• No se han encontrado resultados

Les Guerres Comtals: el camí cap el feudalisme

2.1. La Guerra del Pallars

Una de les guerres feudals més intenses que hi va haver, a partir del 1050, va ser la guerra del Pallars. Una conflagració que va enfrontar a dos cosins: Ramon IV del Pallars Jussà i Artau I del Pallars Sobirà (?–[1049–1081]). L'origen de l'enfrontament va ser la divisió duta 30 anys enrere pel seu avi, Sunyer I del Pallars.

En el 1011 va morir Sunyer I del Pallars (?–[996?–1011?]). En el seu testament, el comte va dividir el comtat en dos: el Pallars Sobirà i el Pallars Jussà. El Pallars Sobirà s'estenia per que havia estat la zona septentrional del comtat del Pallars. Mentre que el Pallars Jussà es corresponia amb la part sud. De manera que el Pallars Sobirà va quedar aïllat al Pirineu. No tenia cap possibilitat d'ampliar les seves fronteres cap el sud, la seva zona d'expansió tradicional. A més, el Pallars Jussà es va quedar amb els territoris més rics del comtat del Pallars. Una divisió com aquesta va ser desafortunada. Els fills de Sunyer I, Guillem I del Pallars Sobirà (?–[1011?–1035]) i Ramon IV del Pallars Jussà (?–[1011?–1047]), van mantenir una relació tensa, però no van arribar a cap conflicte d'envergadura. Van ser els seus fills, Artau I i Ramon IV, els qui s'enfrontarien en una guerra. Una guerra en la que hi participaria els comtes d'Urgell (Ermengol III i IV), desitjosos d'estendre els seus dominis cap a la plana de Lleida1.

La documentació consultada no permet datar l'inici de la guerra amb exactitud, però es pot afirmar que en el 1053 estava en plena efervescència. La doble pinça que van formar Artau I i Ermengol III d'Urgell (1032?–[1038–1066]) van erosionar el poder de Ramon IV amb gran rapidesa. En un interval de temps de 5 anys va perdre un nombre important de places. Per la força, o

1 FELIU, Gaspar, SALRACH, Josep M., (dirs), ARNALL, M. Josepa, BAIGES, Ignasi J., (coords), BENITO, Pere, CONDE, Rafael, FARÍAS, Víctor, TO, Lluís, “Els pergamins de l'Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”, 3 Volums, Fundació Noguera, Pagès Editors, S.L. , Barcelona, 1999: pp 643-644, doc núm 287. En el 1040, el comte Ermengol III d'Urgell ja va enfrontar-se amb el comte Ramon III del Pallars Jussà per Llimiana, una localitat 10 km al sud de Tremp.

per voluntat pròpia, vassalls que li havien jurat fidelitat es van passar al bàndol enemic2. En aquesta

conjuntura, algun dels seus vassalls en van treure profit per la seva nissaga, com Arnau Mir de Tost. Com ja s'ha comentat, el cas d'Arnau Mir de Tost és un exemple interessant. Va ser un noble que va saber navegar entre dues aigües. Era vassall de Ramon IV i Ermengol III. Sense sortir de la fidelitat del comte d'Urgell va ampliar, i consolidar, els seus dominis en el comtat del Pallars Jussà. Entre el 1053 i 1064 va aconseguir els drets sobre diversos castells3. Fins i tot, en el 10534 i en el

10565, Ramon IV va haver de renunciar als seus drets sobre els castells que Arnau Mir de Tost havia

rebut d'ell. D'aquesta manera es va convertir en un dels senyors més poderosos de la regió6. La seva

influència encara va augmentar quan la seva filla Valença es va casar amb Ramon IV. En el 1055 es va acordar el tractat matrimonial7, i els nuvis es van casar el 10568.

