Els anys de Ponç IV i l'aproximació personal al Cerimoniós

Com el seu germà menor Bernardí més tard que ell, Poncet esdevindria vescomte de Cabrera en vida dels seus pares, però, a diferència d'aquell, no estava destinat a sobreviure Bernat II ni a tenir descendència, o, com a mínim, cap que fos considerada legítima. La seva incorporació a les tasques de govern degué iniciar-se molt aviat, accelerada per la intensificació i l'ampliació de les absències del seu progenitor, unes absències a les que obligaria la implicació personal de Bernat II en les relacions entre les Corones d'Aragó i de Castella. El 1336, Pere el Cerimoniós havia afegit la seva signatura a les treves pactades entre Alfons XI de Castella i el soldà meriní Abu l-Hasan de Fes, aliat de l'emir de Granada, però ja aleshores semblava evident que la treva no havia de durar gaire. En front de l'amenaça d'invasió al regne de València i del perill que els seus habitants musulmans es revoltessin en suport del soldà de Fes, el Cerimoniós s'afanyà a destinar una esquadra naval en ajut del bloqueig que els castellans imposaven sobre el pas de l'Estret de Gibraltar. Aviat es féu evident que el

inclosa en el seu testament de juny de 1333, la mare de Bernat II de Cabrera recordava la possibilitat, esmentada en la primera ocasió, que aquest i Timbor morissin sine infante vel infantibus ex ipso matrimonio conceptis et natis, o bé que en nasquessin fills quos seu quem ad etatem perfectam non pervenissent. Arribat el moment de l'ampliació, les possibilitats es reduïen a que filius noster carissimus mori quantumcumque sine liberis legitimis qui ad etatem perfectam non pervenirent contingerit, et ipsos liberos mori contingerit sine libero aut liberis legitimis qui ad etatem perfectam non pervenirent; ADM, Cabrera i Bas, r.2973, ll.8-ll.n.21, rt.977, fots. 345-346; NONÓ I RIUS, Brígida i GIRONELLA I DELGÀ, Anna, op. cit., apèndix, p. 467. Aquest darrer matís, així com la manca de mencions a cap nom en concret, permet pensar que el juny de 1333 ja existiria algun descendent legítim nascut del matrimoni dels vescomtes de Cabrera, per bé que d'edat tan curta com per a considerar la possibilitat que pogués morir abans d'assolir l'edat adient i acostumada per maridar.

És molt probable que Poncet en fos un primer descendent, si no el primer. L'abril de 1341 Bernat II l'obligaria a renovar el jurament per les condicions de la donació del seu patrimoni, de la que es parlarà tot seguit, postquam etatem quatuordecim annorum, una senyal inequívoca que Poncet encara no tenia els catorze anys. El maig de 1347 admetia que sumus minoris viginti quinque annis, maiores tamen sexdecim. Convé no oblidar que el Cerimoniós recordava d'ell que durant la campanya contra el Rosselló de només dos anys abans, En Poncet seguia sent fort jove. Tenint en compte aquestes dades, es pot suposar que l'hereu dels vescomtes de Cabrera no devia tenir més de catorze o quinze anys en el moment de la seva participació en la guerra contra Jaume III de Mallorca; ADM, Cabrera i Bas, r.3699, ll.16- ll.n.10, rt.986, fot. 207 (13 d'abril de 1341); i r.3524, ll.14-ll.n.37, rt.983, fot. 492 (5 de maig de 1347); MARTÍNEZ GIRALT, Alejandro, "Família i llinatge nobles...", p. 18. Per la donació de 1341, Poncet hagué de comprometre's a reservar fins a 100.000 sous per al manteniment de la seva mare Timbor, i també del seu germà Bernardinus una vegada aquest ad etatem viginti annorum pervenit; ADM, Cabrera i Bas, r.3699, ll.16-ll.n.10, rt.986, fot. 205. És indubtable que Bernardí era més jove que ell, i és molt probable fins i tot que no hagués ni assolit els vint anys quan es produí la mort del seu germà el 1349.

perill més imminent amenaçava directament la frontera meridional castellana,⁵⁷⁷ sobretot després que la flota de Castella fos esclafada l'abril de 1340 i el soldà meriní desembarqués l'agost següent, encaminant-se a assetjar Tarifa.⁵⁷⁸

En aquell moment, Bernat II de Cabrera tindria l'oportunitat de redimir-se de l'assumpte de Xèrica a ulls de la Corona. Ho faria primer actuant d'interlocutor entre els reis d'Aragó i de Castella, per acabar participant més tard en accions bèl·liques.

