Internet: http://www.bcn.cat Núm. 28 / Any XCIII 30 d’octubre de 2006 Intranet: http://www.ajuntament.bcn
GASETA
MUNICIPAL
SUMARI
Consell Municipal
Acta primera sessió extraordinària
8-IX-2006 ... 2050 Acta segona sessió extraordinària
8-IX-2006 ... 2061
Convenis
Convenis de col·laboració i autorització
paisatgística ... 2075
Consells Municipals de Districte
Districte 1. Ciutat Vella. Acords
sessió 5-X-2005 ... 2103 Districte 2. L’Eixample. Acords
sessió 11-X-2006 ... 2103 Districte 7. Horta-Guinardó. Acords
sessió 3-X-2006 ... 2104 Districte 9. Sant Andreu. Acords
sessió 4-X-2006 ... 2105 Districte 10. Sant Martí. Acords
sessió 4-X-2006 ... 2106
Personal
Concursos
Bases generals que han de regir la convoca-tòria de cinc concursos per a la provisió de
set llocs de treball ... 2108 Un lloc de director/a de Centre de Serveis
Socials ... 2109 Dos llocs de director/a de Centre Cívic ... 2110 Un lloc d'inspector de Districte ... 2110 Dos llocs de supervisor/a d'equips i/o sistemes
d'atenció al ciutadà ... 2111 Un lloc de treball de director/a de Centre de
Serveis Socials ... 2112 Bases generals que han de regir la
convoca-tòria d’un concurs per a la provisió d’un lloc
de treball de l'IMEB ... 2112 Responsable del Punt d'Atenció de l'IMEB ... 2113 Modificació bases ... 2114 Nomenaments
Nomenaments de funcionaris de carrera ... 2114
Anuncis
Acta de la primera sessió extraordinària celebra-da el dia 8 de setembre de 2006 i aprovacelebra-da el dia 6 d’octubre de 2006
Al Saló de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelo-na, el dia vuit de setembre de dos mil sis, s’hi reuneix el Plenari del Consell Municipal, en sessió extraordi-nària, sota la presidència de l’Excm. Sr. Alcalde, Joan Clos i Matheu. Hi concorren els Ims. Srs. i la Ima. Sra. Tinents d’Alcalde, Francesc Xavier Casas i Masjoan, Jordi Portabella i Calvete, Imma Mayol i Beltran, José Ignacio Cuervo i Argudín, i Jordi Hereu i Boher, i els Ims. Srs. Regidors i les Imes. Sres. Regi-dores Maravillas Rojo i Torrecilla, Assumpta Escarp i Gibert, Francesc Narváez i Pazos, Pere Alcober i Solanas, Catalina Carreras-Moysi i Carles-Tolrà, Im-maculada Moraleda i Pérez, Carles Martí i Jufresa, Montserrat Ballarín i Espuña, Ferran Julian I Gonzá-lez, Sara Jaurrieta I Guarner, Montserrat Sánchez I Yuste, Xavier Trias i Vidal de Llobatera, Joan Puigdo-llers i Fargas, Sònia Recasens i Alsina, Jaume Ciura-na i Llevadot, Magda Oranich i Solagran, Joaquim Forn i Chiariello, Joana Ortega i Alemany, Teresa M. Fandos i Payà, Eduard García i Plans, Alberto Fernández Díaz, Ángeles Esteller Ruedas, Jordi Cor-net i Serra, Emma Balseiro Carreiras, Maria Caridad Mejías Sánchez, Xavier Basso i Roviralta, Alberto Villagrasa Gil, Jaume Oliveras i Maristany, Pilar Vallugera i Balañà, Xavier Florensa i Cantons, Ricard Martínez i Monteagudo, Eugeni Forradellas i Bombar-dó, Ricard Josep Gomà i Carmona, Elsa Blasco i Rie-ra i Ignasi Fina i Sanglas, assistits pel secretari gene-ral, Sr. Jordi Cases i Pallarès, que certifica.
Hi és present l’interventor municipal, Sr. Antonio Muñoz i Juncosa.
Constatada l’existència de quòrum legal, la Presi-dència obre la sessió a les onze hores i cinquanta mi-nuts, que té com a únic punt del seu ordre del dia:
Presa de coneixement de la renúncia de l’Excm. Sr. Joan Clos i Matheu a l’Alcaldia de Barcelona.
La Presidència, primerament, dóna la paraula al secretari general, el qual llegeix l’escrit següent, de 8 de setembre de 2006, que l’Excm. Sr. Joan Clos i Matheu adreça al Plenari del Consell Municipal:
“Comunico a aquest Consell Plenari la meva volun-tat de renunciar al càrrec d’alcalde de la Ciuvolun-tat.
Demano, per tant, a aquest Consell que prengui coneixement de la meva renúncia i adopti les disposi-cions necessàries per procedir a l’elecció de nou al-calde.”
A continuació la Presidència obre un torn d’inter-vencions perquè, de conformitat amb l’acord de la Junta de Portaveus, els representants dels diferents Grups municipals puguin expressar el seu posicio-nament.
Fa ús de la paraula, en primer lloc, la presidenta del Grup Municipal d’Iniciativa per Catalunya Verds-EU i A, l’Ima. Sra. Imma Mayol i Beltran, que pronun-cia el discurs següent:
“Alcalde, regidors, regidores, autoritats, senyores i senyors,
Siguin les meves primeres paraules per a desitjar el millor al fins ara alcalde i futur ministre, Joan Clos. Des d’Iniciativa Verds Esquerra Unida tenim el con-venciment que tot l’esforç i dedicació que ha destinat durant més de vint-i-set anys a aquesta ciutat des de diferents responsabilitats fins a arribar a ser-ne alcal-de, continuarà des del Ministeri. Quan s’estima Bar-celona i es porta a dins, aquesta condició acompanya sempre.
Durant aquests darrers deu anys Barcelona ha canviat molt, molt més que en altres èpoques. Ha es-devingut una ciutat més complexa. Alguns d’aquests canvis en clau, justament, de complexitat voldria sin-gularitzar-los.
En primer lloc, el canvi de l’homogeneïtat a la di-versitat cultural. En menys de deu anys Barcelona ha esdevingut un ciutat multicultural amb una gran di-versitat d’orígens i, per tant, de bagatges culturals, lingüístics, religiosos... Avui tenim a Barcelona divuit nacionalitats amb més de 5.000 persones, i quaranta-quatre nacionalitats amb més de 500.
En segon lloc, el canvi cap a la diversitat de models familiars i convivencials. Aquest és un canvi estructu-ral molt important per a la nostra ciutat, del qual se n’han de despendre necessàriament polítiques públi-ques. La família nuclear tradicional, matrimoni hetero-sexual amb fills i filles, ha perdut presència relativa de forma accelerada: avui només representa a la ciutat menys d’un 30% i en deu anys hi ha hagut una pèr-dua de 5.000 unitats d’aquest tipus de família. En contraposició, hi ha una veritable eclosió de llars uni-personals, famílies monoparentals, que acostumen a ser monomarentals, parelles de fet, nuclis familiars no constituïts, unions homosexuals... Aquest dens entra-mat de modalitats familiars és avui un component es-tructural de la Ciutat. Les parelles de fet i famílies monoparentals s’han doblat en deu anys. Les llars unipersonals han passat del 18 al 27 per 100. Els matrimonis civils superen des de l’any 2000 els reli-giosos.
El tercer canvi que s’ha produït és en l’estructura d’edats, en les significacions socials i culturals de les diferents etapes del cicle vida de les persones. Molta gent gran manté projectes de vida autònoma, però amb risc de desvincle i solitud; i una etapa de joven-tut que s’allarga molt en el temps, però molt vulnera-ble a les noves i clàssiques precarietats vitals.
L’últim canvi que voldria singularitzar –n’hi ha molts més, però he d’escollir perquè tinc un temps limitat– és el canvi cap a unes pautes incertes, precàries i molt fràgils d’inserció en el mercat de treball i en l’ha-bitatge. No deixa de ser una paradoxa, una contradic-ció d’aquelles que no ens agraden gens que, en una
fase molt expansiva de l’economia i en un moment de quasi plena ocupació a la Ciutat, el 23% de les perso-nes joves tinguin un contracte tan a precari que con-dicionen absolutament els seus projectes vitals. A això cal afegir-hi la dificultat d’accés a l’habitatge no només per part dels sectors socials més desfavorits, sinó també de les classes mitjanes.
Tot això provoca impactes acumulats molt potents sobre la vida quotidiana de les persones de la Ciutat i, per tant, des del govern de la Ciutat hem hagut d’anar definint les nostres polítiques públiques per a respondre justament a aquestes necessitats. Per això, fa tres anys les tres forces polítiques que gover-nem la Ciutat des de fa molts anys signàvem un acord, en el qual llegíem la Ciutat en aquesta clau i fèiem quatre apostes estratègiques que són vigents i que varen ser un encert.
En aquell moment ja significaren un cert gir en les polítiques municipals, un cert accent de canvi: gir que ara, en la recta final del mandat, voldríem accentuar. Aquest gir i canvi en el nou mandat al fil de la reflexió estratègica que hem fet des d’Iniciativa per Catalunya Verds Esquerra Unida, i que totes les forces políti-ques haurem de debatre el mes de maig vinent, obri-ran un nou horitzó en el govern de la Ciutat.
