Els temps de la comtessa d'Empúries

La vescomtessa Marquesa de Cabrera no deuria tenir més de catorze anys⁴⁰⁴ quan casà amb el segurament una mica menys jove Ponç Hug V, comte d'Empúries i

401 El 26 de setembre de 1279 domina Marchesia filia condam et heres nobilis Geralli vicecomitis de Capraria venia i transferia al cavaller maresmenc Ramon de Menola, fill de Ferrer de Menola, la vuitena part de la dècima de Sant Esteve de Tordera, de voluntate etiam consilio et assensu nobilis Poncii Hugonis Dei gratia comitis Impuriarum; PONS I GURI, Josep M. (ed.), El Cartoral..., doc. 6, p. 49.

402 ADM, Cabrera i Bas, r.4105, ll.21-ll.n.3, rt.990, fot. 391.

403 La data d'aquest casament és situada comunament l'any 1282; MIRET I SANS, Joaquim,

"Notes biogràfiques d'en Pere Salvatge y Fr. Romeu Sa Bruguera ab mostres de la Biblia catalana rimada de la XIIIa centuria". Dins Congrés d'Historia de la Corona d'Aragó dedicat al rey en Jaume I y a la seua época, vol. 1. Francisco Altés, Barcelona 1909, p. 155;

SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Barons..., p. 105. La documentació episcopal gironina és la primera que els presenta emparellats, i ho fa, efectivament, el 1282. El 29 de juliol, el comte d'Empúries ratificà mitjançant la seva signatura autògrafa la venda que Ramon de Cabrera havia fet dels castells de Brunyola i d'Anglès, sumant-se així a l'aprovació que hi donava Marchesia, Dei gratia comitissa Impuriarum et vicecomitissa Caprarie, uxore nostra; ADG, Pia Almoina, Pergamins, perg. n. 937. En descàrrec dels autors que apostaven per aquella data, val a dir que aquests no tenien accés als fons d'arxiu dels Ducs de Medinaceli i que, per tant, la seva afirmació era correcta tenint en compte les dades de les que disposaven. Tanmateix, els resultats de la consulta del fons Cabrera i Bas obliguen a corregir aquesta data.

Hi ha un altre detall a considerar en tot aquest assumpte. Marquesa de Cabrera i Ponç Hug V eren parents en quart grau (qua[r]to consanguinitate gradu). Els capítols matrimonials signats el setembre de 1269 pels seus progenitors respectius recollien la necessitat d'obtenir la dispensa papal (necessaria est dispensatio Domini). A petició del mateix comte d'Empúries, el Papa Martí IV beneí la unió tot assegurant al bisbe de Girona que el seus lligams de parentiu no eren cap impediment. La lletra del pontífex duia data del 16 de febrer de 1281, però els termes conjugals amb els que es feia referència a la parella (nobilis viri Poncii Hugonis, comitis Impuriarum, et dilecte in Christo filie nobilis mulieris Marchesie de Capraria) confirmen que la seva unió matrimonial ja s'havia produït amb anterioritat a la resolució de Roma; ADM, Empúries, r.456, rt.231, fots. 87-89 (24 de setembre de 1269); i r.60-1, rt.228, fots. 267-268 (16 de febrer de 1281). Sobre aquest vincle de parentiu vegeu infra, Capítol 4. Irònicament, seria aquest mateix Papa, d'origen francès, qui concediria a Carles de Valois els territoris que els croats havien suposadament de conquerir en la invasió de 1285, de la que se'n parlarà tot seguit.

404 Suposant que, efectivament, hagués nascut l'any 1266.

vescomte de Bas. Dit amb fredor, Marquesa hauria pogut comptar ja plenament des d'un punt de vista reproductiu, però potser no encara des de l'òptica política. Raó de més per entendre per què la historiografia ha permès que la seva figura quedés pràcticament a les fosques, mentre tota la llum l'ha projectada gairebé sempre sobre el seu espòs Ponç Hug i el seu oncle Ramon.⁴⁰⁵ Degut a la dimensió de la figura de Ponç Hug V d'Empúries, les properes pàgines tampoc podran allunyar-se massa d'aquest costum.

