El context

Normalment, els interlocutors disposen d’informacions prèvies sobre el contingut i el propòsit de la conversa. No els cal explicitar més les seves expressions perquè es basen en el coneixement comú que han anat acumulant a partir d’experiències similars i de converses anteriors. Aquest coneixement compartit forma part del context –la base contextual- que han creat per a la conversa.

Ara bé, aquestes accions de construcció de significat han de tenir sentit en la comunitat en què es produeixen. “Fer significat” és el procés de vincular le coses amb els contextos: les accions són significatives quan les contextualitzem (Lemke, 1997. Recollit en la tesi de C. Márquez).

Cada acció comunicativa (com el text) es produeix en un context determinat sense el qual el significat no es pot explicar. I dins de l’ampli àmbit contextual, cal diferenciar el context de situació del context de cultura. El primer és l’entorn o situació concreta on es produeix l’acte comunicatiu, mentre que el segon és el coneixement emmagatzemat en la ment de cada interlocutor.

Per a diferenciar el context situacional del context cultural ho exemplifico amb lessigtuacions següents:

Fent referència al context situacional:

Dues persones es troben en una estació de tren, es saluden, i s’adonen que totes dues porten a la solapa una enganxina amb el lema de “NO A LA GUERRA” podrien abordar directament una conversa com aquesta:

- tú també hi has anat?

- Sí, ha estat fantàstic veure tanta gent.

- Realment, és emocionant.

La imatge de l’enganxina els ha dut a parlar de la manifestació multitudinària en contra de la guerra a l’Irak on han compartit propòsits, intencions, emocions, ideologia... Sense la clara imatge de l’enganxina podrien estar parlant d’un partit de futbol, d’un recital, d’una conferència...

Fent referència al context cultural:

Una colla de joves va pel carrer, xerrant i rient. Un dels nois llença una escopinada a un parell de metres de distància. Una senyora que passeja molt a prop li surt de l’ànima el comentari:

- Déu del cel!

- Ja ho pot ben dir- li repon una altra que ve en sentit contrari

El grup de joves no se n’ha adonat però si algun d’ells ha sentit el comentari pot pensar que fa referència a que estan cridant massa, a que estan ocupant massa

espai del pas de vianants... però potser no se li acut que el comentari faci referència a l’escopinada, donat que, en el seu ambient, llençar una escopinada a terra no és símptoma d’incivisme (de fet cada cop surten més imatges d’aquest estil a la TV, i no només de futbolistes). En canvi, les dues senyores, en un breu intercanvi, han compartit el seu desacord pel que suposa un hàbit incívic, antihigiènic, antiestètic, enquadrat dins d’una cultura similar.

A l’escola existeix l’oportunitat de disposar de molts contextos situacionals, i cada cop hi ha més gran diversitat de contextos culturals, és a dir de bagatges que els infants comparteixen implícitament o explícitament amb les seves famílies i amb el seu entorn. Per tant, el marc escolar no pot donar per suposats els contextos culturals sinó que haurem d’oferir moltes situacions en les que els infants hagin d’explicitar les seves realitats culturals a fi de contrastar, donar a entendre i justificar diferents actuacions i maneres de fer.

En un treball en grup ens podem trobar amb un nen d’origen xinès que parla poc.

Pot ser que no sigui participatiu, però pot ser que esperi a que li preguntin perquè en la seva cultura no està permès interrompre els demés per dir la seva. Si no existeix aquest coneixement de diferències culturals, podem malinterpretar actituds o expressions.

Serveix l’exemple d’aquells nens i nenes de P-4 que en una activitat col·lectiva simulaven estar en un restaurant. La intenció era que aprenguessin a parar taula i a saber utiitzar els coberts adequadament. Mentre uns feien de comensals, altres feien de cambrers, parant taula, posant els coberts i servint el menjar. De primer, van fer veure que menjaven una sopa i de segon, se servien uns filets de carn representats amb plastilina de tots colors, que havien d’anar tallant a trossets i fer veure que se’ls menjaven. En aquell moment va entrar la directora amb una mare i un nen de la mà.

Eren cares noves, acabaven d’arribar d’Anglaterra. El nen no entenia la parla de l’aula, ni català, ni castellà. La mare, en anglès, li preguntà si ja es volia quedar a la classe i el nen va dir que sí. La directora i la mare se’n van anar cap al despatx a solucionar papers. En Jamie, així es deia el nen anglès, s’asseu en una cadira i immediatament els cambrers li serviren un plat amb un filet de tots colors. En Jamie s’aixecà espiritat i se’n va anar volant al despatx on encara trobà la seva mare: “Jo no vull quedar-me aquí, els nens espanyols es mengen la plastilina!”

