El jove Bernardí de Cabrera, hereu de Montclús

Bernat II de Cabrera, anomenat encara Bernardí durant els seus anys de joventut, era (convé recordar-ho) nét de Ramon de Cabrera, germà i marmessor del vescomte

511 Vegeu BERTRAN I ROIGÉ, Prim, "La nobleza catalana y la guerra de Cerdeña".

512 El terme "guerra" inclou aquí tota aquella classe de conflictes interaristocràtics que generalment s'anomenen "guerres privades", i que alguns historiadors denominen "faida", terme manllevat del context germànic (faida en llatí, Fehde en alemany) que reflecteix la pervivència en la Baixa Edat Mitjana del dret particular o subjectiu del senyor feudal a defensar violentament els seus interessos en el marc de l'ordre social establert (que no necessàriament el polític), o, dit d'una altra manera, a fer de la guerra un ritual emprat "muchas veces como forma de presión", tal com l'ha descrit Blanca Garí per al segle XI, per imposar la pròpia voluntat. A l'entorn de les característiques d'aquest tipus de conflictes i de la terminologia relacionada, vegeu en especial: KASMINSKY, Howard, "The noble feud in the Later Middle Ages". PP, n.

177 (2002), pp. 55-83; FIRNHABER-BAKER, Justine, "Seigneurial War and Royal Power in Later Medieval Southern France". PP, n. 208 (2010), pp. 37-76; i IDEM, "Techniques of seigneurial war in the fourteenth century". JMH, n. 36 (2010), pp. 90-103. Quant a la guerra com a mesura de pressió als comtats catalans de la primera etapa feudal, vegeu per exemple:

GARÍ DE AGUILERA, Blanca, "La resolución de conflictos en la Cataluña del siglo XI.

Apuntes para una relectura de los inventarios de "agravios" feudales". AHAM, n. 25 (2003- 2004), p. 66; i SALRACH I MARÉS, Josep M., "Disputes i compromisos...", p. 937. I, per últim, sobre la seva evolució vers el concepte de "bàndol", que Xavier Torres, en un exercici característicament hispànic d'adaptació de la veu anglesa feud, ha rebatejat amb el terme

"bandositat feudal", vegeu en especial DÍAZ DE DURANA ORTIZ DE URBINA, José R., "Las luchas de bandos: ligas nobiliarias y enfrentamientos banderizos en el nordeste de la Corona de Castilla". Dins DE LA IGLESIA DUARTE, J. Ignacio (coord.), Conflictos sociales, políticos e intelectuales en la España de los siglos XIV y XV: XIV Semana de Estudios Medievales, Nájera, del 4 al 8 de agosto de 2003. Instituto de Estudios Riojanos, Logroño 2004, pp. 81-111; i TORRES I SANS, Xavier, "Les bandositats de «nyerros» i «cadells»: bandolerisme català o

«feudalisme bastard»?". Pedralbes, n. 18:1 (1998), p. 228.

Guerau VI. Aquest Ramon és habitualment recordat com el senyor d'Anglès. Per bé que aquesta denominació sigui correcta en correspondre el castell d'Anglès a l'herència paterna de Ramon, el cert és que és incompleta, doncs aquest era alhora senyor del veí castell de Brunyola.⁵¹³ I, en tot cas, la denominació esdevé obsoleta per al darrer quart del segle XIII, en concret des de que Riembau II de Montclús va vendre a Ramon, que de fet era el seu oncle matern,⁵¹⁴ totes les possessions, els drets i les rendes que tenia i percebia, incloses les que tenia en feu del monestir de Sant Cugat del Vallès, que, a l'engròs, conformaven la senyoria de Montclús. La venda es formalitzà el 22 de maig de 1277 pel preu de 200 morabetins alfonsins d'or,⁵¹⁵ però calgueren encara molts mesos de dures negociacions amb l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem per a que aquella s'acceptés i es pogués procedir al traspàs de poders. Succeïa que Riembau havia desafiat la comanda hospitalera de Sant Celoni, de la qual era feudatari. Riembau havia seguit la línia marcada pel seu avi Guillem Umbert III de Montclús, i també pel seu pare Guillemó (Guillem III; vegeu Figura 9, p. 662), que en el passat havien començat a discutir a l'orde determinats drets jurisdiccionals, arribant al punt fins i tot d'assaltar Sant Celoni, i guanyant-se, per tant, la pèrdua de les seves senyories. Veient-se superat per les conseqüències polítiques i legals dels seus actes, Riembau optà, doncs, per vendre al seu oncle la senyoria de Montclús. Això enfrontà Ramon amb els hospitalers, que, òbviament, no tenien cap intenció d'acceptar aquella operació, però a la fi, després d'una sentència arbitral, aconseguiria ser reconegut dominus de Montecluso.⁵¹⁶ Aquest