Tanmateix, Miret i Sans va demostrar ja a començaments del segle XX que la personalitat de l'esposa i de la neboda d'aquests bé li hauria valgut l'elogi de l'autor de l'anomenada Bíblia rimada de Sevilla, escrita a finals del segle XIII. L'autor, de fet, obria la traducció rimada al català dels textos bíblics amb una dedicatòria explícita a honor de la Comtessa que Deus guart/ Dampuries Marchesa a nom/ e fo fiyla dun gran rich hom/ qui fo vescomte de Cabrera, lloant-la en els següents termes: de Catalunya porta flor/ densenyament e de valor/ de franquea de gai parlar/ dumili crey no apar/ de Deu li plats souen parlar/ molt deiunar e molt horar.⁴⁰⁶ De poder creure aquesta lloança, el retrat resultant seria el d'una dona jove i bella que demostraria tenir seny, bones maneres, i ser piadosa. No hi ha manera de saber què hi ha de veritat, què de formulaic i què d'exageració en les paraules del redactor de la Bíblia rimada.

Tanmateix, el sol fet d'haver merescut la seva dedicatòria és ja en si mateix prou indicatiu de les seves bona imatge i bona reputació.

La idiosincràsia de la documentació d'arxiu relacionada amb la seva persona no permet contrastar aquest retrat de la figura de Marchesia, ja des de 1280 reconeguda com a Dei gratia comitissa Impuriarum et vicecomitissa Caprarie, però sí evidencia altres coses. Fins a la mort de Ponç Hug V és molt habitual trobar plegats en aquest i a la seva esposa prenent iniciatives, rebent reconeixements o donacions, o sent simplement al·ludits en assumptes relatius a l'espai territorial i social del vescomtat de Cabrera, quelcom que constitueix tota una novetat per les seves proporcions en relació amb etapes anteriors, en les quals això sol limitar-se a les donacions o confirmacions de les mateixes a institucions eclesiàstiques, i en relació també amb la que ambdós

405 El comentari biogràfic més extens i precís que s'ha fet fins ara sobre Marquesa, més encara que l'escrit per Sobrequés, corre a càrrec de mossèn Marquès, i no figura enlloc més que en una nota a peu de pàgina de la seva edició de les cartes dels bisbes de Girona escrites en català al segle XIV; vegeu MARQUÈS I PLANAGUMÀ, Josep M (ed.), Lletres del bisbe de Girona:

segle XIV, vol. 1. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2007, doc. 2, p. 76, nota 9.

406 MIRET I SANS, Joaquim, "Notes biogràfiques d'en Salvatge...", p. 155. Vegeu també MASSÓ I TORRENTS, Jaume, Repertori de l'antiga literatura catalana. La poesia, vol. 1.

Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1932, pp. 357-361; i VINYOLES I VIDAL, M. Teresa, Història de les dones..., p. 89.

apareixen a títol individual. Aquesta proporció és manifestament superior a les ocasions en les que Marquesa sembla actuar sola (en una relació de 7 a 1),⁴⁰⁷ i continua sent major en aquelles en les que sembla haver-ho fet Ponç Hug (en una relació de 1,75 a 1).

Cal destacar que més de la meitat d'aquestes darreres correspon als àmbits del comtat d'Empúries i del vescomtat de Bas, i que fins i tot en algunes Marquesa és esmentada com la causa o la receptora de concessions.⁴⁰⁸

407 Les primeres són vint-i-dues amb data entre 1280 i 1309. Precisament en una d'aquestes, i en altres dues més, hi figura Marquesa actuant en solitari. Vegeu ACA, Cancelleria Reial, r.203, ff.

