Identitat i territorialització

L’auge dels poders urbans coincidí amb el sorgiment i manifestació de la identitat urbana o ciutadana⁵⁹ i l’afermament de la territorialització, que albirava l’afirmació de la centralitat econòmica i de les respectives àrees perifèriques o semi-perifèriques. Els habi- tants de la ciutat es reivindicaven en ella, compartien institucions,⁶⁰ feien manifestacions públiques de control dels espais urbans, com en les processons, les festes a l’entorn de l’entrada del rei, les festes patronals, s’identificaven amb el patró,⁶¹ i a més a més tenien una memòria identitària col·lectiva escrita. Esmentem com a testimoni d’això la memòria ciutadana de Tortosa, en la que es reconeixia i proclamava la condició croada de la ciutat, com s’enunciava en el prefaci dels costums: «per los mèrits e.ls servicis dels primers habitadors, per los mèrits e .ls servicis dels dits habitants, que la ciutat de Tortosa contra los enemich de la creu salvaren e obtengueren.»⁶² Posteriorment, el bisbe de Tortosa, Be- renguer de Prats, va promulgar un document per construir una nova catedral el 1339, que el va encapçalar tot dient: «Quan a l’església tortosina alliberada la ciutat de Tortosa de les urpes dels pagans, gràcies als fidels a Crist, i represa, fou fundada la catedral, i pels mateixos fidels fou edificada i construïda bella i àmplia.»⁶³ Justament, la primera catedral de Tortosa s’havia començat el 1158 i el temple s’havia consagrat el 1178 en presencia dels reis⁶⁴. La rapidesa en executar les obres de la nova seu cristiana, la solemnitat de

58. Flocel Sabaté, «Oligarchies and Social Fractures in the Cities of Late Medieval Catalonia», Oligarchy and Patronage in Late Medieval Spanish Urban Society, María aSenjo, (ed.), Brepols Publishers, Turnhout, 2009, p.

1-27. A tall d’exemple podem mencionar com algunes actuacions del veguer van ser reprovades per la ciutat, Francesc cortieLLa, Montserrat Sanmartí (eds.), Actes municipals 1378-79-1383-84, ed. Francesc cortieLLa, Montserrat Sanmartí, Ajuntament de Tarragona, Tarragona, 1985, p. 78; i també hi hagué confictes entre la ciutat i el rei: Actes municipals 1386-1387-1387-1388..., p. 55, 57.

59. Flocel Sabaté, «El naixement medieval d’una identitat urbana i burgesa», L’Edat Mitjana. Món real i espai imaginari, Flocel Sabaté (ed.), Editorial Afers, Catarroja - Barcelona, 2012, p. 113-14; Flocel Sabaté, «Ciudad e identidad en la Cataluña bajomedieval», Ante su identidad. La ciudad hispánica en la Baja Edad Media, José jara

Fuente (coord.), Ediciones de la Universidad de Castilla- La Mancha, Cuenca, 2013, p. 177-214.

60. A més dels vincles derivats de la vida política urbana, l’endeutament col.lectiu també va potenciar aquests lligams, segons ha vist a Girona: Albert reixach SaLa, «Con se degen los càrrechs supportar entre los ciutadans»

Administració municipal i identitat urbana a Girona (1350-1440)», Rivista del’Instituto di Storia dell’Europa Mediterranea, 10 (Cagliari, 2013), p. 293-345.

61. Maria bonet, Amancio iSLa, Tarragona medieval. Capital eclesiàstica i del Camp del Camp, Història de Tarragona, vol. 2, Montserrat duch pLana (dir.), Lleida, Pagès editors, 2011, p. 283-88.

62. Costums..., p. 2-3. El fragment també va ser copiat en la edición de la versió impresa dels costums, Enric queroL coLL, Estudis sobre cultura literària a Tortosa a l’edat moderna, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Montserrat, 2006, p. 158. En aquest context ideològic, s’explica que un text orientat a reunir les efemèrides militars cristianes i croades s’acabés de redactar a la catedral de Tortosa, Salvador iranzo abeLLán, Jose Carlos martín-igLeSiaS,

«Los Annales Dertusenses anni 1210 (olim Chronicon Dertusense II) (Díaz 1188): edición, traducción, análisis lingüístico y estudio histórico», Evphrosyne, 43 (Lisboa, 2015), p. 265-193.

63. Victoria aLmuni baLaña, La catedral de Tortosa als segles del gòtic, Fundació Noguera, Barcelona, 2007, vol. 2, p. 660 (doc. núm. 13).