Les prioritats acordades en aquell moment, els quatre eixos avui vigents i en fase de pràctic acaba-ment dels projectes significaven: una clara aposta per les polítiques públiques d’atenció a les persones; en segon lloc, una aposta per l’habitatge públic en un moment de moltes dificultats; en tercer lloc, una aposta pel manteniment integral de l’espai públic pas-sant de posar l’accent en l’obra nova, a la cura, al manteniment de l’espai existent a la Ciutat; i en quart lloc, l’aposta per les polítiques que permetessin una millor, major i més intensa convivència a la Ciutat.
Aquestes quatre prioritats han estat treballades in-tensament i voldria singularitzar algunes de les coses més importants que s’han fet.
En primer lloc, una aposta significativa de les políti-ques públipolíti-ques socials, culturals, educatives i d’aten-ció a les persones. Només donaré alguns exemples; no els vull cansar, però hi ha algunes coses que em sembla que són desconegudes i no ho poden ser, perquè han estat polítiques que han significat una atenció intensa i que volen respondre a les necessi-tats de la gent.
A finals de 2006 acabarem la xarxa d’acolliment de persones sense sostre: 10 centres, més de 700 pla-ces, i 23 habitatges d’inclusió; això significa doblar en pressupost i en capacitat l’atenció existent fins ara. Hem arribat amb la Generalitat a un acord inexistent en els vint-i-tres anys de Govern de Convergència i Unió que ha comportat en tres anys, 2005-2007, cin-quanta nous equipaments per a gent gran i persones amb disminució, 100 milions d’euros. Aquest acord és molt important i insisteixo, que havíem tingut moltes dificultats amb l’anterior Govern de la Generalitat per a poder arribar a acords similars.
Hem incrementat i doblat l’atenció a les persones en situació de marginalitat, toxicòmanes. Hem incremen-tat en 1.000 noves places les escoles bressol. Estem a la fase terminal d’elaboració del nou projecte jove, un nou impuls a les polítiques de joventut, hem fet 29 bi-blioteques, n’hi ha projectades 6 més per al 2007 i avui podem afirmar amb gran orgull que una de cada qua-tre persones de la Ciutat té carnet de biblioteca.
En segon lloc, hem fet un esforç molt important en polítiques d’habitatge. Aquest esforç és difícil que si-gui percebut per la gent perquè les necessitats són moltes i durant molts anys no hem trobat ni en el Go-vern de la Generalitat cap aliat per a fer aquestes po-lítiques, ans el contrari, unes polítiques fiscals que des del Govern de l’Estat dificultaven l’acció d’aquest Ajuntament.
El Pla d’habitatge significa que en quatre anys tin-drem 10.243 habitatges protegits, dels quals gairebé el 50% seran de lloguer. Això representarà el 25% en el context de l’habitatge nou de la ciutat de Barcelo-na. És insuficient per les necessitats que hi ha, però és un salt qualitatiu molt important que s’ha fet durant aquest mandat.
En tercer lloc, el manteniment integral de l’espai públic per sobre de l’obra nova, en la qual hem fet una certa aturada perquè hem volgut reparar, cuidar a fons allò que tenim: una ciutat molt utilitzada, cada vegada més intensament. Hem arranjat –els projec-tes ja són també en fase terminal– més de 700 car-rers de la Ciutat, el 20% dels existents, dedicant-hi 124 milions d’euros. Hem rehabilitat de manera inte-gral, fent-hi un lifting profund com diem en llenguatge col·loquial, onze parcs i hem millorat les infraestruc-tures d’altres 26 aplicant-hi 117 milions d’euros més.
Per últim, hem millorat la convivència en un pro-gressiu i intensiu ús de l’espai públic, Aquesta és una aposta difícil, no ens enganyem. Hem incrementat molt significativament els recursos de manteniment i de neteja, però això no és suficient. Hem hagut de gestionar els conflictes d’interessos que existeixen a la Ciutat i que s’expressen en l’espai públic, per exemple entre les ganes de viure la ciutat de nit i el descans. Barcelona ara no dorm: allò que fa un temps dèiem de Nova York succeeix a Barcelona on hi ha moltíssima gent que no dorm i viu la Ciutat de nit i, consegüentment, en segons quines zones, l’altra gent té dificultats per a dormir. Això, es denunciï com es denunciï, no és fàcil de resoldre, i hem hagut de fer polítiques d’acord, de seguiment, de control, de vi-gilància, de pacte, que és l’única forma de fer-hi front. Hem aconseguit, finalment, la col·laboració dels Mossos d’Esquadra que permetrà que hi hagi una po-licia pròxima que sigui capaç de respondre al servei de policia que necessita la Ciutat.
Aquestes prioritats són avui vigents. Han estat la manera que aquest govern ha tingut de rellegir la Ciu-tat, i són la política comuna dels tres socis de govern. També hi ha hagut diferències. Per què negar-ho? Hi ha hagut diferències en els mètodes i en les políti-ques, per exemple, per a abordar millor la convivèn-cia en l’espai públic. Des de la màxima voluntat de servei de tot l’Ajuntament, també de l’oposició, hi ha hagut polítiques que no han estat concertades i que nosaltres hem cregut que no han estat encertades; per exemple, algunes parts de l’Ordenança sobre el civisme que, al nostre parer, no resolen els proble-mes i estigmatitzen determinats col·lectius. Aquests diferents punts de vista que hi ha hagut a l’Ajunta-ment també representen la diversitat de la Ciutat.
ara la Barcelona quotidiana”, que la transformació de Barcelona no s’havia de sustentar més en grans es-deveniments, sinó en un aposta decidida per treballar per la vida quotidiana de la gent. Algunes d’aquestes reflexions les faré en la següent sessió d’investidura del nou alcalde.
Voldria acabar dient que estem vivint una situació anòmala: un canvi d’alcalde en la recta final del man-dat; i nosaltres pensem i proposem a la resta de Grups que aquesta situació anòmala val la pena que esdevingui una oportunitat.
Moltes gràcies.”
Intervé, seguidament, el president del Grup Munici-pal d’Esquerra Republicana de Catalunya, l’Im. Sr. Jordi Portabella i Calvete, que pronuncia el discurs següent:
“Alcalde, tinents d’alcalde, regidors i regidores, au-toritats, veïns i veïnes, ciutadans i ciutadanes tots, vull començar agraint la feina feta a l’alcalde Joan Clos. Aquests anys hem compartit molts projectes per Barcelona amb una relació que ha estat dinàmica i in-tensa entre dos partits distints que, com li correspon a dos partits distints, ha tingut molts punts de coinci-dència i altres de discrepància. Però no crec que hagi de parlar de les discrepàncies perquè aquestes dis-crepàncies han estat sempre gestionades en el si del govern i hem sabut trobar la sortida adequada en aquells punts de vista diferents. Per tant, el que sí m’agradaria fer és poder explicar algunes de les co-ses que hem fet i també combatre algunes que, per insistència, s’intenten fer de Barcelona com una idea de ciutat.
Aquests darrers anys hem sentit sovint que Barce-lona era una ciutat aparador i jo crec que no és així. Barcelona és una ciutat que ha estat capaç d’adap-tar-se als processos de globalització que tenen una conseqüència directa en la ubicació de la ciutat en el conjunt de les ciutats del planeta, però també en les relacions que s’estableixen dins la mateixa ciutat. És la “ciutat líquida” de Bauman. És aquell tipus de rela-ció en el qual hi ha una major fragilitat en el vincle de pertinença a la ciutat de la que hi havia abans. I això té unes conseqüències sobre com es té cura de l’es-pai públic, sobre el tipus de relació que s’estableix en les empreses i té com a conseqüència un nou model de societat. I per tant, nosaltres hem posat l’accent en aquests temes que evolucionaven probablement a una velocitat més gran que la que podia respondre la mateixa Administració. I ens hem centrat en elements en el que es volia defensar que l’espai públic, tal com tradicionalment ha estat a Europa sigués un espai comú, un espai de tots. No un espai de ningú, no un espai en el qual ningú hi sentia la proximitat ni la per-tinença com per tenir-ne cura. I s’ha fet diferents or-denances en aquest àmbit i s’ha fet diferents actua-cions que perseguien que justament aquest espai públic fos un espai públic de qualitat perquè la gent vol tenir cura també d’aquest espai públic.
Crec també que en tot aquest procés, de vegades, s’ha frivolitzat excessivament al voltant de la feina que fèiem de caràcter social. És evident que hem passat un moment econòmic, que estem passant un moment econòmic bo i és evident que el nombre i el tipus d’eines que té un govern municipal el que pot fer és matisar-ho a l’alça o matisar-ho a la baixa. Però les polítiques de promoció econòmica que s’han fet a
la ciutat de Barcelona han matisat a l’alça el moment econòmic en què vivim. Mai a la nostra història no havíem tingut un milió de llocs de treball i és veritat que cal continuar insistint. Però potser cal insistir en-cara més en el que és la transmissió de la riquesa, de la riquesa de la Ciutat a la quotidianitat de la gent. En la capacitat que la gent noti que quan la ciutat és pròspera, la gent també millora la seva prosperitat.