203r-204r (24 d'octubre de 1306); ADG, Pia Almoina, Pergamins, perg. n. 938 (31 de juliol de 1282); Cadins, Pergamins, Pia Almoina, perg. n. 137 (12 de novembre de 1292); i Sant Feliu de Girona, Pergamins, perg. n. 395 (27 de febrer de 1310); ADM, Cabrera i Bas, r.4106, ll.21- ll.n.4, rt.990, fot. 395 (octubre-novembre de 1280); r.4107, ll.21-ll.n.5, rt.990, fots. 399-403 (20 d'abril de 1284); r.1512, ll.2-ll.n.1, rt.970, fot. 446 (18 d'abril de 1285); r.3583, ll.14-ll.n.92, rt.984, fot. 265 (13 de juliol de 1286); r.3074, ll.10-ll.n.3, rt.978, fots. 582, 584 i 588 (1 de juliol de 1290-15 de juliol de 1292); r.1976, ll.2-ll.n.1, rt.971, fot. 193 (31 d'agost de 1291); r.3630, ll.15-ll.n.35, rt.984, fot. 569 (20 d'octubre de 1292); r.3585, ll.14-ll.n.94, rt.984, fot. 279 (11 de maig de 1293); r.3330, ll.12-ll.n.22, rt.981, fot. 404 (18 de juny de 1293); r.3584, ll.14-ll.n.93, rt.984, fot. 275 (20 de febrer de 1294); r.3289, ll.11-ll.n.108, rt.981, fots. 97 i 99 (30 d'abril de 1298); r.3591, ll.14-ll.n.100, rt.984, fot. 310 (29 d'octubre de 1304); r.1977, ll.2-ll.n.1, rt.971, fot. 194, r.5666, ll.50-ll.n.2, rt.1028, fots. 353-354 i r.3331, ll.12-ll.n.23, rt.981, fot. 441 (24 d'octubre de 1306); r.2719, ll.5-ll.n.9, rt.974, fots. 581-588 (15 de juliol-30 de setembre de 1308); r.4111, ll.21-ll.n.9, rt.990, fots. 420 i 422 (9 de setembre de 1310); PONS I GURI, Josep M. (ed.), El Cartoral..., doc. 9, pp. 56-57 (5 de febrer de 1281), i doc. 176, pp. 311-312 (5 de gener de 1309); i MARQUÈS I PLANAGUMÀ, Josep M., Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona (924-1300). Fundació Noguera, Barcelona 1997, doc. 356, pp. 556-559 (13 de novembre de 1285).

408 El total de mencions individuals és de vint-i-nou, però en realitat només dotze pertanyents al període 1280-1309 relacionen Ponç Hug V d'Empúries amb el patrimoni dels vescomtes de Cabrera. Les referències al títol vescomtal de Bas, que no es donen fins a partir de 1288, són més aviat mínimes. Vegeu ADG, Pia Almoina, Pergamins, perg. n. 937 (29 de juliol de 1282);

Lletres, U-1, f. 34r (21 d'agost de 1297); i Notularum, G-1, f. 97v (7 de febrer de 1299); ADM, Cabrera i Bas, r.4105, ll.21-ll.n.3, rt.990, fot. 391 (30 de maig de 1280); r.3409, ll.13-ll.n.4, rt.982, fots. 345-347 (8 de setembre de 1284); r.3515, ll.14-ll.n.29, rt.983, fot. 457 (29 d'agost de 1288); r.3390, ll.12-ll.n.79, rt.982, fot. 212 (22 de gener de 1291); r.4108, ll.21-ll.n.6, rt.990, fot. 407 (18 de juliol de 1293); r.1516, ll.2-ll.n.1, rt.970, fot. 450 (7 de maig de 1294); r.5446, ll.43, ll.n.1, rt.1019, fot. 632 (22 d'octubre de 1294); r.3159, ll.11-ll.n.4, rt.979, fot. 625 (12 d'abril de 1306); r.3776, ll.16-ll.n.84, rt.987, fot. 70 (28 de juny de 1306); r.1978, ll.2-ll.n.1, rt.971, fot. 195 (22 de novembre de 1306); r.3410, ll.13-ll.n.5, rt.982, fot. 350 (15 d'agost de 1309); Catalunya General, r.280, ll.49, rt.226, fot. 15 (18 de març de 1299); i r.293, ll.49, rt.226, fot. 79 (1313); Empúries, r.1117, rt.236, fots. 170-171 (9 d'agost de 1287); r.603, rt.232, fots.