64. Victoria aLmuni baLaña, La catedral de Tortosa als segles del gòtic..., vol.1 p. 255 i 265-7.

134

la consagració i la ubicació on abans hi hagué la mesquita major mostraven la imposició i preeminència del poder cristià, suplantant l’espai religiós dels vençuts, que a l’hora tenia un clar contingut identitari. Aquesta com la resta de catedrals esdevingueren un lloc principal d’identificació de la ciutat, i en oportunitats el consell municipal es va reunir al claustre.⁶⁵ Per això, la catedral es feia visibles des d’arreu com a Lleida, Tarragona o Girona.⁶⁶ Altres símbols i signes més quotidians testimoniaven les identitats urbanes, com el segell, els escuts i banderes,⁶⁷ com les que portaven les milícies ciutadanes.⁶⁸ Els espais urbans, i avançant en el temps els perifèrics, van ser també objecte de definició per part de la municipalitat, on es plasmava el control i identificació amb els interessos urbans, i la distribució dels col·lectius per funcions i activitats⁶⁹ en consonància amb el caràcter controlador i repartidor del capitalisme en gestació.

La identitat ciutadana compartia factors d’uniformitat arreu de l’Occident medieval i va ser objecte de teorització com a model ideal i també d’afirmació local. La progressiva idealització de la vida o individualitat urbana, fins i tot en contraposició a la rural ha estat ben analitzada per Flocel Sabaté.⁷⁰ Per bé que les exigències identitàries de les ciutats podrien ser interpretades com a divergents d’una cultura política medieval uniformitzada, cal recordar que la defensa dels privilegis d’una part en el tot s’ha vist com a element prefigurador de la globalització. A més a més, la globalització i l’asserció de la identitat local es produeixen simultàniament, es donen de la mà, i com explica Manuel Castells les reivindicacions d’allò local funcionen com a identitats de resistència en el conjunt.⁷¹

Al costat de les identitats locals va prosperar una imatge ideal o exemplar de ciutat, que en el marc de la cultura política servia com a mirall de les altres urbs, no només en el pla genèric, sinó concret i operatiu. En aquest context, Barcelona esdevingué l’arquetip en el que aquelles s’emmirallaven per a la institucionalització de les municipalitats⁷². Per

65. Jacobo vidaL Franquet, Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva de la Universitat de Tortosa a la baixa edat Mitjana, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 320-1 i per a Tarragona: Actes municipals 1358-1360... p. 25.

66. Maria bonet donato, «Los espacios y coflictos de poder en Tarragona...», p. 96, 105, 107.

67. Maria bonet, Amancio iSLa, Tarragona medieval. Capital eclesiàstica i del Camp...., p. 169, 268 i 284.

68. A tal d’exemple de la importancia de la senyera ciutadana: Actes municipals 1386-87-1387-88... p. 62.

69. Maria bonet donato, «Los espacios y coflictos de poder...», p. 111-120. Val a dir que les actuacions de la municipalitat se sumaven, o sovint interactuaven amb d’altres solucions espacials marcades per aspectes identitaris culturals, religiosos, i finalment socials, Christian guiLLeré, Flocel Sabaté, «Introduction», Morphologie et identité sociale dans la ville médiévale hispanique, Christian guiLLeré, Flocel Sabaté, (eds.), Université de Savoie, Chambéry, 2012, p. 7-11.

70. Flocel Sabaté, «El temps de Francesc Eiximenis. Les estructures econòmiques, socials i polítiques de la Corona d’Aragó a la segona meitat del segle xiv», Francesc Eiximenis (c. 1330-1409): el context i l’obra d’un gran pensador català medieval. Actes de les jornades celebrades a Barcelona els dies 16 i 17 de desembre de 2009, Antoni, riera meLiS ed., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2015, p. 79-168, 85-87, 97-103.

71. Manuel caSteLL, «Globalització i identitat. Una perspectiva comparada», Idees (Lleida, 21), 2004, p. 17- 28, <https://core.ac.uk/download/pdf/39160820.pdf>. Consultat: 8 març de 2020.

72. Maria Teresa Ferrer maLLoL, «La projecció exterior...», p. 358; Maria bonet donato, «Las expansiones de las ciudades...», p. 125; Albert reichac SaLa, «Barcelona com a referent polític per les ciutats catalanes: Una aproximació a partir de la correspondencia dels jurats de Girona», Ciutat, monarquia i formacions estatals, segles xiii-xviii. XIV Congrés d’Història de Barcelona, (2015), Ramon Grau, ed., Arxiu Històric de Barcelona, Barcelona, 2016, p. 67-74, <http://

ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiuhistoric/sites/default/files/ArxiuHistoric/xivchb_-_comunicacions.pdf>.

Consultat: 8 març de 2020.