Un matrimoni d'aquestes característiques no podia passar desapercebuda pera a Artau I. El matrimoni no devia ser cap tractat d'aliança contra Artau I i Ermengol III, els enemics de Ramon IV, ja que Arnau Mir de Tost era un fidel vassall del comte d'Urgell. Tanmateix, això feia que Arnau Mir de Tost adoptés una actitud no bel·ligerant vers Ramon IV. Així, un dels vassalls més poderosos del comte d'Urgell es retirava de la guerra. Podria ser, com a conseqüència d'aquesta aliança matrimonial, que Artau I va negociar un tractat matrimonial amb Llúcia, germana d'Almodis i cunyada del comte Ramon Berenguer I de Barcelona9. El casament es va celebrar en el 1058,

aproximadament.

Com es pot veure, la guerra no només es va desenvolupar en el camp de batalla. La diplomàcia va ser una peça fonamental. Només així es pot explicar com pot ser que Artau I jurés fidelitat i homenatge a Ramon IV, el 7 d'abril de 1064; en un pacte en el que els dos comtes van acordar perdonar-se els greuges que tenien10. En un acord posterior, del dia 30 de maig de 1067,

Artau I va reconèixer a Ramon IV els feus que tenia en el Pallars Jussà, en nom seu11. A més, els

2 BONNASSIE, Pierre, “Catalunya mil anys enrera (segles X-XI)”, 2 volums, Edicions 62, Barcelona, 1981.

3 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 807-808, doc núm 424. Idem: pp 847-849, doc núm 449. Idem: pp 853-854, doc núm 453. Idem: 854-855, doc núm 454. Idem: pp 879-880, doc núm 473. Idem: pp 1130- 1131, doc núm 624.

4 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 807-808, doc núm 424. 5 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 879-880, doc núm 473.

6 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 1510-1511, doc núm 948. A la seva mort, Ponç Guerau I de Cabrera, vescomte de Girona i casat amb una de les seves filles, va heretar el seu patrimoni.

7 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 857-859, doc núm 457. Idem: pp 859-860, doc núm 458. Idem: pp 860-862, doc núm 459.

8 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 882-884, doc núm 476. Idem: pp 884-886, doc núm 477. En els dos documents s'especifica que la donació esponsalícia es va realitzar segons la llei goda (tercer llibre, títol primer).

9 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 929-930, doc núm 507. “Pergamins de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”: pp 191-193, doc núm 30. 10 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 1122-1123, doc núm 618. 11 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 1230-1232, doc núm 700.

seus vassalls van tornar a la seva fidelitat12. El desenllaç dels esdeveniments és sorprenent. Artau I

havia dut la iniciativa militar durant la majoria del temps. És fa difícil explicar com Ramon IV va poder capgirar la seva delicada situació, si no és a través de la diplomàcia. Malauradament, no s'ha trobat cap pista que indiqui com ho va aconseguir13.

Malgrat l'acord de pau, els enfrontaments no van trigar a aparèixer. Aquesta vegada, sembla ser que la iniciativa diplomàtica i militar inicial va ser de Ramon IV. El dia 4 de març de 1069, Ramon IV va aconseguir que el vescomte Geribert s'aliés amb ell, i jurés no fer la pau, ni cap altre acord, amb Artau I, sense el seu consentiment14. Sembla que en aquesta ocasió, Ramon IV estava en

millor posició per fer front als seu cosí Artau I.

Malauradament, seguir els esdeveniments d'aquest rebrot de la violència és difícil. Molts dels documents consultats, entre els anys 1060 i 1090, no estan datats. La seva redacció s'ha de suposar, i el marge de datació és massa gran. Tot i això, es pot veure la violència, i els intents de pacificació, que hi va haver. Es van intentar acords de tot tipus: treves15, paus 16, arbitratges17, entre

12 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 1495 a 1502, doc núms 927 a 937. Idem: pp 1505 a 1507, doc núm 941 a 943. Els autors daten aquests documents entre els anys 1047 i 1098. Tanmateix, per l'interval temporal que suggereixen els autors, i el decurs dels esdeveniments, hi ha altes probabilitats que, una gran part, es corresponguin al voltant de l'any 1067.

