L'encaix en el marc d'estudis sobre la noblesa medieval a Catalunya

La mateixa paradoxa que es dóna en l'àmbit dels estudis sobre la nissaga vescomtal de Cabrera es produeix a escala general del Principat. Dit amb altres paraules, tot i que perviu encara una llarga tradició de recerca sobre la noblesa catalana medieval que ha donat no pocs fruits, en especial pel que fa als períodes de l'Edat Mitjana Alta i Central, i que en el seu moment va constituir una part important de la base de coneixements de la que Sobrequés es va servir per escriure Els Barons, el bagatge historiogràfic existent no ha començat fins fa molt poc a explotar vies d'anàlisi que permetin fer un lloc a la noblesa en els estudis de la història de les societats rurals.

Amb posterioritat a la monumental obra cronística de Jerónimo Zurita, el primer gran impuls de la història de la noblesa catalana medieval, que fou fruit de l'interès i de l'empenta d'homes d'Església del segle XVIII marcats pel racionalisme científic i pel criticisme historiogràfic, que havien començat a obrir-se pas a Europa durant la centúria anterior,⁵⁶ implicà erudits com ara el filoborbònic Josep de Taverner i d'Ardena, fill del primer Taverner comte de Darnius, bisbe de Girona i de Solsona i germà d'un abat de Sant Salvador de Breda;⁵⁷ el bagenc i frare premostratenc Jaume Caresmar; o el dominic

56 El criticisme historiogràfic, d'arrel francesa, hauria estat en els orígens d'una lenta i particular Il·lustració catalana, en la que tindrien molt a dir a partir de la segona meitat del segle XVIII els representants eclesiàstics de la discutida idea de Miquel Batllori d'una "Il·lustració cristiana". A l'entorn d'aquesta qüestió, vegeu sobretot ANTÓN PELAYO, Javier, "La Il·lustració a Catalunya". CHR, n. 6 (2013), pp. 170-175.

57 Concretament, de Fèlix de Taverner i d'Ardena, que abans d'esdevenir abat de Breda l'any 1716 ho havia estat del monestir de Sant Pere de Camprodon. El 1720 Josep succeí en el càrrec a l'anterior bisbe de Girona, Joan Miquel de Taverner, del que potser també fou germà, i amb el que sens dubte compartia la preocupació per els excessos festius en l'àmbit parroquial. Uns anys després, les reflectiria en la seva Instrucció Pastoral per lo bon govern de las parròquias, adreçada als clergues diocesans. Sobre la procedència social i l'obra eclesiàstica de Josep de Taverner i d'Ardena, vegeu a tall d'exemple: MOLAS RIBALTA, Pere, L'alta noblesa..., p. 118;

IDEM, "Taverner i d'Ardena, Josep de". Dins SIMON I TARRÉS, Antoni (dir.), Diccionari d'historiografia catalana. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2003; ANTÓN PELAYO, Javier,

"La historiografia del segle de les llums (de Maians a Capmany)". Dins BALCELLS I GONZÁLEZ, Albert (coord.), Història de la historiografia catalana. Jornades Científiques de l'Institut d'Estudis Catalans. Barcelona, 23, 24 i 25 d'octubre de 2003. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2004, p. 129; PUIGVERT I SOLÀ, Joaquim M., "Pedagogia de la festa al

valencià d'orígens aragonesos i italians Jaime Villanueva Astengo. Aquests eclesiàstics es veieren en la seva majoria beneficiats per l'accés directe als arxius reials, i, en el cas concret de Villanueva, als pròpiament eclesiàstics, però la seva important obra historiogràficava va romandre inèdita durant molt de temps, en ocasions massa temps, o bé va passar gairebé inadvertida després de ser editada a la segona meitat del segle XIX, com succeí amb la de Taverner i d'Ardena,⁵⁸ a diferència de l'impacte que tindria la publicació de la Historia de los Condes de Urgel, escrita pel ciutadà barceloní i arxiver reial Dídac Monfar entre 1641 i 1652.⁵⁹

