De nou devers la línia col·lateral

Marquesa, vescomtessa de Cabrera i comtessa d'Empúries pel seu matrimoni amb Ponç Hug V, hagué d'acarar la seva viduïtat enfrontada, entre d'altres coses, als deutes pendents del difunt.⁴⁶⁵ La seva actitud en els afers de la vida del seu espòs és una absoluta incògnita. Ni tan sols la seva presència documental possibilita seguir-ne les passes excepte, si es vol, en el cas de la croada de 1285, durant la qual Cingolani sospita, com s'ha dit abans, i potser amb encert, que Marquesa hauria sostingut la defensa del vescomtat de Cabrera mentre Ponç Hug V combatia al comtat d'Empúries.

Fora d'aquest episodi concret, difícilment se li pot atribuir un o altre posicionament. És ben cert que a partir de 1294, és a dir, en ple període d'augment de conflictes a l'entorn de la figura de Ponç Hug V, les referències conjuntes en aquest i a la seva esposa Marquesa disminueixen molt la seva freqüència,⁴⁶⁶ però d'això no té per què inferir-se un distanciament de la parella, sobretot tenint en compte que la submissió d'octubre de 1306 els implicava a ambdós. En el supòsit que l'elogi que li dedicà l'autor de la Bíblia rimada tingués prou fonament, no seria estrany veure Marquesa actuant com a mediadora ni, de manera similar a la seva avantpassada homònima, adquirint un rol rellevant en la submissió de Tarragona en col·laboració estreta amb la reina Blanca d'Anjou.⁴⁶⁷ És molt probable que, a banda d'aquesta més que factible vocació pacificadora, Marquesa hagués donat el seu recolzament a molts dels objectius pretesos

465 El 10 de maig de 1313 Marquesa manifestava la voluntat del seu espòs que els 60.000 sous o 1.000 marcs d'argent que aquell havia promès pagar a Guerau VI en virtut del seu casament, pels quals obligà el castell de Montsoriu, restarien a disposició de Marquesa sub hac conditione:

que se'ls entregués després de la mort d'aquesta (post finem nostrum) al monestir de Sant Pere de Rodes pro remedio anime sue et mee et parentum suorum et nostrorum. I per més seguretat, prometia al vescomte Ramon Folc VI de Cardona, designat executorem in suo testamento, que obligaria les cavalleries del terme castral de Torcafelló, la dècima de l'Estany de Sils i la dècima i les cavalleries del lloc de Maçanet i de la parròquia de Sant Llorenç de Maçanet; ADM, Cabrera i Bas, r.3632, ll.15-ll.n.37, rt.984, fot. 579.

466 N'hi ha només nou entre el període 1294-1309, un terç de les quals corresponen als acords de Tarragona de 1306.

467

Sobre la figura mediadora de la dona, vegeu: ECKHARDT, Caroline D., "Woman as Mediator in the Middle English Romances". Dins CAMPBELL, Josie P., Popular Culture in the Middle Ages. Bowling Green University Popular Press, 1986, pp. 63-76; COURCELLES, Dominique de, "Le Libre de les dones de Francesc Eiximenis: la femme et la paix en Catalogne au 14e siècle". e-Spania [En línia], 20 | de febrer de 2015. En línia des del 13 de febrer de 2015.

URL: http://e-spania.revues.org/24294; DOI: 10.4000/e-spania.24294.; i MUÑOZ FERNÁNDEZ, Ángela, "La mediación femenina como forma de acción política. Tiempos, contextos y transformaciones de un rol político (Castilla, siglos XIV-XV)". e-Spania, [En línia], 20 | de febrer de 2015 En línia des del 13 de febrer de 2015. URL: http://e- spania.revues.org/24146; DOI: 10.4000/e-spania.24146.

per Ponç Hug V d'Empúries, que a grans trets podrien condensar-se en un de sol: la consolidació i l'ampliació del seu control jurisdiccional a les seves senyories.