Probablement per aquest motiu, i en previsió dels molts viatges que hauria de fer, Bernat II demanaria al bisbe de Girona el desembre de 1339 llicència per triar confessor.⁵⁷⁹ Poncet hauria superat ja l'edat en la qual les probabilitats que un infant tenia de sobreviure augmentaven de manera considerable, així que Bernat II i Timbor n'arranjaren el matrimoni amb Beatriu de Cardona, filla del difunt Hug I de Cardona, que havia estat comte d'Empúries després de Marquesa, i de Beatriu d'Anglesola.

Finalment, el 13 d'abril de 1341 Bernat II concedí al seu fill gran els drets sobre el vescomtat de Cabrera, inclosos els honors d'Osona, els castells de Montpalau i de Sant Iscle, i la baronia de Montclús, ob causam vestrarum nuptiarum que contrahere speratis et debetis una vegada hagués assolit els catorze anys.⁵⁸⁰

La presència entre els testimonis en l'acte públic de donació a Poncet de Cabrera d'un tal Pedro Gómez Alcaide, jutge del rei castellà que afirmava que pusse nesta carta

577 Al regne de València sembla que l'únic episodi seriós fou una algarada contra Oriola el 1340;

FERRER I MALLOL, M. Teresa, La frontera amb l'Islam en el segle XIV, pp. 30-35 i 147. Més sobre la col·laboració de la Corona d'Aragó en el conflicte que la historiografia castellana anomena la Guerra de l'Estret a GASSIOT PINTORI, Sílvia i SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel, "La Cort General de Barcelona (1340) y la contribución catalana a la guerra del Estrecho". Dins Les Corts a Catalunya: Actes del Congrés d'Història Institucional, 28, 29 i 30 d'abril de 1988. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1991, pp. 222-240; i LÓPEZ PÉREZ, María, La Corona de Aragón y el Magreb en el siglo XIV (1331-1410). CSIC, Barcelona 1995, pp. 58-96.

578 Vegeu LADERO QUESADA, Miguel A., "La guerra del Estrecho". Dins XXXI Semana de Estudios Medievales de Estella, 18 a 22 de julio de 2004. Guerra y diplomacia en la Europa Occidental 1280-1480. Gobierno de Navarra/ Institución Príncipe de Viana, Pamplona 2005, pp. 282-283. Tarifa era, en aquell moment, el port més important de l'Estret sota control de Castella; GARCÍA FERNÁNDEZ, Manuel, "La defensa de la frontera de Granada en el reinado de Alfonso XI de Castilla, 1312-1350". Dins SEGURA GRAIÑO, Cristina, Relaciones exteriores del reino de Granada. IV Coloquio de Historia Medieval Andaluza. Instituto de Estudios Almerienses, Almeria 1988, p. 48.

579 El bisbe Arnau l'autoritzà efectivament a escollir quem volueritis probati, ydoneum ac discretum in confessorem; ADG, Lletres, U-7, f. 22v.