I crec també que en contra del que s’ha dit sovint de la ciutat aparador, Barcelona ha estat capaç de ti-rar endavant molts tipus de serveis que augmenten sens dubte la qualitat de vida. I en vull citar alguns. Per exemple, el 1980 els usuaris de biblioteques de Barcelona eren 150.000; el 2005, 3.651.000. Visitants de Museus de 791.000 a 7.000.000, perdó, 9.000.000. Centres cívics: d’1 a 49. Centres de Ser-veis Socials de 8 a 33. Persones en atenció domicilià-ria de 171 a 6.774. I poddomicilià-ria continuar amb molts as-pectes. Podria continuar amb el nou Pla de Joventut que estem treballant. Podria continuar amb els 10 Punts d’Atenció a la Dona. Podria continuar amb el nou servei per al diàleg interreligió, o podria continuar amb l’impuls de la Oficina per a la No Discriminació.
Però tot plegat, a part de les actuacions puntuals, siguin en l’àmbit de generar l’estructura de ciutat, si-guin en l’àmbit específic de l’atenció a la persona, el que marca és un model de ciutat. I aquest model de ciutat, que també defuig morir d’èxit, defuig també aquesta vinculació que sovint s’ha volgut donar en un pes de les coses que són més volàtils en lloc de les coses que són més sòlides.
Barcelona ha fet, doncs, una aposta per aquelles coses que fan que les ciutats vagin bé. Ha estat ca-paç de fer un canvi a nivell econòmic en el qual ha in-corporat no només les noves tecnologies, sinó un tei-xit industrial que aposta per espais on el coneixement forma una part decisiva. És nou Portal del coneixe-ment, és el nou espai biomèdic, són les seves univer-sitats, és el 22@. I és també en aquesta barreja eco-nòmica necessària per a avançar, per a prosperar i per a millorar que també hi ha el turisme que també hi ha altres activitats vinculades als serveis a les perso-nes. Així que nosaltres pensem que l’estratègia esco-llida a Barcelona, i l’estratègia és un buc pesat que no pot fer giragonses ràpides, és una estratègia que va ben encarada en els reptes del segle XXI.
Seria fals que qualsevol persona volgués fer un ba-lanç triomfant, un baba-lanç de cofoisme, perquè no hi ha temps. Com he dit abans, a la velocitat que pas-sen les coses, a mesura que vas adoptant diferents elements de correcció sobre allò que ja existeix, aca-ba superant-te la velocitat dels esdeveniments nous que es produeixen. Però l’estratègia sí és la correcta. La indicació, la línia d’allò que ha de fer una ciutat per a ser competitiva en el segle XXI i poder atendre ade-quadament a les persones sí és la correcta. Però és veritat també que cal fer implementacions noves que permetin que arribi encara més, com he mencionat abans, la riquesa de la ciutat a la riquesa de les per-sones.
la nostra mateixa ciutat. És per exemple la difícil ges-tió de l’energia. En un moment en què el preu del bar-ril està, em sembla que a 72 dòlars, és evident que estem davant d’un nou model energètic i és evident que ha arribat el moment de les energies renovables amb un procés de descentralització i que els taulats, els carrers i els espais de la ciutat són espais on es pot implementar aquestes energies renovables a la mateixa ciutat. És també una oportunitat per a les no-ves polítiques socials que abans he mencionat. I és també una nova oportunitat perquè els mateixos mi-nistres coneguin la necessitat de tenir una participa-ció majoritària de les Administracions catalanes en la gestió d’infrastructures tant importants com és l’aero-port o com és el l’aero-port.
I per tant, en aquest convenciment del camí del nou ministre segur amb sort, amb encerts i amb èxits, jo voldria recordar-li una frase de Pallach que deia quan anava a Madrid en una negociació l’any 76 amb el PSOE que deia “el Partit Socialista de Catalunya som estrictament catalans. Ens limitem a ser amics dels nostres amics, ni més ni menys” i diu la seva fi-lla, l’Antònia, “i si el cito ara és que aquesta frase l’ha repetida en tots els tons i va morir per ella”. Potser ja no és el moment de morir per ella, però si vas a l’in-fern, bé val recordar-ho.”
Parla, després, el president del Grup Municipal del Partit Popular, l’Im. Sr. Alberto Fernández Díaz, que pronuncia el discurs següent:
“Sr. Alcalde, regidores, regidors, autoritats, senyo-res i senyors,
No deixa de sorprendre que una sessió tant relle-vant com aquesta a la qual els membres del Consis-tori hem estat convocats per a conèixer la renúncia del Sr. Alcalde, els Grups municipals haguem d’inter-venir sense haver escoltat les veritables raons de la renúncia de qui fins ara ha estat alcalde, potser per-què tal resposta és òbvia: que tal renúncia està moti-vada no pas per raons de ciutat, sinó per interessos de partit.
Jo crec que avui s’està demostrant un menyspreu a Barcelona. D’una banda, els barcelonins hem cone-gut que tindrem un nou alcalde no pas per l’anunci de qui fins ara ha estat alcalde, sinó precisament per l’anunci fet pel president del Govern, Sr. Rodríguez Zapatero. D’altra banda, constatem que es canvien ministres per alcaldes pensant malauradament en in-teressos partidistes i no pas en allò que hauria de ser obligat en un bon governant, que és la defensa de l’interès general.
Barcelona tindrà un nou alcalde, sí; però, imposat pel Partit dels Socialistes de Catalunya i no pas esco-llit a les urnes pels barcelonins. És legal aquest pro-cediment? Sens dubte que sí, però també hem de dir clarament que és un frau ciutadà.
El ministre Montilla ha reconegut que ja sabia des de fa un mes que el Sr. Hereu seria el successor del Sr. Clos i que el Sr. Clos seria l’hereu del Sr. Montilla. Potser per això, Sr. Alcalde, vostè ha estat aquestes últimes setmanes més absent que mai de la Ciutat. Potser per això aquest mateix estiu, en ocasió de la crisi de l’aeroport del Prat, quan fins i tot altres institu-cions com el Congrés dels Diputats o el Parlament de Catalunya es varen reunir de manera extraordinària per analitzar la situació, fer propostes i defensar els usuaris i també els barcelonins, aquest Ajuntament,
que tant ha reclamat la seva implicació en la gestió del nostre aeroport, estava absent i guardava silenci. Potser també per això aquest estiu i també aquests dies ha continuat guardant silenci sobre el trasllat d’immigrants irregulars de les Canàries a la ciutat de Barcelona i en aquest cas el silenci, Sr. Alcalde, no tan sols ha estat per part seva, sinó també del màxim responsable municipal d’immigració i, fins i tot, l’alcal-de accil’alcal-dental, Sr. Hereu. Potser per això, també, aquestes darreres setmanes vostè ja estava pendent de ser ministre i qui serà alcalde estava pendent del seu nou càrrec; però, cap de tots dos estava pendent d’allò que era la seva obligació: estar pendent dels problemes de Barcelona i posar-se al capdavant de la defensa dels interessos de la Ciutat. Potser per això, Sr. Clos, aquesta setmana es reuní amb el president del Govern, el Sr. Rodríguez Zapatero, perquè conti-nuava més pendent del seu futur com a ministre que no pas de les seves obligacions, entre les quals hi ha les de resoldre, no el seu futur com a ministre, sinó els dèficits de passat que arrossega la ciutat de Bar-celona, uns dèficits de passat que haurien aconsellat que la seva última reunió fos el darrer esforç amb el president de la Generalitat, ara que encara ho és i abans que potser es doni de baixa del partit Socialis-ta. Això demostraria que la seva actitud respon a la defensa dels interessos de la Ciutat i no pas a uns compromisos amb el seu partit.
Sap que molt sovint li he recordat que vostè ha es-tat més l’alcalde del tripartit que no pas l’alcalde de Barcelona, que vostè ha estat més pendent de donar cobertura política al Partit Socialista que no pas de complir amb la seva primera obligació que és donar empara als veïns. El nyap en forma de tragèdia o la tragèdia en forma de nyap que representa el Carmel malauradament ho exemplifica.
Vostè ha estat també, li ho he recordat molt sovint, l’alcalde de prioritats equivocades, unes prioritats equivocades que es varen evidenciar en el Fòrum de les Cultures, el seu gran projecte en aquest mandat, que fou un fracàs, que va costar un dineral, un ronyó, que va absorbir al llarg dels dos darrers exercicis quasi la meitat del total de les inversions municipals i lògicament quan es gastaven tots aquests diners en el Fòrum de les Cultures, no es gastaven els diners en allò que hauria d’haver estat la seva prioritat, l’atenció a les persones i la millora dels barris.
També ha estat, i li ho he dit sovint, l’alcalde de les rebaixes.