En aquest sentit, la figura de la Marquesa vídua podria no haver-se distanciat massa de la figura de la Marquesa cònjuge. L'any 1316 Guillem, senyor del castell de Palafolls, li prestava homenatge per fer ús del mer imperi a l'interior del seu terme castral.⁴⁶⁸ Que Marquesa pogués cedir-l'hi en feu aquests drets implica que aleshores ja hi tenia accés, però aquesta afirmació ni era òbvia ni estava propera a poder fer-se el juliol de 1292, quan Guillem Galceran de Cartellà, senyor d'Hostoles, i l'abat Jaspert de Breda, dictaminaren que Marquesa i Ponç Hug V no estaven en condicions de reclamar l'homenatge als senyors de Palafolls pels drets jurisdiccionals del terme.⁴⁶⁹ Per altra banda, aquesta victòria de Marquesa en la batalla per apropiar-se de més drets jurisdiccionals a l'interior dels seus dominis territorials no comportà la fi de les disputes amb els senyors feudataris de Palafolls. Aparentment, n'hi havia d'altres pels drets d'ús de l'aigua de la Tordera a dins i a fora del terme del castell. El maig de 1317 els cavallers Berenguer de Sant Vicenç i Pere de Rabinat, aleshores veguer de la comtessa d'Empúries i vescomtesa de Cabrera, establiren que Guillem de Palafolls i els seus tenien llicència per aprofitar l'aigua de la Tordera i concedir establiments en el tram de riu que discorria entre el molí dit "de Cartellà"⁴⁷⁰ i el mar.⁴⁷¹

Palafolls no era l'únic castell de la façana marítima del vescomtat de Cabrera que constituïa la fita de les pretensions jurisdiccionals de la comtessa Marquesa, o, com a mínim, on aquesta esperava poder exercir la seva autoritat sense ingerències externes.

Aquestes darreres devien incloure les dels oficials reials. El gener de 1316 Jaume II comunicava al seu escrivà Berenguer de Torre que havien tingut lloc alienacions en el marc del feu i la castlania de Montpalau sense la deguda contribució al fisc reial.⁴⁷² Més

468 ADM, Cabrera i Bas, r.3080, ll.10-ll.n.9, rt.978, fots. 610, 612 i 614 (6 de novembre de 1316).

469 ADM, Cabrera i Bas, r.3075, ll.10-ll.n.4, rt.978, fot. 588 (1 de juliol de 1290-15 de juliol de 1292); MARTÍNEZ GIRALT, Alejandro, "Els senyors de la Marina de la Selva (ss. XIII-XIV)".

Singladures, n. 26 (2009), p. 27.

470 Aquest molí es trobava fora del terme de Palafolls, a la parròquia de Sant Esteve de Tordera;

vegeu BOU I ILLA, Joan i VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume, "Molins medievals de l'Alt Maresme (segles XI-XVI)". Dins II Jornades d'Història i Arqueologia del Maresme.

L'organització de l'espai i els models de poblament. Grup d'Història del Casal de Mataró, Mataró 2003, pp. 159-160.

471 ADM, Cabrera i Bas, r.3081, ll.10-ll.n.10, rt.978, fot. 618; i r.3556, ll.14-ll.n.69, rt.984, fot.

46 (24 de maig de 1317).

472 (...) iuribus eorum alienata fuerunt in preiudicium iure nostri concessum seu firma nostris minime requisitis; ACA, Cancelleria Reial, r.243, f. 38v (10 de gener de 1316).

d'un any més tard, el 27 de juliol de 1317, Ferrer de Canet rebia poders per defensar les accions dutes a terme a la castlania d'un terme de castell, el de Montpalau (castlanie castri de Montepalacio),⁴⁷³ que havia estat obligat juntament amb el de Sant Iscle en el compromís que Ponç Hug V d'Empúries adoptà el 12 d'abril de 1306 de retornar a Bernat de Cabrera, fill de Ramon de Cabrera (i, per tant, cosí de la seva esposa Marquesa), un deute per valor de 4.000 sous.⁴⁷⁴ De fet, l'autor de la procura en favor de Ferrer de Canet el juliol de 1317 havia estat el mateix Bernat. Set anys més tard d'aquella procura els drets de la Corona sobre aquell territori estarien destinats a disminuir-hi considerablement quan, a Lleida estant, l'infant Alfons d'Aragó prometé a Marquesa de Cabrera que li'n concediria la plena propietat en franc alou una vegada hagués mort el seu pare Jaume II (post obitum dicti domini patris nostri)⁴⁷⁵.