252 i 253 (20 de desembre de 1293-29 de juliol de 1294); r.645-1, rt.232, fots. 349 i 350 (30 de maig de 1293); r.2135, rt.244, fots. 472 i 473 (27 de febrer de 1300); r.616, rt.232, fots. 272 i 273 (29 d'agost de 1300); r.623, rt.232, fots. 299 i 300 (14 de juny de 1307); r.625, rt.232, fots.

305 i 306 (14 de juny de 1307); r.3971, rt.267, fots. 371 i 372 (30 d'abril-1 de maig de 1308);

r.638, rt.232, fots. 323 i 323 (19 de març de 1313); BC, Històric, Pergamins, perg. n. 150, r.

12137 (4 març de 1301); caixa 1-VI-2, perg. n. 22, r. 116 (10 de març de 1309); caixa 1-VI-2, perg. n. 21, r. 55 (29 d'octubre de 1309); i PONS I GURI, Josep M. (ed.), El Cartoral..., doc. 4, pp. 43-44 (24 de novembre de 1294).

En part, aquest patró ratifica, si és que calia, els privilegis derivats de la dominació masculina en el si de la parella conjugal, encarnada en aquest cas en Ponç Hug V d'Empúries, sobretot tenint en compte el seu poder d'intervenció en els assumptes vescomtals de Cabrera en comparació amb l'absència total, o pràcticament total, de Marquesa en els comtals i vescomtals de Bas. Evidencia en part el respecte a la clàusula dels capítols matrimonials pactats entre el comte Hug V i el vescomte Guerau VI el setembre de 1269, pels quals els dominis dels cònjuges es considerarien un de sol.⁴⁰⁹ I, en part, també, que Marquesa gaudia d'una autoritat en qualitat d'hereva legítima de Guerau VI de Cabrera que li garantia l'exercici del poder al costat o en absència del seu espòs als que havien estat els dominis del seu pare, i que podria ajudar a explicar el que succeí amb el seu patrimoni després de la seva mort.

En qualitat de vescomtes de Cabrera, tant Marquesa com Ponç Hug V d'Empúries varen intentar enfortir el control sobre les seves senyories en la mesura que els va ser possible, reclamant la plena potestat de castells com ara els de Palafolls i de Montpalau, i ampliant les franqueses de les que gaudien els habitants de la vila i el port de Blanes l'any 1293. Algunes de les seves reclamacions donarien lloc a llargs plets que es resoldrien en contra dels seus interessos a curt termini. Per contra, d'altres aspiracions acabarien sent satisfetes, encara que això tingués lloc ja durant l'etapa de viduïtat de Marquesa de Cabrera. Res d'això no impedí que, tal com li havia assegurat un jove comte Ponç Hug V al pare d'aquella quan aquest darrer encara vivia, s'evités perjudicar d'alguna manera el seu germà Ramon de Cabrera. Tant bon punt Ramon necessità que els comtes d'Empúries donessin el seu vist-i-plau a la venda dels castells de Brunyola i d'Anglès, executada el mes de juliol de 1282, aquells s'afanyaren a confirmar-la.⁴¹⁰ Tanmateix, el que no evitarien les pretensions de Ponç Hug V i de Marquesa seria enrarir, quan no dificultar i trencar, les relacions amb vassalls i altres senyors de vassalls, ni, a la llarga, enterbolir perillosament les que sostenien amb la Corona.

D'entrada, la inqüestionable lleialtat que Guerau VI de Cabrera havia demostrat envers Jaume I des dels seus primers dies de govern havia d'influir sens dubte molt

409 (...) predictus vicecomitatus et castrum de Monte Surico et omnia alia castra et tota terra que nos Geraldus, Dei gratia vicecomes Caprarie, dedimus cum instrumento predicte Marchesie, filie nostre, et totus comitatum Impuriarum quem nos, Ugo de Impuriis, dedimus cum instrumento dicto Poncio Ugeti, filio nostro, v[e]niantur inseparabiliter.

Itaque, predicta omnia sint semper unium et unita ac annetxa et sint eiusdem domini, videlicet, qui sit comes Impuriarum in perpetuum decedentis de matrimonio supradicto (...);

ADM, Empúries, r.456, rt.231, fots. 87-89 (24 de setembre de 1269).