580 La donació seria cassa et vana et nullius valoris in casu, scilicet, que dictum matrimonium non compleveritis ut est dictum; ADM, Cabrera i Bas, r.3699, ll.16-ll.n.10, rt.986, fots. 200 i 206-207; MARTÍNEZ GIRALT, Alejandro, "L'agitat retir monàstic...", p. 53; i IDEM, "Família i llinatge nobles...", p. 19.

esse mi nombre scrito con mi mano,⁵⁸¹ evidencia que Bernat II estava immers ja en els contactes amb Castella. El mes de setembre d'aquell mateix 1341, Bernat II es trobava en territori castellà per rebre l'encàrrec d'Alfons XI de presentar-se en nom seu davant del seu senyor Pere IV d'Aragó.⁵⁸² Aparentment, aquest darrer estava encara molt preocupat pel desenvolupament de la campanya militar contra granadins i merinís, tot i que la seva atenció s'estava desviant ja vers la possibilitat de sotmetre el seu cunyat Jaume III de Mallorca, i de, per tant, "reintegrar" el regne de Mallorca i els comtats de Rosselló i de Cerdanya a la Corona d'Aragó. Rere la decisiva victòria castellano- portuguesa a la batalla d'El Salado l'octubre de 1340, els granadino-merinís estaven en franc retrocés, d'aquí que el Cerimoniós estudiés fins i tot la possibilitat de retirar el seu estol d'aigües de l'Estret per redirigir-lo contra la Corona de Mallorca.⁵⁸³ Molest, Alfons XI intentà convèncer-lo mitjançant don Bernaldí visconde de Cabrera que les seves diferències amb Jaume III de Mallorca eren un assumpte del tot menor al costat de l'amenaça musulmana.⁵⁸⁴ De moment, l'estol compost de naus catalanes i valencianes sota comandament de Pere de Montcada seguiria operant en suport dels navius castellans, cantàbrics i genovesos que, de nou, guardaven l'Estret per impedir el creuament de reforços del Magrib durant el llarg setge d'Algesires, iniciat l'agost de 1342,⁵⁸⁵ per bé que el Cerimoniós el tornaria a reclamar durant la primera campanya del

581 ADM, Cabrera i Bas, r.3699, ll.16-ll.n.10, rt.986, fot. 209.

582 S'expedí una carta en Alcalá de Guadayra (Sevilla) catorse días de setiembre de 1341, per la qual yyo don Bernalt, por la gracia de Dios visconde de Cabrera, del sennorío del rey de Aragón, reconeixia haver contret un deute de 7.000 maravedís, la qual moneda es del muy noble rey don Alffonsso de Castiella, amb Arnau Serra, fill de Bernat Serra, mercador de Barçilona. Uns dies més tard, el 27 de setembre, Alfons XI de Castella enviava Bernat II de Cabrera a exposar els seus assumptes davant Pere el Cerimoniós; ADM, Cabrera i Bas, r.3852, ll.18-ll.n.6, rt.988, fot. 353; MOXÓ Y MONTOLIU, Francisco de, "Cartas reales de Alfonso XI a Pedro IV en el Archivo de la Corona de Aragón". AEM, n. 18 (1988), doc. 15, p. 283;

MARTÍNEZ GIRALT, Alejandro, "L'agitat retir monàstic...", pp. 51-52.

583 Vegeu especialment TASIS I MARCA, Rafael, Pere el Cerimoniós i els seus fills, pp. 19-21;

GASSIOT PINTORI, Sílvia i SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel, op. cit., pp. 228 i 234-235; i LADERO QUESADA, Miguel A., "La Guerra del Estrecho", pp. 283-284.

A l'entorn del "reintegrament" de la Corona de Mallorca, vegeu també MARTÍNEZ FERRANDO, J.-Ernest, La tràgica història dels reis de Mallorca. Aedos, Barcelona 1960, pp.

226-255; i ENSENYAT I PUJOL, Gabriel, La reintegració de la Corona de Mallorca a la Corona d'Aragó (1347-1349), vol. 1. Moll, Palma de Mallorca 1997, pp. 84-241.

584 MOXÓ Y MONTOLIU, Francisco de, Estudios sobre las relaciones entre Aragón y Castilla (ss.XIII-XV). Institución "Fernando el Católico"-CSIC, Saragossa 1997, pp. 155-158 i doc. 2, pp. 165-166; ENSENYAT I PUJOL, Gabriel, op. cit., vol. 2, doc. 13, pp. 18-19; i MARTÍNEZ GIRALT, Alejandro, "L'agitat retir monàstic...", p. 52.