Fa tres anys amb el canvi de govern a la Generali-tat de Catalunya, que deixà enrera vint-i-tres anys de governs de Convergència i Unió substituint-los pel tri-partit, alguns pensaren que, almenys, en clau barce-lonina, trobaríem una sensibilitat diferent; però hem vist el mateix. El tripartit català no ha representat cap canvi envers Barcelona en comparació amb els ante-riors Governs de Convergència i Unió; i vostè, Sr. Al-calde, ha acceptat sistemàticament les rebaixes de l’escassa sensibilitat respecte Barcelona que impreg-nava l’acció del Govern de la Generalitat.
allò que hauria de ser més important en tota acció de govern: l’atenció a les persones, els dèficits en l’aten-ció a la gent gran i a les persones amb discapacitats, en la sanitat, en les escoles. Per si fos poc, també hem constatat el silenci del govern de la Ciutat des-prés que el Govern de Catalunya hagi estat incapaç d’aprovar lleis a les quals Barcelona era tremen-dament sensible: únicament n’esmentaré tres, la llei de serveis socials, la d’habitatge i la de reconeixe-ment de l’Àrea metropolitana de Barcelona.
Hi ha més. En aquesta sessió estem convocats únicament per a valorar la renúncia de l’alcalde i per això hi hauria de preguntar per què quan fa quatre mesos impulsà una àmplia remodelació del govern, que afectà onze dels quinze regidors del Grup Socia-lista, no es va plantejar aquest relleu? Potser perquè vostè no podia ser ministre? Potser perquè el ministre Montilla encara no podia ser candidat? On queda la defensa dels interessos de Barcelona, que és la nos-tra principal obligació?
És obvi, doncs, Sr. Alcalde, que des de l’abril hi ha un govern paralitzat. Són molt mesos, però aquesta situació encara tindrà una certa continuïtat.
Avui afrontem el relleu en l’Alcaldia; però caldrà fer un nou Cartipàs, una nova distribució de responsabili-tat en el si del govern de la Ciuresponsabili-tat, en els quals els al-tres socis estan més pendents de la fotografia i de te-nir més protagonisme que no pas de donar resposta a les prioritats de la Ciutat.
Però, a més, d’aquesta paràlisi municipal que arros-seguem des de fa quatre mesos i que tindrà continuïtat en les properes setmanes, Barcelona pateix una altra paràlisi: la catalana derivada, d’una banda, de la situa-ció de crisi permanent i de desgavell del tripartit a Catalunya i, de l’altra, de la convocatòria d’eleccions anticipades. Barcelona pateix, doncs, una doble paràli-si, municipal i catalana, que la perjudica greument.
Lògicament a Barcelona també l’ha perjudicada, Sr. Alcalde, la seva gestió. Ja hi he fet algunes refe-rències, perquè crec que no es poden enganyar i que tampoc no podran enganyar ningú. Sense el fracàs de la seva gestió, no s’hauria produït aquest relleu.
Tal fracàs no es pot entendre sense el fracàs del Carmel, sense la seva política d’impostos al màxim i serveis sota mínims, sense una política que no ha donat resposta als joves en allò que els és més im-portant, l’accés a l’habitatge, que fa que, malaurada-ment, continuïn marxant de la Ciutat perquè no poden accedir a un habitatge. Continuen els dèficits de guar-deries, les llistes d’espera.
En aquesta ciutat, que es diu d’èxit, governada des de fa vint-i-cinc anys per un executiu progressista, encara hem de constatar que, malauradament, més de 300.000 barcelonins viuen amb uns ingressos mensuals inferiors als 300 euros, 50.000 pessetes de les d’abans, en molts casos dones grans que estan soles: aquest és, en certa manera també el balanç de la seva gestió.
Jo no sé, Sr. Alcalde, si ara que serà ministre po-drà per fi complir aquell anunci que féu fa uns anys quan va dir que si no fos alcalde de Barcelona, es tancaria també amb els immigrants il·legals que s’ha-vien tancat en algunes esglésies, lluitant per a obtenir els seus papers. Ara que ja no és alcalde ho podrà fer. Jo no sé si ho farà i si complirà aquell anunci, que evidencia una equivocada política d’immigració posa-da en marxa des del Partit Socialista amb el suport
entusiasta del seu soci de govern, Iniciativa per Catalunya, el qual fins i tot ara, quan estem veient allò que representa la crisi de la immigració il·legal, dels fluxos irregulars de la immigració des de les Ca-nàries, però també des de la frontera de govern i que els condiciona la seva tasca política, continuen dema-nant el vot per als immigrants.
Jo crec, Sr. Alcalde, que hem de ser capaços de deixar enrera aquest efecte crida i no permetre que avanci aquesta conseqüència de les polítiques d’im-migració que estan defensant.
Lògicament els ha de dir que un balanç crític de la seva gestió no es pot entendre sense el seu succes-sor. Tindrem un nou alcalde que forma part del fracàs de l’anterior.
Vostè, Sr. Alcalde, té un successor, un hereu, en minúscules, que és també el causant del seu propi fracàs. Perquè no ens hem d’enganyar. Qui era el responsable de les polítiques de seguretat, el princi-pal problema de la Ciutat? El Sr. Hereu, regidor i a partir d’ara alcalde. Qui era els darrers mesos el res-ponsable de les polítiques d’immigració? El Sr. Hereu que ara serà alcalde. Qui era els darrers anys el res-ponsable de garantir una ciutat de convivència on s’havien de fer complir les lleis i les ordenances i on s’havia de respectar el civisme? El Sr. Hereu que els darrers mesos ha hagut d’improvisar una ordenança de civisme igual com s’ha hagut de constituir a corre cuita una comissió per analitzar la proliferació a la ciutat de grups radicals i okupes quan també era res-ponsabilitat seva impedir aquest arrelament. I podria continuar amb els temes de la descoordinació dels Mossos d’Esquadra, del no increment de la plantilla de la Guàrdia Urbana, de la implantació de la zona verda o de l’increment en el 50% de les zones blaves d’aparcament ratificant la recaptació.
Acabaré, Sr. Alcalde. Si el Sr. Hereu és correspon-sable, els seus socis de govern són solidaris. El con-cepte de solidaritat en el govern fa que tinguin la ma-teixa responsabilitat que vostès. Ho he subratllat perquè aquests socis de govern que quan es tractava de fer-se fotos i assistir a inauguracions es posaven sempre a la seva dreta, quan es tracta de fer-li críti-ques, que per cert abunden més d’allò que caldria, atès que són membres del govern municipal, no dub-ten a posar-se sempre a la seva esquerra.
En aquesta darrers tres anys després dels vint-i-set anys de governar juntament, els socis de govern han fet quatre pactes de govern que ha confirmat que més que compartir un projecte, s’ha compartimentat el govern. Crec, Sr. Alcalde, que Barcelona no es mereix tot això.
Vostè ha entrat en aquest Saló de Cent com alcal-de i en sortirà com a ministre. Sort en les seves no-ves responsabilitats. Sort i eficàcia, cosa que, d’altra banda, no li ha de ser difícil conegut el seu anteces-sor en el Ministeri d’Indústria i que no sabrem si és el seu avalador o el seu botxí. Èxit com a ministre, per-què tindrà l’oportunitat de defensar projectes de ciutat que coneix molt bé com alcalde, el 22@, la Ciutat del coneixement, la Bioregió de Catalunya, l’Aeronàutica, i també de resoldre altres qüestions pendents com les del Castell de Montjuïc, del finançament del trans-port públic, les inversions, el desenvolupament, amb un finançament suficient, de la Carta Municipal.
com a ministre els encerts que no ha tingut com a al-calde.
Moltes gràcies.”
A continuació, fa ús de la paraula el president del Grup Municipal de Convergència i Unió, l’Im. Sr. Xa-vier Trias i Vidal de Llobatera, que pronuncia el dis-curs següent:
“Sr. Alcalde, senyores i senyors, regidors, autori-tats, barcelonines i barcelonins,
Avui assistim a una sessió plena d’emocions. En primer lloc, es produeix la renúncia del Sr. Joan Clos al seu càrrec d’alcalde i, en pocs minuts, serà la per-sona que ocuparà el càrrec de ministre d’Indústria a nivell de l’Estat.
No és gens fàcil per a mi fer aquest discurs com a president del Grup Municipal de Convergència i Unió des de l’oposició. Podria procedir a fer balanç d’aquests últims anys o tan sols desitjar-li sort en el nou càrrec que ocuparà; però faré una mica de tot. Diré coses que no els resultaran agradables, però sincerament crec que és el que he de fer i ho faré des de l’honestadat.
Vostè i jo ens coneixem des de fa molts anys. Hem tingut una estreta relació i col·laboració, vostè com a regidor i alcalde i jo com a director general i conseller de Sanitat i de la Presidència. Una relació de més de vint anys basada en la lleialtat, l’estima a la Ciutat i al país. Una col·laboració amb vostè i amb el seu equip, amb els Srs. Xavier Casas i Pepe Cuervo i amb una persona que avui ja no ens acompanya, que crec que ha estat molt important per a vostè i per a aquesta ciutat, em refereixo a en Pitu Marull. Crec que junts vam arribar a acords que han consolidat un bon siste-ma sanitari i que sense el seu ajut no hauria estat possible o, com a mínim, hauria estat més difícil.