Els motius pels quals l'infant Alfons féu aquella promesa l'any 1324 estaven molt relacionats amb l'estret cercle familiar que des de la segona meitat de 1313 recolzava i aconsellava les accions de la vídua Marquesa, comtessa d'Empúries i vescomtessa de Cabrera. A banda del paper que hi pogués haver jugat el vescomte Ramon Folc VI de Cardona en qualitat de cunyat i marmessor del seu difunt espòs,⁴⁷⁶ els individus en els que Marquesa sembla haver confiat més serien el seu fill Malgaulí, el seu cosí Bernat de Cabrera i, ben aviat, el fill d'aquest, Bernardí (Bernardinus).

Malgaulí, sovint considerat comte amb la denominació de Ponç VI d'Empúries tot i la tendència pròpia i dels seus contemporanis a referir-s'hi pel seu infreqüent nom, s'havia criat a la cort del rei Frederic II de Sicília, al costat segurament del seu oncle Huguet d'Empúries, a qui aquell monarca nomenà comte de Squilacce i féu casar amb una filla seva. Frederic procurà per esposa a Malgaulí una altra filla seva, anomenada Isabel.⁴⁷⁷ Una vegada desapareguts el seu progenitor Ponç Hug V i el seu germà

473 ADM, Cabrera i Bas, r.3140, ll.10-ll.n.67, rt.979, fot. 517.

474 ADM, Cabrera i Bas, r.3159, ll.11-ll.n.4, rt.979, fot. 625.

475 ADM, Cabrera i Bas, r.3142, ll.10-ll.n.69, rt.979, fots. 524-526 (3 de novembre de 1324).

476 Segons el testament de Ponç Hug V, dictat el 27 d'octubre de 1309; MARQUÈS I PLANAGUMÀ, Josep M. (ed.), Cartoral, dit de Carlemany, vol. 2, doc. 542, pp. 702-703.

477 El regest conservat a l'anomenat Cartoral de Carlemany d'un document perdut, expedit a Palerm amb data 8 de maig de 1309, conté la sol·licitud d'emancipació que Malgaulí féu al seu pare Ponç Hug V d'Empúries per tal de poder casar amb la seva promesa. Aquesta era, efectivament, "Isabel, filla del rei Frederic tercer". Zurita només identificava amb aquest nom la filla del rei de Sicília que hauria casat amb el comte de Squilacce; IBIDEM, vol. 2, doc. 540, pp.

701-702; JERÓNIMO ZURITA, op. cit., llibre 6, cap. 40 (vol. 3. Institución "Fernando el Católico"-CSIC, Saragossa 1972, p. 149); i MONTSALVATJE I FOSSAS, Francesc, Los condes de Ampurias vindicados. Ramón Bonet, Olot 1917, pp. 162-163. Res no és impediment, tanmateix, per a que les esposes respectives d'Huguet i del seu nebot Malgaulí haguessin estat homònimes.

Huguet, Malgaulí es convertí en el candidat a heretar el comtat d'Empúries, quelcom que Ponç Hug V ja havia ratificat en el seu testament de 1309.⁴⁷⁸ Retornat ja a terres emporitanes, el comte Malgaulí reaccionà el 1314 a la mort sense hereus mascles del comte Ermengol X d'Urgell fent valer els seus drets a la seva successió, però fou incapaç d'impedir que Jaume II aprofités el moment per casar Teresa d'Entença, néta d'Elionor (germana d'Ermengol X) amb l'infant Alfons, i integrar així el comtat d'Urgell al patrimoni de la Corona.⁴⁷⁹