585 LADERO QUESADA, Miguel A., "La guerra del Estrecho", pp. 284-285. Amb la campanya d'Algesires, de fet, es tancaria un regnat, el d'Alfons XI de Castella, caracteritzat des del punt de vista políticomilitar per les lluites constants a la frontera amb Granada i la intenció d'arrabassar-

Rosselló de l'any següent. Alfons XI hauria d'insistir molt per aconseguir evitar una vegada més que el seu homòleg aragonès el privés d'aquells importants efectius.⁵⁸⁶

Bernat II de Cabrera seguiria estant present als seus dominis del vescomtat de Cabrera durant l'any 1342, alternant probablement amb visites esporàdiques al regne de Castella,⁵⁸⁷ però el març de 1343, acompanyat d'una comitiva en la que cal incloure vassalls procedents d'antics llinatges de castlans de la talla dels Blanes o els Hostalric,⁵⁸⁸ ja s'havia incorporat al setge d'Algesires.⁵⁸⁹ Fou justament aquell any quan s'iniciaren les hostilitats entre Pere el Cerimoniós i Jaume III de Mallorca. Per aquells temps, Poncet i Beatriu de Cardona deurien haver celebrat les seves noces o bé es trobarien a punt de celebrar-les, de manera que molt probablement Poncet ja hauria maridat, i, en absència del seu pare i amb l'aquiescència de la seva mare, hauria exercit les funcions de vescomte sobre els dominis i els afers de la seva família. D'aquí que li tant territori com fos possible, cosa molt difícil tenint en compte la constant amenaça meriní.

Sobre la guerra i l'expansió fronterera en temps d'Alfons XI, com a solució a les tensions internes, en especial amb l'aristocràcia, vegeu preferentment ARIAS GUILLÉN, Fernando, Guerra y fortalecimiento del poder regio en Castilla. El reinado de Alfonso XI (1312-1350).

CSIC, Madrid 2012, pp. 63-111 i 149-163.

586 GARCÍA FERNÁNDEZ, Manuel, Regesto documental andaluz de Alfonso XI (1312-1350).

Publicaciones de la Universidad de Sevilla, Sevilla 1990, doc. 374, p. 84 (23 de maig de 1343).

587 Així succeí el 2 de març de 1342, quan Bernat II demanà en un dels seus domèstics, Pericó de Coll, que preguntés als homes i dones de la vall de Gualba si pertanyien a la seva jurisdicció;

ADM, Cabrera i Bas, r.3426, ll.13-ll.n.20, rt.982, fot. 452; el 25 de juliol següent, en acordar amb l'abat i els monjos de Breda els drets que la seva comunitat exercia a la parròquia de Santa Maria de Breda; ADM, Cabrera i Bas, r.3414, ll.13-ll.n.9, rt.982, fot. 368; i el 20 d'octubre d'aquell mateix any, en què el vescomte de Cabrera reconeixia tenir en feu de l'Orde de l'Hospital els castells de Ses Agudes i Miravalls, així com d'altres llocs del Montseny; PONS I GURI, Josep M., "Un cartoral de la milícia hospitalària". Dins IDEM, Recull d'estudis..., vol. 3, doc. 9, pp. 434-435 (article editat originalment el 1962).

588 En una carta adreçada el 23 d'octubre de 1343 a Juan Alfonso de Alburquerque, maiordomus ac procurator del rei de Castella i futur tutor de Pere I de Castella, el bisbe de Girona Arnau de Mont-rodon esmentava els noms dels plures nostri consanguinei et amici nunc et alios cum nobili vicecomite Caprarie et sine eo, et cum aliis nobilibus huius terre havien marxat a Algesires in subsidium stolli regis Castelle, identificant així inter ceteros un nebot seu, Bernat de Canet, nominatu in conflictu qui in loco D·"Alcalá" dicitur tunc fuisse, juntament amb els qui probablement fossin germans seus, Gilabert Galceran i Ferrer de Canet, i, seguidament, Guillem de Blanes, Guillem de Montcorb, Pere d'Hostalric, un home anomenat "En Vallromanes", Bernat de Serra i Arbert Satrilla; ADG, Lletres, U-6, ff. 146v-147r.. Resulta lògic pensar que tant Guillem de Blanes com Pere d'Hostalric s'haguessin incorporat a la comitiva de Bernat II de Cabrera. A més, tenint en compte que aquests dos i un altre cavaller Satrilla, de nom Simó, foren designats marmessors seus per Ponç IV de Cabrera el juny de 1349, les probabilitats que l'esmentat Arbert Satrilla, com tal volta també els Canet, també n'hagués format part, augmenten considerablement; ADM, Cabera i Bas, r.2962, ll.8-ll.n.10, rt.977, fot. 258 (17 de juny de 1349).