513 Tot i que Botet i Sisó no desconeixia que Ramon havia estat senyor de Brunyola, és probable que el fet que després se n'hagués desprès influís en el títol únic que li havia d'atribuir. També Sobrequés l'anomenava només "Ramon de Cabrera, el senyor d'Anglès"; BOTET I SISÓ, Joaquim, "Sello de D. Ramón de Cabrera", p. 414; i SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Barons..., p. 142.

514 L'11 d'abril de 1279 l'abat de Sant Cugat rememorava aquest vincle de parentiu mencionant a Ramon de Cabrera el nom de Riambaldo de Montecluso, nepote vestro, filio quondam Guilelmoni de Montecluso et domine Gueralde, uxoris eius, sororis vestre; ADM, Cabrera i Bas, r.3513, ll.14-ll.n.27, rt.983, fot. 449.

515 ADM, Cabrera i Bas, r.4444, ll.29-ll.n.33, rt.997, fot. 556.

516 PONS I GURI, Josep M., "La comanda de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem a Sant Celoni". Dins Actes de les Primeres Jornades sobre els Ordes Religioso-militars als Països Catalans (segles XII-XIX) (Montblanc 8-10 de novembre de 1985). Diputació de Tarragona, Tarragona 1994, pp. 291-292. Mentre no es resolia el conflicte, la paciència de Ramon degué estar cada vegada més al límit. En efecte, resolt segurament a fer valer els seus drets sobre els dominis adquirits al seu nebot abans fins i tot del tancament de les negociacions, Ramon de Cabrera els reivindicà ja el gener de 1278 intitulant-se en públic senyor de Montclús (dominus de Montecluso). Ho féu en el marc del reconeixement a fra Arnau de Castellnou, mestre, en aquest cas, de l'Orde del Temple a la Corona d'Aragó, conforme d'aleshores en endavant ell mateix et mei qui erunt domini castri de Montecluso tindrien en feu del Temple la domus de Bedós, situada a la parròquia de Santa Maria de Vidreres, amb els masos que en depenien, així

títol distingiria després el seu fill Bernat I de Cabrera, el seu nét Bernardí (vegeu Figura 10, p. 663), i els descendents d'aquest darrer.

Així doncs, en tant que descendent de Ramon de Cabrera i senyor de Montclús, Bernardí no era cap intrús en la línia de successió de Marquesa, comtessa d'Empúries i vescomtessa de Cabrera. Al contrari, el testament de Guerau VI de juliol de 1278 deixava ben clar que la mort de Marquesa sense descendència deixava lliure el traspàs de la seva herència a Raymundum de Capraria, fratrem nostrum, vel suos filios vel filias aut alios procedentes ab ipsos per lineam descendentem.⁵¹⁷ A més d'això, Bernardí era un veritable candidat potencial a ocupar el lloc de Malgaulí al comtat d'Empúries. En el seu testament, Malgaulí estipulava que, si Empúries no revertia al seu cosí Huguet (a qui de fet revertí), ni al germà d'aquest, el futur vescomte Ramon Folc VII de Cardona, el comtat havia d'anar a parar a mans del seu altre cosí Bernardinum, filium nobilis Bernardi de Capraria.⁵¹⁸ Una vegada mort el seu fill, i esvaïda la possibilitat que l'aleshores Bernardí n'agafés el relleu al capdavant del comtat d'Empúries, la comtessa Marquesa establí, com recordava l'infant Alfons, comte d'Urgell, l'any 1324, que aquell fos el seu successor al vescomtat de Cabrera.⁵¹⁹

