Les dues primeres rúbriques, dels Furs de València, definien el regne i la ciutat de València, i regulaven els llocs públics. La tercera rúbrica, [3. De la Cort], definia la Cort. Regulava la seva organització, les seves atribucions i la seva autoritat, i els procediments judicials. De tots aquests furs, se'n poden destacar dos: el 18 i el 19. El fur 18 indicava que la Cort només podia jutjar segons els Furs.
“La cort, ab conseyl dels prohòmens de la ciutat, jutge tots los pleyts criminals e civils, observades en totes coses e per totes les costumes de la ciutat.”
El fur 19 estipulava que els jutges només jutjarien una causa segons les proves presentades. Una mesura encaminada a assegurar la imparcialitat de la justícia.
“La cort o.l jutge, no jutge los pleyts segons la sua consciència ne segons ço que sabrà, mas
segons ço que les parts al.legaran davant ell e provaran, car covinent cosa és que.l jutge do sentència segons aquelles coses que davant ell seran provades leyalment.”
La sisena rúbrica, [6. De clam que no sia mudat], regulava el procediment per a jutjar una demanda o demandes: ordre, condicions i requisits, com s'havia de retirar, etc. Per exemple, el fur 58 indicava l'ordre dels plets. Qui primer acusava tenia el dret a ser el primer en dur la seva causa davant la Cort.
“Aquel qui.s clamarà primerament a la cort, primerament men son pleyt e sie hoït, e la cort destrengue son adversari de respondre a aquell qui primerament se serà clamat.”
També, l'acusador podia modificar la seva acusació, abans que la sentència definitiva fos dictada. Això estava regulat amb el fur 62.
“Tota hora aquel qui.s clama pot a son clam créxer e minvar, e mudar, e corregir e esmenar, entro a la sentència diffinitiva.”
El primer fur (fur 63) de la setena rúbrica, [7. Quals persones e quals coses pusque hom pendre sens manament de la Cort], regulava els casos en que un malfactor podia ser detingut per qualsevol persona. El malfactor, però, havia de ser entregat a la Cort.
“Ladre, robador manifest, heretges, sodomita, talador de nuyt de vinyes, d'orts e de camps, liurament pusquen ésser preses per tot hom sens manament de la cort, e que sien menats a la cort e liurats.”
La rúbrica [9. D’aquels qui fugen a les esgleyes] regulava la protecció que oferien les esglésies, i les excepcions a la protecció: haver comés un crim dins de la sagrera, o ser un assassí.
La rúbrica [17. D’aquells qui seran appel·lats en dret] prohibia pledejar entre familiars propers, i serfs contra patrons o expatrons.
La rúbrica [21. Dels advocats] regulava la figura del advocat, algun dels seus procediments, i la seva conducta. Segons el fur 134, l'advocat havia d'estar present en el judici.
“Aqueles coses les quals los advocats al.legaran en presència de les parts de les quals seran los pleits, aytant vallen com si d'aquels senyors dels pleyts eren al.legades e dites.”
El fur 136 estipulava la conducta que havia de seguir un advocat. Finalment, el fur 137 prohibia l'exercici de l'advocacia a diversos col·lectius. Entre altres, no podien exercir com a advocats els religiosos i oficials reials.
Els furs de la rúbrica [26. D'aquelles coses que seran feytes per força o per paor] anul·laven qualsevol transacció o acció feta sota amenaça o extorsió.
“Les vendes, les donacions, les transaccions que per força de poder seran feytes, no hajen valor ne fermetat.”
En la rúbrica [27. De mal enguan] s'estipulava el procediment a seguir en casos en els que, per mitjà de l'engany, algú es veia agreujat. És interessant veure com la pena no era proporcional a la quantitat estafada. Segons el fur 182, la pena havia de ser modulada segons l'estafa comesa.
“Engan no deu ésser estimar segons la quantitat del preu, mas segons la qualitat del feyt, ço és que no deu hom esguardar segons la quantitat del preu sie poc o gran, mas deu hom esguardar si el feit, sie poch o gran, serà feit algun engan o no.”
Les rúbriques [28. De restitucio de menors] i [29. Si tudor o curador serà e.ls feyts dels menors]estan centrats protegir els menors, tant des del punt de vista judicial com dels seus interessos personals i bens materials. Tots els furs de la rúbrica 28 insisteixen en definir la majoria d'edat als 20 anys. Els furs de la rúbrica 29 estan centrats en la tutoria dels menors.
[30. De arbitres reebuts e de dar seguretat] definia la figura de l'arbitre judicial, i els procediments arbitrals. Es pot veure com els Furs pretenen potenciar la figura de l'arbitre, i les sentències arbitrals. No només devia servir per descarregar a la institució judicial de feina, també permetia resoldre disputes de manera més amigable. El primer fur d'aquesta rúbrica, el 206, obligava als pledejants acceptar les sentències arbitrals.
“Si alcuns comprometran sots certa pena sobre alcuna cosa en àrbitre o en àrbitres, e la un d'aquels qui hauran compromés no volrrà comparer o venir davant aquel àrbitre o àrbitres, aquel
qui no y volrrà venir és colpable, [...].“
[33. De juhiis] regulava determinats aspectes de l'aparell judicial: els jutges i alguns procediments judicials. Així, qualsevol persona no podia ser jutge. El furs 248 i 259 indicaven que una dones, enemics, malfactors, persones de poc fiar o menors d'edat no podien ser jutges.