135

això, Barcelona va respondre a consultes que li havien plantejat Vic, Manresa, Lleida, Girona i València. Jaume II la va anomenar «cap i casal de Catalunya» i li va atribuir el paper de mare de les demés urbs i fins i tot el model municipal barceloní es va exportar a Cagliari.⁷³ Abans de la coronació del rei Pere el Cerimoniós a Saragossa, els prohoms de Barcelona i els síndics de les ciutats i viles de Catalunya van demanar-li que anés a Barcelona a «jurar llurs usatges e llurs constitucions..e ells ens farien sagrament de feeltat.»⁷⁴ L’esdeveniment deixava patent el lideratge polític barceloní en el context de les ciutats i viles catalanes, per bé que la superioritat barcelonina concità també resposta i reacció.⁷⁵ Fins i tot la ciutat es va posicionar en favor de localitats com Berga, en aquest cas en contra del vescomte d’Illa el 1453. No obstant això, també va abusar per la seva condició principal, i el 1341 el vescomte de Cabrera es va queixar perquè no es comportava com una mare autèntica «que tracta als seus fills amb justícia». El motiu de la queixa era que Barcelona havia confiscat el cereal que anava cap al vescomtat de Cabrera per mar i la ciutat li va respondre que no podia passar fam.⁷⁶

També Tarragona va extralimitar-se en la seva autoritat envers la regió del Camp, quan va ordenar que s’incautés el gra i va interceptar vaixells carregats amb cereals du- rant la carestia del 1375.⁷⁷ En aquesta època, la condició urbana era un acte d’afirmació de les classes emergents, i en un cert sentit també de resistència. La definició de qui era ciutadà, habitant i resident permetia blindar els privilegis dels qui s’emparaven en aquestes categories identitàries. Per això, la regulació sobre qui era ciutadà o resident va ocupar un lloc en les legislacions municipals. En algun cas, els nous ciutadans juraven fidelitat; i a més un conjunt de normes permetien al consell controlar-ne l’accés.⁷⁸ A Tarragona, per exemple, es van establir mesures radicals com penjar als sospitosos que no havien volgut abandonar la ciutat un cop expulsats.⁷⁹

Les ciutats van definir un territori propi on van projectar l’acció de govern i la defensa dels seus privilegis, però al seu torn van anar impactant en localitats menors, que quedaven subjectes als interessos urbans. Aquestes urbs es van anar imposant, mentre que algunes viles del territori es beneficiaven de l’auge del centre veí més gran. Així mateix, aquest nucli principal esdevingué el centre de recepció de rendes, impostos,

73. Simona Serci, «L’esportazione del modello municipale barcelonese», Ciutat, monarquia i formacions estatals., segles xiii-xviii. XIV Congrés d’Història de Barcelona (2015), Ramon Grau, ed., Arxiu Històric de Barcelona, Barcelona, 2016; 7-18, <http://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiuhistoric/sites/default/files/ArxiuHistoric/

xivchb_-_comunicacions.pdf>. Consultat: 8 març de 2020.

74. «Crònica de Pere el Cerimoniós», Jaume I. Bernat Desclot. Ramon Muntaner. Pere III. Les quatre grans cròniques, ed. Ferran SoLdeviLa, Selecta, Barcelona, 1983, p. 1024 (cap. II).

75. Vegeu l’episodi de les resistències de poblacions catalanes i Onyar a prestar jurament de fidelitat a un conseller municipal barceloní quan estava actuant d’administador d’una armada, Manuel Sánchez, Sílvia gaSSiot, «La

“Cort General” de Barcelona (1340) y la contribución catalana a la guerra del Estrecho», Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història Institucional (1988), Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1991, p. 222-240.

76. Maria Teresa Ferrer maLLoL, «La projecció exterior...», p. 358

77. Actes municipals 1369-1374-5, ed. Josefina cubeLLS, Sabí periS, Joaquim icart, Ajuntament de Tarragona, Tarragona, 1984, p. 145.

78. Vegeu nota 21.

79. Actes municipals 1369-1374-5..., p. 19; o bé es cercaven els qui eren estranys per a ser expulsats: p. 107.

136

activitat artesanal, comercial i jurisdiccional al llarg del període. Com també, van apa- rèixer pobles que funcionaven com a enclavaments d’alteritat de les ciutats i que van coadjuvar als privilegis d’aquelles. Pensem amb els embarcadors o ports de Cotlliure en relació a Perpinyà, Amposta a Tortosa, i fins i tot Tarragona, al litoral, amb Salou i Cambrils.⁸⁰ Aquests processos expansius van tenir derivades en el conjunt d’equilibris, perquè al seu torn van concitar resistència per part d’algunes localitats envers a la ciutat,⁸¹ clarament fins a mitjan del segle xiv, que d’altra banda es van unir en xarxes en algun cas.⁸² Així, les ciutats catalanes van ampliar la projecció en el territori a partir de variats mecanismes, com la reivindicació de les competències del veguer per part dels paers, com a Tortosa, les exigències dels ciutadans en un territori crescut com a Tortosa o Lleida, i l’adquisició de jurisdiccions com va fer la ciutat de Girona. En aquest cas i com ha destacat Ch. Guillere es tractava de consolidar les rutes principals de nord a sud i la perpendicular que anava cap al mar.⁸³

4. Fiscalitat, institucionalització i llenguatge polític baixmedieval