13 Pierre Bonnassie afirma en “Catalunya mil anys enrera (segles X-XI). 2/Economia i societat feudal” que Ramon IV va aconseguir decantar la victòria al seu favor llançant els musulmans contra els seus enemics. Encara que no és descartable que Ramon IV emprès mercenaris musulmans, és poc probable que el comte aconseguís que els sarraïns llancessin un atac a gran escala contra els dominis dels comtes d'Urgell i del Pallars Sobirà. En aquella època (entre el 1040 i 1070) els musulmans no disposaven dels recursos necessaris per realitzar una empresa militar d'aquesta magnitud. Estaven sotmesos pagar les paries per evitar atacs cristians. Un altre factor que s'hauria de tenir en comte és la mort d'Ermengol III, en el 1066. Fet que va privar a Artau I d'un valuós aliat. El nou comte d'Urgell trigaria un temps en ser un aliat eficaç. Primer hauria d'afermar el seu control sobre el comtat.

14 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 1288, doc núm 745.

15 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 1485-1487, doc núm 918. Greuges presentats per Ramon IV del Pallars Jussà contra Artau I del Pallars Sobirà, degut al trencament d'un treva de Déu. Document datat entre el 1047 i 1081.

Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 1493-1494, doc núm 925. Greuges presentats per Ramon IV a Ermengol IV, per haver trencat la treva de Déu.

16 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 1483-1484, doc núm 917. El document indica que el rei Sanç d'Aragó va pressionar a Ramon IV i a Artau I, per què s'arribessin a un acord de pau. Document datat entre els anys 1064 i 1079.

Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 1489-1490, doc núm 922. Aquest segon document és un acord entre Ramon IV i Artau I, en el que estableixen unes penyores degudes a un acord previ. En aquest cas, també hi va intervenir el rei d'Aragó. Encara que la data proposada pels autors és entre els anys 1049 i 1081, el context fa suposar que fa referència al tractat anterior. Per tant, la data correcta estaria compresa entre els anys 1064 i 1079.

17 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 1487-1488, doc núm 920. En aquest acord, Ramon IV i Artau I van pactar que les seves queixes serien jutjades per barons (escollits per ells dos). En el cas que els jutges no arribessin a cap acord, Ramon IV i Artau I resoldrien les seves diferències per mitjà del sacrament i la batalla judicial. Document datat entre els anys 1049 i 1081.

Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 1489, doc núm 921. Amb aquest acord, Artau I dona a Ramon IV uns feus. El document explicita que la cessió va ser deguda a una sentència arbitral. En aquest cas, no es pot afirmar que la sentència sigui deguda a l'arbitratge anterior. Segurament, hi van haver diversos plets i arbitratges entre els dos comtes.

altres pactes18. Pels documents, dóna la impressió que, aquesta vegada, les forces de tots dos

bàndols estaven equilibrades. Això devia contribuir a que la guerra fos llarga i devastadora.

El temps, però, va ser aliat de Ramon IV. De mica en mica va anar guanyant posicions a Artau I. Així, va conquerir diversos castells, i els nobles van acceptar la seva senyoria19. Fins i tot,

hi havia senyorius que es posaven sota la seva protecció20. En aquesta ocasió els seus vassalls no

van fugir de la seva obediència, com ho havien fet en el passat. Tot i els progressos, la guerra es devia fer massa llarga. Ni la mort d'Artau I en el 1081 la va aturar. El seu fill, i successor, Artau II del Pallars Sobirà (?–[1081–1115?]) va continuar la lluita de manera decidida21. Segurament, per

aquest motiu va decidir tornar a dur la guerra, també, en el terreny diplomàtic. La experiència de la guerra anterior li devia suggerir el seu primer objectiu. Era evident: el comte d'Urgell22.