No obstant això darrer, les següents generacions d'historiadors que s'ocuparien del tema, entre els quals es trobaven els pioners del medievalisme català actual, no desconeixien precisament aquesta herència. L'abans esmentat Miret i Sans arribaria a consultar el text inèdit de Villanueva que es conservava a la Bibliothèque Nationale de París,⁶⁰ i els treballs de Taverner i d'Ardena, acabats o inacabats, tingueren influència en la producció no sols del mateix Miret i Sans, sinó també de Botet i Sisó, Francesc Carreras Candi i Josep Pella i Forgas.⁶¹

segle XVIII a través de la Consueta parroquial de Riudellots de la Selva (1763)". QS, n. 1 (1984), pp. 168-171; i IDEM, Església, territori i sociabilitat (s. XVII-XIX). Eumo, Vic 2001, pp. 33-34, 66 i 182-183. Del seu assaig sobre la història dels vescomtes de Rosselló se'n parlarà més endavant; vegeu infra, Capítol 4.

58 Quant al pes de Caresmar i de Villanueva en l'estudi de l'aristocràcia catalana medieval, vegeu a tall d'exemple, i sense pretensió d'exhaustivitat: GARÍ, Marina, MASDÉU, Raimon, i URBINA, Manuela, "Jaume Caresmar. L'home i la seva obra". Manuscrits, n. 10 (1992), pp.

331-371; BERTRAN I ROIGÉ, Prim, "La historiografia del comtat d'Urgell". Dins BERTRAN I ROIGÉ, Prim et alii, op. cit., pp. 13-14; i RIERA I SANS, Jaume, "Jaume Villanueva i el comtat d'Urgell". Dins SABATÉ CURULL, Flocel i FARRÉ, Joan (coords.), Els grans espais baronials a l'edat mitjana. Desenvolupament socioeconòmic. Pagès, Lleida 2002, pp. 61-81.

59 BERTRAN I ROIGÉ, Prim, "La historiografia del comtat d'Urgell", pp. 12-13. L'estudi original de Monfar fou publicat per Pròsper de Bofarull en dos volums a: DIEGO MONFAR Y SORS, Historia de los Condes de Urgel. Dins CODOIN, vols. 9 i 10. José Eusebio Monfort, Barcelona 1853.

60 Desestimant-ne les aportacions per obsoletes ja a començaments del segle XIX, i contestant amb un rotund "no hi ha motiu per tanta ansia" els qui esperaven trobar en les Memorias cronológicas de los Condes de Urgel de Villanueva una muntanya de dades fins aleshores insospitades; MIRET I SANS, Joaquim, "Les «Memorias cronológicas de los Condes de Urgel»

per Don Jaime Villanueva". BRABL, n. 39 (1910), pp. 415-427.

61 Pella i Forgas recorreria més d'una vegada al text del bisbe Taverner i d'Ardena sobre els comtes emporitans per elaborar la seva història de l'Empordà; vegeu TAVERNER I D'ARDENA, bisbe Josep de, História de los condes de Ampurias y Peralada (editat per Salvador Sanpere i Miquel a Revista de Ciencias Históricas, vols. 2-4, 1886); i PELLA I FORGAS, José, Historia del Ampurdán. Tasso y Serra, Barcelona 1883. El deute de la resta dels historiadors esmentats més a dalt amb l'obra de Taverner i d'Ardena és ben visible, per exemple, a: BOTET I SISÓ, Joaquim, Condado de Gerona. Los condes beneficiarios. Paciano Torres, Girona 1890, p. 7, nota 1; MIRET I SANS, Joaquim, Investigación histórica..., pp. 23-