Li vull reconèixer que ha estat un dels artífexs prin-cipals de la Barcelona olímpica del 92, la mà dreta del Sr. Maragall: ell hi posava la il·lusió i vostè i el Sr. Ernest Maragall hi posaven la feina, acompanyats d’un bon equip i del Sr. Josep Miquel Abad. Ho he viscut molt de prop. L’he vist lluitar per la recuperació de la Ciutat Vella i he viscut el desbloqueig de la Car-ta Municipal que vam aconseguir entre vostè i jo, que era en aquell moment conseller de la Presidència.
Tots els ciutadans de Barcelona que vulguin ser justos han de reconèixer que aquesta ciutat va fer una gran transformació, que l’ha portada a ser cone-guda arreu del món i a ser considerada internacional-ment com una ciutat puntera. Cap d’aquests mèrits no se li pot negar. Malgrat això, avui em veig amb l’obligació de dir-li, un cop més, que en aquests úl-tims anys vostè i el seu govern s’han entossudit a mantenir un model exitós en els Jocs Olímpics i que s’han entestat en mantenir a posteriori. Un model ba-sat en la transformació de la Ciutat a través de grans esdeveniments, l’impuls de la marca Barcelona i un urbanisme dur sense tenir en compte les necessitats de les persones ni la realitat social de la nostra ciutat. Ara fa ja gairebé nou anys, l’alcalde Maragall aban-donava l’Ajuntament de Barcelona i s’escollia alcalde a Joan Clos. En el seu discurs de presa de possessió del nou alcalde afirmava: “s’equivocaven els que de-ien que Barcelona s’havia quedat sense idees, sense projectes concrets i sense projecte global”. Aquests últims anys de govern socialista, amb el suport siste-màtic d’Esquerra Republicana de Catalunya i
d’Inicia-tiva per Catalunya Verds – EU i A, han demostrat que no hi ha noves idees i que es continua amb un model de ciutat obsolet com no es cansen de repetir els par-tits que li donen suport, encara avui ho hem sentit. El fracàs del model que vostès s’entossudeixen a apli-car és tan clar que, a vuit mesos de les eleccions mu-nicipals, el seu partit decideix forçar un canvi d’alcal-de perquè tenen la convicció que perdran les eleccions municipals.
És un fracàs no només de model, sinó també de gestió de l’obra pública (les inundacions a la plaça Cerdà, l’esfondrament al Turó de la Peira i al Carmel, el nyap de la plaça Glòries), un fracàs també en la forma de gestionar la convivència ciutadana: s’ha to-lerat la política de la transgressió, s’han protegit movi-ments que actuen fora de la legalitat, no s’ha exercit l’autoritat democràtica que té un alcalde i un govern municipal en un Estat democràtic. S’han oblidat siste-màticament que a Barcelona no només hi ha turistes sinó també persones que hi viuen i que cal donar res-posta a les seves necessitats.
En l’àmbit que vostès han fracassat especialment d’una manera més important ha estat en la política social. Amb prou feines avui arribem als objectius marcats per a l’any 2003, pel que fa al servei d’assis-tència domiciliària. Vostès i el tripartit de la Generali-tat acabaran el mandat amb les mateixes residències que va deixar el darrer govern, i han estat incapaços de posar en funcionament algunes de les que es van iniciar en el passat mandat.
Durant aquests anys no han estat capaços de cre-ar en aquest ajuntament una funció pública moderna, no han estat capaços ni de fer un catàleg de llocs de treball. Això sí, crec sincerament que vostès han fet una despesa desorbitada, han malbaratat recursos en publicitat i propaganda.
Han perdut la mesura de les coses, i el màxim ex-ponent d’aquest fet ha estat el Fòrum. El Fòrum de les Cultures 2004, malgrat que semblava que es feia amb la col·laboració de totes les institucions públi-ques, vostès, els socialistes, se’l van voler apropiar i van voler assumir tot el protagonisme, fins a l’extrem que avui cap dels dos altres Grups que els donen su-port ni n’han parlat. El Fòrum es va convertir en un esdeveniment pretensiós, però buit de continguts, fet d’esquena als ciutadans i ciutadanes de Barcelona. El Fòrum és l’autèntic símbol del fracàs del seu mo-del, un model allunyat de les persones.
El Carmel també ha estat una taca negra en la ges-tió del seu mandat. La imatge dels polítics i la seva manca de lideratge i la defensa dels veïns perjudicats per l’esfondrament va ser jutjada molt negativament i de manera molt dura pels ciutadans, a pesar que l’Ajuntament va posar totes les eines per a donar as-sistència a la gent. Moltes ajudes no van arribar pun-tualment i a temps. Els veïns més perjudicats ho van passar molt malament durant molts mesos i es van sentir orfes d’alcalde.
practicat aquest govern i la falta d’interès a abordar seriosament aquest problema van generar un conjunt d’imatges i escenes durant l’estiu de l’any passat gens agradables per a la nostra ciutat.
Vostè, alcalde, ha estat una persona que, a més, ha tingut, especialment els seus últims anys, tots els instruments al seu abast. Ho han manat i dominat ab-solutament tot. El Govern de l’Estat, la Generalitat, la Diputació, l’Ajuntament. Per cert, tant que criticava Convergència i Unió en la no aposta per un govern metropolità, tantes fotos amb tots els alcaldes de l’Àrea metropolitana per a reclamar un govern metro-polità, i vostè se’n va com va començar, sense res.
Avui procedirem al seu relleu. El seu comiat és com una auto-moció de censura. És sorprenent i trist que el seu partit no li hagi deixat liderar ni el seu propi relleu. Ni que els ciutadans no tinguin dret a manifes-tar-se sobre la seva continuïtat. Considero que el seu relleu ha estat un engany. Utilitzen les insitucions per resoldre els seus problemes interns de partit. Barce-lona es mereix alguna cosa més. Jo li asseguro que això mai no ho faré.
Finalment, malgrat els nostres diferents punts de vista, no vull acabar sense desitjar-li molta sort en la seva nova responsabilitat. Com a ministre d’Indústria, Turisme i Comerç té molts reptes sobre la taula per assolir. Li demano que pel bé de la nostra ciutat i aprofitant el seu bagatge com a alcalde, doni respos-ta definitiva a problemes enquisrespos-tats i alguns dels quals dependran de la seva cartera: l’aposta per llocs de treball de qualitat a la Ciutat, el 22@, l’aposta per la innovació, la recerca i la innovació, les tecnologies i indústries del coneixement, un bon finançament per a la Ciutat, el retorn definitiu del Castell de Montjuïc sense condicions, l’aposta per un turisme de qualitat a la Ciutat, l’aposta per un comerç equilibrat, una nova forma de gestió de l’aeroport del Prat...
Avui, Sr. Clos, per a vostè deixo de ser el cap de l’oposició. No ha estat una feina fàcil per mi durant aquests anys. Vostè sap que, malgrat les meves pa-raules en ocasions molt dures potser incòmodes, li tinc un afecte personal, però cadascú ha de fer la seva feina, té la seva obligació. Vostè sap que jo em vaig comprometre a treballar per l’Ajuntament de Bar-celona durant dotze anys. Li asseguro que jo si que compliré la meva paraula. Sap que a partir d’aquest moment em té a la seva disposició pel bé de Barcelo-na i de Catalunya. Ara, com a cap de l’oposició i, en el futur, espero com a alcalde. Des de la lleialtat, li desitjo molta sort. Moltes gràcies.”
Intervé, en darrer lloc, el portaveu del Grup Socia-lista, l’Im. Sr. Carles Martí i Jufresa, que pronuncia el discurs següent:
“Excel·lentíssim Sr. Alcalde, il·lustríssims regidores i regidors, autoritats, senyores i senyors,
L’any 1979 els Socialistes vàrem entrar a l’Ajunta-ment de Barcelona; i ho vàrem fer amb el lema “Entra amb nosaltres a l’Ajuntament”: hi vàrem entrar, doncs, els Socialistes i la gent. Entre aquells que vàren entrar a l’Ajuntament hi havia Joan Clos, metge prestigiós que es va fer càrrec dels serveis munici-pals. De llavors ençà, des de l’inici de la democràcia aquesta casa ha anat forjant amb el pas dels anys un model de ciutat. I ho ha fet amb la gent. I aquest mo-del de ciutat ha estat revalidat fins a sis vegades a les urnes. No ni una, ni dues, ni tres, Sr. Trias, sinó fins a
sis vegades, i per àmplies majories, l’última vegada el 2003 quan el Grup de Convergència i Unió va perdre un regidor i, en canvi, el govern municipal continua amb tots els seus regidors i augmenta la seva força.
Per tant, està en crisi el model de ciutat? No, aquest model no està en crisi perquè es forjà des del principi amb la gent, perquè hem tingut l’habilitat, la sort i l’encert d’anar-lo adaptant amb el pas del temps a allò que la Ciutat, que anava madurant i evolucio-nant, es demanava per fer-lo possible i eficaç.
En front d’aquest model, per ara, no hem sentit res –potser després l’oposició ens dirà alguns cosa més– només coneixem les facècies, les receptes, el tacticisme, el regat pur del Sr. Fernández Díaz i el seguidisme de la premsa, el poti-poti barrejat de qüestions contradictòries i les propostes ambigües i repetitives de Convergència i Unió.
Quants candidats de Convergència i Unió han in-tentat, Sr. Trias, assolir l’Alcaldia de la Ciutat? Quants volien haver estat ministres i no ho han pogut ser i tampoc no han pogut ser alcalde?