L'inici de les negociacions entre Ramon IV i Ermengol IV d'Urgell (1056?–[1066–1092]) no es poden especificar. El que es pot afirmar es que es van començar a normalitzar, a partir del setembre de 1087. En dos acords, Ermengol IV va perdonar a Ramon IV a canvi d'una suma de diners23, i va donar-li un castell a canvi que el reconegués com a senyor24. Així, Ramon IV es va fer

vassall del comte d'Urgell, i va establir relacions cordials amb ell. Amb diversos acords posteriors, concretament del gener de 1086, els dos comtes van estrènyer la seva relació feudal. Ermengol IV li va cedir diversos castells25, i van resoldre el contenciós que tenien sobre Llimiana26. En

contrapartida, Ramon IV va confirmar ser vassall del comte d'Urgell, i defensar-lo contra tots els homes27. D'aquesta manera, Ramon IV va deixar a Artau II sense el seu millor aliat.

Malgrat perdre l'ajuda del comte d'Urgell, Artau II va continuar la lluita. Dissortadament, no va la va poder mantenir gaire temps més. Així, en el 20 de juliol de 1093, Ramon IV i Artau II van arribar a un acord de pau. Ramon IV li va donar uns castells pels quals, Artau II, es va convertir en vassall de Ramon IV, li va jurar fidelitat, i li va prometre defensar-lo contra tots els homes excepte

18 “Pergamins de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I”: pp 1487, doc núm 919. Idem: pp 1402-1405, doc núm 851. 19 “Pergamins de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”: pp 258, doc núm 79.

20 “Pergamins de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”: pp 368, doc núm 154.

21 “Pergamins de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”: pp 520-521, doc núm 253. En aquest document, Ramon IV enumera una llista d'accions d'Artau II i els seus homes, contra les seves terres. La majoria d'accions que esmenta són cavalcades. Artau II ja no devia tenir prou força com per prendre castells.

22 Un pas evident era privar a Artau I del suport d'Ermengol IV d'Urgell. El Pallars Jussà era més ric que el Pallars Sobirà. Per tant, Artau I no devia poder mantenir una guerra llarga sense ajuda externa. Hi ha un detall interessant: Ramon IV i Artau I van signar la pau de 1067 un any després de la mort d'Ermengol III. Si es té en comte que les negociacions devien iniciar-se l'any anterior; no resultaria impossible que la mort del comte d'Urgell, en el 1066, motivés a Artau I a arribar a un acord. Encara que l'acord li fos desfavorable.

23 “Pergamins de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”: pp 278-279, doc núm 92. 24 “Pergamins de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”: pp 276-278, doc núm 91.

25 “Pergamins de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”: pp 385-386, doc núm 166. Idem: pp 390-391, doc núm 169.

26 “Pergamins de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”: pp 389-390, doc núm 168. 27 “Pergamins de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”: pp 387-389, doc núm 167.

el comte d'Urgell28.

La guerra, però, no va acabar. Hi va haver un altre rebrot d'hostilitats a partir del 1110, aproximadament. En aquesta ocasió, la guerra va ser més breu que l'anterior. Entre els anys 1112 i el 1124 es van iniciar les negociacions. Cal destacar que els documents mostren una clara preeminència de Bernat Ramon I del Pallars Jussà (?–[1112–1124]).

En un primer tractat, Bernat Ramon I i Artau II van acordar pledejar davant el rei d'Aragó, si Bernat Ramon I ho requeria. Per garantir el conveni, Artau II va haver d'entregar 100 ostatges29. El

sol fet que Artau II acceptés unes condicions tant dures, mostra la precarietat de la seva posició. En un altre acord, els dos comtes van convenir finalitzar l'enfrontament que tenien30. Els llargs anys de

guerra havien provocat una gran tensió entre la noblesa de la regió. Per solucionar les possibles transgressions de la pau, es van acordar diverses clàusules pels infractors. En aquest cas, les dues parts van posar penyores: homes31, castells i diners.

Tot i els acords signats amb Artau II, i les garanties dipositades, Bernat Ramon I va teixir una xarxa d'aliances. L'objectiu era evitar una nova guerra amb el comte de Pallars Sobirà, o tenir aliats per lluitar contra ell. Un d'aquesta aliats va ser el comte d'Urgell. En un tractat contemporani als anteriors, Ermengol IV va prometre a Bernat Ramon I que si Artau II incomplia els acords pactats, podria comptar amb la seva ajuda32.