Aquestes i altres accions de Malgaulí generaren tensions amb Jaume II, les quals s'haurien d'esvair ben aviat.⁴⁸⁰ En això últim hauria pogut contribuir molt la identitat de la cònjuge de Malgaulí i l'afecte que, tot i les diferències entre Jaume II i el seu germà Frederic, el monarca hauria professat envers la seva neboda. Així es desprèn de la carta que Jaume II adreçà a·lo noble et amat baró en Malgaulí, comte de Empúries el 19 de novembre de 1315, per la qual el primer requeria al comte (...) que·la comtessa de Empúries, muller vostra et neboda nostra, venga a reunir-se amb Maria de Lusignan, molt nobla germana del molt alt rey de Xipre, esposa nostra molt beata recentment desembarcada a Marsella, e que·la acompany tro açí a Barchinona, on nós sóm. El rei afegia aleshores que sabem que·la dita comtessa haurà gran plaer de·la nostra vista, et nós atressí haurem gran plaer de·la sua.⁴⁸¹ Segurament, la comtessa Isabel hauria emprès el viatge per dur a terme l'encàrrec que li sol·licitava el seu oncle, cosa que motivaria, a més, una invitació de la seva sogra Marquesa al sobirà i a la seva tercera esposa a sojornar a la vila d'Hostalric. L'especial contribució dels habitants de Blanes a l'ajuda per sufragar les despeses de la visita els valdria, de retruc, la promesa de Marquesa el desembre de 1315 que el pagament no afectaria per res la resta dels seus privilegis.⁴⁸² Serien aquests tipus de gestos els que millorarien molt les relacions amb la

478 El setembre de 1313, Malgaulí reclamava que dictum dominum comitem, patrem nostrum, in suo testamento nos heredes suos universales fecisse; ADM, Empúries, r.96-1, rt.228, fots. 438- 439. Vegeu també MARQUÈS I PLANAGUMÀ, Josep M. (ed.), Cartoral, dit de Carlemany, vol. 2, doc. 542, pp. 702-703.

479 A despit de les nombroses oposicions, entre les quals estava la de Malgaulí, Jaume II casà l'infant Alfons amb Teresa aquell mateix 1314, instal·lant d'aquesta manera un llinatge de comtes d'Urgell de sang reial, i completant així el vell projecte urgellenc endegat per Pere el Catòlic i continuat pel seu fill Jaume el Conqueridor; SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Barons..., p. 100.

480 Entre elles nous xocs amb els Rocabertí; IBIDEM, pp. 113-114.

481 ACA, Cancelleria Reial, r.243, f.10v.

482 Blanes sembla haver contribuït considerablement in subsidium invitationis quam Marquesa afirmà que fecimus illustrissimi domino rege Aragonum et domine regine, eius uxori, hoc anno nupcias domesticas, quam eis et eorum familie et sequicibus dedimus in villa Hostalrici.

Corona, i explicarien que Jaume II es referís a Malgaulí com a conseller seu (consiliario nostro) i decidís premiar-lo el gener de 1316 amb la concessió del vescomtat de Bas i els castells de Castellfollit, Mont-ros i Montagut, que havien revertit a la Corona durant el conflicte entre Jaume II i el seu germà Frederic per la qüestió siciliana.⁴⁸³

Així doncs, amb la inestimable col·laboració de la seva esposa Isabel i de la seva mare Marquesa, Malgaulí restabliria les bones relacions dels comtes d'Empúries amb els reis d'Aragó. Tardaria encara menys temps en fer exactament el mateix amb els bisbes de Girona. L'octubre de 1313 Malgaulinus, Dei gratia Impuriarum comes, es personava davant de l'autoritat episcopal per retre-li homenatge per totes els delmes que percebia a la seva diòcesi,⁴⁸⁴ i el gener de 1317 faria el mateix pels delmes del vescomtat de Bas.⁴⁸⁵ Posteriorment, el gener de 1318 aconseguia convèncer la seva mare d'assignar al prior fra Ponç de Montclús i els frares del convent de Sant Domènec de Castelló d'Empúries, que ell i la seva esposa havien fundat l'any immediatament anterior,⁴⁸⁶ 12 sous diaris a obtenir de les rendes que els comtes recaptessin a la vila.⁴⁸⁷ La confiança que li professava Marquesa féu que el designés procurador per assistir en nom seu a la promulgació de la sentència arbitral de maig de 1317 pels drets d'ús de l'aigua de la Tordera. És segur que aquesta no hauria estat la única vegada que Marquesa recorreria al seu fill Malgaulí per a que aquest actués en representació seva. Tanmateix, tot indica que cap al final de la seva vida Malgaulí acabà revivint les lluites del seu pare contra el bisbe de Girona, fet aquest que li costaria la interdicció episcopal el febrer de 1319.⁴⁸⁸ Aquesta ajuda ascendia a un total de 2.000 sous; ADM, Cabrera i Bas, r.4112, ll.21-ll.n.10, rt.990, fot. 426 (15 de desembre de 1315).