A banda de mossèn Joan Serra i Vilaró, que esdevindria canonge de la Seu de Tarragona,⁶² els quatre historiadors acabats d'esmentar, alguns d'ells ja pròpiament medievalistes, i als que caldria afegir, Pelai Negre i Pastell, Ferran Valls i Taberner, i Ramon d'Abadal i de Vinyals, van viure i dur a terme la seva tasca investigadora entre les darreries del segle XIX i mitjan segle XX. Eren homes nascuts en el si de famílies benestants, sobretot barcelonines i de les comarques gironines, formats en Dret, compromesos amb la cultura, la literatura i la història catalanes,⁶³ membres i detenidors de càrrecs de responsabilitat en institucions com ara l'Institut d'Estudis Catalans o la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i, amb excepció potser de Miret i Sans,⁶⁴ prou interessats en política per implicar-s'hi a través de la militància en una Lliga Regionalista caracteritzada per un catalanisme conservador i monàrquic.⁶⁵ Amb ells aflorarien noves obres, algunes d'elles monogràfiques, sobre els titulars dels càrrecs comtals sota domini carolingi fins a la seva patrimonialització, i, així, fins al naixement de les primeres nissagues comtals, de les quals, excloent la dinastia de comtes de Barcelona que després ocuparia el tron d'Aragó, hi hauria continuïtat pel que fa als llinatges comtals d'Empúries i de Pallars, així com als vescomtals no sols de Girona i Àger, sinó també de Barcelona, Castellbò, Bas, Cerdanya o Rocabertí. Fins i tot s'estudiarien altres nissagues aristocràtiques de menor rang com ara la dels senyors de Torroella de Montgrí dels segles XII i XIII.⁶⁶

31; i CARRERAS CANDI, Francesc, "Descripció política=histórica=social". Dins IDEM (dir.), Geografia General de Catalunya, vol. 2. Albert Martín, Barcelona 1913, pp. 868 i 895-896.

62 D'entre els seus treballs, vegeu per exemple: SERRA I VILARÓ, Joan, Baronies de Pinós i Mataplana: investigació als seus arxius, en 3 vols. Biblioteca Balmes, Barcelona 1930-1950; i IDEM, "Los señores de Portell, patria de san Ramón, descendientes de los vizcondes de Cardona". AST, n. 30:1 (1957), pp. 97-152.

63 Botet i Sisó seria, per exemple, cofundador de la Revista de Gerona; NADAL I FARRERAS, Joaquim, "Joaquim Botet i Sisó (Girona, 1846-1917)". RG, ns. 75-77 (1976), pp. 197-201.

64 Segons Maria Teresa Ferrer, Miret i Sans no demostrà en aparença cap interès en desenvolupar una vessant política; FERRER I MALLOL, M. Teresa, Joaquim Miret i Sans.

Semblança biogràfica. Conferència pronunciada davant el Ple per M.TERESA FERRER I MALLOL

el dia 17 de juny de 2002. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2003, p. 9.

65 A Pella i Forgas el seu desacord amb el funcionament intern de la Lliga li costaria l'expulsió l'any 1905, en un episodi que no pot qualificar-se d'altra cosa que no sigui joc brut; RIQUER I PERMANYER, Borja de, "La «defenestració» política d'en Pella i Forgas, o sobre la pretesa

«honradesa» electoral de La Lliga". RG, n. 97 (1981), pp. 248-250.

66 Sembla que Miret i Sans i Carreras Candi començaren a treballar en un projecte conjunt sobre el comtat de Pallars, que mai veuria la llum; FERRER I MALLOL, M. Teresa, Joaquim Miret i Sans, p. 10. Al marge d'això, vegeu d'entrada els estudis següents: MIRET I SANS, Joaquim,

"La princesa griega Láscaris, condesa de Pallars en Cataluña". RHIS, n. 10 (1903), pp. 455-470;

IDEM, Sempre han tingut bec les oques. Adesiara, Barcelona 2012, pp. 85-115 (edició original de 1905-1906); VALLS I TABERNER, Ferran, "Els orígens dels comtats de Pallars i Ribagorça". EUC, vol. 9 (1915-1916), pp. 1-101; BOTET I SISÓ, Joaquim, "Sobre uns