Sobre els Satrilla vegeu infra, Capítol 6.

589 Més a l'entorn dels contactes de Bernat II amb la cort d'Alfons XI de Castella i de la seva incorporació al setge d'Algesires a LÓPEZ FERNÁNDEZ, Manuel, "Algunas precisiones sobre la aplicación del Tratado de Madrid de 1339, entre Aragón y Castilla". ETF, n. 21 (2008), pp.

193, 197 i 200.

quan el Cerimoniós recordés a la seva Crònica com a primers de maig de 1344 s'encaminava personalment al Rosselló, on s'estaven reprenent les operacions militars contra el rei de Mallorca, indiqués que féu-se a carrera a nós Poncet, vescomte de Cabrera, que l'acollí i el convidà a dinar en lo seu lloc de Hostalric i l'acompanyà després a prosseguir una guerra que li reportaria el control dels territoris continentals de la Corona de Mallorca, i, el que encara és més important, la rendició del seu enemic Jaume III de Mallorca.⁵⁹⁰

Malgrat el seu lloc en la cronística del Cerimoniós i la documentació d'origen reial, el desconeixement que la historiografia ha exhibit sobre la figura de Poncet, és a dir, del vescomte Ponç IV de Cabrera, i de la de la seva esposa Beatriu de Cardona, és comparable al que ha exhibit sobre les dels seus antecessors Guerau V de Cabrera i Ramona de Montcada.⁵⁹¹ Val a dir que a l'entorn de la figura de Beatriu la ignorància és pràcticament absoluta. Únicament se'n coneixen la identitat del cònjuge i el suposat any de la seva mort, que pren com a referència el seu testament del 4 d'agost de 1348.

L'aleshores Beatrix, Dei gratia vicecomitissa de Capraria filiaque nobilis domini Ugueti, eadem gratia vicecomitis Cardone, segurament ja molt malalta, dictava les seves darreres voluntats en presència i en els dominis del seu oncle matern Ramon d'Anglesola, senyor de Bellpuig.⁵⁹² Entre aquelles no es mencionen ni una sola vegada ni el seu espòs ni els seus fidels, un aspecte que podria estar revelant, com en el cas de Sança de Santaeugènia, una manca d'afectivitat entre Beatriu de Cardona i Ponç IV de

590 PERE EL CERIMONIÓS, Crònica, caps. 3, 99 i 4, 13 (pp. 1067 i 1095); vegeu també supra, nota 271. Sobre aquesta segona campanya a la Catalunya Nord i la rendició del rei de Mallorca el 15 de juliol de 1344, acordada per Pedro de Jérica, vegeu TASIS I MARCA, Rafael, Pere el Cerimoniós i els seus fills, pp. 28-31.

591 Abans d'entrar a valorar l'experiència vital de Bernat III de Cabrera, comte d'Osona, Sobrequés resumí el que se sabia (i se sap) sobre "el seu germà Poncet (Ponç IV)" i la seva esposa en els següents termes: "Aquest fou, doncs, vescomte de Cabrera des de la renúncia del seu pare en 1342 fins que va morir, vers 1349, després d'haver pres part en la presa d'Algecires (1344) i en la campanya del Rosselló (1347). No deixà successió de la seva esposa Beatriu de Cardona, germana d'Hug II, i el vescomtat revertí al seu pare, que renuncià tot seguit en el seu fill Bernat". Observi's per exemple l'atribució a Ponç IV de la implicació personal en el setge d'Algesires, que en realitat correspongué al seu pare Bernat II; SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Barons..., p. 194.