Inicialment, però, Bernardí podria molt bé no haver esdevingut ni l'hereu dels senyors de Montclús, ni tampoc de Marquesa de Cabrera, ja que aquesta responsabilitat podria haver recaigut perfectament en el seu germà gran Ramon Berenguer. La seva mare Leonor havia promès Ramon Berenguer en matrimoni el maig de 1307 amb Isabel, filla d'aquell Guerau de Cabrera que, sent germà d'Ermengol IX i d'Àlvar d'Urgell, s'havia vist obligat a renunciar a la senyoria urgellenca l'any 1267, i de Constança, filla alhora de Sibil·la de Saga, antiga amistançada del rei Jaume I.⁵²⁰ Però Ramon Berenguer, que l'any 1309 sembla haver-se embarcat en la expedició a Almeria com vuit masos més a la parròquia de Santa Maria de Sils; ADM, Cabrera i Bas, r.3512, ll.14- ll.n.26, rt.983, fot. 445 (10 de gener de 1278). De les difícils relacions del darrer quart del segle XIII entre els senyors de Montclús i la comanda hospitalera de Sant Celoni, i de la resolució dels conflictes que s'obriren entre ells, se'n parlarà amb més detall a infra, Capítol 5.

517 ADM, Cabrera i Bas, r.2962, ll.8-ll.n.10, rt.977, fot. 252; NONÓ I RIUS, Brígida, op. cit., p.

64. Sobre aquesta clàusula del testament de Guerau VI es tornarà més endavant.

518 ADM, Cabrera i Bas, r.2968, ll.8-ll.n.16, rt.977, fot. 320; i Empúries, r.102, rt.228, fot. 464.

519 En la seva promesa de concessió de la plena potestat del castell de Montpalau, l'infant Alfons recordava a Marquesa que Bernardí vobis debet succedire in vicecomitatu de Cappraria; ADM, Cabrera i Bas, r.3142, ll.10-ll.n.69, rt.979, fots. 524-526.

520 Suposadament, Sibil·la hauria estat amant del Conqueridor entre els anys de 1273 i 1275 (seguint així l'estela de la seva sogra Guillema de Cabrera), per a major disgust del seu espòs, el castlà Arnau de Cabrera. Sobre això vegeu PLADEVALL I FONT, Antoni, Sibil·la de Saga:

perfil biogràfic de la darrera amiga de Jaume I. Subirana, Barcelona 1973, pp. 26-32.

de Jaume II en qualitat d'integrant de la domus regia, no sobrevisqué massa temps més,⁵²¹ i Isabel va contreure de nou matrimoni amb Bernat de Sarrià⁵²² (vegeu Figura 6, p. 659). Estroncada la línia de descendència directa de Guerau VI, el llinatge dels antics vescomtes de Girona havia de perpetuar-se aleshores a través de la línia de successió del seu germà Ramon. Lògicament, la desaparició de Ramon Berenguer, nét d'aquest darrer, n'impossibilitava l'habilitació com a successor. D'aquest fet se'n beneficiaria indirectament l'altre nét de Ramon, que no era altre que Bernardí de Cabrera.

En produir-se la defunció de la comtessa d'Empúries, Bernardí era ja prop dels seus vint-i-cinc anys⁵²³ un home prou format, amb una sòlida experiència de govern i un cert bagatge en els afers propis del vescomtat de Cabrera. Cal recordar que en els

521 Si no és que perdé la vida en aquella campanya. Sobre la seva participació i la del seu pare Bernat I de Cabrera al servei del vescomte Jaspert V de Castellnou, vegeu MARUGAN VALLVÉ, Carmen M., "El ejército de la Corona de Aragón en la expedición contra Almería de Jaime II". Medievalismo, n. 19 (2009), p. 204, nota 17, i pp. 205-206.