Resulta lògic pensar que, com aquests mateixos historiadors a cavall entre els segles XIX i XX (que a diferència de molts altres dels seus predecessors sí que van freqüentar els arxius⁶⁷) procedien d'estrats socials acomodats i eren política i socialment conservadors, poguessin sentir una major inclinació a dedicar treballs a la història dels sectors dirigents de la societat medieval, el que evidentment inclouria els nobles. I no sols perquè la seva situació socioeconòmica els garantís unes educació universitària i connexions intel·lectuals d'abast fins i tot internacional, sinó perquè, en la mesura en què ells eren part també dels sectors dirigents de la seva societat, es podien sentir d'alguna manera identificats amb aquells. En el cas de Pelai Negre, la seva tasca històriogràfica, centrada en bona mesura en l'estudi de llinatges de l'aristocràcia empordanesa medieval i en la seva implantació territorial, és del tot coherent amb la seva condició de propietari rural, i, tot i el seu convenciment de la necessitat de millorar les condicions d'accés a la terra, la seva posició contrària a que la reforma agrària signifiqués el desmantellament d'un sistema que l'afavoria.⁶⁸

L'interès dels medievalistes catalans per la noblesa no s'esvaí del tot, però al marge de la important i àmplia obra de Santiago Sobrequés sobre la pròpiament medieval, que no es limita ni molt menys a la síntesi d'Els Barons,⁶⁹ fins els volts de sepulcres de la familia comtal d'Empuries". BRABLB, vol. 8, n. 61 (1916), pp. 265-288;

ABADAL I DE VINYALS, Ramon d', Catalunya Carolíngia, vol. 3. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1955; i IDEM, Els primers comtes catalans. La Magrana, Barcelona 2011 (primera edició de 1958). Les referències a estudis sobre vescomtes catalans, més enllà de les ja citades, així com les relatives als senyors de Torroella, es detallen a infra, Capítols 1 i 4.

67 I que, en aquest sentit, certificaven la seva condició d'hereus dels erudits i cristians il·lustrats del segle XVIII. És clar que això depenia molt de l'accessibilitat als arxius, però el cert és que, segons Ramon d'Abadal, fins avançat el segle XIX semblava haver-hi entre els historiadors una manca general de l'empenta necessària per emprendre una recerca d'arxiu percebuda, entre altres coses, com massa feixuga; ABADAL I DE VINYALS, Ramon d', "Balari y Jovany y sus

«Orígenes Históricos de Cataluña»". BRABLB, vol. 29 (1961-1962), p. 11.

68 SAGUER I HOM, Enric i TÉBAR HURTADO, Javier, "Pelai Negre: Un hisendat gironí i la qüestió agrària (1921-1939)". RG, n. 144 (1991), pp. 67-71; i SAGUER I HOM, Enric, "La Acción Social en casa. Gestión patrimonial de un dirigente sindical (Pelayo Negre Pastell, 1924- 1936)". Dins ROBLEDO HERNÁNDEZ, Ricardo i LÓPEZ GARCÍA, Santiago M. (coords.),

¿Interés particular, bienestar público? Grandes patrimonios y reformas agrarias. Universidad de Zaragoza, Saragossa 2007, pp. 281-303.

69 Vegeu sobretot: SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, La alta nobleza del norte en la Guerra Civil Catalana de 1462-1472. Institución "Fernando el Católico"-CSIC, Saragossa 1966 (primera edició de 1952); IDEM, "El linaje de los Requesens". RG, n. 1 (1955), pp. 9-14; IDEM, Jofre VIII de Rocabertí, señor de Peralada, y el ocaso de la Edad Media en el alto Ampurdán.

Palacio de Peralada, Barcelona 1955; IDEM, "Una il·lustre família banyolina: els Samasó."