592 El document fou redactat per Ramon de Santa Cecília, prevere i notari públic de Bellpuig, i subscrit per Antoni de Capdevila i Arnau Ratera, clergues beneficiats a Maldà. Ambdós llocs pertanyien a les senyories de Ramon d'Anglesola; ADM, Cabrera i Bas, r.2979, ll.8-ll.n.7, rt.977, fots. 387-389.

Cabrera que hauria perdurat fins el moment de la seva mort, potser precipitada per l'impacte de la primera onada de Pesta Negra a Catalunya l'estiu de 1348.⁵⁹³

Morta la seva esposa, Ponç IV de Cabrera juraria al seu pare que no en prendria cap altra sense el seu consentiment.⁵⁹⁴ L'escassa documentació conservada del breu període de govern de Ponç IV de Cabrera permet il·luminar uns pocs aspectes d'aquesta etapa, però així i tot es tracta d'aspectes crucials. Un any després de la seva participació en la segona campanya rossellonesa contra el rei de Mallorca, Ponç IV es preparava per haver guerres ab alscunes persones, per la qual cosa demanava suport militar al bisbe de Girona. El prelat s'excusà, argumentant en una carta emesa el 16 de març d'aquell 1345 que la seva posició l'impedia implicar-se en conflictes armats.⁵⁹⁵ No se sap amb qui esperava combatre el jove vescomte de Cabrera, per quins motius havien d'esclatar aquestes guerres, ni molt menys si aquestes s'arribaren o no a evitar, però pel to i pel contingut de la missiva episcopal és evident que, si més no de moment, el bisbe no considerava que amenacessin seriosament la pau a la diòcesi, en altra manera és probable que s'hagués avingut a ajudar-lo. Segurament la mitra gironina hauria percebut aquesta conflictivitat com un assumpte intern del vescomtat de Cabrera, fruit potser de greus desavinences entre senyors i vassalls.

És també una incògnita si Bernat II de Cabrera es trobà amb una situació conflictiva als seus dominis catalans en el seu retorn d'abril de 1345, o si el seu fill Ponç IV ja havia sotmès els seus rivals, fossin quins fossin aquests, quan aquell va haver arribat de Castella. En tot cas, sí hi havia afers als que calia trobar solució, com era el cas de els officiales vescomtals que, segons els síndics d'Hostalric, no respectaven els privilegis de la vila, i sobre els quals Bernat II prometé més control en aquest sentit, alhora que confirmava els privilegis als hostalriquencs el dia 27 d'aquell mes.⁵⁹⁶ És molt possible que aquesta inobservància i la transgressió per part de la oficialitat vescomtal

593 Vegeu a tall d'exemple: SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume, "La Peste Negra en la Península Ibérica". AEM, n. 7 (1970-1971), p. 79; i TRENCHS I ÓDENA, Josep, "Documentos pontificios sobre la peste negra en la diócesis de Gerona". CTEEHAR, n. 14 (1980), pp. 183- 230.

594 ADM, Cabrera i Bas, r.2921, ll.7-ll.n.30, rt.976, fot. 531.

595 El bisbe replicà que con de clergues no·s pertangua de metre·si en guerres ne fer aiudes en aqueles en nuyla manera, nós no podem ne devem fer ço que demanats per gran periyl de nostra consciència e de nostre stament. E axí pregam·vos que·ns haïats per escusats; ADG, Lletres, U-9, f. 192r.

596 El vescomte Bernat II afirmava haver confirmat els privilegis que Marquesa de Cabrera havia concedit als habitants de la vila d'Hostalric, el 29 de maig de 1328, això és, després d'haver succeït la comtessa d'Empúries al vescomtat de Cabrera; ADM, Cabrera i Bas, r.3337, ll.12-ll.n.29, rt.981, fot. 443 (27 d'abril de 1345).