intensiu de diferents casos.

El cas d‟aquesta recerca, el canvi de paradigma dut a terma a l‟EUI Vall d‟Hebron, és considera intrínsec perquè ve determinat per l‟experiència d‟innovació viscuda i que es vol conèixer i analitzar en profunditat. Alhora és també instrumental perquè cada professora i infermera exalumna ens serveixen d‟instrument per a analitzar el conjunt de significats respecte l‟ABP com a fenomen d‟estudi.

Segons Stake, s‟ha de tenir present que: quan més intrínsec és l‟interés d‟un cas, més s‟ha de reprimir la curiositat i els interessos especials per a centrar-nos en els temes específics del cas. Aquest autor proposa aplicar un disseny d‟investigació d‟estudi de cas inductiu utilitzant una estructura conceptual per temes. El cas té uns límits i unes parts constituents que els podem definir com a temes i que estan presents en totes les fases del disseny ajudant a concretar els problemes, guiant la recollida de dades i proposant o suggerint solucions.

Els temes objecte d‟estudi en el cas tenen la dificultat de convertir-se, per ells mateixos, en un pes específic prou important per requerir de més informació. A mesura que es té més informació es va convertint en un tema complex que pot fer ignorar temporalment el cas. Per això és necessari que les preguntes generals de la recerca busquin la informació necessària per a la descripció del cas. “La llista inicial de temes té la finalitat de concretar

el problema a estudiar, però aviat quedarà reduïda en dos o tres que ajudaran a estructurar les observacions, les entrevistes i la revisió de documents”(p.29)

La innovació duta a terme a l‟EUI Vall d‟Hebron comporta la curiositat i la responsabilitat de fer un seguiment de les infermeres formades amb el nou paradigma, per valorar el nivell de competencia assolit i, també, descriure el procés de transformació que s‟hagi produït en les docents que l‟han dut a terme. Stake, insisteix en la necessitat de conèixer tot el que implica el cas, de descobrir les seves temàtiques i de rastrejar els seus models de complexitat. Quan es treballa en ciències socials i en serveis humans, és probable que el cas constitueixi un objectiu que, fins i tot, tingui una personalitat. “El cas és un sistema

integrat. No és necessari que les parts funcionin bé, els objectius poden ser irracionals, però és un sistema. Per això, les persones i els programes constitueixen casos evidents.

L‟objectiu principal d‟un estudi de cas és comprendre el propi cas, no altres casos. Això ens pot fer pensar que aquesta metodologia té una base poc sòlida per poder generalitzar. De fet, no s‟elegeix l‟estudi de cas per fer generalitzacions sinó per estudiar amb profunditat la seva peculiaritat i singularitat per arribar a comprendre les diferents visions que fins i tot poden ser contradictòries.

Si el cas d‟aquesta recerca és el canvi de paradigma de l‟EUI Vall d‟Hebron, els temes principals que han sorgit són: com ha repercutit el nou paradigma en les infermeres formades en ell i les transformacions que s‟han produïts en les docents. Aquests dos temes configuren els dos objectius generals que defineixen aquesta investigació i que necessiten ser estudiats de manera que permetin fer una reflexió tan profunda com sigui possible. Cal trobar la manera útil per poder descobrir les relacions, indagar en les temàtiques i categoritzar-les per tal d‟examinar la seva complexitat.

Seguint amb Stake (op.cit), s‟ha de tenir present que l‟estudi de casos té l‟avantatge de ser concret i estar vinculat i contextualitzat amb la pròpia experiència i això el fa proper i permet implicar-s‟hi fàcilment. Per contra, i com ja s‟ha comentat anteriorment, presenta la dificultat de fer generalitzacions a partir d‟una realitat tan concreta. Pot ser que no es consideri generalització el que es faci sobre un cas o amb pocs casos, però la missió principal de l‟estudi de casos és la particularitat i no la generalització d‟aquest. En definitiva, es parteix d‟un cas en particular per poder coneixer-lo molt bé, per a destacar- ne la seva unicitat i això implica el coneixement d‟altres casos per veure amb què es diferencia. Però, com ja s‟ha dit, la finalitat primera no és la comparació sinó la comprensió del cas estudiat.