Però això no és el que interessa. El que interessa és que aquest model és plenament vigent. És un mo-del en el qual la Ciutat creu, perquè és un momo-del, com he dit al principi, que hem forjat col·lectivament. És un model que ens diu que la Ciutat vol el progrés del benestar i, alhora, el progrés de la igualtat d’oportuni-tats i de la qualitat de vida. Aquest és l’objectiu, aquest l’horitzó de tots i cadascun dels governs muni-cipals d’aquesta ciutat.
Com ho fa? Ho fa pensant que la Ciutat ha de ser compacta, que en tots i cada un dels racons, la resi-dència, el treball, l’oci i els serveis han d’estar junts, han d’estar propers i han d’estar units. Ho fa pensant-se capital de Catalunya, capital, també, d’Espanya i del món, sense renunciar-hi, assumint el propi lideratge i volent ser una referència. I ho fa pensant-se amb capacitat d’autogovern, no defugint les prò-pies responsabilitats, no deixant-se emportar pels altres i tenint idees, principis i propostes pròpies. I ho fa des de la complicitat, volent-se compartir la institu-ció i el teixit social, tant el públic com el privat. La suma d’energies és allò que ens dóna la força, per-què aquest model de ciutat es faci realitat. La Ciutat es pensa, doncs, diversa, plural, amb identitats fortes, però també equilibrada, justa, compensada.
Així ho han fet tots els seus alcaldes. Narcís Serra va saber recollir la gran esperança, l’alegria i l’orgull de la ciutat retrobada amb si mateixa després de la negra nit de la dictadura i va saber arrencar i posar en marxa aquesta institució de manera moderna i efi-caç. Va tenir la valentia d’enfrontar-se a dificultats que el superaven moltíssim amb instruments minsos i migrats i, intuint ja aquest model, va sentar les bases d’allò que després varen fer primer Pasqual Maragall i després Joan Clos.
Pasqual Maragall va dibuixar els horitzons d’aquest model, el va formular, el va explicar, ens el va fer sen-tir nostre. Va crear la il·lusió, les complicitats. La Ciu-tat el va seguir i es va autoafirmar com a ciuCiu-tat: des-centralització, platges i Port Vell, eixos comercials, nova arquitectura, urbanisme, rondes. Volen que se-gueixi?
vàlida i vigent per a augmentar el benestar i les opor-tunitats dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona. Però ho fa en una nova era, la de la globalització, i en el marc d’una competitivitat internacional que abans no existia i d’un desenvolupament de les noves tec-nologies que permetin d’una manera inusitada la lli-bertat de persones, de mercaderies i d’informació. I ho fa també en un nou context: la majoria d’edat de la Ciutat que, després dels dos primers mandats, ja se sent adulta, ja se sent recobrada i, per tant, és més exigent, té més capacitats i més recursos propis. Això és bo i una prova de l’èxit.
Joan Clos, doncs, fa seu el model i aconsegueix allò que sembla impossible el 1979: que Barcelona esdevingui una ciutat de primer nivell que es pot plan-tar, amb ple orgull i satisfacció, davant la resta de ciu-tats del món en aquest inici del segle XXI. Planta cara als reptes de la globalització i se’n sent amb èxit.
En primer lloc, perquè saneja les finances munici-pals, aconsegueix que els recursos propis siguin bri-llants, siguin boiants i amb aquests ingents recursos que som capaços de generar les Administracions, amb la municipal al capdavant, i amb els de les em-preses i els ciutadans impulsa una línia que crec, sin-cerament, que ningú no pot discutir:
– El canvi cap a la nova economia, la ciutat del co-neixement. Pensar la ciutat post-industrial, post-ma-nufacturera en el context de la globalització i del se-gle XXI és la línia principal que Joan Clos ens ensenya i posa en pràctica.
– Les noves infraestructures necessàries en trans-port, en mediambient, en cultura.
– La transformació urbana en profunditat, no ja no-més la de les rondes i dels grans equipaments, sinó la de tots els barris i de tots i cada un dels districtes.
– Més i millors serveis i equipaments. La posada en marxa de les xarxes potents d’equipaments i ser-veis que necessita una gran ciutat.
– Finalment, l’autogovern definitiu de la Ciutat. Joan Clos aconsegueix que aquella aspiració, aquell anhel esdevingui una realitat.
La llista, senyores i senyors, és llarguíssima. Es pot intentar obviar-la, minimitzar-la, fer brometes, in-tentar mirar-se, Sr. Fernández Díaz, la darrera setma-na de l’actuació del Sr. Alcalde, però la llista és in-gent. El 22@, el Parc de Recerca Biomèdica, el creixement turístic, el tren d’alta velocitat, el tramvia, els dipòsits fluvials, les depuradores, el Museu Nacio-nal d’Art de Catalunya, el Liceu, el Tibidabo, DiagoNacio-nal Mar, el Parc central de Nou Barris, la cobertura de la ronda del Mig i de la Gran Via, el Fòrum, la xarxa de biblioteques, la xarxa de poliesportius, Santa Cateri-na i els altres mercats renovats, les 1.000 places més d’escola bressol, l’asfalt sonoreductor, els habitatges per a joves, els apartaments tutelats per a gent gran, el desplegament dels Mossos d’Esquadra, la Carta Municipal... Podria estar moltes i moltes hores des-granant la tasca ingent que sota els mandats de Joan Clos s’ha fet a la Ciutat.
Però Joan Clos també ha intuït i posat de manifest les bases del futur d’aquest model, que no està es-gotat, sinó que és plenament vigent encara que òb-viament, com ha dit al principi, cal actualitzar-lo i es-tar atent a les necessitats i als canvis perquè pugui continuar sent vigent. Des de la fortalesa d’aquest model, Joan Clos ha començat a esbossar les línies de futur.
Els canvis socials, abans la Sra. Mayol hi feia es-ment, són la conseqüència última d’aquesta globalit-zació que, com deia el Sr. Portabella, no és només de portes enfora, sinó també de portes endins de la Ciutat. Aquests canvis socials ens porten a haver de pensar ara la vigència de tal model sobre nous eixos, sobre noves premisses. Joan Clos ens n’ha traçat tres: la convivència, la cohesió social i la proximitat.
Aquest és el llegat de l’alcalde Clos. Aquest és el llegat que el nou alcalde entomarà, adaptarà, perquè el model, el rumb que agrada a la Ciutat continuï sent vigent i es faci realitat en una nova etapa.
Ha estat una època perfecta? Òbviament, no. Hi ha hagut errors, sens dubte, problemes, dificultats, algu-nes de molt greus. No esmentar la crisi del Carmel seria segurament imperdonable: va ser un moment d’enorme dificultat a la Ciutat. Però el coratge, la de-cisió i la valentia d’afrontar els problemes i entomar els errors no els hem perdut mai, l’alcalde Clos al capdavant, que mai no ha permès a cap dels seus re-gidors que giressin l’esquena, que no donessin la cara en les dificultats i problemes, que no entomessin allò que exigia la nostra responsabilitat.
El temps farà justícia a l’obra de l’alcalde Clos i també a la seva persona. En aquest país això passa sovint. M’hauria agradat que no passés aquesta ve-gada; però estic segur que tornarà a passar.
Només puc dir una paraula. Gràcies, alcalde, i molt bona sort.
Estem segurs que Barcelona continua comptant amb tu!”
Finalment, l’Excm. Sr. Joan Clos i Matheu pronun-cia el següent discurs de comiat:
“Vull agrair la presència no tan sols dels tinents d’alcalde i regidors, que per a ells és obligada, sinó de tota la gent que ens ha volgut acompanyar en aquesta sessió del Plenari del Consell Municipal en què presento la meva renúncia a l’Alcaldia. Sincera-ment, moltes gràcies per acompanyar-me en aquests moments.
Com es poden imaginar per a mi aquests són uns moments plens d’emoció. Jo normalment no escric ni llegeixo els meus discursos, però he pensat que les emocions em poden trair en el decurs d’aquest comi-at i, per tant, he fet l’esforç d’escriure’l i el llegiré; en tot cas, com que no hi estic acostumat potser no sorti-rà amb la fluïdesa que a mi m’agradaria per a dir a tots vostès allò que avui tinc ganes de dir-los.
El 26 de setembre del 1997 vaig prendre possessió com a alcalde de Barcelona, amb la mateixa emoció que sento avui en tancar aquesta etapa tan intensa de la meva vida. Ha estat un honor, un gran honor, servir els barcelonins i barcelonines, els ciutadans de Barcelona. Us ho agraeixo a tots.
El 1997 Barcelona ja havia guanyat el seu lloc al món; ja havia viscut amb entusiasme l’èxit dels Jocs Olímpics. Vaig parlar, en les meves primeres parau-les com a alcalde, de “la lucidesa, la confiança i l’opti-misme” dels barcelonins davant del futur, unes carac-terístiques que, en part, provenen del caràcter de la nostra ciutat i, en part, de la tasca que s’havia fet a l’Ajuntament de Barcelona durant els anys anteriors.
sort; i crec que puc dir que la transformació que hem assolit a la ciutat de Barcelona no és fruit de la casua-litat, sinó de l’esforç.