410 Sobre tot això, vegeu infra, Capítol 5.

positivament en la visió que la monarquia tindria de la seva filla Marquesa i del seu futur. L'alineament d'Hug V d'Empúries en el bàndol del seu cunyat Ramon Folc V de Cardona en la nova gran guerra aristocràtica que es desfermà el 1274,⁴¹¹ que trencava amb una llarga tradició de suport del llinatge comtal d'Empúries a la Corona, podia suposar d'entrada un problema. Però Hug V, derrotat pel mateix Jaume I, s'hi havia sotmès finalment, i el seu fill i jove successor Ponç Hug V sancionà aleshores la reconciliació amb la seva assistència als acords de pau signats amb el comte Roger Bernat II de Foix, i a la investidura de l'infant Jaume com a rei de Mallorca, a finals de la dècada de 1270.⁴¹² Ni tan sols sembla que se sumés a l'aixecament de Balaguer. De manera que, si més no inicialment, el matrimoni conformat per Ponç Hug V d'Empúries i Marquesa de Cabrera figurà entre els lleials a la Corona, posicionament que es mantingué durant la invasió francesa de maig-octubre de 1285.

S'ignora completament quin rol assumí Marquesa durant la invasió, tot i que Cingolani ha especulat sobre la possibilitat, val a dir que no sense una certa raó, que aquella col·laborés en la defensa des de les seves terres nadiues del vescomtat de Cabrera des del castell de Montsoriu.⁴¹³ Per contra, del seu espòs se sap a través del cronista Ramon Muntaner que a mitjan maig de 1285 es trobava defensant la frontera, ja que tan bon punt hagueren començat les operacions militars, afirma Muntaner que per ordre del rei Pere III es disposà que el comte d'Empúries, ab les sues gents, gardàs lo coll de Banyuls e el coll de la Maçana.⁴¹⁴ L'aparent incapacitat de Ponç Hug V a l'hora d'impedir que una nodrida força invasora travessés el coll de la Massana i avancés sobre Peralada, i la progressiva caiguda del gruix dels dominis emporitans en mans croades, inclosa la rendició de Castelló d'Empúries, dugué Pere el Gran a desconfiar de la seva lleialtat. Tot i això, el seu suport constant a la defensa li valgué la recuperació de la

411 De l'esclat de la guerra l'any 1274 ja se n'ha parlat abans. Entre d'altres explicacions al suport que el vescomte de Cardona rebé aleshores d'Hug V d'Empúries, així com a l'ajut que el primer creia que li devia, com li recordava Jaume I per carta el 29 de maig de 1274 (encara deietz que vos sets en tan gran deute ab lo comte Dempuries que no li porietz falir de nuyll feit), n'hi ha una de clarament parentelar: Ramon Folc V de Cardona estava casat amb Sibil·la, germana d'Hug V d'Empúries; FONDEVILLA, Fernando, "La nobleza catalanoaragonesa capitaneada por Ferrán Sánxez de Castro en 1274". Dins Congrés d'Historia de la Corona d'Aragó..., vol. 2, p. 1121; i SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Barons..., p. 135.

412 SOLDEVILA, Ferran, Jaume I, p. 33; i SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Barons..., pp.

104-105.

413 CINGOLANI, Stefano M., "El comte Ponç Hug V i la croada francesa de 1285". MSR, n. 8 (2009), p. 36.

414 RAMON MUNTANER, Crònica, cap. 120 (edició a cura de Ferran Soldevila; Les Quatre Grans Cròniques, p. 777).

confiança del monarca,⁴¹⁵ a qui mitjançant un jurament prestat a Sant Celoni el 19 de juny de 1285 prometé ajudar contra qualsevol enemic.⁴¹⁶