522 La seva existència es fa ja palesa el juliol de 1306, quan Alamanda de Centelles féu una deixa de Quinque aureos a Raymundo Berengarii, nepoti nostro, filio nobilis Bernardi de Capraria, filii nostri; ADM, Cabrera i Bas, r.2962, ll.8-ll.n.10, rt.977, fots. 255-257. Gairebé un any després, el 20 de maig de 1307, Leonor d'Aguilar signava una clàusula de retrovenda per valor de 17.000 sous, quantitat que havia abonat a Sibil·la de Saga a canvi del castell de Voltregà, la domus de Soler, el mas de Comba i els molins de Soler, al riu Ter, estipulant que Sibil·la podria recuperar aquestes possessions, tingudes en feu de Guillema de Montcada, sempre i quan decidís retornar els 17.000 sous en un termini que expiraria per la festa de Sant Joan de l'any següent. Tanmateix, aquest pagament seria innecessari si matrimonium fiat inter Raimundum Berengarii, filium nostrum, et dominam Isambel, neptem vestram; ADM, Cabrera i Bas, r.4065, ll.20-ll.n.68, rt.990, fot. 201. El matrimoni tingué lloc, com demostra l'al·lusió que Sibil·la de Saga féu tot adreçant-se a la seva néta Isabel el 23 de febrer de 1312, a nobilis Raymundi Berengarii de Capraria, primi mariti vestri, però aquest o bé s'anul·là (raons de consanguinitat no en faltaven), o bé l'abocà a la fi la mort de Ramon Berenguer. Fos quina en fos la causa, el 19 de febrer de 1314, quan Isabel ja era esposa de Bernat de Sarrià, Sibil·la, juntament amb el procurador de la seva néta Pere de Solà, encarregà a Ferrer de Canet que dispensés els cavallers i els homes i dones del terme del castell de Ses Agudes de prestar-li homenatge en virtut de la obligació que dictum nobilem Raimundum Berengarii, quondam, facte dicte nobile Isabeli per raó dels 20.000 sous en que consistia l'augmentum que calia atorgar a Isabel en concepte d'ipse nupciarum. A més d'això, Ferrer de Canet hauria d'absoldre nobilibus Bernardo de Capraria et domine Elienor, uxori eisudem, parentibus dicti nobilis Raimundi Berengarii, quondam, de qualsevol deute per raó d'aquell matrimoni; ADM, Cabrera i Bas, r.3777, ll.16-ll.n.85, rt.987, fot. 74; i r.3542, ll.14-ll.n.55, rt.983, fots. 608-611.

523 Se sol situar el naixement de Bernardí l'any 1298 a la vila aragonesa de Calataiud; SITGES, Juan B., op. cit., p. 1. Aquesta informació resulta ser de molt mal comprovar. No obstant, és bastant probable que la data real no s'allunyés massa d'aquesta. Suposant que Bernardí de Cabrera s'hagués embarcat a Sardenya en el moment en què aleshores es pensava que un home entrava en la majoria d'edat (això és, als vint o vint-i-un anys), el més probable és que la data de naixement de Bernardí, futur vescomte Bernat II, s'hagi de situar en l'any de 1302 o 1303.

Aquesta hipòtesi, però, encara espera ser contrastada. Respecte a les edats clau en la vida de l'aristòcrata medieval, amb totes les reserves que calguin, vegeu sobretot ORME, Nicholas, From Childhood to Chivalry. The Education of the English Kings and aristocracy 1066-1530.

Methuen, Londres-Nova York 1984, pp. 7-8.

darrers dies del seu cosí Malgaulí, el seu pare Bernat ja li havia cedit totalment els drets sobre la senyoria de Montclús, que dominaria en companyia de la seva esposa Timbor de Fenollet, amb qui deuria casar pels volts d'agost de 1326.⁵²⁴ Timbor era filla del baró nord-català Pere VI de Fenollet, vescomte d'Illa des de 1314, i de la seva esposa Esclarmonda, germana del vescomte Guillem de Canet, i descendent, per tant, del Fenollet que havia perdut el vescomtat de Fenolleda per sospitós de catarisme.⁵²⁵ Per bé que el seu pare retindria la majoria dels drets que la seva família tenia sobre la castlania del castell de Montpalau des del seu oferiment per Ponç Hug V d'Empúries en garantia pels deutes contrets a començaments d'aquella centúria,⁵²⁶ Bernardí actuaria ja com a senyor a diversos indrets del terme de Montpalau. Així seria, per exemple, a la vall de