Penseu que en la primera campanya electoral que vaig viure ja com a alcalde, el 1999, el tema princi-pal de debat fou que Barcelona perdia població. En aquells moments, a finals dels anys noranta, sem-blava que el destí de les ciutats europees ja madu-res era equilibrar-se; però vàrem intuir immediata-ment que això no duraria, que es preparaven nous i radicals canvis. No podíem preveure la revolució de les migracions, que avui és un dels principals factors de transformació de les nostres societats, aquí d’una forma especial, i a totes les ciutats europees, sobretot aquelles que generen ocupació i, per tant, tenen un efecte de crida de la immigració. Però ja in-tuíem que la revolució tecnològica i la internacionalit-zació del comerç, tan potent els darrers anys, sacse-jarien la manera de relacionar-nos entre nosaltres en el si de les ciutats. Igual com fa cent o setanta anys la irrupció del cotxe, el telèfon, el cinema i tants altres avenços van revolucionar la vida a les ciutats al se-gle XX, ara estem en uns moments en què les ciutats estan canviant el seu teixit, les seves fàbriques, el seu entorn per causa d’aquests nous canvis que ara vivim.
En el meu discurs de presa de possessió vaig par-lar de la revolució del coneixement per a fer front a la nova economia. Vaig dir, seguint el professor d’Histò-ria de l’Economia, Sr. Nadal, que Barcelona l’havia d’assumir i impulsar, igual que en altres temps havia estat capdavantera de la revolució comercial dels se-gles XII i XIII que ens deixà el llegat del Gòtic i aquest mateix saló, i després fou una ciutat amb empenta, força i tremp suficient per apuntar-se al carro de la re-volució industrial en el segle XIX i als començaments del segle XX, i d’això n’ha quedat la gran petjada del Modernisme i de l’Eixample en el nostre teixit urbà
En aquest mateix sentit, doncs, Barcelona ha d’anar al compàs del seu temps. Hem de mirar enda-vant i, si pot ser, anticipar-nos una mica perquè les coses no es agafin per sorpresa: per tant, la revolució de la nova economia, la internacionalització de l’eco-nomia és, sens dubte, el nou gran repte de la nostra ciutat per a seguir les tradicions més ambicioses de Barcelona.
També vaig assenyalar en les meves paraules dues coses que em feien optimista davant el repte, perquè ja les teníem. L’una, l’ambició de la Ciutat, la voluntat de ser que és molt pròpia de Barcelona, una ciutat que té l’esperit col·lectiu de ser ambiciosa com a ciutat; i l’altra, la profunda certesa que ha d’exercir la responsabilitat de ser la capital de Catalunya i, complint aquest rol, ha de liderar les apostes de futur i de creixement.
Vaig esmentar també aleshores dos elements que la ciutat del 1997 tenia com a dèficits molt concrets. Un, l’aeroport: era obvi que l’aeroport no estava a l’al-çada de l’ambició d’una ciutat que vol estar present en la revolució de l’economia, perquè els aeroports són molt importants avui per a comunicar-se amb el món. I dos, la manca d’una estructura política i de go-vern a la Regió metropolitana, que permetés escome-tre temes tan bàsics, tan urgents, com el transport col·lectiu i l’habitatge públic. Vaig parlar, en concret, de la fluïdesa del moviment de les persones en aquest enorme conglomerat laboral i econòmic i de
lleure que és l’Àrea Metropolitana necessitava ja el 1997 una solució eficaç.
Avui, nou anys després, el Prat és l’aeroport que creix més de la Unió Europea i, encara que no hem aconseguit tot allò que volíem, estem a les portes d’una “solució institucional” necessària i imprescindi-ble per a veure com l’aeroport té el paper que ha de tenir a casa nostra. Avui mateix a la premsa interna-cional podem llegir una notícia que sorprèn: que ahir, finalment, la ciutat de Berlín aconseguí posar-se d’acord per a la construcció del seu gran aeroport després de vint-i-cinc anys intentant convertir els seus tres petits aeroports en un que funcioni, cosa que és una de les mancances més evidents que té aquella ciutat i que explica que hi hagi un atur del 18%.
Espero que el nostre aeroport que, com us deia està creixent molt, aviat tingui aquesta solució institu-cional; i el sistema de rodalies serà traspassat a la Generalitat en virtut del nou Estatut.
Espero i desitjo que l’any 2007 sigui l’any de l’Àrea Metropolitana. Ho hem estat preparant i fins i tot hem aconseguit el suport en l’Ajuntament de Barcelona de Convergència i Unió, un suport que mai abans no ha-víem tingut, ans aquesta formació política va promou-re, des del Govern de la Generalitat, la dissolució de la Corporació Metropolitana.
El professor Roca Clavera, de la Universitat Poli-tècnica de Catalunya, ens recorda sovint que durant la democràcia hem aconseguit recuperar les institu-cions catalanes, la Generalitat, el Dret català i hem fet un pas de gegant amb el nou Estatut, però l’única institució que va ser abolida pel Decret de Nova Plan-ta i que CaPlan-talunya no ha recuperat, és el Consell de Cent. Felip V va tenir especial interès a dissoldre’l i crear molts municipis petits, sens dubte com a càstig perquè el Consell de Cent, l’única institució catalana que va encapçalar la resistència des del 1711 fins al 1714, quan altres instàncies volien capitular. El Con-sell de Cent, com diuen les cròniques, abastava des del Castro Felix al Monte Catus i de Finestrelles al Monte Catano, és a dir: de Castelldefels a Montgat i d’una mica més enllà d’Esplugues a Montcada.
tre-ballant junts per crear una gran plataforma que pugui servir als nostres ciutadans per a afrontar els reptes de futur. Com és obvi no tota la feina està feta, però n’hem fet un xic i hem de continuar fent-la en la ma-teixa direcció.
Barcelona ha fet passos importants en la via de la nova economia. Primer, n’ha assumit la necessitat i tots plegats tenim clar que aquesta ha de ser l’aposta de Barcelona, i després hem començat a moure’ns totes les institucions.
Segurament som un dels pocs ajuntaments d’Euro-pa que s’han atrevit a fer un projecte com el 22@ per desplegar la nova indústria intensa en coneixement i que tenen alhora un conjunt de parcs científics en el si de la Ciutat: el Parc Científic del Portal del Conei-xement de la Universitat de Barcelona, al Rector de la qual també agraeix la presència, el Parc de Recerca Biomèdica, l’Idibabs, que és l’institut de recerca de l’Hospital Clínic Clínic, un dels més prestigiosos de la Ciutat, el nou Campus del Besòs per als temes rela-cionats amb l’energia... tots ells dintre del teixit urbà de Barcelona, oblidant la vella tendència que casti-gava les universitats, igual com els grans centres comercials, a desplaçar-se cap a la perifèria perquè feien por a no se sap ben bé a qui.
El vell esperit industrial de Barcelona, que va ser el motor de la renaixença econòmica, política i cultural del segle XIX, ara ha d’encaixar amb les condicions del segle XXI, que vol dir economia del coneixement i de la internacionalització.
Fa vint anys, la tendència era centrífuga: els cer-vells marxaven, les indústries tancaven. Hem capgirat aquesta realitat. Els canvis han estat profunds i seria pretensiós i inútil demanar que no se sentís el cruixi-ment d’ossos que han provocat. No sempre es pot acontentar tothom i aprofito l’ocasió per a demanar disculpes avui a totes aquelles persones a qui he po-gut ferir o a qui no he popo-gut donar resposta a les se-ves aspiracions.
També demano disculpes pels errors comesos que, sens dubte, n’hi ha hagut. Però he de dir que he intentat treballar amb la màxima convicció per a de-fensar un model de Barcelona que pugui suportar els temps que vivim.
Hem passat de perdre població el 1997 a guanyar unes 200.000 persones els darrers anys. Tenim de nou una eclosió demogràfica, en part per la immigra-ció i en part per l’augment de la fertilitat general, no tan sols la de la immigració. Hem passat de 740.000 llocs de treball a 1.100.000, amb un augment, que es podria catalogar de revolucionari, de la incorporació de les dones al món laboral formal, un dels objectius de la Cimera de Lisboa de la Unió Europea i un ele-ment de canvi social molt important que s’està pro-duint a la nostra societat.
Hem fet un gir de 180 graus i avui estem recupe-rant el pes econòmic, polític i social característic de la Barcelona històrica, de la millor Barcelona amb una molt respectable projecció internacional. For-mem part del grup de ciutats del món on es dirimei-xen les equacions de futur de la nostra societat i de la nostra convivència, i que es pot resumir, com ha fet molt bé Carles Martí, en prosperitat, equitat i oportunitats, tres factors igualment importants que defineixen la nostra societat i, sobretot, la nostra convicció, la nostra relació i la nostra defensa de l’Estat del benestar modern.