Considerem que aquests arguments justifiquen que l‟estudi de cas (amb esquitxos etnogràfics, fenomenològics / interpretatius) és el model d‟investigació idoni per atansar- nos a la realitat que es vol estudiar. Les característiques associades de descripció, comprensió holística de fenòmens centrada tant en el procés com en els resultats, són les més indicades per aconseguir els objectius d‟aquesta investigació.

Amb l‟objectiu de complir amb les exigències metodolìgiques recollides fins aquí i amb l‟ajut d‟autors com Taylor & Bogdam (1987, op. cit) i Medina (2005b, op. cit.), els criteris metodològics que es descriuen tot seguit ens serveixen de guia per al disseny d‟aquest treball:

- El caràcter inductiu i flexible. Començar amb uns interrogants concrets però sent conscients que, en penetrar en l‟univers simbòlic de les docents i les exalumnes, ens

trobarem amb significats que permetran obrir noves qüestions. Les estructures teòriques i interpretatives, resultants de la investigació, han de ser emergents, descobertes i construïdes al llarg del procés de la recerca i no preconcebudes abans del desenvolupament d‟aquesta.

- Tenir una perspectiva holística. No reduint les persones a simples variables, sinó veient-les com un tot i inserides en el context i en les situacions en què es troben.

- Suspendre el judici o apartar les pròpies creences, perspectives i predisposicions, a fi d‟apropar-nos i mostrar interès per tots els aspectes que es desenvolupen en els diferents ambients (escola i centres assistencials) i no donant res per sobreentès, i, d‟aqueta manera, poder esbrinar les interpretacions que professores i estudiants fan del seu món.

- Donar valor a totes les interpretacions. No buscant la “veritat” o la “moralitat”, sinó una

comprensió detallada de les perspectives de professores i exalumnes, siguin quins siguin les seves opinions i posicionaments.

- Registrar rigorosament tots els successos d‟interès amb diferents mitjans com són les

notes de camp i les gravacions.

- Considerar-me el principal instrument de la recollida de dades de la recerca.

- Validar les dades amb les persones participants.

- Aportar unes conclusions (informe) on es fusionin l‟horitzó simbòlic de les persones estudiades i les meves perspectives de significat, per a complir amb la finalitat interpretativa de la recerca.

En definitiva, les exigències assumides en aquest treball són els següents, recollir el màxim d‟informació dels participants, conèixer en profunditat el seu univers de significats, assumir de ser instrument i construcció inductiva dels resultats.

Cal explicitar de manera clara la dificultar que comporta no deixar-se influir per les pròpies expectatives i interessos. Hi ha proves suficients del que Chalmers (1982, citat per Medina (2005b, op. cit), denomina “inductisme ingenu” en considerar poc probable la correspondència unívoca entre les realitats observades i les que percebem. El que observem depèn de les nostres experiències i la recollida de dades, sense un marc interpretatiu que els guiï, és poc menys que impossible. El que finalment considerem rellevant o no depèn del marc interpretatiu elaborat prèviament. Difícilment ens podem posar a buscar (i trobar-ho) sense una noció prèvia de les característiques del que es busca.

Així és com el judici que al final s‟acabi emetent un investigador és el resultat de la combinació complexa entre la informació que aporten els participants i el coneixement

que ja posseeix l‟investigador. Això però, no ens ha de confondre amb estar carregats d‟idees preconcebudes i de prejudicis. Aquests conceptes, en un treball científic, són perjudicials, cosa que no és així en els conceptes teòrics i les experiències que permeten al recercador/a a fer suposicions.

Qualsevol investigador social ha de partir necessàriament i ha d’utilitzar de manera flexible aquest coneixement (tant teòric com pràctic) que representa el coneixement assolit per la seva disciplina; això no es pot confondre amb la imposició “arbitrària” i a “priori” d’un marc de referència. En gran mesura l’èxit de les seves explicacions dependran de les reelaboracions que l’investigador faci dels seus esquemes disciplinaris per tal que s’ajustin als significats subjectius que aportin les persones que participen en l’estudi. En qualsevol cas, la “suspensió del judici” s’ha d’entendre com una precaució metodològica que serà vàlida fins que l’experiència en el treball de camp suggereixi la rellevància d’aquell. (Medina op.cit. p. 32)

Una vegada determinat l‟enfocament metodològic, cal descriure els subjectes d‟estudi i explicitar les estratègies de recollida d‟informació que cal preveure, cosa que es fa a continuació.