524 Els marmessors de Bernat de Cabrera, això és, els cavallers Ferrer de Canet i Berenguer de Marata, i el seu domèstic Pere Domènec, afirmaven l'abril de 1338 que aquell havia concedit ja a Bernardí els castells de Montclús, Ses Agudes i Miravalls en la donació que li havia fet el 16 d'agost de 1326 en motiu del seu casament; ADM, Cabrera i Bas, r.3150, ll.10-ll.n.76, rt.979, fots. 577-578 (7 d'abril de 1338). En el seu testament dictat l'estiu de 1333, Leonor d'Aguilar ampliava les condicions de l'heretament dels seus drets al castell d'Anglès atorgat al seu fill Bernardí el 19 d'agost de 1326, en un moment en què ja era estat contracto matrimonio inter ipsum nobilem et nobilem dominam Tibors, nunc eius uxorem; ADM, Cabrera i Bas, r.2973, ll.8-ll.n.21, rt.977, fots. 345-346; NONÓ I RIUS, Brígida i GIRONELLA I DELGÀ, Anna, op.

cit., apèndix, p. 467. Tant la cessió dels termes castrals que composaven el que més tard s'anomenaria la baronia de Montclús, com la concessió dels drets sobre Anglès, les redactà Bernat de Jonquers, notari públic de Castelló d'Empúries. La següent menció explícita a Timbor de Fenollet no apareix fins el 15 d'abril de 1328, quan el bisbe de Girona autoritzà karissime dompne Tiburguete de Capraria a tenir un altar portàtil per celebrar missa; ADG, Lletres, U-3, f.113rv; i Manuals, D-161, f. 135v; MARTÍNEZ GIRALT, Alejandro, "Família i llinatge nobles...", p. 18.

525 Els Fenollet havien estat, efectivament, vescomtes de Fenolleda, un territori que en origen havia format part del comtat de Rasès, que feia de frontera entre terres nord-catalanes i occitanes, i que, a més, no pertanyia a la diòcesi d'Elna, sinó a la de Narbona. El besavi patern de Timbor, Pere V de Fenollet, morí el 1243 havent pres els hàbits templers a la comanda rossellonesa del Masdéu, però, declarat heretge, les seves despulles foren desenterrades per treure-les del cementiri vint anys després del seu traspàs, mentre la família es veia privada de la dignitat vescomtal, que passà a mans dels reis de França. Pere VI de Fenollet intentà sense èxit recuperar el vescomtat que havia estat del seu avi. Tot i això, el rei Sanç I de Mallorca el recompensaria creant per a ell el vescomtat d'Illa l'any 1314. Per la seva banda, el cunyat de Pere VI, Guillem III de Canet, havia estat gratificat pel mateix monarca de manera similar, en constituir aquest darrer en favor seu el vescomtat de Canet el novembre de 1322. Més endavant, quan morís el seu fill Ramon IV de Canet, el títol de vescomte de Canet passaria a mans del seu nebot Pere VII de Fenollet, és a dir, del germà de Timbor; VENTURA SUBIRATS, Jordi, "El catarismo en Catalunya". BRABLB, vol. 28 (1959-1960), p. 97; PONSICH, Pierre, "Aperçu historique sur la seigneurie et la vicomté de Canet". ERO, vol. 11 (1992), pp. 44-45; SABATÉ CURULL, Flocel, El territori..., p. 248; i TRÉTON, Rodrigue (ed.), Diplomatari del Masdéu, vols. 1 i 5. Fundació Noguera, Barcelona 2010, pp. 15-16 i 42-48, i 2971.

526 Com de nou feien notar els marmessors de Bernat el 1338. De fet, aquest aprofitaria el poder que encara tenia sobre Montpalau per concedir-ne la tabell[am] seu scribaniam publicam et iudiciariam totam [no]tariam seu scribaniam a Astruc Marc, el 9 de maig de 1325; ADM, Cabrera i Bas, r.3143, ll.10-ll.n.70, rt.979, fot. 531.