L’Estat del benestar va patir una crisi, una sacseja-da immensa, durant els anys vuitanta. Alguns països i algunes ciutats van optar per aplicar polítiques neo-li-berals radicals. Nosaltres no hi creiem i hem optat per la reforma i modernització de l’Estat del benestar, perquè tampoc serveix estar aturat i no fer res. A la ciutat, això vol dir una defensa a ultrança de l’espai públic, vol dir equilibri urbanístic dels barris, vol dir un nivell de qualitat urbana homogeni a tot arreu, vol dir treballar per a la igualtat d’oportunitats per a tothom. Ara bé, la Ciutat sola no pot garantir l’Estat del ben-estar i, per això, requerim la cooperació evident de l’Estat i de la Generalitat en els serveis que són de la seva responsabilitat, bàsicament escola, salut i segu-retat, fent-los arribar a tothom i, sobretot, a qui més els necessita, sovint amb una adequada intervenció, intermediació de l’Administració local en la gestió d’aquests serveis, que, en defensa del municipalisme que sempre he defensat, crec que hauria d’anar en increment.
A la vegada el nou Estat del benestar per a la seva modernització reclama del ciutadà l’esforç de la corresponsabilització. Hem de canviar la idea de sub-sidi generalitzat per la idea del foment de la respon-sabilitat i del foment de la igualtat d’oportunitats.
Permeteu-me que introdueixi un element de la meva experiència. He estat visitant cada setmana, durant el darrer any i mig, els instituts de formació professional de Barcelona, tant públics com privats, i m’he trobat amb una agradable sorpresa: són centres eficients, als quals van els alumnes per elecció pròpia i no s’hi senten portats per la dinàmica dels esdeveni-ments. Tenen currículums molt ajustats a les necessi-tats del mercat de treball i han cooperat durant més de dos anys amb el Consell Municipal de Formació Professional.
També m’he trobat, us ho he dir, amb una sorpresa que no m’esperava: prop d’un 10% dels estudiants de mòduls de formació professional tenen carrera uni-versitària, però al sortir de la universitat s’apunten a la formació professional per buscar un camí que els doni coneixements pràctics per a entrar en el món del treball.
Per què us dic, això? Perquè crec que aquest seg-ment del sistema educatiu és clau per encarrilar moltíssims nois i noies cap al món de l’ocupació i fins i tot del món emprenedor, i que cal continuar donant-li el prestigi social que es mereix.
Avui mateix acabo de rebre les notícies de matricu-lació d’enguany i són molt positives: hi ha hagut un increment de matriculació de més del 20% i entre el cicle secundari i el terciari tenim una matrícula de 13.900 persones aquest curs acadèmic mentre a la universitat tenim 6.900, a prop de 7.000, estudiants. Tot sovint com alcalde sento una frase de molta gent, comerciants, hotelers: podem oferir feina, però falta formació. Això és donar oportunitats, i sobre aquestes oportunitats es basarà no només la nostra com-petitivitat, sinó també la nostra convivència present i futura.
enal-tia l’intel·lectual, que enviava els hereus de la indús-tria tèxtil a formar-se a Manchester! Ara ja no cal anar lluny. Formem els nostres joves aquí. No fem volar coloms, anem per feina. Tenim les solucions davant dels ulls.
Hem de construir convivència, tasca que avui és ben complexa com ens ho demostra l’experiència de França, Anglaterra i altres països europeus. Per a construir convivència cal legitimar-la en l’equitat, aconseguir nivells d’equitat que ens assegurin la co-hesió social, que ens assegurin la convivència en pau, la diversitat, que permetin la convivència entre grups d’interessos sovint contradictoris, és a dir que la barreja, que és consubstancial a les nostres ciu-tats, se sustenti sobre la legitimitat de l’equitat, la qual s’ha de basar en noves regles i en el foment de la igualtat d’oportunitats.
Una de les coses que es repeteix sovint és que els joves d’avui no tenen assegurada una vida millor que la dels seus pares. Es qüestiona la idea de progrés tal i com la coneixíem. La vida sempre anava a millor i una generació tenia més possibilitats materials, pro-fessionals i culturals que la precedent. Ara bé, això ho hem de mirar amb un cert detall perquè era cert, sí, però això era cert en els països rics i no era cert en moltes altres parts del món i la vida és avui és més complexa i les ànsies de superació ja no es limi-ten als països rics, sinó que afeclimi-ten la població de tot el món: aquest és el canvi.
Per aquest canvi hem de continuar impulsant els valors de l’equitat, hem de continuar treballant per un futur més pròsper i millor, però amb un abast global.
Els valors de la solidaritat, del progrés són més ne-cessaris que mai perquè els hem d’aplicar a nivell global. És un canvi d’una magnitud insospitada.
La pau només es pot assolir si generem desenvolu-pament i equitat a escala global, a escala mundial. En segon lloc, les polítiques públiques a nivell mundial no-més seran acceptades si es legitimen construint-les sobre l’equitat i no pas sobre la força bruta o la força militar. Aquestes varen ser les dues conclusions més rellevants del Fòrum de les Cultures de Barcelona.
Els valors progressistes, per tant, no decauen, sinó que s’amplien en el seu abast geogràfic.
En temps de canvi i d’incerteses hi ha però una tendència, a vegades explicable al retraïment, a la por, allò que passarà i reneixen mites, il·lusions màgi-ques, falses solucions, sentiments pseudoreligiosos i tots aquests fenòmens s’acompanyen, a vegades, d’un retorn a conductes agressives i reaccionàries.
Barcelona no ha caigut en aquest risc i espero i de-sitjo que no hi caigui; i no hi caurà, perquè afortuna-dament gaudim d’una cultura de convivència que ens és molt pròpia i que és el valor preuat de la nostra ciutat.
Barcelona ha fet bé el trànsit de segle, i de cicle. Ara cal que es retrobi a si mateixa a l’altra banda d’aquest procés. I això exigeix molta reflexió, no no-més d’aquells que han de timonejar la nau, sinó tam-bé de tots i cadascun dels tripulants. Hem de reflexio-nar ajuntament i ciutadans. No es tracta només de veure com canvia la fesomia humana dels nostres carrers, o com canvia la nostra manera de relacionar-nos amb el món. També les relacions internes de la ciutat canvien. I hem d’estar prou amatents per a se-guir aquests canvis, per a entendre’ls, per a anticipar-nos-hi.
Vull reconèixer l’aportació de totes les persones que m’han ajudat en aquest període a exercir la meva responsabilitat, cosa que modestament he intentat fer de la millor manera possible.
Vull agrair, com no!, l’aportació de Narcís Serra i de Pasqual Maragall, que van ser els creadors de la Bar-celona moderna des d’una BarBar-celona que sortia de la seva etapa més grisa de tot el segle XX, com va ser la vivència de la guerra i tota dictadura de quaranta anys; una etapa basada precisament en la injustícia, en la inequitat. En aquells moments, primer Narcís i després Pasqual varen aixecar la bandera de dignifi-car la perifèria i varen començar a viure, a crear una nova Barcelona. Ni ells ni ningú no podia fer tanta fei-na en solitari. Hi ha participat, en molt bofei-na mesura, tota la Ciutat i les seves institucions; i vull agrair-ho, especialment, a les organitzacions i entitats de Barce-lona, al moviment veïnal, als sindicats, als empresa-ris, als cercles que han reflexionat sobre la Ciutat, als mitjans de comunicació, a tots els que heu mantingut aquesta característica tan pròpia de la ciutat de Bar-celona, que és aquesta digna ambició de superació.
Deixeu-me que parli d’alguns companys que ens han deixat. El primer és l’Ernest Lluch. Vaig haver d’anar com alcalde a veure el seu cadàver al pàr-quing de casa seva i fou realment un dels moments més tristos de l’exercici del meu càrrec. Ell represen-tava el compromís amb la resolució de conflictes; el compromís amb la pau, la intel·ligència, l’ús de la pa-raula, el diàleg i, sens dubte, estaria molt esperançat perquè arribin a bon camí els processos de pau que s’estan endegant.
Un altre és Antonio Santiburcio. Ha representat moltes coses per a aquesta Casa, la voluntat de su-peració, la voluntat d’integració, el treball, la solidari-tat, també el compromís pels barris, la contundència, la defensa dels ideals, la ciutat de tothom, la ciutat oberta i la ciutat justa.
També vull recordar Pitu Marull, que va fer una fei-na importantíssima, i tot l’equip que va estar amb ell i ens ha anat seguint tot aquest temps, com Pilar So-lans, i en Seró i en Molina, amb qui vam fer el capgi-rament econòmic i financer de l’Ajuntament als anys noranta, precisament quan aquesta casa estava afrontant l’esforç olímpic. Per cert, aquest any s’aca-ba de pagar el deute olímpic: per tant, me’n vaig amb l’alegria de deixar saldada la hipoteca olímpica. I no hi ha més deute relacionat amb grans esforços de la ciutat, perquè el Fòrum es va pagar trinco-trinco, any rera any. Tot això simbolitza d’una manera o altre el capgirament de la situació econòmica de la Ciutat.
També vull recordar altres persones que han col·la-borat amb mi, algunes de les quals ens han deixat. Durant l’etapa de Ciutat Vella, Francesc Compta, que fou una de les persones que féu possible aquell am-biciós programa de reforma del cor de Barcelona, quan els focus estaven il·luminant els escenaris olím-pics. Fou una aventura apassionant. Ciutat Vella ha estat una peça en el complicat puzzle urbanístic de la Ciutat.