Sigui com sigui, si ens interessa el desenvolupament de la comprensió compartida, el “context” també l’hem de concebre com un element dinàmic que varia a mesura que va avançant el llenguatge i la interacció entre els interlocutors. Com diu N.

Mercer, per tal que una comunicació pugui tenir èxit, la creació del context s’ha de fer en col·laboració. A mesura que la conversa avança, els interlocutors han de seguir proporcionant les informacions pertinents que creguin necessàries per a poder crear nous coneixements compartits. El mestre també té un paper important a l’hora de proporcionar elements o pistes que ajudi als alumnes a accedir a un context comú. D’aquesta manera, les converses segueixen uns recorreguts contextuals compartits.

Però també pot succeir que entre les persones que intecanvien llenguatge i acció es produeixin malentesos, es generi confusió, que s’ofegui la creativitat individual i que arribi a produir resultats mediocres.

Un bon estudi, reflexió i anàlisi de les converses poden ajudar a aconseguir una col·laboració més eficaç.

Quan un grup d’alumnes o un equip de mestres intecanvia informació, no es pot garantir que tots hagin entès de manera fiable i precisa el mateix. No hi ha un

significat inequívoc quan algú manifesta amb paraules. En conseqüència, no podem entendre l’ús del llenguatge simplement com una transmissió d’informació entre persones. Cada cop que parlem amb algú participem d’un procés de col·laboració en el que es negocien significats i es mobilitzen coneixements comuns.

Quan el context està compartit entre els interlocutors, l’intercanvi lingüístic està carregat d’implícits que es donen per suposats.

Però quan el context no està compartit, els interlocutors hauran d’explicitar molt més els seus intercanvis per ajudar l’altre a situar-se en el terreny en què s’estan movent.

En aquest fragment, extret de la transcripció nº 7, la mestra inicia una conversa amb els nens sobre com saltem, és a dir què passa i què es mobilitza per a que es pugui realitzar un salt.

Però abans de fer la pregunta, fa una prèvia en la que situa als nens en com s’han de posicionar en referència a altres situacions similars, què s’espera d’ells, com han d’indagar i justificar les seves idees. D’aquesta manera, la mestra contextualitza la conversa ja que l'emmarca dins d'un estil de conversa practicada anteriorment sobre la qual tots en tenen experiències.

M- avui farem una conversa l ara us explicaré de què anirà\ l e:: us recordeu quan fèiem d’investigadors?

XXX- sí

M- què volia dir fer d’investigador? a veure Miquel

Miquel- Me’n recordo l bueno l que a segon o a primer que:: em l la mestra ens deia que trobéssim informació pels llibres l de coses i intentàvem de buscar l informació\

M- i l’Albert l què li sembla?

Albert- que:: per exemple jo ara dic\ algú ha tret les piles al rellotge\ i llavors:: l si volem saber qui és/ l d’això se’n diu investigar

M-és clar l investigar i buscar unes pistes\ i la Marta?

Marta- és com si estés treballant una persona\ llavors busquem informació l estem investigant\ l sobre aquella persona

M- i abans d’investigar l què us sembla què hem de fer primer\ l us recordeu? Mercè Mercè- em sembla l no me’n recordo gaire bé l l buscar material per tots

M- ah! buscar material per tots com diu la Mercè (assenyala l’Anna)

Anna- informació per tots com diu la Mercè l i portàvem coses de casa l que l ens podien servir/

M- molt bé! molt bé! veig que us recordeu l l doncs avui farem una mena

d’investigació a partir/ d’una pregunta que us faré\ l l jo us deixaré anar la pregunta/ i vosaltres un momentet/ l pensareu amb la resposta\

X- entre tots?

M- cadascú ell l i després n’anirem parlant\ l l llavors l cadascú que vagi dient el que li sembli\ l recordant que igual diem una cosa i ara una altra/ a lo millor es repeteix/ o no/ eh? o algú afegeix una cosa nova../

Miquel- si un li diu l no té que tenir por de repetir-ho l no?

M- home! això ja ho sabeu! però si un repeteix tota l’estona/ no avançaríem l comencem!

què passa o què fem quan saltem\ l no l no l encara no aixequeu la mà l què passa o què fem quan saltem?

I així, entre tots, van construint el context compartit que emmarcarà la posterior conversa en què es tractarà el tema.