483 ADM, Cabrera i Bas, r.2830, ll.6-ll.n.6, rt.975, fot. 604 (22 de gener de 1316); ADG, Notarials, Mitra, Protocol de Pere de Capmany, c. 5, n. 3, ff. 40r-41r (27 de febrer de 1316);

SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Barons..., p. 123. Vegeu també infra, Capítol 5.

484 ADG, Notarials, Mitra, Protocol de Pere de Capmany, c. 5, n. 3, f.21r (22 d'octubre de 1313).

485 ADG, Notarials, Mitra, Protocol de Pere de Capmany, c. 5, n. 3, ff. 49rv; MARQUÈS I PLANAGUMÀ, Josep M. (ed.), Cartoral, dit de Carlemany, vol. 2, doc. 559, p. 715 (15 de gener de 1317).

486 Vegeu RIERA I PAIRÓ, Albert i PUIG I GRIESSENBERGER, Anna M., "Emplaçament de l'orde de dominics en l'ambient urbà baixmedieval de Castelló d'Empúries. El primer convent".

AIEG, n. 34 (1994), pp. 377-393. Aparentment, el comte Ramon Berenguer d'Empúries començaria a residir al convent de Sant Domènec, "on tenia unes dependències habilitades", a primers de la dècada de 1340; GIRONELLA I GRANÉS, Josep M., "Les residències castellonines dels comtes d'Empúries al segle XIV". AIEE, n. 42 (2011), p. 255.

487 Marquesa deixava ben palès que aquella decisió s'havia pres de voluntate et assensu nobilis Malgaulini, per eandem gratiam comitis Impuriarum et vicecomiti de Basso, karissimi filii nostri; ADM, Empúries, r.2143, rt.244, fot. 499 (25 de gener de 1318).

488 Malgaulí fou acusat d'imposar el bovatge als homes i dones d'Església de la diòcesi i d'atacar els dominis eclesiàstics. La interdicció pesà fins que, el 26 de febrer d'aquell mateix 1319, el comte d'Empúries i vescomte de Bas es personà davant del bisbe de Girona per signar-hi un

Per la seva banda, Bernat de Cabrera era fill de Ramon, germà del vescomte Guerau VI de Cabrera, i de la seva esposa Alamanda de Centelles.⁴⁸⁹ Els seus progenitors havien esdevingut senyors de Montclús després que Riembau II de Montclús, nebot de Ramon, els n'hagués venut la senyoria el maig de 1277. Poc temps més tard es desprendrien de les seves senyories d'Anglès i de Brunyola, alienant-les, per bé que Anglès seria recuperada al capdavall d'uns quants anys, romanent així com la fracció selvatana del seu patrimoni juntament amb el castell de Sant Iscle. Bernat apareixia acompanyant el seu pare en els afers de les seves senyories en el decurs de la dècada de 1280,⁴⁹⁰ fins que en el decenni següent, après la mort del noble senyor en Ramon de Cabrera a primers de gener de l·any que hom comdava ·M·CC·XC·VI·,⁴⁹¹

compromís en qualitat de derrotat. A més, el fet que el bisbe fos d'una nissaga, els Rocabertí, que havia sostingut recentment no pocs conflictes amb els comtes emporitans, no jugà massa a favor de Malgaulí; vegeu sobretot MARQUÈS I PLANAGUMÀ, Josep M., El Cartoral de Rúbriques Vermelles de Pere de Rocabertí, bisbe de Girona (1318-1324). Fundació Noguera, Barcelona 2009, pp. 81-84 i docs. 135-139, pp. 521-541 (1 i 26 de febrer de 1319) (edició pòstuma a cura de Jaume de Puig i Oliver i d'Albert Serrat i Torrent).