Canet, d'on n'infeudà la domus a Bernat d'Olzet, ciutadà de Barcelona, i a la seva esposa Gueralda, en un acte que tingué lloc a la plagia de Barcelona el dilluns 9 de maig de 1323,⁵²⁷ i ho seguiria sent amb posterioritat al seu retorn de la illa de Sardenya, com demostra, entre altres coses, l'obtenció del rei Alfons IV el Benigne a instància seva d'un privilegi per celebrar mercat el dimecres de cada setmana i una fira durant deu dies al terme de Montpalau el 21 de juliol de 1327.⁵²⁸ Bernardí no obtindria el control total sobre el terme de Montpalau fins l'abril de 1338, havent mort el seu pare i sent ja vescomte,⁵²⁹ però fins aleshores hi exerciria la seva autoritat (encara que parcialment), n'intentaria estimular la vida econòmica amb la promoció d'un mercat setmanal i d'una fira anual, i n'obtindria la promesa de plena propietat per a la seva valedora Marquesa el novembre de 1324, com ja s'ha vist, pels molts i valuosos serviciis que Alfons IV, aleshores encara infant i comte d'Urgell, reconeixeria haver rebut de Bernardí in adquisicione dicti regni Sardinie,⁵³⁰ promesa que Alfons convertí en realitat sent rei d'Aragó, i traspassada ja Marquesa, el 26 d'octubre de 1328.⁵³¹

Durant aquell darrer any, mentre visqué encara la vescomtessa Marquesa, Bernardí la serví en qualitat de procurador encarregat de prestar homenatge al bisbe de Girona el 29 de febrer al seu palau episcopal.⁵³² Uns quants mesos abans, tants com des de juliol de 1327, Bernardí ja n'exercia de procurador general, ja que, com recordaven el 10 d'abril de 1328 Bernat de Carboneres, Bernat de Bach i Pere de Fremerich, tots ells habitants de la diòcesi de Vic, aleshores el miles Bernat de Mont-rodon, procuratore

527 Olzet, de fet, prestava homenatge per una domus de Caneto, quam dicta domina Geralda habet et tenet in feudum per dictum nobilem Bernardinum de Capraria in diocesis Gerundensis, in termino castri de Montepalacio, in parrochia Sancti Aciscli de Vallealta; ADM, Cabrera i Bas, r.3141, ll.10-ll.n.68, rt.979, fot. 521.

528 ACA, Cancelleria Reial, r.230, f.112rv; ADM, Cabrera i Bas, r.3145, ll.10-ll.n.71, rt.979, fots. 539-540; i PONS I GURI, Josep M., "El castell de Montpalau", doc. 3, pp. 532-533. A més d'això, el 12 de maig d'aquell mateix any infeudaria la torre dita "de Malpàs", actualment coneguda com la Torre dels Encantats (Caldes d'Estrac) a Guillem de Riudeperes, infeudació que es renovaria modificant certes condicions el 8 de novembre de 1330; ADM, Cabrera i Bas, r.3144, ll.10-ll.n.71, rt.979, fot. 536; MARTÍNEZ GIRALT, Alejandro, "La torre "de Malpàs" o el passat medieval de la Torre dels Encantats". Salobre, n. 19 (2009), pp. 18-20.

529 En efecte, el 7 d'abril de 1338, nos, Bernardus, Dei gratia vicecomes Capraria, designava el seu domèstic Francesc Ferrer el seu procurador especial ad recipiendum pro nobis et nomine nostro corporalem possessionem et quasi castri de Montepalacio i tot el que en depenia de mans dels manumissores testamenti seu ultime voluntatis nobilis viri domini Bernar[do de]

Capraria, quondam, patris nostri; ADM, Cabrera i Bas, r.3150, ll.10-ll.n.76, rt.979, fot. 573.

530 ADM, Cabrera i Bas, r.3142, ll.10-ll.n.69, rt.979, fots. 524-526.

531 ADM, Cabrera i Bas, r.1150, ll.2-ll.n.1, rt.970, fot. 76.

532 Segons el text de la procura esmentat en l'acta d'homenatge, Marquesa havia constituït certos et speciales procuratores nostros vos, nobiles Bernardum de Capraria, consanguineum nostrum germanum, et eius filium Bernardinum de Capraria. Finalment, seria Bernardí l'encarregat de dur-ho a terme; ADG, Notarials, Mitra, Protocol de Pere de Capmany, c. 5, n. 3, ff. 130r-131r.