QCECB, s. n. (1956), pp. 29-44; IDEM, "Documentos relativos a la familia Margarit. Ensayo de reconstrucción del árbol genealógico del «Cardenal gerundense»." AIEG, n. 12 (1958), pp. 245- 299; IDEM, Altres barons de Catalunya i el Compromís de Casp. Rafael Dalmau, Barcelona 1968; IDEM, "El pretès «Parlament de Peralada» i la cavalleria del bisbat de Girona en

1980 no es pot parlar de propostes novedoses sobre el tema. Per altra banda, com ja s'ha dit abans, la història de l'aristocràcia catalana medieval encaixa malament en la construcció del relat nacional, o, si es vol, es pot dir que en força ocasions li toca jugar un paper desagradable tant a ulls dels especialistes com dels profans. Tret d'alguna sonada excepció,⁷⁰ fins i tot entre els medievalistes de tallat catalanista conservador anteriors a la Guerra Civil Espanyola, la noblesa feudal catalana, bé que atractiva des d'un punt de vista cultural sempre i quan les velles dinasties tinguessin continuïtat, no tenia massa bona premsa, i avui dia segueix sense tenir-la.

Això últim sembla respondre fonamentalment a raons de caire polític i social. En relació a les primeres (és a dir, a les raons polítiques), cal dir que, en general, la historiografia catalana tendeix a veure en la noblesa un bloc oposat gairebé sistemàticament als grans projectes reials, i, en conseqüència, a presentar l'actitud de la noblesa envers la monarquia en clau disruptiva, quan no directament de rebel·lia. En la construcció del relat històric nacional, per tant, el monarca esdevé l'encarnació de l'Estat o de la idea del futur Estat modern. Per contra, lluny ja d'aquella noblesa que interessa en la mesura en la que, des d'una perspectiva nacional, donà forma als comtats catalans i protagonitzà el posterior deslligament del control franc, l'aristocràcia feudal catalana és vista com un poderós i perillós rival mancat de sentit d'Estat que trigaria molt a ser degudament domesticat.⁷¹

l'interregne de 1410-1412". AEM, n. 6 (1969), pp. 253-343; IDEM, "La petita noblesa catalana i l'interregne de 1410-1412". EHM, vol. 3 (1970), pp. 94-104; i IDEM, El Compromís de Casp i la noblesa catalana. Curial, Barcelona 1973. Menció especial mereix IDEM, "La nobleza catalana en el siglo XIV". AEM, n. 7 (1970-1971), pp. 513-532, assaig en el que Sobrequés s'interrogava sobre les característiques de la noblesa catalana del Tres-cents i, en especial, sobre els termes més adients per designar-la. De l'enorme contribució de Sobrequés a la història de l'aristocràcia medieval catalana se'n va parlar a MARTÍNEZ GIRALT, Alejandro, "Els nobles i la noblesa vistos per Santiago Sobrequés". Ponència presentada en el marc de la Jornada- Seminari d'Història Santiago Sobrequés. Universitat de Girona, Girona, 14 d'octubre de 2011.

En aquesta mateixa línia, és molt recomanable també la lectura de SALRACH I MARÉS, Josep M., "Santiago Sobrequés i la història social del poder: entre el present de l'historiador i el present medieval". BSCEH, n. 22 (2011), pp. 283-298. Pel que fa al darrer dels articles de Sobrequés esmentats més a dalt, vegeu MARTÍNEZ GIRALT, Alejandro, "La percepción de la nobleza como grupo social durante la Baja Edad Media (reflexiones en clave catalana)", en premsa.

70 La més sorprenent és la de Jaume Vicens Vives. A Notícia de Catalunya, arribà a afirmar que

"no coneguérem magnats (...) que per llur sobergueria fossin capaços d'enfrontar-se amb el poder de la Casa de Barcelona, per altra banda desenvolupat amb un liberalisme suau, típic de tan il·lustre nissaga"; vegeu VICENS VIVES, Jaume, Notícia de Catalunya. Edicions 62, Barcelona 1995, p. 63 (primera edició de 1954).