489 A l'hora de les esponsalles, Ramon de Cabrera identificava la seva promesa (sponse) Alamanda com la filie Bernardi de Scintillis i de la seva muller Sança; ADM, Cabrera i Bas, r.2914, ll.7-ll.n.21, rt.976, fot. 452 (12 de juny de 1263). L'origen centellenc d'Alamanda ve recolzat per la deixa de 50 sous que aquesta féu ecclesie castri de Scintilliis per mantenir-hi enceses espelmes a perpetuïtat (candele que in perpetuum ibi ardet), en el testament que dictà el 5 de juliol de 1306; ADM, Cabrera i Bas, r.2962, ll.8-ll.n.10, rt.977, fots. 255-257.

490 El 2 d'agost de 1282, per exemple, Dalmau de Peratallada, abat de Sant Feliu de Girona, concedia llicència a Raimundo de Capraria i a Bernardo, filio vestro, per vendre la coromina de la Crosa, que ambdós tenien en feu pel monestir de Sant Feliu; ADG, Pia Almoina, Pergamins, perg. n. 1016. Més tard, el 10 d'octubre de 1286, ambdós concedien en alou al jurista Bernat Guillem de Pinells d'un mas de la parròquia de Santa Maria de Palautordera, el 10 d'octubre de 1286. Es tractava del mas Pere Martí; ACB, Pia Almoina, Pergamins, perg. n. 4-102-42.

491 Aquesta cita prové del reconeixement que los hòmens de Vidreres del terme del castel de Sent Aïscle feren a la dama n·Alamanda de Cabrera, vídua de Ramon, d'estar sota la seva senyoria, i per la qual cosa li feeren homanatge; ADM, Cabrera i Bas, r.3590, ll.14-ll.n.99, rt.984, fot. 306 (6 de gener de 1296). Tradicionalment, s'ha cregut possible que Ramon hagués perdut la vida l'any 1298 sent presoner a Sicília, on s'hauria desplaçat en ajuda de Jaume II per combatre el seu germà Frederic II; BOTET I SISÓ, Joaquim, "Sello de D. Ramón de Cabrera", pp. 204-205; SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Barons..., p. 142; FERNÁNDEZ-XESTA, Ernesto, "Apuntes para un estudio...", pp. 303-304. Ara bé, la data recollida per l'homenatge prestat pels homes del terme de Sant Iscle a la seva vídua Alamanda, i la corresponent al jurament que Bernat de Cabrera, dominus de Montecluso, féu a l'abat fra Ponç de Sant Cugat del Vallès pels feus que tenia en nom seu, del 29 de juny de 1296, situa la mort de Ramon de Cabrera, senyor de Montclús, l'any de 1296. Hauria estat impossible, per tant, que el pare de Bernat de Cabrera hagués participat en l'expedició siciliana de 1298. Podria tractar-se d'un problema d'homonímia. Consta que el desembre de 1297 Jaume II nomenà vicecanceller reial un canonge de Lleida anomenat també Ramon de Cabrera, probablement relacionat amb els Cabrera urgellencs. Aquest signava el codicil que el rei dictà el 30 de juliol de 1298; ACA, Cancelleria Reial, r.99, f.340v; i r.106, ff.145r i 148r; UDINA ABELLÓ, Antoni (ed.), op. cit., doc. 31, pp. 178-180. Donades l'onomàstica i les dates, una hipòtesi més plausible és que fos

Bernat de Cabrera actuaria ja en qualitat de senyor de Montclús (dominus de Montecluso), fos ja en solitari o en companyia de la seva esposa, la castellana Leonor Yáñez de Aguilar,⁴⁹² amb qui estava ja casat a començaments de març de 1282.⁴⁹³ Com a tal, s'erigiria en creditor de Ponç Hug V d'Empúries i estaria present també al costat del germà d'aquest, fra Ramon d'Empúries, i del seu cunyat Ramon Folc VI de Cardona, quan el seu fill Malgaulí s'adrecés a l'església de Santa Maria de Castelló d'Empúries a assabentar-se del llegat testamentari del seu progenitor i de les responsabilitats per deutes que se'n derivaven, el setembre de 1313.⁴⁹⁴ Bernat continuaria fent costat presencialment a la seva cosina Marquesa i al fill d'aquesta, Malgaulí, en els assumptes relatius a Palafolls, i, molts anys més tard, en afers relacionats amb el vescomtat de Bas.⁴⁹⁵ A la vista de les proves documentals que ho evidencien, sembla que en aquest darrer període Bernat, juntament amb la seva esposa Leonor, governaria bàsicament els seus dominis del castell d'Anglès.⁴⁹⁶ La senyoria de Montclús l'havia deixada aleshores aquest Ramon de Cabrera, vicecanceller reial, i no el Ramon de Cabrera, senyor de Montclús, qui s'embarqués vers Sicília el 1298.