“Fembra, furiós, infamis, menor de XX ans, enemichs capitals o sospitosos per justa o per rahonable cosa, no sien jutges ne delegats ne àrbitres.”
“Alguns són enbargats que no pusquen ésser jutges, enaxí com cech, sort, furiós, e aquel qui no haurà XX ans complits e fembres e servus, e qui reebrà diners o do o servii o loguer que lo sentència per alcú.”
D'altra banda, els furs 246 i 262 prohibien que un jutge jutgés una causa que l'afectés personalment, o jutjar una causa en la que tingués lligams familiars directes amb algun dels pledejants.
“Establim e deïm que negú no sie jutge ne do sentència en la sua casa pròpia, [...].” “En civils negocis o feyts criminals, pare no pot haver fill en jutge, ne fill lo pare.”
Evitar l'eternització d'un plet era, també, una preocupació. De manera que, amb el fur 247, es va limitar el temps màxim que podia durar un judici. En principi, era de 30 dies, excepte que hi hagués un motiu raonable per allargar-lo.
“Tots los pleits e les demandes civils e criminals sien concluses dins XXX dies, si donchs no s'esdevenia que fossen alongades [...] o per alcuna justa cosa que fos rahonable.”
La rúbrica [35. De contestatione litis, ço és de començar lo pleyt] regulava l'inici d'un procés judicial. El primer fur, el 266, indicava que un plet començava amb una demanda, i la seva resposta, davant d'un jutge.
“Lo pleyt és començat la-donchs com la demanda e la resposta a aquella demanda per les parts és feita al jutge. [...].”
[36. De dilacions, ço és, de alongaments e de fèries, ço és, de dies en que hom no deu pledeyar] establia la obligatorietat d'anar a declarar abans de tres dies haver estat citat. Tot i això, el fur 273 permetia allargar aquest període entre tres o cinc dies, si era degut a una causa justificada. La rúbrica també prohibia realitzar judicis en determinades dates com en diumenges, des de Nadal fins al gener, i altres festivitats cristianes.
[37. De jurisdiccio, ço és, de poder de tots els jutges, e de for covinent, ço és, de cort covinent] establia el poder dels jutges i la seva jurisdicció. Cal destacar el fur 289, en el qual s'indica que el jutge rebia el poder del rei.
“Nengú no pusque ésser jutge elet, si no.l fa el príncep o son lochtenent en les nostres viles e els lochs. [...].”
A més, el fur 292 definia la jurisdicció del jutge. En principi, els jutges eren investits amb tot el poder necessari, per imposar la justícia en el territori assignat.
“Aquel a qui és dada jurisdicció, ço és poder de jutjat o d'altres coses a fer en juhii, totes aqueles coses li són atorgades, sens les quals aquela jurisdicció o poder no.s pot acabar ni complir.”
[49. De dan donat] tipificava esmenes degut a danys materials o personals. A més, els Furs penaven contundentment el perjuri. El primer fur de la rúbrica, el 378, indicava que un acusat que negués el seu crim, i aquest es comprovés en un posterior judici, la pena seria doblada.
“Si alcun darà o farà dan a altre, e aquel qui haurà dat o feyt lo dan lo negarà, e puys serà provat que a tort li haurà feit aquel dan o donat, en doble deu ésser condempnat.“
També incloïa casos que no eren considerats criminals. Per exemple, el fur 385 estipulava que els danys accidentals o fortuïts no eren accions criminals.
“No és en colpa aquel qui per empenyiment d'altre o per força de vent darà o farà dan a altre, car cosa que no és en colpa ne deu sofferre ni haver dan.”
Tampoc, segons el fur 384, era penat danyar o matar a un lladre, durant la seva acció criminal. Tanmateix, això només si el lladre atacava o es resistia a ser pres.
“Cascun pot ociure ladre pres en lo furt, enaxí si ell se defen ab dart o ab altres armes.“ Les rúbriques [95. Que la muller per lo marit ni.l marit per la muller ne la mare per lo fil no sie demanada] i [60. Ne.l fill per lo pare ne.l pare per lo fill emancipat, ne.l libert per lo patró sia demanat] especificaven que els membres d'una família no podien ser acusats per les accions d'un altre dels seus membres.
[62. De proves] regulava l'obligatorietat de presentar proves per a demostrar la culpabilitat, fur 460; i introdueix el principi de presumpció d'innocència, fur 454.
“Dret és que aquel qui vol acusar, que haje cartes o proves que proven e demostren clarament ço d'on acusarà.”
“Si alcú demanarà possessions o altra cosa a altres per sues, deu-les demanar segons orde de dret e que prou que sien sues, car lo posseïdor no és tengut de provar que aqueles coses que posseex sien sues, car si aquel qui demana no porà provar que sien sues, la senyoria d'aquelles coses roman al posseÿdor.”
[63. De testimonis] regulava el procediment per a acceptar testimonis, i el seu comportament. De manera que, els captius (fur 461), els menors de 13 anys (fur 476), els familiars, els individus relacionats amb la causa, els enemics o criminals (fur 473), no podien ser admesos com a testimonis. Igual que en els Usatges, el furs 470 i 481 indicaven que dos o tres testimonis adequats podien provar totes les causes.
Això feia que assegurar la veracitat dels testimonis fos important. El fur 462 obligava als testimonis a dir la veritat.
“Manam que aquels qui seran treyts en testimoni que juren de dir veritat, [...].”
El càstig pel perjuri estava contemplat en el fur 479. El fals testimoni es castigava amb una pena equivalent al que havia perdut la persona perjudicada en el judici.