71 Per a una crítica d'aquesta concepció de l'Estat, o de l'absència del mateix, vegeu especialment MONSALVO ANTÓN, José M., "Poder político y aparatos de estado en la Castilla bajomedieval. Consideraciones sobre su problemática". SH, n. 4 (1986), pp. 100-167.

No són pocs els riscos que comporta explicar les relacions polítiques entre monarquia i noblesa en termes d'oposició i de conflicte gairebé permanents, com ha assenyalat Julio Escalona per al cas castellà de 1272-1273,⁷² i com de fet hi haurà ocasió de veure més endavant. Tanmateix, a Catalunya sembla que aquest és exactament l'escenari almenys fins el 1280, moment a partir del qual Sobrequés considerava acabats els grans desafiaments aristocràtics a l'autoritat reial, això és, els liderats pels barons, als quals fins aleshores veia en constant "estat de rebel·lia".⁷³

En aquest sentit és bastant il·lustrativa, així com probablement també bastant representativa, l'opinió del gran especialista en literatura catalana medieval i també primer president de l'Institut d'Estudis Catalans que fou Antoni Rubió i Lluch, fill del poeta de la Renaixença Joaquim Rubió i Ors. Mentre esperava l'arribada d'un

"historiador en lengua catalana" capaç de narrar "como un Thierry, o un Michelet, un Macaulay, un Herculano o un Gregorovius (...) la historia nacional", en un discurs pronunciat l'abril de 1913 a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona Rubió i Lluch es lamentava obertament del fet que al segle XVII reconegudes autoritats com ara el jurista rossellonès Andreu Bosch⁷⁴ o l'historiador barceloní Esteve de Corbera haguessin escrit els seus estudis "con más vistas a la nobleza que a Cataluña", i que, en conseqüència, a través seu la història hagués esdevingut una "servil aduladora de toda vanidad señorial".⁷⁵

L'obra de Corbera, en especial la seva Cataluña Illustrada, acabaria convertint- se en un més dels intents no reeixits d'elaborar una història general de Catalunya durant

72 ESCALONA MONGE, Julio, "Los nobles contra su rey. Argumentos y motivaciones de la insubordinación nobiliaria de 1272-1273". CLCHM, vol. 25, n. 1 (2002), pp. 132-133.

73 El segle següent "assenyalava, a Catalunya, una etapa de transició entre la noblesa prepotent i indisciplinada de la centúria anterior i la noblesa parlamentària de l'època dels Trastàmara";

SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Barons..., p. 88; i IDEM, El Compromís de Casp..., p.

28.

74 Vegeu BOSCH, Andreu, Summari, índex, o epítome dels admirables, y nobilíssims títols de honor de Cathalunya, Rosselló, y Cerdanya. Pere Lacavalleria, Perpinyà 1628.

75 RUBIÓ I LLUCH, Antoni, "La escuela histórica catalana". Dins Discursos leídos en la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona en la recepción pública del Dr. D. Cosme Parpal y Marqués el día 13 de abril de 1913. Casa Provincial de Caridad, Barcelona 1913, p. 107; i BALCELLS I GONZÁLEZ, Albert, Antoni Rubió i Lluch, historiador i primer president de l'Institut d'Estudis Catalans. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2008, pp. 17-21. El darrer punt abans citat del discurs que féu el 1913 Rubió i Lluch a les Bones Lletres ha estat també ressaltat a MARTÍNEZ GIRALT, Alejandro, "La percepción de la nobleza...". Més sobre la seva figura a: BOHIGAS, Pere, "Els Rubió i els llibres, una dinastia d'homes de lletres". Dins IDEM, Aportació a l'estudi de la literatura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 1982, pp. 408-437.