492 Botet i Sisó, i com ell més tard Santiago Sobrequés, afirmaren desconèixer del tot el llinatge al qual pertanyia Leonor, per bé que en reconeixien la procedència castellana. Posteriorment, Jaume Marquès constataria a través de la inscripció funerària del sepulcre de Leonor, situat a la capella de Sant Rafael de la Seu de Girona, que el seu PATER FUIT D. DE AQVILARIO, identificant-la així com una filla de la família dels Yáñez, senyors d'Aguilar (Aguilar de la Frontera, Còrdova); BOTET I SISÓ, Joaquim, "Sepulcro de Eleonor de Cabrera". RG, n. 14 (1890), p. 227; SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Barons..., p. 143, nota 133; i MARQUÈS I CASANOVAS, Jaume, "El Sepulcro de D.ª Leonor de Cabrera en la Seo de Gerona". RG, n.

12 (1960), pp. 20-22. A l'entorn del sepulcre conservat a la catedral de Girona, vegeu també:

NONÓ I RIUS, Brígida i GIRONELLA I DELGÀ, Anna, op. cit, pp. 457-470. Sobre la família d'origen de Leonor, vegeu infra, Capítol 2.

493 Entre els signants a la transferència que Ferrer, fill de Ferrer de Framea, de Sant Martí de Riells, féu el 7 de març de 1282 a Espuri de Montclús dels drets que Riembau de Montclús i la seva mare Gueralda de Cabrera li havien concedit sobre la batllia dels castells de Montclús, Ses Agudes i Miravalls, no sols hi havien Ramon de Cabrera i Alamanda de Centelles, sinó també Bernardi, filii eorum, i, tot seguit, domine Alienor, uxoris eius; ADM, Cabrera i Bas, r.3514, ll.14-ll.n.28, rt.983, fot. 453.

494 ADM, Empúries, r.96-1, rt.228, fots. 438-439 (4 de setembre de 1313).

495 ADM Cabrera i Bas, r.2841, ll.6-ll.n.48, rt.975, fot. 656 (10 de maig de 1326).

496 A Bernat i Leonor se'ls troba el 27 de febrer de 1322, per exemple, enfranquint Berenguera, filla de Bernat de Blanqueda, de la parròquia de Sant Amanç, després de cobrar-ne la remença, xifrada en 2 sous i 8 diners; ADG, Pia Almoina, Pergamins, perg. n. 1434 (27 de febrer de 1322-26 de novembre de 1323). L'agost de 1322 nobili domino Bernardo de Capraria, domino (...) castri de Anglesio, rebia el reconeixement dels habitants de més de seixanta masos de les parròquies de Sant Dalmai i de Sant Fruitós de Brunyola, Santa Maria de Salitja, i l'Estanyol, de la seva obligació d'anar a moldre el gra als molins de la riba del Ter que Bernat posseïa al lloc dit de "Trullars", situat al terme d'Anglès; ADG, Pia Almoina, Pergamins, perg. n. 948 (31 d'agost de 1322-5 de febrer de 1323). Més tard, el 27 d'octubre de 1323, ell i la seva esposa Leonor confirmaren al miles Ramon de Torroella els feus que el seu difunt germà Dalmau tenia per ells a les parròquies de Santa Maria d'Anglès, Sant Amanç i Sant Martí Sapresa; ADM, Cabrera i Bas, r.3431, ll.13-ll.n.25, rt.982, fot. 500. Posteriorment, la primavera de 1325 Bernat