Juntament amb el vescomte Dalmau VI de Rocabertí, i el fill d'aquest, Gausfred, el comte Ponç Hug V d'Empúries encara mantindria el control dels castells emporitans de Rocabertí, Requesens, Quermançó (Vilajuïga), Llers i Sant Salvador (de Verdera), a més de les seves possessions del vescomtat de Cabrera, entre elles el castell de Montsoriu, del que Bernat Desclot opinava qui és un dels bells e dels nobles del món,⁴¹⁷ i el castell i la vila d'Hostalric, on un nodrit nombre de rics-hòmens e cavallers s'hi concentrà en frontera i els convertí en una base de partida des de la qual es llençaven tot dia molts bells ardits, e corrien tot dia tro sus en les tendes de la host dels francesos, de manera similar al contingent aquarterat a Besalú, amb el qual es col·laborava en el desgast continu dels assetjants de la ciutat de Girona i en el bloqueig de les principals rutes d'accés directe a Barcelona.⁴¹⁸

Així doncs, el comte Ponç Hug V d'Empúries, vescomte de Cabrera, contribuí a la derrota final de la croada contra Catalunya,⁴¹⁹ i encara col·laboraria amb Alfons III el Franc en la defensa contra una nova invasió transpirinenca l'any següent, i una altra el 1288.⁴²⁰ Això hauria consolidat la seva aleshores bona reputació com a home lleial a la monarquia, una reputació que començaria a decaure tan sols uns pocs anys més tard, en temps de Jaume II el Just. De moment, vista la seva actitud en el decurs de la croada, no es pot dir precisament que Ponç Hug V hagués obrat de manera deslleial. En realitat, l'únic retret que Pere el Gran podia fer-li era el d'haver estat absent en el moment crític en què els croats aconseguiren passar per la Massana, sobretot perquè aquest era un dels dos colls dels quals el sobirà li havia encomanat la defensa. Pot ser que, simple i clarament, les seves aptituds i el seu instint militars no estiguessin a l'alçada de la missió defensiva que se li havia assignat, o bé que Ponç Hug V considerés que l'eficàcia d'una defensa estàtica als passos fronterers no depenia de la seva presència, i que ell podia

415 BERNAT DESCLOT, Llibre del rei En Pere, caps. 147-152 (edició a cura de Ferran Soldevila; Les Quatre Grans Cròniques, pp. 545-553); RAMON MUNTANER, op. cit., caps.

120-126 (pp. 777-785). Sobre la participació personal de Ponç Hug V en la defensa contra la croada, i sobretot pel que fa al contrast d'aquestes fonts amb d'altres, vegeu CINGOLANI, Stefano M., "El comte Ponç Hug V...", pp. 28 i 30-39; i IDEM, "Encara sobre Ponç Hug V i el rei Pere II". MSR, n. 9 (2010), pp. 39-46.

416 CINGOLANI, Stefano M. (ed.), Diplomatari de Pere el Gran, doc. 446, pp. 778-779.

417 BERNAT DESCLOT, op. cit., cap. 153 (p. 556).

418 IBIDEM, cap. 157 (p. 561).

419 A l'entorn del desenvolupament sencer de la campanya croada contra Catalunya, vegeu sobretot HERNÁNDEZ CARDONA, F. Xavier, op. cit., vol. 2, pp. 115-124.

420 SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Barons..., p. 109.

arribar a ser més útil liderant o col·laborant en incursions a cavall que tinguessin per finalitat entorpir o tallar l'abastiment de les hosts croades.⁴²¹ Del que no es pot dubtar és

421 A Ponç Hug V d'Empúries se li atribueixen almenys dues incursions contra l'aparell logístic de l'enemic: l'una, un gran ardit narrat per Bernat Desclot previ a l'entrada dels croats per la Massana; i l'altra, un atac sobre un dipòsit croat al monestir de Santa Maria de Roses en plena retirada de l'enemic, present al text català de l'anomenada Crònica de Sant Joan de la Penya.

La primera, una cavalcada executada per molt escassos efectius sobre una columna croada d'aprovisionament prop de la vall de Banyuls, al Rosselló, entre el 22 i el 31 de maig de 1285, és pràcticament l'única que ha atret l'atenció dels historiadors. Segons Desclot, aquesta empresa la liderava N'Huguet, comte d'Empúries. A punt de ser capturat en l'empresa, aquest Huguet se'n lliurà de ser-ho gràcies a l'heroica intervenció d'un germà seu que encara no havia pus de setze anys; BERNAT DESCLOT, op. cit., cap. 143 (pp. 541-543). Tant per Sobrequés com per Cingolani, Ponç Hug V és l'únic candidat possible a haver estat aquest Huguet, i el seu germà Huguet, a ser el seu salvador en aquella jornada; vegeu SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Barons..., p. 107; i CINGOLANI, Stefano M., "El comte Ponç Hug V...", p. 30.