l'Edat Moderna.⁷⁶ Salvant les distàncies culturals i ideològiques, el seu projecte no estaria en aparença massa allunyat de la idea general de Rubió i Lluch, tret de per dos detalls fonamentals: el primer, que enfront dels nous corrents racionalistes del seu segle, Corbera optà per cenyir-se en una llarga tradició cronística en la qual els elements ficticis o llegendaris eren considerats útils i necessaris; i el segon i darrer, que aquell era un membre de l'oligarquia barcelonina de la primera meitat del Sis-cents, d'ascendència noble, que almenys en una ocasió va escriure sota patrocini d'una de les famílies més antigues i reputades de l'alta noblesa, la dels Montcada.⁷⁷ Davant de tot això, resulta també lògic que, en el marc del gran relat nacional, Rubió i Lluch, que en termes polítics sembla no haver anat més enllà de l'exercici d'un catalanisme cultural dins d'un Estat espanyol⁷⁸ que, òbviament, no responia ja al mateix model que aquell conjunt d'Estats hispànics dels temps de Corbera, identifiqués els comtes de Barcelona i els reis d'Aragó d'aquesta dinastia amb els grans conductors del país, receptius als interessos generals dels catalans, i els nobles, atents només als seus interessos particulars, amb el pol oposat d'aquells. Per tant, és del tot natural que Rubió i Lluch renegués de la perspectiva històrica d'Esteve de Corbera, cosa que, per altra banda, també revela l'evident influència que tingué en ell el treball sobre fonts d'origen reial.⁷⁹

A Catalunya, el llenguatge i el contingut dels documents eclesiàstics i dels comtals barcelonins (més tard regis),⁸⁰ així com els de les cròniques reials, dels

76 Temptatives que es repetirien, de nou sense èxit, durant el segle següent; vegeu especialment SERRA I PUIG, Eva, "Una aproximació a la historiografia catalana: els antecedents". RC, n. 26 (1989), pp. 30-33.

77 ESTEVE DE CORBERA, Cataluña Illustrada. Contiene su descripción en comun, y particular, con las Poblaciones, Dominios, y Successos, desde el principio del Mundo hasta que por el valor de su Nobleza fue libre de la Opresion sarracena. Antonio Gramignani, Nàpols 1678. A l'entorn del pensament historiogràfic i de la xarxa de relacions d'amistat i de patronatge d'Esteve de Corbera, vegeu SÁNCHEZ MARCOS, Fernando, "Historiografía e instituciones políticas en la Cataluña del siglo XVII. El caso de la Cataluña Illustrada de Esteve de Corbera".

Pedralbes, n. 13 (1993), pp. 547-556; i BARÓ I QUERALT, Xavier, "Concepció i funció social de la història segons Esteve de Corbera (1563-1633?) i Francesc de Montcada (1586-1635)".

Pedralbes, n. 23 (2003), pp. 491-501. Pel que fa a la tradició cronística a la que aquí es fa referència, vegeu infra, Capítol 4.

78 BALCELLS I GONZÁLEZ, Albert, Antoni Rubió i Lluch, p. 9 i nota 13.

79 En això segurament hi jugà un paper important l'atracció per la promoció reial de la cultura, i, en particular, de la literatura medievals; IBIDEM, p. 21.

80 Tornant sobre això, cal tenir en compte no sos el poc treball d'arxiu que s'havia fet en el passat, i al que com s'ha vist abans ja havia al·ludit Abadal, sinó també, al costat de la conservació dels manuscrits de les cròniques reials i del seu prestigi; el potencial i les facilitats que l'antic Arxiu Reial de Barcelona, posterior Arxiu de la Corona d'Aragó, oferien a partir del segle XIX als qui pretenien consultar-ne el seu ric fons documental, gràcies en bona part a la reorganització de l'arxiu sota la direcció de Pròsper de Bofarull; i, per últim, les dificultats d'accés que presentaven aleshores la majoria d'arxius, especialment els nobiliaris; vegeu