Només Soldevila, en la seva edició de la crònica de Desclot, dóna una identificació diferent:

"Hug VI", això és, Hug de Cardona, fill del vescomte Ramon Folc VI de Cardona, qui efectivament esdevingué comte d'Empúries l'any 1323; SOLDEVILA, Ferran (ed.), Les quatre grans cròniques, p. 652, nota 2. Sobre Hug VI, vegeu SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Barons..., p. 115. El problema el genera el títol que el cronista assigna a N'Huguet. Ara bé, Desclot no menciona el nom del comte d'Empúries just abans, quan al·ludeix a la guerra que mantenia amb el vescomte de Rocabertí, i no ho fa tampoc en cap de les mencions posteriors.

En canvi, aquest Huguet sí és al·ludit pel seu nom; BERNAT DESCLOT, op. cit., caps. 147- 152 (pp. 545-553). No es pot descartar del tot que, efectivament, el cronista s'estés referint a Ponç Hug V d'Empúries. Ara bé, donat que les variants documentals del nom del titular del comtat emporità semblen haver-se limitat a les de Ponç Hug/Ponç Hugó, i que la denominació d'Huguet sí que s'adiu amb el nom del seu germà Hug, no és massa insensat proposar Hug d'Empúries, germà de Ponç Hug V, com la persona a qui Bernat Desclot anomenà N'Huguet. En aquest sentit, l'associació amb el títol es podria molt bé deure a una confusió, o bé a un reconeixement explícit dels drets d'Hug sobre l'herència del seu pare (potser fins i tot un posicionament polític velat contrari al comte Ponç Hug V). Així mateix, hom pot especular també amb la identitat del germà salvador, que podria correspondre al futur cavaller hospitaler fra Ramon d'Empúries.

La segona no sembla haver despertat el mateix interès, tot i haver estat suposadament liderada per lo comte d'Empúries ab en Roger de Lòria e ab lo comte de Pallars e ab En Ramon Folch e d'altres cavallers, i haver tingut com a resultat que els seus components capturessin un gran pertret de provisions i matessin gran infinitat de gents al monestir de Santa Maria i a la vila de Roses, doncs allà s'havia concentrat tot lo pertret de viandes e d'altres coses e gran multitud de francesos. Si se li pogués donar algun crèdit, aquest episodi hauria pogut tenir lloc entre el 4 de setembre, això és, just després que Roger de Llòria hagués esclafat definitivament la flota francesa i començat a hostigar els croats per terra amb els seus almogàvers, i l'1 d'octubre de 1285, quan el rei de França, greument malalt, era conduït ja cap a Panissars. La Crònica de Sant Joan de la Penya, de fet, la sitúa en un moment en què los francesos eren en lo comdat d'Empúries que se'n tornaven. Probablement, la manca de ressò d'aquesta acció recaigui en els inconvenients que planteja encara aquesta crònica per a l'ús dels historiadors, doncs la versió aquí referida és només la catalana, quan Pere el Cerimoniós la va concebre com una crònica general a distribuir en llatí, aragonès i català. La redacció catalana de la Crònica de Sant Joan de la Penya, per altra banda, podria no haver estat anterior a la dècada de 1360, i això l'allunyaria prou dels temps en què ocorregueren els fets per fer-li perdre fiabilitat respecte de la crònica de Desclot. Tanmateix, encara no s'ha contrastat degudament aquesta informació sobre l'assalt a Roses, episodi que, tenint en compte en quin punt de la campanya s'ubica, resulta profundament versemblant, i, a diferència del gran ardit de N'Huguet, no ofereix cap mena de dubtes sobre la identitat dels implicats, inclós el comte Arnau Roger de Pallars, de lleialtat a